Tanca el New York Times, i ara què?

Avui estic expectant,

Fa uns dies, des de divendres si no m'equivoco, sabem que el poderós New York Times ha decidit tancar el seu diari en paper. Segons Arthur Ochs Sulzberger Jr., el seu president de nom grandiloqüent, aquest mite de la premsa americana tancarà l'edició impresa per centrar-se exclusivament en el seu rol online.

Com dic, això ja ho sabem des de fa dies, per tant no em posaré a explicar la noticia ni a debatre sobre la possible data de tancament (que suposo que no serà llunyana, havent fet l'anunci tan fermament). El què em plantejo és si es pot seguir fent un periodisme car com és el periodisme de qualitat del NYT amb l'únic finançament de la seva web, per molt que intentin cobrar per continguts.

Fins ara la major part d'apostes de mitjans online de pagament no han sigut excessivament rendibles. Algunes han tancat en dos dies, altres en tres i exemples molt puntuals es mantenen, com el Wall Street Journal, però són mitjans amb continguts específics, no mitjans generalistes, que no només han d'invertir en una àrea, sinó en totes les seves seccions.

La única resposta és que funcionarà, si tenim en compte que les decisions al NYT no es prenen perquè sí. I, si ha de funcionar, suposo que és gràcies a la cultura americana, més acostumada als mitjans de pagament (tele per cable, per posar un exemple). Però, i aquí ve la pregunta del titular del post, què passarà ara? Què passarà en cultures com la nostra, menys acostumades als mitjans de pagament?

Creieu que aquí pagaríem els 3,99 dòlars setmanals que val estar subscrit al Wall Street Journal? Jo crec que no. Però creieu que podríem ser un dels pocs països on es mantingui la premsa en paper? En un món tan globalitzat ho dubto. És més, veient com ens agrada copiar als americans, el futur que es planteja és perillós. Primer pas, tancament de les edicions impreses perquè ho fan els americans 'que són els que en saben'. Segon pas, mitjans de pagament perquè per alguna banda hem de fer negoci. Tercer pas, fracàs econòmic del model, reducció de plantilles i mitjans de poca qualitat.

Com sempre, qui ho acabaria pagant són els professionals del periodisme i la qualitat final del producte. Espero que no passi, però em sento una mica il·lús pensant-ho.

Una (modesta) recomanació: Avui parlem de mitjans online i de premsa en paper. Doncs, tot i que personalment llegeixo la major part de noticies a través de subscripcions RSS i de la pantalla del meu ordinador, la recomanació d'avui va pels diaris en paper. Per la cerimònia del diari en paper. Un dels luxes més grans que es poden tenir (almenys pels que ens agrada l'esport sobretot) és anar un dia a les 10 a esmorzar al bar, asseure't en una taula ben gran, obrir un diari esportiu i menjar-te un entrepà de pernil amb parsimònia mentre esperes que es refredi el tallat. I dic premsa esportiva no perquè sigui millor que la generalista, sinó perquè és més trivial. Perquè gaudir d'un moment així només es pot fer amb trivialitat, amb un punt naïf.