La Vanguardia, un tòtem que entra fort

Avui estic billmurrayà,

Em refereixo al mític film Atrapat en el Temps, no a Lost in Translation... tot i que també podria ser. Avui em sento en un bucle, ja que aquest cap de setmana s'ha oficialitzat el llançament de La Vanguardia en català, un tema que hem parlat més d'un cop aquí i que ara preferiria no repetir, per no cansar-vos, però crec que l'ocasió s'ho mereix.

Vam tractar el tema amb el llançament del projecte del nou diari ARA i en diverses ocasions quan aquest dominó comportava la caiguda o modificació d'alguna peça important. I és que no es pot entendre el desbloqueig d'un projecte tan monstruós (i monstruosament lent) com el de la doble edició d'aquesta publicació dels Godó sense tenir en compte la pressió de l'ARA.

I com que això ja ho hem comentat abans, no em centraré en el perquè o en el quan del llançament, sinó en el com, on també ha tingut un paper importantíssim el rotatiu de Cultura 3. Si en el primer post sobre el tema comentàvem l'impuls que s'estava exercint a través de l'entorn 2.0 per preparar la societat per un nou diari en català, aquest cop hem de dir exactament el mateix. I és que des del Grup Godó han pres molt bona nota dels punts forts del projecte de sortida de l'ARA i els estan seguint al peu de la lletra... però amb més potencial.

La nova edició de La Vanguardia en català, com també vaig avançar fa un temps, parteix amb tres o quatre cossos de marge davant del seu rival, ja que té tota la infraestructura comunicativa d'un gegant, amb RAC1 com a punta de llança, la pròpia edició en castellà, El Mundo Deportivo i, en menor mesura, 8 TV... mitjans que, val a dir-ho, no tenen cap pudor en dedicar-se a l'auto-bombo en cos i ànima.

No és criticable, ni molt menys, que s'utilitzi els mitjans afins o, directament, propis, per generar interès en aquesta nova publicació (o edició), però aquí sí que em veig obligat a criticar l'excés que s'ha vist, especialment a RAC1, no només en quant a jerarquització de la noticia (que es comprèn), sinó en quant a sobredimensió.

M'explicaré amb un exemple, tot i que aquest cap de setmana n'hi ha hagut diversos. Aquest matí una persona tan moderada i, sovint, amant del 'fair play' com Jordi Basté (els seus comentaris de Catalunya Ràdio o TV3 en són un exemple a seguir) ha comparat la sortida d'una edició en català de La Vanguardia amb l'inici d'emissions de TV3. S'ha passat de frenada. O almenys li ha faltat afegir una petita menció a l'ARA. Llàstima. Haig de reconèixer que no és habitual en ell.

Per resumir, si bé em motiva enormement que una publicació del nivell i del reconeixement de La Vanguardia s'editi en català, em fa un pèl de por que des del Grup Godó es confongui l'auto-bombo amb l'autofel·lació. Al meu parer, aquest naixement té una importància enorme, brutal, per al català i per Catalunya, per tant, no fa falta que ningú li posi més pa que formatge. No fa falta perquè a les mans tenim un magnífic manxego sec d'aquells que t'omplen la boca.

Una (modesta) recomanació: Com sempre, acabem el post amb una recomanació personal. Hi haurà qui hi estarà d'acord i qui no, però jo sóc un fan enorme de l'humor semàntic, els jocs de paraules i les bestieses similars. Per tant, la recomanació està cantada: http://miccionari.blogspot.com/. Es tracta d'un recull de twits humorístics jugant amb la llengua, l'actualitat i l'entorn 2.0. Alguns estan agafats pels pèls... però normalment són els que més gràcia tenen. Per riure una estona i, sobretot, per tenir-ho al Twitter.