Suposo que és l'acumulació de casos, però començo a estar fart que hi hagi tot de gent que es cregui amb dret de decidir sobre la meva vida. La nostra vida.
Aquesta afirmació, que sí, sona a adolescent emprenyat amb els seus pares, ve detonada per la vaga injusta i indecent d'alguns treballadors de Renfe que s'han cregut amb dret de donar pel sac a centenars de persones que necessiten d'aquest transport per anar a treballar.
Però qui s'han cregut que són? Crec que ja n'hi ha prou de deixar que excuses com 'és per reclamar el dret dels treballadors' siguin escuts que converteixin en intocables els malfactors que es dediquen a robar hores a la vida de tanta i tanta gent.
I ho diu algú que no agafa la Renfe des de fa anys. Més que res perquè per horaris no podria tornar a casa, m'hauria de quedar a la zona metropolitana.
Igualment, és un insult a la resta de persones aquest hàbit d'intentar donar pel sac simplement per reclamar uns teòrics drets. Ho sento, però avui en dia el dret a vaga és una realitat i, per tant, legalment, es poden fer vagues en condicions, ben explicades, justificades i amb temps. Està clar que una vaga té com a funció alterar l'ordre habitual dels clients i l'empresa, això no es pot contradir, però una cosa és marcar unes normes diferents per un dia i l'altra és no marcar normes.
Ja n'hi ha prou.
Una (modesta) recomanació: Avui tornem a la tele i ho fem amb una serie britànica, però no de les habituals d'art i assaig tan denses, lentes i pesades de veure (tot i la seva qualitat), aquest cop ho fem amb una gran serie policiaca, amb casos interessants, personatges profunds, però mantenint el to de thriller. Parlem de Luther, de la que podeu veure una crítica més extensa a TeleDiscreta. Una molt bona serie pels que volen veure un Colombo, un CSI o un Mentalista, però de qualitat, amb gust i amb temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada