Telecinco no es News of the World TV

Avui estic moderat,

Fa dies que tinc pendent comentar el cas Murdoch i les escoltes il·legals del diari News of the World (no dic presumptes perquè Brooks ja ha admès que van existir). Inicialment pensava carregar en contra de tota aquesta gent que perverteixen el concepte de ‘periodisme d’investigació’ convertint-lo en ‘periodisme d’assalt’, però amb el pas del temps crec que ja és innecessari. Hem sentit i llegit tot el que es podia dir del cas, el problema és que amb l’ànsia que tenim de connectar-ho tot molts s’han passat de frenada. Una de les frases més sentides per la ràdio “aquí tampoc podem treure molt pit perquè algunes teles fan el mateix” en referència implícita o, en alguns casos explícita, a Telecinco.

Com a marc general podríem estar d’acord que el model de premsa rosa es basa molt fidelment en la premsa groga britànica. Fins aquí tot bé. El que passa és que hi ha una diferència enorme entre els continguts tractats per uns i pels altres, així com en la fidelitat als fets reals.

Així com els mitjans sensacionalistes britànics treuen fets (que sí, son carnassa, però són fets reals), aquí molts cops es queden amb rumors o amb purs muntatges. Els que ens agrada mirar-nos la televisió de manera crítica (com fem a TeleDiscreta) veiem aquesta diferència en la major part d’espais, no només premsa del cor, sinó també programes de reportatges on, recurrent al tòpic, no deixen que una mala realitat els espatlli una bona noticia.

I, alhora, també cal apuntar una diferència de temàtica. A l’imperi Murdoch l’han enganxat per escoltes il·legals a gent com el príncep Guillem o l’exviceprimer ministre John Prescott. Algú es planteja aquí que el Sálvame, per posar noms clars, es pugui gastar ni un sol duro intentant punxar el telèfon de Rubalcaba?

Tot i que el tractament i el fons sigui igual (amarillisme i vida totalment privada) les peces són diferents i això marca un precipici massa gran com per intentar buscar paral·lelismes. Sí, hi ha similituds, però això no converteix Telecinco en un News of the World TV i fins i tot diria que què més voldriem.

Una (modesta) recomanació: Ha passat massa temps des del darrer post (la feina és la feina), per tant podria recomanar mil temes que tinc pendents. Em quedo amb un de televisiu, lligant-ho tot. Si el que voleu és veure carnassa no poseu Telecinco, opteu per veure una sèrie que ofereix el mateix, però obertament: Spartacus. Gladiadors lluitant, sang per tot arreu, visceres, sexe... Una mena de 300 exagerat i serialitzat. El millor és que, passats els primers 2 o 3 capítols la trama creix i enganxa. És televisió escombraria? Sí, però feta de cara i sense pretextos. Ah, i no, no és autobombo perquè a TeleDiscreta encara no n’hem parlat! ;)

Explicar és defensar?

Avui estic crític,

Ja sabeu que a part del present blog, també porto l'espai de crítica televisiva TeleDiscreta i, com heu notat moltes vegades aquí mateix, la televisió és un dels meus camps preferits, així que, de tant en tant, us toca aguantar un post sobre tele. Tranquils, serà breu.

Ahir mateix la BBC2 va programar el documental de Terry Pratchett Choosing to Die sobre el suïcidi assistit (o l'eutanàsia si ho preferiu). Com era de preveure, les crítiques han plogut immediatament, principalment de l'entorn eclesiàstic i de grups pro-vida (com si la resta fossin pro-mort o alguna cosa així).

No em posaré a discutir sobre el dret a una mort digna o sobre la protecció de totes les vides, siguin quines siguin les seves condicions o la seva voluntat. El que m'ha fet pensar és que el documental, bastant objectiu pel que he pogut veure'n i llegir-ne, simplement exposa un fet i això ho han convertit en apologia.

Realment creieu que pel simple fet d'exposar una realitat s'està defensant? Partint sempre de la idea que es tracta més o menys objectivament eh. Explicar un fet és justificar-lo? Jo crec que no. Si es contraposen idees a favor i en contra no té perquè ser una defensa.

Això sí, la realitat queda al descobert. Potser és que aquests grups en contra de l'eutanàsia tenen por que la realitat sigui massa clara i que les seves posicions no siguin justificables objectivament. No serà això?

Una (modesta) recomanació: Parlant d'explicar realitats i no justificar-les (i també per desenllacar una mica de tanta depressió), avui toca recomanar un llibre divertidíssim de l'equip del Terrat: Lo que vendría a ser la historia de España. Es tracta d'una barreja entre assaig i llibre de text de secundària, amb quadres resum, dibuixos, apunts estil bolígraf, tot amb molt d'humor. I direu: coi, un llibre d'humor no fa fi de recomanar ni tampoc és cap sorpresa venint del Terrat. I teniu d'acord, en primer lloc no queda bé, però és la realitat i, en segon lloc, la sorpresa no és que sigui divertit, sinó que es basa en la realitat, és sòlid amb les bases i precís amb les anècdotes. L'humor moltes vegades no va en contra de la precisió.

Unió, divisió i llistes més votades

Avui estic motivat,

Encara no havia publicat cap post des de les eleccions (el dia a dia cada cop se'ns menja més). La part bona és que aquest retard enorme m'ha permès assimilar bé tan els resultats com les resolucions que es plantegen a molts municipis. I el més important és que estic molt motivat a explicar aquestes reflexions.

La més important és que això de "la llista més votada" és una presa de pèl. Ara tothom s'omple la boca amb que la persona més votada és la que ha de governar i en alguns casos és evident, mal pesi a alguns sabadellencs, per exemple, però no sempre és així.

Cal tenir en compte que els electors dipositen la seva confiança en un partit i en les seves ideologies, per tant, si aquest partit decideix que el líder d'un altre partit és el millor alcalde possible és totalment legítim que l'escullin. I en cas que s'equivoquin, d'aquí quatre anys ja s'emportaran el càstig.

Això ve, principalment, perquè alguns partits han decidit generar un debat sense grisos, només amb blanc o negre, a favor meu o en contra meva. És el cas de Badalona. Albiol o no Albiol ha sigut el tema de campanya que ha generat el propi PP. Així, tots els que han combregat amb l'únic tema sòlid que ha plantejat l'albatros pedralbès l'han votat i la resta han mantingut el seu vot inalterat per aquest debat (tot i que matisat per la propia campanya, com és normal). Resumint, si un partit treu un sol tema a debat i ell n'és l'únic defensor, la resta és evident que estaran en contra d'aquest sol tema, així que té sentit que s'ajuntin.

Entenc perfectament que el més votat és el més votat, però si no pot fer majoria absoluta amb altres és, simplement, perquè la resta no hi estan d'acord. Això també és democracia. I, sinó, repeteixo, en quatre anys ho tornem a parlar, tu.

Una (modesta) recomanació: Avui tocaria recomanar una ciutat com Badalona, però em quedaré amb un aspecte concret que crec que sobresurt de la resta: l'afició de la Penya. No per la seva fidelitat tot i els mals moments (que hi és, però tampoc es pot demanar tant), sinó pel seu coneixement i pel seu amor a l'esport de la cistella. Anar a veure un partit de bàsquet i notar que la gent sap el què està mirant no és fàcil i a l'Olímpic passa. Tot un luxe veure com a la grada s'entén de veritat el què es veu.

En contra, sí, però de què?

Avui estic valent,

Sembla una mostra de fanfarroneria, però no és així. Avui estic valent perquè crec que per ètica em toca criticar un moviment que, ara mateix, sembla incriticable.

Ahir parlàvem amb els companys del Tot està inventat sobre les acampades que estan tenint lloc aquests dies i sobre els seus objectius. Inicialment em va semblar perfecte (com a la majoria) que algú es mobilitzés. Ja fa massa temps que sentim allò de "és que avui en dia ningú es mou per res" (excepte per un concert d'U2) i veure una acampada de protesta sonava a música celestial. El problema va arribar quan algú va decidir-se a preguntar (tot i el risc de fer esclatar la bombolla): amb quin objectiu us manifesteu? I la resposta va ser alguna cosa així com "ens manifestem perquè tot això ha de canviar, així, en general".

Toma moreno, que diria en Rockefeller de drap. Per un cop que un grup important de gent es decideix a quadrar-se ara resulta que es quadren "així en general". Què vol dir això? No representa que quan et manifestes és perquè vols un canvi de rumb, passar d'un model a un altre? Ah, no, això és demanar massa. Ara, de moment, ens manifestem només per protestar contra polítics, sistema electoral, empreses i el què ens vingui de gust posar al sac. Després ja pensarem en una solució. Si és que ens ve de gust.

Sincerament, aquest model de protesta em sembla massa fàcil i, fins i tot, banal. Entenc que algú pugui estar descontent amb la classe política actual. És més, em costa pensar que algú no ho estigui. També entenc que algú pugui proposar un nou sistema econòmic. A mi no se m'acut, però endavant si algú té millors propostes. Tot això s'entén. El què no s'entén és que un col·lectiu de gent decideixi protestar "perquè ja n'estem farts" o "perquè això no pot seguir així". Ok, però què és 'això'?

El pitjor de tot és que, com exemplifica el hashtag de Twitter utilitzat els darrers dies, d'això n'estan dient revolució (#spanishrevolution). Com si fos el mateix que va passar a la plaça Tahrir.

Estem bojos? Realment hi ha algun il·luminat que pensa que la situació actual a Espanya, per molt dolenta que sigui, pot equiparar-se al què vivien a Egipte? Ens hem begut l'enteniment?

'Massa social' (aquest concepte general i sense cara) protesta pel què vulguis, però concreta, si us plau. Si no el què passarà és que no servirà per res i, el pitjor, no hi haurà una segona oportunitat.

Una (modesta) recomanació: Ahir era el Dia Mundial de la Vacuna contra la Sida i, tot i arribar tard, m'agradaria sumar-me a una manifestació col·lectiva de bloggers (que m'ha arribat a través de Planeta Salud) que consistia en publicar un post en blanc amb l'únic missatge que aquell post hagués hagut de ser sobre la vacuna... però aquesta no ha arribat. Això sí que són mostres concretes de desencís social. Anem pas per pas i potser arreglarem alguna cosa en concret.

Els perquès del Barça

Perquè per joc s'ho mereixen.
Perquè són fidels a un estil.
Perquè sempre han donat la cara.
Perquè s'han mossegat la llengua quan calia.
Perquè no s'han deixat entabanar.
Perquè han apostat amb lògica.
Perquè han ofert espectacle.
Perquè s'han sobreposat al què fes falta.
Perquè el Madrid no ho han posat fàcil.
Perquè han remat tots a una.

Però, sobretot, perquè són un exemple moral per les generacions futures.

Felicitats i gràcies Barça.

La bonica vida barata

Avui estic optimista,

De vegades enmig d'una crisi com l'actual és bo pensar en tot allò que va millor. Bé, de vegades no, sempre, el problema molts cops és buscar l'optimisme dins d'un mateix per poder veure les coses des d'un prisma positivista.

En el meu cas això va passar fa uns dies quan un company de feina buscava un viatge bo i barat. Mirant destins i comentant opcions vam començar a parlar del preu dels vols, que n'hi havia un que s'enfilava més que un altre, que per hores podies pagar el doble, que... de cop vam parar-nos i vam veure que per molt que escollís el vol més car, seguiria essent moltíssim més barat que un vol d'abans que emergissin les companyies low cost.

I és que amb el temps ens hem acostumat que tot té una versió low cost, una versió barata i d'una qualitat menor, però encara acceptable. Ara, siguem clars, ens hem acostumat a una bonica vida barata. I això no és dolent, ni molt menys, però per poder-la gaudir en condicions hauríem de ser-ne conscients.

No pot ser que algú s'emprenyi i es cagui en tot quan ha de volar a Londres i ho ha de fer per 120 euros anar i tornar "quan al Quim li va sortir l'anada i la tornada per 30". No pot ser que si compres una tele plana per l'habitació per 150 euros t'emprenyis perquè el dia abans feien un descompte d'un 5%.

Hem d'intentar ser menys tontos i gaudir del què estem vivint. Està clar que mai es pot comprar l'opció més barata, però això no ens ha de fer perdre el gust pel què tenim, que actualment és MOLT barat. Hem d'aprendre a valorar el preu en relació al cost i als beneficis del producte, enlloc de en relació al preu que n'ha pagat un altre.

Una (modesta) recomanació: Avui la recomanació és fàcil, ja que el destí del viatge és dels que més cops he recomanat: Malta. Es tracta d'una opció realment barata, tan el vol, com l'estada, com la manutenció allà, alhora que té molts valors naturals i arquitectònics, bàsicament pel què fa a ruïnes (més antigues fins i tot que Stonhenge). I, ja per acabar de quedar bé, us podria dir que recomano l'establiment on fan el millor pastís de xocolata que he tastat d'arreu del món. Clar que amb això quedes com si coneguessis una xocolateria a cada país, però sempre té gràcia tirar-se el moc, no?

Els nazis ajuden a sobresortir

Avui estic repetitiu,

I ho dic literalment. El post d'avui podria ser 100% copiat del que vaig publicar aquí mateix el dia 10 de setembre de l'any passat, quan les declaracions de Ramon Tremosa. Partint d'un altre punt de l'espectre polític, avui ens llevem amb la noticia que ha publicat el Directe!cat amb les barrabassades que el número 2 del PP a Martorell ha publicat al Facebook, enviant Boada, Saura, Herrera i Zapatero a Auschwitz.

Ara podríem posar-nos a debatre sobre si a les xarxes socials la gent té massa hàbit de deixar anar la llengua o sobre si el text escrit ens permet transmetre totalment el to irònic o humorístic. Tonteries. El què hem de tenir clar, com ja vaig dir llavors, és que som molts que parlem i n'hi ha que creuen tan poc en les seves possibilitats de sobresortir que opten per estripar. I això és perillós.

Extracte del post Tremosa, fatxes, nazis i terroristes:

" És perillós perquè perdem la perspectiva. Ho sento molt, però comparar un president democràtic (qualsevol) amb un dictador feixista és una barrabassada. Igual que ho és comparar un moviment pacífic com el del 10J amb el terrorisme. O, fins i tot, comparar les decisions impopulars del govern amb majoria absoluta d'Aznar amb les polítiques armades i dictatorials de Franco.



Em sembla que el problema serà que un dia perdrem el punt de vista i els joves es pensaran que Franco era "un tio així com no gaire bona persona", que els terroristes "són uns paios que parlen així com molt radical" i que els nazis "són gent que no escolta als altres".


Vigilem, cuidem les paraules, perquè algun dia perdran el seu significat i no recordarem que moltes de les bestieses que ha fet l'ésser humà tenen un nom, algunes cognoms i tot. "



Una (modesta) recomanació: Per justícia, avui la recomanació ha de ser envers els mitjans digitals que fan feina de trinxeres. En molts casos els mitjans online es limiten a repetir com lloros les notes de premsa que els arriben o, directament, les noticies d'altres mitjans. Però n'hi ha uns quants que segueixen apretant per guanyar-se un crèdit complicat veient els seus pressupostos. Fa unes setmanes parlava precisament amb la directora d'un d'aquests mitjans i em comentava com de difícil és apostar per la qualitat quan la gerència només veu xifres a curt termini. Des d'aquí un agraïment i una reivindicació als que encara creuen en fer la feina ben feta.

Presumpció de (no) inocència

Avui estic rebel,

Aquest matí els diaris esportius obren amb la Copa del Rei. Res de criticable, evidentment, però l'excusa els ha anat de conya per passar de puntetes pel sobreseïment del principal càrrec contra Marta Domínguez.

Fins aquí, com dic, tot relativament correcte. S'entén que la noticia de la innocència de l'atleta tingui menys pes que l'anterior, la de la presumpta culpabilitat. No té la mateixa dosi de sorpresa, la conjuntura és diferent i, per ser sincers, no tothom se l'embeina amb facilitat. El què aquí vull debatre no és tant sobre els articles informatius que han carregat contra una atleta reconeguda i imputada per dopatge. És normal que s'informi d'això i que el to que es desprengui sigui negatiu. Avui el què toca carregar és contra els que fem humor i que, de seguida, aprofitem qualsevol 'sambenito' per riure'ns d'algú. I ho dic en primera persona del plural. Que quedi clar.

El cas de Marta Domínguez és dels més clars que hem vist fins ara, ja que en poc temps s'ha demostrat la seva innocència (el què creien dòping eren només plantes medicinals 100% legals segons l'Agència Mundial Antidopatge). I el mateix seria aplicable, per exemple, a Paco Camps, del que encara no s'ha dut a terme el judici, però a tots ens serveix per fer-ne broma.

Això vol dir que defenso la innocència de "el hombre de los trajes". Doncs no. La meva opinió personal és que si el jutgessin correctament se li passaria el to bru de la seva pell a base d'anys a l'ombra. Però això no treu que, almenys, hem de ser conscients no només de la influència que té un tractament informatiu d'un tema, sinó, sobretot, de la influència que té l'humor a l'hora de deixar marcats per tota la història als personatges més o menys públics. O sinó pregunteu-vos perquè Michael Jackson (declarat sempre no culpable) segueix arrossegant la creu de pederasta després de mort. I amb això no vull dir que cregui cegament amb la seva innocència, però sí que hi haig de creure oficialment.

És més, canvieu el nom de Marta Domínguez pel de Pep Guardiola. Si en el seu moment haguéssim fet tantes bromes sobre en Pep quan el van imputar per dopatge creieu que avui estaríem tots pendents de la final de Copa Barça-Madrid? Creieu que tindríem les sis copes de fa dos temporades al museu?

Hem de deixar de fer bromes sobre imputats? No, però almenys siguem conscients de les conseqüències i obrem amb coneixement.

Una (modesta) recomanació: Avui està clar: cervesa, patatones, olives, pernil, una bona pila de culés entregats i la copa a la tele. Així de fàcil.

Pernil de gla a mossegades... sí, i què?

Avui estic intermitent,

Aquesta Setmana Santa és, segurament, la més estranya de la història. I no em refereixo a fets històrics, que segur que n'hi ha hagut amb esdeveniments més transcendentals. Em refereixo a la conjunció de tot de casualitats que han convertit aquesta festivitat religiosa (ja rara en si mateixa pel seu caràcter semi-vacacional) en única.

Podríem parlar del fet que Sant Jordi caigui en dissabte setmanasantenc, també podríem parlar del Barça-Madrid que ha obert la setmana, però el més característic és la successió de clàssics. Sí, avui em posaré 'futbolero' (com altres vegades), però perquè no tinc ganes de posar-me seriós quan mitja Catalunya està de vacances i l'altra mitja com si ho estes.

He llegit moltes crítiques al fet que s'encadenin tants "partits de l'any" en pocs dies. Entenc que un clàssic s'ha d'assaborir, s'ha de paladejar aquell temps d'espera, el partit i el post-partit que dura una setmana o dues. Fins aquí estem d'acord. Seria com si el comparéssim amb un bon pernil de gla.

El bon pernil te'l mires abans, el tempteges, t'hi acostes, te'l poses a la boca sense pressa, l'assaboreixes i després et dediques a aguantar el gust a la boca, un cop l'has empassat. Amb els partits passa més o menys el mateix. Però ningú ha tingut mai la temptació de fotre una queixalada a la pota sense miraments? Ningú ha pensat en 'pelar' la pell dura del pernil, treure els trocets de greix i obrir tant la boca com sigui possible per arrencar-ne una explosió de sabor?

Per no allargar-me (que m'està agafant gana) dir només que no dic que sigui la millor manera de menjar un bon pernil de gla, però de vegades va bé, per un cop, fer alguna bestiesa.

Una (modesta) recomanació: No cal pensar gaire avui per endevinar què recomanaré: el pernil. I no només això, l'embotit en general. Diuen que no és gaire sa, que porta colesterol, que engreixa... m'és igual, sóc fan de l'embotit.

Independència, més enllà de les dades

Avui estic retractat,

Diuen que som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules. O alguna cosa similar. Però això no vol dir que no ens puguem retractar. I jo, em retracto. Ara fa uns mesos parlava del desengany independentista que havia percebut amb la darrera onada de referèndums, concretament la de Terrassa. Llavors parlava de xifres, d'assistència, de percentatge de vots... no me n'adonava que el problema no era de dades, sinó d'estat anímic.

Aquest cap de setmana s'ha tancat el procés iniciat fa més d'un any a Arenys amb unes sensacions molt diferents de les vallesanes del gener. És veritat que l'assistència ha sigut molt major (dins el poc impacte que la iniciativa ha tingut en general), però la diferència la veiem a les portades dels diaris, als bars, al carrer... Aquest cop sí que el referèndum no vinculant està entre nosaltres.

Per això dic que les dades han sigut el de menys. Tot i que a Barcelona tinguem un llistó tan proper i més oficial com el de la Diagonal, em quedo amb les editorials de les ràdios, amb les portades dels diaris i, sobretot, amb el debat polític, que ara sí que s'ha vist forçat per una major rellevància d'una iniciativa que en altres municipis havia sigut totalment anecdòtica.

Anem a algun lloc així? No ho sé. El què està clar és que si ens quedem parats no anirem enlloc i, el pitjor, ens anirem emprenyant més els uns amb els altres. Parlem, votem i així ningú podrà dir que a ell no se l'escolta o se'l menysté. La democràcia no consisteix només en votar per les generals, la democràcia consisteix en escoltar el poble i adaptar les administracions perquè siguin el més properes als desitjos dels ciutadans.

Una (modesta) recomanació: Avui més modesta que mai, ja que, com es diu vulgarment, me l'he hagut d'embeinar. Em limitaré a recomanar precisament això, el dur plaer de poder-se retractar. En primer lloc el cap intenta justificar una postura errònia pel simple fet d'haver-la pres prèviament, però quan ho penses amb calma i et pots corregir a tu mateix l'orgull és major, així com la sensació de tranquil·litat amb un mateix. Diuen que rectificar és de savis. Això no ho sé, però està clar que és de tranquils.

Rossell no tiene quien le escriba

Avui estic sorprès,

Les declaracions del president del Barça, Sandro Rosell, on, dins el marc d'un acte benèfic i amb la intenció d'augmentar la seva donació, va 'vaticinar' un 5-0 a la final de la Copa del Rei, em van deixar atònit. No perquè em semblessin millors o pitjors, sinó perquè era evident que serien utilitzades com a projectil contra la institució i contra una figura que es prodiga massa poc als mitjans.

Fins aquí tots d'acord. L'explicació de molts ha sigut que el president es va envalentornar massa o que no va mesurar correctament les repercussions o la seva pròpia capacitat oratòria. La darrera opció la descartaria, ja que crec que si hi ha algú conscient dels pocs recursos del president és ell mateix. La segona gairebé també, ja que la resposta madridista (i fins i tot blaugrana) era obvia. I la primera em sorprèn.

No hi ha causa, per tant? Sí, n'hi ha, però tampoc ens ha d'interessar tant. El que a mi em preocupa és que el president no anava preparat. Es fa estrany, i d'aquí la meva sorpresa, que en un acte on la única pregunta clara i d'inevitable resposta (ja que era la funció de l'acte) era el resultat final. I aquí és on va llepar Rosell.

Respostes a aquest fet només en surten dues: o l'equip de comunicació va ser incapaç de preveure la pregunta, que seria d'una incapacitat flagrant, o el president fa cas totalment omís a les directrius dels seus empleats. Qualsevol de les dues respostes em sembla dolenta tan per la institució com pels professionals que ens dediquem a la comunicació corporativa.

Una (modesta) recomanació: Seguint amb l'esport, i per deixar descansar el futbol, una recomanació basquetbolística: 5 on 5. Es tracta d'un magnífic joc online de gestió d'equips. Té el punt just de 'complexitat' a l'hora de preparar alineacions i fitxar, però alhora permet desconnectar del joc dies sencers. Una iniciativa magnífica, feta amb moltes ganes, moltes capacitats, però pocs recursos. Un 10.

Entre carques i fulanes

Avui estic espantat,

Per un cop, i sense que serveixi de precedent, avui m'espanto per mi mateix. Sempre m'he considerat una persona moderna, de mentalitat oberta, però el debat obert per Irene Rigau sobre una vestimenta "més igualitària" a les escoles m'ha fet dubtar.

En primer lloc, dir que jo sóc fruit de l'ensenyament públic i democràtic, per tant no he anat mai amb uniforme a l'escola. Però crec que aquí, com comentava en Jordi Basté aquest matí a la seva editorial, no discutim sobre uniformes, sinó sobre bates o elements igualitaris. I en això ja hi estic més d'acord.

En el cas del periodista de RAC1, ell parlava d'igualtat enfront del mestre com a manera d'elevar el docent al lloc que li pertany per tal de poder exercir la seva feina amb els recursos suficients. Hi podríem estar d'acord. Però jo ho vull agafar més en l'àmbit d'una certa decència estètica.

He sonat molt carca, ho sé, però veure les pintes que porten alguns nens i nenes a l'escola em fa témer pel futur del país. Així de clar. Crec que portar bata pot ajudar als nens a ser conscients que són nens, que estan a l'escola i que els passis de models els poden deixar per més endavant.

Sé que marcar uns límits (tipus alçada de la faldilla o no ensenyar fins els baixos dels calçotets per posar exemples diferents) mai és una solució. Per això crec que la bata de tota la vida pot ajudar.

Bé, el què en realitat ajudaria és que els pares, tots, tinguessin una mica més de senderi i a casa seva marquessin uns certs límits. Però això ja seria demanar molt.

Una (modesta) recomanació: Difícil avui recomanar alguna cosa, però em quedo amb la sèrie gamberra de la temporada, que vam comentar fa uns dies a TeleDiscreta. Es tracta de Raising Hope i ens va bé per demostrar com no s'ha de criar a un nen. Això sí, en aquest cas, tot i les bromes escatològiques, la permissivitat, el semi-maltractament i la deixadesa, hi ha amor. I el més important, rius.

¿Las blancas o las negras?

Avui estic desconcertat,

Sincerament, ja no entenc res. No és que abans entengués molt el món, algun cop ho hem comentat (aquí per exemple), però després de la il·legalització de Sortu estic perdut.

En el seu moment ja vaig comentar que qualsevol procés de pau és llarg, difícil i, sobretot, molt poc regular. Sempre hi ha moments on sembla que vas endavant i moments que sembla que vas enrere, però els dos costats han de demostrar que la voluntat és assolir un objectiu comú i intermig. Si aquesta premissa es manté, el procés té futur, per molt que el camí hagi de ser llarg. El problema és quan una de les dues parts fa un pas i l'altra, en comptes de mantenir-se estàtica o, fins i tot, fer també un pas d'acostament, es dedica a atonyinar encara més.

Això és el què ha pasat amb la resolució sobre la il·legalització de Sortu.

No vull pretendre que aquesta teòrica censura del terrorisme per part de la nova formació sigui presa com un pas inequívoc cap a la pau, però està clar que més del què han fet no poden fer. Ningú, repeteixo, ningú podia esperar que Sortu fes més del què fa fet, per tant, a què ve seguir aixafant aquest nou partit que presentava una alternativa per a l'independentisme menys bel·licós.

Segur que aquí hi ha mil lectures estratègiques polítiques, però el què ens queda a la gent del carrer és que es va il·legalitzar un partit per no condemnar els actes terroristes, però que quan ho han fet, tampoc ens els hem volgut creure. Em sona massa a allò de l'Eugenio de las blancas. Ah ¿y las negras? También, también.

Una (modesta) recomanació: Parlant de Sortu, no puc passar per alt una barbaritat, molt menys transcendental, però encara interessant: el logotip del partit. On s'ha vist una imatge corporativa tan tremendament dolenta? Com a recomanació em quedo amb la de buscar per Internet logotips millors. La part bona és que us portarà molt poca feina, ja que diria que un logo pitjor només es pot trobar la Atalaya, i encara gràcies.

I tu per a què serveixes?

Avui estic motivat,

Qualsevol element no previsible em motiva. Crec que tot el que es surt de la norma és estimulant, ja que dóna lloc a especulacions, a anàlisi i a debat. En aquest cas, a més a més, tots aquests treballs de previsió tenen un component d'atzar. Em refereixo a les noves eines que ens proporciona Internet i al seu ús, aprofitant el cinquè aniversari ahir de Twitter.

El primer cop que sents a parlar d'una recurs com aquest la pregunta és clara: I per què serveix? La resposta, però, no ho és tant.

Tu pots explicar què fa o què es fa amb una plataforma com Twitter, com Facebook, com LinkedIn o com qualsevol altra, però mai, repeteixo MAI pots anticipar quin serà el seu ús. En primer lloc, perquè l'ús no es pot prefabricar.

L'ús social és el resultant d'interaccions imprevisibles i, sobretot, de variables que no pots imaginar. Per entendre el conjunt de persones com un tot cal haver-se format en sociologia, en humanitats i, fins i tot, en antropologia. Imagina't si aquí hi afegeixes la variable del ritme d'accés (no tothom utilitza una eina a partir del primer dia). La previsió és impossible.

I, en segon lloc, perquè l'evolució d'aquests usos és fruit d'idees i de missatges inesperats que, sense saber com, tenen major impacte, alhora que són el resultat d'usos diferents segons cada persona.

Per fer-ho senzill. En el cas de Twitter, la fórmula inicial és simplement la d'un SMS penjat a la teva 'web'. A partir d'aquí, la resta ja no és Twitter, sinó l'ús que fem de Twitter. Per alguns aquesta plataforma és una via d'obtenció d'informació. Per altres és una via purament humorística. Mireu quins usos més diferents poden sortir (actualment) d'una mateixa plataforma. Exactament la mateixa.

És més, cal tenir en compte que un no utilitza l'eina sempre de la mateixa manera. Segur que els que sou habituals a la plataforma de microblogging seguiu a persones per diverses raons: perquè sou amics, perquè sou companys de feina, perquè us fan riure, perquè us donen informació, perquè us fan pensar... Si analitzeu la vostra llista (exercici molt recomanable quan es té temps) veureu que la mateixa eina us serveix, alhora, per diverses funcions.

Per tant, aquí és on radica, per mi, la motivació més gran que presenten les noves eines online: la imprevisibilitat. Podem imaginar mil eines online, però existeixen milions d'usos per a cadascuna d'elles.

Una (modesta) recomanació: Aquest cap de setmana, i lligant-ho amb les eines 2.0, tindrà lloc a Castellar del Vallès el primer Torneig Padel 2.0 Open Nacex, una iniciativa impulsada per Elitsports i gairebé exclusivament a través de Twitter i Facebook. Aquest, com d'altres exemples, són la mostra que els diversos altaveus que ens proporciona la Xarxa tenen, en cada moment i per a cada persona, usos diferents.

Quan la ràdio surt de la cova

Avui estic content,

Ja sé que no és habitual que obri el post amb una sensació positiva, però també pot passar. I és que divendres el Tot està inventat va fer la seva festa dels 200 programes a la discoteca Titus Carpa i va ser un èxit.

Després d'anys de treballar a la ràdio he passat per diversos models de programes, però sobretot models de fer ràdio. I el Tot està inventat també. Primer vam començar fent un programa en diferit, d'aquells que vas enregistrant per fragments, on el muntatge i les repeticions ocupen més temps que el material en si. En la seva segona temporada el programa va passar a fer-se en directe i en horari nocturn. Aquí vam començar a viure això del 'Directe', en majúscula. Els errors, els encerts, els moments de dubte, el temps... tot factors que canvien la forma de fer ràdio.

Durant aquesta segona temporada es van començar a incloure edicions amb públic a l'estudi, que fa el programa molt més real, més proper a l'oient. Però res com l'edició 200, en una discoteca mítica de Badalona i amb un centenar de persones davant, esperant que els donis alguna cosa.

La veritat, i obvio falses modèsties, és que l'equip va respondre de manera excel·lent. Fer un programa com el Tot està inventat en directe, tan dinàmic, amb tant material, tants jocs de músiques, de talls... tot això dóna molt d'espai pels errors. A nivell tècnic no és habitual un programa així i si s'hi afegeixen els típics problemes d'última hora la mescla es converteix en explosiva. I sempre explota. Però l'equip va respondre molt bé.

Engegar sempre és el més difícil. Busques aixecar el públic en els dos primers minuts. Inconsciència. El primer que trobes és que el públic no ho posa fàcil, no regala res. Però si el treballes, ets honest i jugues les teves cartes amb força, la ràdio també és física, també és directa, també és real.

Fer sortir de la cova un programa radiofònic, acostar-lo al públic i fer-ho durant una hora sencera, sense contemplacions, sense falsos directes, esperant que l'audiència estigui allà i reaccioni a cada acudit, és aspirar a molt. Però quan surt bé... quan surt bé és indescriptible.

I ara què? Doncs no ho sé, però prefereixo no preocupar-me'n. Em quedo amb el camí.



Des d'aquí agrair a tots els oients que van venir i a tot l'equip del programa una experiència que va demostrar que el Tot està inventat i la seva gent són més del què qualsevol podia esperar fa 3 anys.

Duran i Lleida vol moure els fils

 Avui estic sorprès,

Ja fa uns dies que sabem públicament de l'adéu de la sèrie Infidels de TV3. Jo la veritat és que no l'he seguit gens, però els fragments que he vist (principalment del resum en acabar l'APM?) m'ha semblat una sèrie ben filmada i molt (remarco el molt) pujada de to. Per mi cap problema, crec que ja toca treure'ns de sobre alguns tics massa proteccionistes. Com a molt podríem discutir si s'hauria d'emetre mitja horeta més tard. Que cadascú opini.

Però el debat aquí s'ha obert perquè a la xarxa (aquest ens sense amos i amb massa gent parlant sense saber res) s'ha estès el rumor que CiU, i principalment Unió, havien pressionat perquè la sèrie es deixés d'emetre. Rumors fins ara. El sorprenent és que Josep Antoni Duran i Lleida, president de la formació, ha publicat al seu blog que ells no hi tenen absolutament res a veure... alhora que ha aprofitat per criticar la sèrie tot i afirmar que no l'ha vist.

Fins aquí podríem parlar d'una patinada del carismàtic líder demo-cristià. El què em sembla ja excessiu, i ha passat bastant per alt als mitjans que he vist, és la seva afirmació "Ja ens agradaria tenir una mica d’influència sobre TV3". Tot i després maquillar-ho amb un "respectant, òbviament, la professionalitat dels seus periodistes" em sembla directament una barbaritat majúscula.

Entenc que Unió (com la majoria de partits, sempre) es senti poc representada als mitjans de la Corporació. Ho puc acceptar, tot són opinions. Però afirmar que voldrien tenir-hi influència és extremadament antidemocràtic.

En definitiva, i perquè no vull enganxar-me els dits, ja que m'encén aquests tics dels 'poderosos' (tots) d'intentar controlar els mitjans, que m'ha sorprès molt que algú posi per escrit, per molt que sigui a Internet, una bestiesa com aquesta. I encara més Duran i Lleida, sempre molt correcte.

Honestament, el primer que vaig pensar és que era fals.

Una (modesta) recomanació: Sense modèstia, amb orgull, amb molt d'orgull. Aquest divendres el Tot està inventat (el programa que faig amb un equip magnífic a Ràdio Ciutat de Badalona) fa 200 programes i ho celebrem amb un directe amb públic a Titus Carpa, la sala més mítica de Badalona. Podeu trobar més informació al blog del programa. Evidentment, hi esteu tots convidats.

Han perdut el cap

Avui estic ofès,

Intentaré ser breu perquè crec que tots estareu d'acord amb mi. Actualment molts mitjans espanyolistes han perdut el nord i diuen bestieses. Així de senzill. I ja n'hi ha prou, tu.

Podria dir que estic emprenyat, irritat, cansat, però el pitjor és que ja he passat tots aquests estats per passar a trobar-me en una situació pitjor. I és que estic ofès no només pel què diuen, que evidentment és sense fonaments, per tant ens hauria de relliscar, estic ofès com a ésser humà de pensar que algú que es dedica a tertuliejar pot dir tonteries tan grans i, n'estic segur, saber que són barbaritats.

Segurament hauríem de deixar de mirar a Madrid, però és inevitable. En primer lloc perquè quan parlen de tu tendeixes a posar l'orella, per molt que no sàpiguen ni qui ets. I en segon lloc, i per això el comentari avui, perquè a l'APM? de TV3 ens en posen talls constantment.

No sé si potser seria millor tancar els ulls i no veure-ho.

Jo, us ho dic en confiança, primer m'ho prenia a broma, però la situació actual, les afirmacions tan a nivell polític com cultural o, fins i tot, esportiu, em duen a pensar que ara són ells els que s'ho prenen a broma i nosaltres els que notem aquella inflor tan característica a la zona pèlvica que provoca, irremeiablement, un esclat. Pot ser que ens rebenti la part inflada, esperem que no, en pro de la nostra descendència, o, el més probable, que rebentem nosaltres i decidim fer un pas per distanciar-nos d'aquesta gent que no saben el què diuen.

Jo accepto qualsevol crítica i qualsevol postura política. Fins i tot les antidemocràtiques (mentre siguin simplement postures de pensament, no d'acció, clar). Però el què no puc acceptar és que es falti a la veritat. Hi ha massa gent que ASeja a les teles de Madrid. I no són tan pocs com volem pensar.

Una (modesta) recomanació: Claríssima avui la recomanació. I estava pendent des de fa molt temps: APM? Mai amb tan poc material s'havia fet tan bé. Guió, sarcasme, humor... "No hase falta que dise nada más"

La Vanguardia, un tòtem que entra fort

Avui estic billmurrayà,

Em refereixo al mític film Atrapat en el Temps, no a Lost in Translation... tot i que també podria ser. Avui em sento en un bucle, ja que aquest cap de setmana s'ha oficialitzat el llançament de La Vanguardia en català, un tema que hem parlat més d'un cop aquí i que ara preferiria no repetir, per no cansar-vos, però crec que l'ocasió s'ho mereix.

Vam tractar el tema amb el llançament del projecte del nou diari ARA i en diverses ocasions quan aquest dominó comportava la caiguda o modificació d'alguna peça important. I és que no es pot entendre el desbloqueig d'un projecte tan monstruós (i monstruosament lent) com el de la doble edició d'aquesta publicació dels Godó sense tenir en compte la pressió de l'ARA.

I com que això ja ho hem comentat abans, no em centraré en el perquè o en el quan del llançament, sinó en el com, on també ha tingut un paper importantíssim el rotatiu de Cultura 3. Si en el primer post sobre el tema comentàvem l'impuls que s'estava exercint a través de l'entorn 2.0 per preparar la societat per un nou diari en català, aquest cop hem de dir exactament el mateix. I és que des del Grup Godó han pres molt bona nota dels punts forts del projecte de sortida de l'ARA i els estan seguint al peu de la lletra... però amb més potencial.

La nova edició de La Vanguardia en català, com també vaig avançar fa un temps, parteix amb tres o quatre cossos de marge davant del seu rival, ja que té tota la infraestructura comunicativa d'un gegant, amb RAC1 com a punta de llança, la pròpia edició en castellà, El Mundo Deportivo i, en menor mesura, 8 TV... mitjans que, val a dir-ho, no tenen cap pudor en dedicar-se a l'auto-bombo en cos i ànima.

No és criticable, ni molt menys, que s'utilitzi els mitjans afins o, directament, propis, per generar interès en aquesta nova publicació (o edició), però aquí sí que em veig obligat a criticar l'excés que s'ha vist, especialment a RAC1, no només en quant a jerarquització de la noticia (que es comprèn), sinó en quant a sobredimensió.

M'explicaré amb un exemple, tot i que aquest cap de setmana n'hi ha hagut diversos. Aquest matí una persona tan moderada i, sovint, amant del 'fair play' com Jordi Basté (els seus comentaris de Catalunya Ràdio o TV3 en són un exemple a seguir) ha comparat la sortida d'una edició en català de La Vanguardia amb l'inici d'emissions de TV3. S'ha passat de frenada. O almenys li ha faltat afegir una petita menció a l'ARA. Llàstima. Haig de reconèixer que no és habitual en ell.

Per resumir, si bé em motiva enormement que una publicació del nivell i del reconeixement de La Vanguardia s'editi en català, em fa un pèl de por que des del Grup Godó es confongui l'auto-bombo amb l'autofel·lació. Al meu parer, aquest naixement té una importància enorme, brutal, per al català i per Catalunya, per tant, no fa falta que ningú li posi més pa que formatge. No fa falta perquè a les mans tenim un magnífic manxego sec d'aquells que t'omplen la boca.

Una (modesta) recomanació: Com sempre, acabem el post amb una recomanació personal. Hi haurà qui hi estarà d'acord i qui no, però jo sóc un fan enorme de l'humor semàntic, els jocs de paraules i les bestieses similars. Per tant, la recomanació està cantada: http://miccionari.blogspot.com/. Es tracta d'un recull de twits humorístics jugant amb la llengua, l'actualitat i l'entorn 2.0. Alguns estan agafats pels pèls... però normalment són els que més gràcia tenen. Per riure una estona i, sobretot, per tenir-ho al Twitter.

No és una tonteria

Avui estic irritat,

Alguna vegada he comentat el valor que veig als diaris esportius fora del seu àmbit merament informatiu i cronista (aquí en teniu un exemple). Això no treu que sóc conscient de la seva, si em permeteu l'expressió, 'poca transcendència', ja que estem parlant d'un àmbit de la informació que, tot i que socialment sigui molt seguit, podríem dir que en els aspectes 'importants' del desenvolupament global no té tant d'impacte. La 'hard politics' que es diu.

Però hem de vigilar entre el poc i el massa i aquest dilluns en vam poder veure un exemple. Com molts sabreu, em refereixo a la imatge del diari AS (que podeu veure a l'inici del post) on s'havia eliminat un jugador de l'Athletic de Bilbao perquè hi hagués fora de joc en contra del Barça.

Se n'ha fet molta mofa, i s'entén, ja que la bestiesa és tan gran que el primer que provoca és riure. Després hi ha hagut algú que ha començat a parlar d'indignació, però centrant-se en això tan habitual últimament de 'la caverna mediàtica', referit als mitjans de Madrid. Això encara m'ha irritat més.

M'explico. Com podem quedar-nos amb una anècdota o amb una simple crítica a l'ús partidista d'unes imatges en un mitjà d'informació? Estem bojos? On s'ha vist que en una democràcia s'alterin les imatges d'un fet noticiable i no es faci en un àmbit estètic o pràctic sinó amb total voluntat d'influir en el propi acte?

Entenc que el simple fet d'escollir una imatge o una altra, un angle o un altre i una posició o una altra afecta a la percepció que el lector pot tenir del fet. Però això d'alterar una realitat amb el Photoshop simplement per modificar-la em sembla que hauria de ser punible legalment. Per molt que estem parlant de futbol. M'és igual.

Ja n'hi ha prou d'acceptar bestieses en el món del periodisme, ja sigui polític, cultural o esportiu. Tinguem un respecte per la professió i denunciem legalment aquestes barbaritats.

Una (modesta) recomanació: Tot i semblar contrari a la tesi central del comentari d'avui, recomanaré precisament el Photoshop i una manera d'accedir-hi fàcilment: els tutorials online. L'oferta és infinita i ara no em dedicaré a llistar-la, però aquest recurs et permet, pas per pas, endinsar-te en l'ús d'una eina tan complexa com variada. Seguir uns passos ben establerts fa que et sentis segur, però, alhora, et mostra de manera pràctica els diversos usos que té el programa. Ideal per als que simplement saben quatre idees del programa, però no gosen atacar-lo amb hores.

La premsa hi ha de ser

Avui estic reenganxat,

Després d'una setmana que la feina m'ha impedit comentar res al blog, tornem i ho fem amb periodisme. I no amb la crisi de la premsa o la professionalitat dels periodistes, sinó amb l'exemple de la importància que ha de tenir sempre l'altaveu que converteix un fet local en un element de repercussió internacional ja no per la resta del món, sinó sobretot pels mateixos actors d'aquest fet.

Per il·lustrar aquesta funció aprofitaré un mapa interactiu que la BBC va publicar divendres al seu web. En aquesta aplicació podem veure imatges de 16 punts concrets de la plaça Tahrir del Caire durant les manifestacions de la revolució que ha obligat a la dimissió de Mubarak (i mira que ha costat).

D'aquests 16 punts en destacaré dos que exemplifiquen perfectament la importància que té per als manifestants el ressò mediàtic. El primer d'ells és un mur on els manifestants podien veure cada dia les seves aparicions en premsa. Això els donava l'impuls de seguir amb les seves protestes, ja que tenien clar, gràficament, que allò portava a algun lloc i no es quedava simplement en un acte esporàdic. Tenia transcendència.

El segon punt és més global, però a la BBC ho exemplifiquen amb les persones acampades al centre de la plaça. Són els bloggers. No cal dir (perquè ho ha dit ja tothom) que aquesta ha sigut realment una revolució transmesa en temps real. Tot i les mancances que ha suposat l'eliminació d'Internet en molts moments a tot el país, els bloggers, tuitaires i comentaristes 2.0 han estat sempre presents i no per repetit aquest fet ha de perdre importància.

Com a anècdota, comentar que també hi havia un punt de distribució d'aliments de Kentucky Fried Chicken. És només una anècdota, però m'ha semblat molt icònic. I és que la globalització, com tot, té aquestes dues cares.

Una (modesta) recomanació: Després de tants i tants dies sense actualitzar el blog les recomanacions serien moltes. Però tot i haver passat una setmana la recomanació ha de ser d'últim moment i sense justificació. I és que m'ha vingut al cap una cançó d'aquelles que no et treus del cap en dies. Es tracta del Perquè he plorat de la magnífica Mar i Cel, l'obra d'Àngel Guimerà que Dagoll Dagom ens va fer immortal l'any 1988 (i va repetir correctament el 2004). No té absolutament res a veure amb el tema central d'avui, però tenir aquesta meravella al cap durant dies crec que és un bon obsequi.

"Hoy debe ser un gran día..."

Avui estic tens,

Teòricament és un estat personal, però diría que últimament no sóc l'únic que està tens. Entre l'augment del fred, la situació econòmica, les revoltes polítiques i mil i una coses més, estem passant tots uns dies 'dolents' podríem dir. I no em refereixo tan a dolents com a negatius objectivament, sinó d'aquells dies que no estas bé, tens com mala llet a dins.

Però de vegades, com diu la cançó, ha de ser un mateix el que es cregui que "hoy puede ser un gran día". Doncs intentem-ho, fem un salt de fe i siguem els primers de pensar que "hoy DEBE ser un gran día". I unint els temes habituals del blog, em limitaré a fer un conjunt de recomanacions de webs i blogs que ens poden ajudar a riure una estona, a destensar-nos. Aquí els teniu:

Failblog: Web de vídeos i imatges divertides sobre 'cagades' i errors des de lingüístics (en anglès) fins a les típiques caigudes o atacs de riure.
Lamebook: Situacions de Facebook divertides. En anglès.
Cuanta Razón: Imatges amb subtítol. En castellà. Moltes actualitzacions diàries.
As my junk: Fotos reals on diversos objectes inanimats semblen ser elements fàl·lics per punt de vista de la foto.
PhotoshopDisasters: No fa falta explicar molt més.

I no podia deixar passar una eina on l'humor impera: Twitter. Allà hi trobareu diàriament humor semàntic (miccionari per exemple) o temes del dia humorístics (bisbalfacts, ...).

En teniu més? Endavant, esperem les vostres recomanacions a comentaris.

A les fosques

Avui estic intranquil,

Aquestes últimes setmanes estem passant per uns moments molt complicats en països on fins ara donàvem per feta certa 'tranquil·litat' social. No estic parlant de països democràtics al 100%, però sí d'estats on s'havia arribat a un statu quo que permetia certa comoditat a la gran majoria de la seva població.

Del cas d'Egipte en puc parlar poc, ja que només conec del país el què n'he vist als mitjans, però de Tunísia sí que en puc parlar amb més coneixement de causa, ja que l'he visitat diverses vegades.

No sóc un expert en política internacional, ni molt menys, però sí que he pogut veure un país estable, que s'associava amb alguns dels mercats globals i que, poc a poc, tenia vies de sortida de l'habitual estat d'oblit en què estan la gran majoria de països africans (per no dir tots).

Però el meu objectiu no és debatre sobre la revolta tunisiana, ni tampoc sobre l'egípcia. El meu objectiu avui és mostrar la meva intranquil·litat per l'obsessió gairebé malaltissa de mantenir la resta del món a les fosques sobre els processos que estan tenint lloc.

Crec que ens hem acostumat massa a allò de 'les autoritats no permeten l'entrada de mitjans estrangers' o 'no ens és possible comunicar-nos amb el nostre enviat especial'. On estem anant a parar? Jo no opinaré sobre la necessitat o no d'una intervenció externa a Tunísia o a Egipte, però el què no es pot permetre és que sigui impossible d'informar-se del què està passant allà.

No podem mostrar-nos flexibles amb la censura i la persecució de periodistes que, dia rere dia, patim en entorns de crisi, ja sigui esporàdica com els casos comentats, o crònica, com en entorns de conflicte (a alguns països sud-americans em puc referir, per exemple). Prou de tapar boques, prou de mantenir-nos a les fosques. Aquí sí que han d'actuar les tan considerades 'autoritats internacionals'. I no em val que em diguin que per Internet es poden trobar informacions. Amb això no n'hi ha prou.

Una (modesta) recomanació: Preferiria no recomanar res en aquest post, ja que l'ocasió s'ho mereix. Però com que no vull trencar la tònica habitual em limitaré a recomanar-vos que dediqueu uns minuts a buscar per internet conceptes com 'censura en latinoamerica', 'periodistas muertos' o 'periodistas desaparecidos'. No es pot seguir permetent.

Qui s'han cregut que són?

Avui estic encès,

Suposo que és l'acumulació de casos, però començo a estar fart que hi hagi tot de gent que es cregui amb dret de decidir sobre la meva vida. La nostra vida.

Aquesta afirmació, que sí, sona a adolescent emprenyat amb els seus pares, ve detonada per la vaga injusta i indecent d'alguns treballadors de Renfe que s'han cregut amb dret de donar pel sac a centenars de persones que necessiten d'aquest transport per anar a treballar.

Però qui s'han cregut que són? Crec que ja n'hi ha prou de deixar que excuses com 'és per reclamar el dret dels treballadors' siguin escuts que converteixin en intocables els malfactors que es dediquen a robar hores a la vida de tanta i tanta gent.

I ho diu algú que no agafa la Renfe des de fa anys. Més que res perquè per horaris no podria tornar a casa, m'hauria de quedar a la zona metropolitana.

Igualment, és un insult a la resta de persones aquest hàbit d'intentar donar pel sac simplement per reclamar uns teòrics drets. Ho sento, però avui en dia el dret a vaga és una realitat i, per tant, legalment, es poden fer vagues en condicions, ben explicades, justificades i amb temps. Està clar que una vaga té com a funció alterar l'ordre habitual dels clients i l'empresa, això no es pot contradir, però una cosa és marcar unes normes diferents per un dia i l'altra és no marcar normes.

Ja n'hi ha prou.

Una (modesta) recomanació: Avui tornem a la tele i ho fem amb una serie britànica, però no de les habituals d'art i assaig tan denses, lentes i pesades de veure (tot i la seva qualitat), aquest cop ho fem amb una gran serie policiaca, amb casos interessants, personatges profunds, però mantenint el to de thriller. Parlem de Luther, de la que podeu veure una crítica més extensa a TeleDiscreta. Una molt bona serie pels que volen veure un Colombo, un CSI o un Mentalista, però de qualitat, amb gust i amb temps.

Desengany independentista

Avui estic desmotivat,

Sincerament, el procediment de les consultes populars ha sigut un desastre. I ho dic amb tota la pena del món, però hem de ser realistes i tenir clar que així no anem enlloc i l'únic que aconseguirem és desmotivar-nos tots.

Aquest cop ens ha tocat als terrassencs (ni que ho siguem d'adopció) i s'ha demostrat que la iniciativa va de cap a caiguda. Ahir vam anar a votar només unes 20.000 persones... i això que portàvem setmanes amb urnes obertes en diversos punts de la ciutat, per allò de no haver d'anar a votar just diumenge. No fos cas que algú se n'oblidés o tingués dècimes i li fes mandra sortir amb el fred que fa.

Ara només queda Barcelona, on estic segur que el percentatge de vot serà superior a la resta, ja que els mitjans (d'un costat i l'altre) s'encarregaran de fer bullir l'olla, com es diu habitualment. Però això no treu que les consultes han fracassat.

Haig de dir que a mi em va semblar una bona idea, una iniciativa popular, més que política, i crec que hi ha hagut centenars de persones que s'hi han deixat el coll i han fet una molt bona feina simplement perquè hi creien. O creien que és millor això que res. Però no n'hi ha hagut prou.

Suposo que tot aquest procediment l'únic que ha fet és demostrar que les iniciatives populars ja no existeixen, tots els canvis han d'anar a través dels polítics, ja que aquí només ens mobilitzem quan guanya el Barça. Una llàstima, però és la realitat, i si no ho volem veure prendrem mal i se'ns passaran les ganes d'intentar res.

Una (modesta) recomanació: Veient l'atac de pessimisme que m'ha provocat la consulta de Terrassa, crec que la millor recomanació és buscar la motivació individual. Cal creure en un dia millor cada matí i no fer-ho perquè la societat ens ho demostra, sinó perquè cadascun de nosaltres ho creu cegament, sense proves, sense ningú més que nosaltres i les nostres conviccions. Una mica allò de 'Hoy puede ser un gran día, plantéatelo así', perquè ja sabeu que 'depende en parte de tí'.

Excuses inapel·lables?

Avui estic emprenyat,

Haig de reconèixer que no sóc una persona que m'enfadi fàcilment. Hi haurà fets que em puguin agradar i n'hi haurà que em desagradin, però intento mantenir sempre el cap fred. Aquests darrers dies no he sigut capaç. I és que veure com des de la Meseta s'aprofita la crisi per intentar reduir les atribucions que tenim els catalans m'està començant a superar.

El primer problema és que hi ha arguments d'aquells que no pots rebatre. No perquè tinguin raó, sinó perquè no queda bé i si ho intentes et poden dir de tot. Entre aquests temes 'intocables' hi ha la crisi. Si algú proposa un canvi per afrontar la crisi només pots callar (a no ser que siguis un sindicat, que a ells se'ls permet tot).

Des de Madrid ho saben i per això apreten per aquí, desviant l'atenció d'altres despeses molt més innecessàries o, fins i tot, de dubtosa legalitat.

I és que, si ens poséssim estrictament econòmics, el què hauria de desaparèixer és part de l'estat central, ja que actualment moltes de les carteres ministerials ja no tenen gairebé cap atribució. En comptes de treure'ns diners a les comunitats el què s'hauria de fer és fer desaparèixer alguns ministeris. O integrar-los en un macro-ministeri purament diplomàtic, tampoc demanem més.

Però no, els catalans no tenim nassos d'anar a Madrid i demanar que tanquin res. Ens fa por el què pugui passar. Som més d'anar allà i intentar que no ens tanquin a nosaltres. És un problema d'aspiracions.

Una (modesta) recomanació: Avui trencaré amb les recomanacions habituals (música, televisió, cinema, videojocs) i em centraré en un mecanisme contra la crisi que m'ha anat molt bé a nivell personal: la compra per Internet. A través dels diversos portals de supermercats es poden fer els encàrrecs setmanals i està clar que assegut tranquil·lament davant l'ordinador, amb la llista clara i sense agressions exteriors (nens suïcides, cartells d'ofertes i música agressiva) pots fer una compra més racional i aprofitable. Això sí, tingueu clar que a casa no tornareu a tenir aquells paquets de Donuts que compres només perquè en el moment d'anar a comprar tens gana.

La desunió fa la força

Avui estic dubitatiu,

Fa uns dies estem veient la guerra fratricida en què s'ha convertit el Partit Socialista de Catalunya. És normal veient els darrers resultats electorals, que no per previsibles fan menys mal. L'exemple més clar d'aquesta discòrdia és la pugna per a la candidatura barcelonina que enfronta Montserrat Tura i Jordi Hereu, l'actual alcalde.

Podríem estar hores debatent sobre figures, sobre aritmètica electoral o sobre projectes. Bé, d'això últim potser no en podríem parlar gaire, ja que de moment no en sabem res. Però jo em vull centrar en el procés en si, en això anomenat 'primàries' que a Estats Units és tan habitual i que aquí hem fet tan malament moltes vegades. No Esquerra?

Un procés de primàries, com el seu nom indica, és un procés i en aquest punt és on s'ha de generar valor. L'objectiu de l'elecció interna no ha de ser escollir un candidat, sinó executar un procés crític. Per alguns aquesta oposició de models és mostrar discordància, però si es comuniqués correctament les primàries serien un valor afegit, una mostra de treball i creació d'un projecte ferm, ben meditat i, sobretot, a prova de discrepàncies.

Farien bé els socialistes de vendre la lluita Tura - Hereu no tan com la capacitat del partit d'acceptar crítiques, sinó com la capacitat crítica del propi partit amb ell mateix. No s'ha de vendre com allò de "aquí tothom es pot presentar", sinó més aviat com "aquí volem que la gent es pregunti quin és el millor model".

Això sí, entre el què hauria de ser i el què serà em sembla que hi ha molta distància. I sinó, temps al temps.

Una (modesta) recomanació: Fa temps que no parlem de videojocs (ja que no és un tema que interessi especialment al tipus d'audiència del blog), però ja sabeu que m'agrada variar les recomanacions. Avui, aprofitant això de les lluites fratricides, recomanaré el joc Assassins Creed II, que els Reis van tenir a bé regalar-me. Acció, estratègia, dinamisme i, sobretot, un guió molt treballat on templaris i assassins competeixen per l'hegemonia social i moral d'una Itàlia en crisi. Crisi? Hegemonia moral? Mira, si al final resultarà que el joc està d'actualitat.

I si va en serio?

Avui estic indefinit,

Des del comunicat d'ETA que no sé definir-me. Per una banda, tots tenim clar que és impossible fiar-se d'un col·lectiu terrorista, i menys si tenim en compte els exemples més recents de les seves treves. Per altra, també tenim clar que aquesta treva és diferent, almenys per la seva verbalització i context. Per tant no sé si ser optimista o escèptic.

El què sí que tinc clar és que des del govern s'ha de ser escèptic, però mai tancar-se a cap possibilitat. És inconcebible que la Moncloa surti i digui "ala, tot arreglat, passem a un altre tema", això seria molt bonic, però també ho seria que ploguessin bitllets de 500. Cap de les dues coses passarà. Però crec que des de Madrid han d'intentar deixar alguna porta oberta, ni que sigui entreoberta, per donar una sortida a la situació.

Hem de seguir creient en un procés de pau acceptat per la gran majoria dels afectats i aquest procés passa, inevitablement, per una cessió conjunta i un acostament de posicions. Que no un oblit total dels successos.

Per acabar, reafirmar-me en l'esperit positivista, per tant, necessito criticar aquesta onada d'escepticisme gairebé negativista. No tenim perquè creure'ns ETA, això sí, ja posats, millor que declarin una treva verificable, que no que callin i matin, no?

Sincerament, no s'ha de demanar al govern estatal que es fii dels terroristes, però sí que confii en una solució.

Una (modesta) recomanació: Avui toca mode Auto-Bombo On, ja que comencem l'any a RCB. Aquesta nit a les 23 hores el Tot està inventat comença l'any parlant dels 'pastelitos' que menjàvem de petits, dels morts més oblidats de l'any i del naixement d'una nació. Tot amb la intenció de recordar el passat i riure una estona. I si cal comprar a algun oient, quina millor manera de fer-ho que sortejant un vol per a dues persones? Doncs això, participeu al programa i demà podeu guanyar un vol.

Prometo una recomanació menys onanista pel proper post

I vinga acumular pólvora

Avui estic atabalat,

Per començar la setmana tenia pensat reprendre els articles sobre periodisme analitzant el cas de l'entrevista al Rei a Catalunya Ràdio. També havia pensat que encara no he tocat la llei del tabac des que ha entrat en vigor. Però al final resulta que va un boig i es posa a disparar. Així que canviem altre cop de tema.

Fa un temps vaig comentar aquí mateix que això que en diuen 'elevar el to del discurs' és un perill. Ho hem vist amb els extremistes xenòfobs a mitja Europa i ara s'ha posat de manifest amb el tiroteig de Tucson. Però no és nou. Davant l'incapacitat de fer arribar un discurs complet, complex i amb contingut, tothom opta per fer-se escoltar, costi el què costi.

Que això ho facin tertulians del cor o entrenadors de futbol arriba un punt que gairebé no importa. El problema és que l'habit ha passat tan a tertulians generalistes (que creen la presumpta imatge col·lectiva) i, el pitjor, als polítics de tot arreu i de tot nivell.

Tampoc vull confondre populisme amb violència. Els discursos populistes que tant s'han anat expandint, amb exemples com Sarkozy o Obama, tenen com a fons guanyar-se a la gent amb idees senzilles ben vestides i exposades. Això diu poc a favor del criteri dels votants, que són (som potser) manipulables massa fàcilment, però no vol dir que s'insti a la violència.

Els que sí que insten a la violència són els discursos populistes en temps de crisi, que veuen en el descontentament una petita muntanyeta de pólvora. Saben que n'hi ha i decideixen anar-n'hi tirant més. Els és igual si és pólvora, alcohol o benzè. L'important és que just abans de les eleccions volen poder-hi tirar un llumí i fer-ho esclatar tot.

El què no tenen en compte és que aquest incendi de vegades no només serveix per guanyar unes eleccions, sinó que va més enllà i li crema a algú les celles. En aquest cas, el resultat de la pólvora vessada pel Tea Party ha sigut l'explosió d'un home a Tucson. I potser no serà l'únic.

Cal afegir que aquí, tot i estar en l'anomenat 'oasi català', tenim molta experiència en això d'elevar el to del discurs, ja que a l'estat espanyol fa anys que les idees (o la seva exposició) brillen per la seva absència. Els dos partits principals (i les seves cavernes mediàtiques) s'han distingit per jugar al "qui la diu més grossa" i potser ara, amb el cas d'Arizona i la congressista Giffords, és un bon moment per repensar-s'hi.

Per cert, algú s'ha recordat dels 'altres' sis morts?

Una (modesta) recomanació: Tinc molts temes pendents per recomanar, però avui m'agradaria ajudar a alegrar una mica el dia, ja que el tema i l'anàlisi d'avui no són molt positius precisament. I per alegrar la vida no se m'acudeix un altre exemple que el millor explicador d'acudits de la història: Eugenio. Pels que vulgueu recordar-lo teniu una magnífica oportunitat amb el web http://www.elsabenaquelquediu.com/ on podeu escoltar els seus acudits gratis i proporcionats per la familia. Un exemple de voluntat d'alegrar la vida a la gent.

Fabricar nens llestos

Avui estic optimista,

Fa temps que no en parlava, però sóc un gran amant dels videojocs. No només per vici, sinó per convicció. La nostra generació ha crescut amb els videojocs, inicialment per ordinador (quan encara hi havia qui els deia computadores) i després ja amb consoles com la Master System II o la Nintendo. A partir d'aquí, tot ha anat a més.

Ara que s'acosten els reis (entreu a un Media Markt i ho notareu) els videojocs tornen a estar en boca de tothom. I això em fa estar optimista per dos factors molt clars.

El primer és que confio molt en la capacitat educativa dels jocs. I no educativa en el sentit de transmissió de coneixement (que molts en tenen), sinó també en l'educació personal, en la creació d'unes capacitats de gestió, anàlisi, treball sota pressió, deducció... Totes aquestes capacitats, per molt que als no habituals els sembli mentida, es poden generar a través de videojocs. Personalment, gestionar equips amb el PC Futbol 5.0, armar tropes amb el Warcraft, organitzar ciutats amb el Sim City o salvar un pirata a Monkey Island em sembla que m'ha anat ajudant a ser millor gestor, analista, i moltes altres virtuts que, de vegades, queden amagades darrere d'altres videojocs menys útils per al futur dels nostres fills.

El segon factor positiu és que, des de fa uns anys, i fruit de l'evolució del sector i l'envelliment de les primeres generacions de 'jugadors', els videojocs són cada cop més un element col·lectiu. El principal element nociu d'aquest recurs ha sigut sempre la individualització, l'aïllament que generava al propi jugador. Actualment s'està treballant cada cop més en jocs cooperatius, ja sigui en xarxa o, encara millor, en presència.

Avui en dia, i per això sóc optimista, els nens poden aprendre a jugar en equip, a gestionar-se els recursos en comú i a deduir pistes i solucions a enigmes comentant-ho amb els altres. La nova generació, si estem amb ells i els ajudem, estaran, en aquest sentit, més ben preparats per afrontar el què els pugui venir.

Evidentment, no dic que això sigui la panacea que ens permeti crear super-persones perfectes, però qualsevol cosa que ajudi a millorar serà ben rebuda. I més si és divertida.

Una (modesta) recomanació: Aquí podria recomanar centenars de jocs vells i nous. D'aquests menys, ja que els meus recursos cada cop deixen menys espai pels videojocs. Però em quedaré amb una recomanació que hem fet algun cop al Tot està inventat. Es tracta d'un programa, l'Scummvm, un emulador d'antics jocs per ordinador que es pot baixar legalment, igual que els jocs, ja que estan descatalogats. El programa està disponible per PC, Android, iPhone, etc... i els mateixos jocs són vàlids per a qualsevol dels sistemes. D'aquesta manera les noves generacions poden provar les llavors que van crear aquesta indústria i veure que la tècnica no ho és tot i que amb quatre píxels i molta imaginació tots vam ser un Guybrush Threepwood o un Larry Laffer.