Per un cop, i sense que serveixi de precedent, avui m'espanto per mi mateix. Sempre m'he considerat una persona moderna, de mentalitat oberta, però el debat obert per Irene Rigau sobre una vestimenta "més igualitària" a les escoles m'ha fet dubtar.
En primer lloc, dir que jo sóc fruit de l'ensenyament públic i democràtic, per tant no he anat mai amb uniforme a l'escola. Però crec que aquí, com comentava en Jordi Basté aquest matí a la seva editorial, no discutim sobre uniformes, sinó sobre bates o elements igualitaris. I en això ja hi estic més d'acord.
En el cas del periodista de RAC1, ell parlava d'igualtat enfront del mestre com a manera d'elevar el docent al lloc que li pertany per tal de poder exercir la seva feina amb els recursos suficients. Hi podríem estar d'acord. Però jo ho vull agafar més en l'àmbit d'una certa decència estètica.
He sonat molt carca, ho sé, però veure les pintes que porten alguns nens i nenes a l'escola em fa témer pel futur del país. Així de clar. Crec que portar bata pot ajudar als nens a ser conscients que són nens, que estan a l'escola i que els passis de models els poden deixar per més endavant.
Sé que marcar uns límits (tipus alçada de la faldilla o no ensenyar fins els baixos dels calçotets per posar exemples diferents) mai és una solució. Per això crec que la bata de tota la vida pot ajudar.
Bé, el què en realitat ajudaria és que els pares, tots, tinguessin una mica més de senderi i a casa seva marquessin uns certs límits. Però això ja seria demanar molt.
Una (modesta) recomanació: Difícil avui recomanar alguna cosa, però em quedo amb la sèrie gamberra de la temporada, que vam comentar fa uns dies a TeleDiscreta. Es tracta de Raising Hope i ens va bé per demostrar com no s'ha de criar a un nen. Això sí, en aquest cas, tot i les bromes escatològiques, la permissivitat, el semi-maltractament i la deixadesa, hi ha amor. I el més important, rius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada