La premsa hi ha de ser

Avui estic reenganxat,

Després d'una setmana que la feina m'ha impedit comentar res al blog, tornem i ho fem amb periodisme. I no amb la crisi de la premsa o la professionalitat dels periodistes, sinó amb l'exemple de la importància que ha de tenir sempre l'altaveu que converteix un fet local en un element de repercussió internacional ja no per la resta del món, sinó sobretot pels mateixos actors d'aquest fet.

Per il·lustrar aquesta funció aprofitaré un mapa interactiu que la BBC va publicar divendres al seu web. En aquesta aplicació podem veure imatges de 16 punts concrets de la plaça Tahrir del Caire durant les manifestacions de la revolució que ha obligat a la dimissió de Mubarak (i mira que ha costat).

D'aquests 16 punts en destacaré dos que exemplifiquen perfectament la importància que té per als manifestants el ressò mediàtic. El primer d'ells és un mur on els manifestants podien veure cada dia les seves aparicions en premsa. Això els donava l'impuls de seguir amb les seves protestes, ja que tenien clar, gràficament, que allò portava a algun lloc i no es quedava simplement en un acte esporàdic. Tenia transcendència.

El segon punt és més global, però a la BBC ho exemplifiquen amb les persones acampades al centre de la plaça. Són els bloggers. No cal dir (perquè ho ha dit ja tothom) que aquesta ha sigut realment una revolució transmesa en temps real. Tot i les mancances que ha suposat l'eliminació d'Internet en molts moments a tot el país, els bloggers, tuitaires i comentaristes 2.0 han estat sempre presents i no per repetit aquest fet ha de perdre importància.

Com a anècdota, comentar que també hi havia un punt de distribució d'aliments de Kentucky Fried Chicken. És només una anècdota, però m'ha semblat molt icònic. I és que la globalització, com tot, té aquestes dues cares.

Una (modesta) recomanació: Després de tants i tants dies sense actualitzar el blog les recomanacions serien moltes. Però tot i haver passat una setmana la recomanació ha de ser d'últim moment i sense justificació. I és que m'ha vingut al cap una cançó d'aquelles que no et treus del cap en dies. Es tracta del Perquè he plorat de la magnífica Mar i Cel, l'obra d'Àngel Guimerà que Dagoll Dagom ens va fer immortal l'any 1988 (i va repetir correctament el 2004). No té absolutament res a veure amb el tema central d'avui, però tenir aquesta meravella al cap durant dies crec que és un bon obsequi.