Aquesta Setmana Santa és, segurament, la més estranya de la història. I no em refereixo a fets històrics, que segur que n'hi ha hagut amb esdeveniments més transcendentals. Em refereixo a la conjunció de tot de casualitats que han convertit aquesta festivitat religiosa (ja rara en si mateixa pel seu caràcter semi-vacacional) en única.
Podríem parlar del fet que Sant Jordi caigui en dissabte setmanasantenc, també podríem parlar del Barça-Madrid que ha obert la setmana, però el més característic és la successió de clàssics. Sí, avui em posaré 'futbolero' (com altres vegades), però perquè no tinc ganes de posar-me seriós quan mitja Catalunya està de vacances i l'altra mitja com si ho estes.
He llegit moltes crítiques al fet que s'encadenin tants "partits de l'any" en pocs dies. Entenc que un clàssic s'ha d'assaborir, s'ha de paladejar aquell temps d'espera, el partit i el post-partit que dura una setmana o dues. Fins aquí estem d'acord. Seria com si el comparéssim amb un bon pernil de gla.
El bon pernil te'l mires abans, el tempteges, t'hi acostes, te'l poses a la boca sense pressa, l'assaboreixes i després et dediques a aguantar el gust a la boca, un cop l'has empassat. Amb els partits passa més o menys el mateix. Però ningú ha tingut mai la temptació de fotre una queixalada a la pota sense miraments? Ningú ha pensat en 'pelar' la pell dura del pernil, treure els trocets de greix i obrir tant la boca com sigui possible per arrencar-ne una explosió de sabor?
Per no allargar-me (que m'està agafant gana) dir només que no dic que sigui la millor manera de menjar un bon pernil de gla, però de vegades va bé, per un cop, fer alguna bestiesa.
Una (modesta) recomanació: No cal pensar gaire avui per endevinar què recomanaré: el pernil. I no només això, l'embotit en general. Diuen que no és gaire sa, que porta colesterol, que engreixa... m'és igual, sóc fan de l'embotit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada