Les declaracions recents de Ramon Tremosa (Eurodiputat CiU), qualificant a José Montilla com el president que Franco hagués desitjat per Catalunya, m'han fet agafar por. I no per les repercussions polítiques, no parlo de política. Més aviat m'han crispat perquè he sentit molts cops barbaritats similars d'un costat i l'altre. Massa cops.
Avui em vull centrar en l'ús de les paraules. Amb la necessitat que tenim tots de fer-nos escoltar. En el cas de Tremosa només cal mirar la seva ego-web, però tots els que escribim o parlem en públic ho fem perquè ens escoltin. El problema és que som molts i necessitem un fet distintiu que, per mala sort, acaba essent l'excés verbal.
Un excés que, per exemple, en el cas del molt apreciable Jair Domínguez es centra últimament en les paraules malsonants del seu Twitter, en el cas d'altres es centra en les desqualificacions personals, però en la major part d'articulistes i opinadors s'acaba centrant exclusivament en els insults violents. I això és perillós.
És perillós perquè perdem la perspectiva. Ho sento molt, però comparar un president democràtic (qualsevol) amb un dictador feixista és una barrabassada. Igual que ho és comparar un moviment pacífic com el del 10J amb el terrorisme. O, fins i tot, comparar les decisions impopulars del govern amb majoria absoluta d'Aznar amb les polítiques armades i dictatorials de Franco.Em sembla que el problema serà que un dia perdrem el punt de vista i els joves es pensaran que Franco era "un tio així com no gaire bona persona", que els terroristes "són uns paios que parlen així com molt radical" i que els nazis "són gent que no escolta als altres".
Vigilem, cuidem les paraules, perquè algun dia perdran el seu significat i no recordarem que moltes de les bestieses que ha fet l'ésser humà tenen un nom, algunes cognoms i tot.
Una (modesta) recomanació: Difícil avui recomanar alguna cosa vinculada al tema. Si ens quedem amb el tema dels records al passat bèl·lic, em quedo amb un viatge que vaig fer fa anys a Normandia (França). Jo sempre he sigut una persona bastant insensible (els efectes d'un excessiu ús de les videoconsoles diuen alguns), però estar emmig d'un cementiri amb centenars de creus plantades en fila mil·limètrica em va tocar. Em va mostrar molt gràficament que el desembarcament de Normandia no va ser una peli de Steven Spielberg. Allà la sang no va ser suc de tomàquet. No ho oblidem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada