Quan la ràdio surt de la cova

Avui estic content,

Ja sé que no és habitual que obri el post amb una sensació positiva, però també pot passar. I és que divendres el Tot està inventat va fer la seva festa dels 200 programes a la discoteca Titus Carpa i va ser un èxit.

Després d'anys de treballar a la ràdio he passat per diversos models de programes, però sobretot models de fer ràdio. I el Tot està inventat també. Primer vam començar fent un programa en diferit, d'aquells que vas enregistrant per fragments, on el muntatge i les repeticions ocupen més temps que el material en si. En la seva segona temporada el programa va passar a fer-se en directe i en horari nocturn. Aquí vam començar a viure això del 'Directe', en majúscula. Els errors, els encerts, els moments de dubte, el temps... tot factors que canvien la forma de fer ràdio.

Durant aquesta segona temporada es van començar a incloure edicions amb públic a l'estudi, que fa el programa molt més real, més proper a l'oient. Però res com l'edició 200, en una discoteca mítica de Badalona i amb un centenar de persones davant, esperant que els donis alguna cosa.

La veritat, i obvio falses modèsties, és que l'equip va respondre de manera excel·lent. Fer un programa com el Tot està inventat en directe, tan dinàmic, amb tant material, tants jocs de músiques, de talls... tot això dóna molt d'espai pels errors. A nivell tècnic no és habitual un programa així i si s'hi afegeixen els típics problemes d'última hora la mescla es converteix en explosiva. I sempre explota. Però l'equip va respondre molt bé.

Engegar sempre és el més difícil. Busques aixecar el públic en els dos primers minuts. Inconsciència. El primer que trobes és que el públic no ho posa fàcil, no regala res. Però si el treballes, ets honest i jugues les teves cartes amb força, la ràdio també és física, també és directa, també és real.

Fer sortir de la cova un programa radiofònic, acostar-lo al públic i fer-ho durant una hora sencera, sense contemplacions, sense falsos directes, esperant que l'audiència estigui allà i reaccioni a cada acudit, és aspirar a molt. Però quan surt bé... quan surt bé és indescriptible.

I ara què? Doncs no ho sé, però prefereixo no preocupar-me'n. Em quedo amb el camí.



Des d'aquí agrair a tots els oients que van venir i a tot l'equip del programa una experiència que va demostrar que el Tot està inventat i la seva gent són més del què qualsevol podia esperar fa 3 anys.