Les 12 campanades del blog

Trenquem l'estructura habitual del blog perquè, com tots sabeu (i espereu ansiosament), demà és la revetlla de Cap d'Any. Per tant no hi ha sensació (allò de avui estic), ni tampoc recomanació. Només les 12 campanades del blog. Són 12 posts publicats aquest any, on barrejarem els més llegits i els preferits. Sense ordre, sense justificació científica, només els que surten. Perquè per Cap d'Any les normes desapareixen.

A per totes
El post més llegit de l'any, previ al llançament del diari Ara. Interessant fer-li un cop d'ull per veure si les coses han anat per on un s'esperava.

Unes reaccions reals?
També dels més llegits, crec que era obligat parlar de les reaccions després del 28N. Un dels meus preferits, que permet unir política i comunicació, els dos eixos més habituals del blog.

I la ràdio, què?
Una debilitat personal, el futur del mitjà radiofònic. Crec que és dels oblidats, però mirar al futur, amb el podcast, els nous professionals i els vells mites més actius que mai, és molt motivador. Amb gràfiques d'elaboració propia molt interessants.

T'admiro, però no t'escolto
Un dels temes habituals al blog, la influència d'Internet i les noves xarxes socials al nostre dia a dia. Aquest cop amb unes dades que posen molt en dubte el fanatisme tecnòfil.

Tremosa, fatxes, nazis i terroristes
Un post pel que tinc una estima especial, sobretot perquè el recordo sovint, ja que cada dia està més vigent. A les tertúlies, com més bèstia ets, més vals.

 Internet és important? No tant. i El meu temps és meu
Aquests dos escrits formen un díptic un pèl esquizofrènic sobre la importància d'Internet, les seves virtuts i, alhora, els seus defectes.

El català susceptible
Reformulació del concepte 'el català emprenyat' que parteix d'una experiència personal que em va fer obrir els ulls sobre el complicat futur d'una Catalunya massa auto-traumatitzada.

Engegar i no parar
Una reflexió sobre la poca professionalitat d'alguns periodistes, més pendents de cobrir l'expedient que de fer bona la seva professió, ja que des de les 'altes esferes' tampoc s'impulsa la qualitat en la nostra feina.

Els periodistes ja no som ningú
I per acabar de traumatitzar-nos, el resultat d'aquesta creixent falta de professionalitat: la pèrdua de credibilitat.

Es pensen que som tontos?
Més traumes. En aquest cas referents a l'excés de proteccionisme del govern, que fa veure que ens protegeix amb les prohibicions quan, en realitat, el què fa és demostrar que no confia en el nostre criteri.

Ens perden les formes
Una altra de les meves debilitats, l'excessiu protagonisme de les formes per davant del fons de les coses. La correcció política ens impedeix ser pràctics.

Bé, com podeu veure, ni són els millors, ni són els pitjors, ni tampoc els més vistos o els menys vistos, simplement són 12 posts que, cadascun per una raó diferent, penso que representen aquest 2010.

Espero que us agradi el recull i, sinó, evidentment podeu demanar el vostre als comentaris.

Molt bona entrada d'any a tots.

Cada cop som menys inocents

Avui estic trist,

I no només avui. En realitat la tristor ve des d'ahir, el teòric dia dels Sants Inocents. O simplement el dia de les inocentades... en realitat el dia de les no-inocentades.

Potser sóc un romàntic, però m'entristeix veure que es perd una de les poques tradicions gamberres, però sociables de la nostra terra. Si repassem altres tradicions (posa-li Setmana Santa, posa-li Nadal, posa-li Sant Joan) veurem que els Inocents és l'únic reducte de diversió totalment social i, fins ara, estesa arreu.

Molts recordem les grans inocentades dels diaris. Aquelles on, per exemple, un mitjà generalista es feia ressò de la compra per part de l'Ajuntament de Barcelona, de la sirena de Copenhague. Això sí que eren inocentades, era com si els sis milions de catalans de l'època féssim tots una festa conjunta. Com si, per un cop, estéssim junts.

Ara costa veure inocentades en premsa, segurament perquè la credibilitat dels mitjans va a la baixa i tenen por que posar noticies falses encara la debiliti més. Un error. Una noticia obertament falsa es veu de lluny i, alhora, et fa dubtar i crea complicitat mitjà-espectador/lector.

Enguany només hem vist algunes 'tonteries' (si em permeteu l'expressió), ja que no eren ni inocentades. L'exemple més clar és la del diari Sport, que parlava de la nova fragancia que treuria al mercat l'entrenador del Barça, Filosof'eau. No té gràcia. No et pares ni un moment a dubtar. I precisament la gràcia d'una inocentada ha de ser el dubte. Sempre amb la conclusió final de "com coi he pogut pensar que anava en serio!".

Ara les inocentades passen als blogs, als twitters privats i a altres suports que no tenen por d'arriscar. Personalment, m'agrada que es jugui amb aquest entorn per trencar les normes i treure rumors falsos, però trobo a faltar que 'els grans' es sumin a una festa, la única, realment col·lectiva.

Una (modesta) recomanació: Doncs evidentment toca recomanar un espai de bromes i em quedo amb Failblog, un recull de vídeos i imatges d'errors, des de caigudes en bici fins a cartells amb jocs de paraules o equivocats. La veritat és que als que no som molt sensibles amb el dolor aliè ens fa riure uns minuts cada dia. I això és bo, no?

El català susceptible

Avui estic emprenyat,

Sí, i molt. Ho hem comentat alguna vegada (aquí, per posar un exemple): els catalans estem per tancar. Així de clar. I ho dic amb molta pena. Tenim de tot per ser feliços (sense oblidar que encara queda molt camí per recórrer) i tot i així ens entestem en tirar-nos sal a les ferides. I això ho dic perquè ho he viscut de ben a prop.

Com sabeu, paral·lelament a aquest blog en tinc un altre en castellà centrat en l'àmbit de la crítica televisiva, TeleDiscreta. Allà acostumo a comentar programes i series del màxim abast, però, de vegades, quan s'ho val, comento elements de menor dimensió socio-geogràfica. Aquesta setmana, com no podia ser d'altra manera, he fet una crítica merament televisiva del fenomen de La Marató de TV3. I les reaccions han sigut per emmarcar.

Resulta que, tot i ser una crítica molt ponderada i amb poca menció d'elements no televisius (nacionalisme, etc...) m'han començat a caure pals insospitats en alguns fòrums d'Internet i en el mateix blog (tot i que en menor mesura, suposo que per falta d'atreviment). No estem parlant d'una reacció massiva, evidentment, però és per fer-s'ho mirar veure que pel simple fet de comentar un programa de TV3 en castellà ja se't titlla amb esperit ofensiu d''espanyolista' o coses per l'estil.

Tan rucs som? Realment hem d'estar sempre a la que salta, simplement perquè algú comenta qualsevol cosa del nostre país en un altre idioma? Em sembla que diu molt poc a favor nostre. I per això he dit al principi que estic emprenyat. No perquè m'hagin criticat (m'han dit moltes coses a la meva vida), sinó perquè és la típica reacció catalana de saltar 'per si de cas'.

És una mica, com va comentar un dia José María García al Món a RAC1, parlant de l'exportaveu del govern d'Aznar, Miguel Ángel Rodríguez: "Es de esa gente que lo encuentras por la calle y cuando le dices 'hola' te dice 'Hijoputa yo?'". Com deia, hipersensibles.

El dubte és si aquesta sensibilitat excessiva ens ve de fàbrica o és fruit d'un cert complexe d'inferioritat (no sempre justificat). Crec que reaccionar sempre a la que salta és molt perjudicial. Quan algú ens ataca hem de defensar-nos, però és molt pobre defensar-se abans de saber si t'ataquen. Diu molt poc a favor nostre.

Tampoc em vull quedar només en això. De l'altre costat també m'he emportat algunes gleves considerables, sobretot el dia que vaig comparar les retransmissions de la Fórmula 1 de TV3 i LaSexta. En aquest cas defensar 'la televisión catalana' em va sentenciar.

Em sembla que és per fer-s'ho mirar, sincerament.

Una (modesta) recomanació: Avui, evidentment, hauria de recomanar treure pit per La Marató, sobretot per la qualitat i la recaptació i audiència que va tenir. Però seria redundant. En canvi, em centraré en una troballa que vaig fer fa poc, també televisiva. Es tracta del programa de divulgació científica QuèQuiCom del 33. Sé que sorprendrà a alguns, ja que el programa no és nou, però per mi ha sigut una gran satisfacció veure que es poden fer programes divertits i divulgatius sense caure en l'histrionisme de El Hormiguero amb el seu Flippy o en l'avorriment d'alguns documentals de ritme fúnebre.

Millor sol que molt acompanyat?

Avui estic dubtós,

Tornem a la política, tot i que sense perdre de vista l'àmbit de la imatge i les percepcions. Ja fa uns dies (pels que encara ho dubtaven) tenim bastant clar que Josep Antoni Duran i Lleida seguirà com a representant de CiU a Madrid. El què fa uns anys es percebria com un gest de por per part d'Artur Mas, ara s'entén com un aprofitament del rol del líder d'Unió i el seu estatus gestat al llarg de molts anys a la capital, on la política es complica el doble.

A priori, la idea de Mas és crear un govern fort des del primer dia. Buscar la confiança entre els catalans, que serveixi per capgirar la tònica negativa que ens està començant a ofegar més del compte. Per fer-ho tenia dues opcions, deixar Duran a Madrid, erigint-se ell mateix com una única figura totpoderosa en la que confiar cegament o, com a segona opció, portar al carismàtic líder democristià a Catalunya i aprofitar el seu immillorable estatus per fer un govern amb les millors figures.

La veritat és que, entre aquestes dues opcions, no sé quina és més vàlida. Tenir una Generalitat molt personalista significa confiar-ho tot en una persona, tots els ous en un cistell, però alhora també significa evitar fractures, no deixar escletxes per males interpretacions de les declaracions de les segones espases. Optar per aquesta opció és haver après dels enormes errors del tripartit, que va patir aquest estigma des del primer dia.

Tenir una Generalitat amb els millors noms possibles (i tots coincidirem que Duran és un gran nom per tenir a l'alineació inicial) garanteix una bona imatge. Un govern així es percebria com un govern professional, sense personalismes, però amb els millors professionals. D'altra banda, sempre quedaria espai als mitjans per les lluites fratricides.

Per tant, i després d'haver-ho vist per tots costats, segueixo sense veure què és millor. Per fer un símil, al bàsquet pots tenir el millor jugador del món i segurament guanyarà partits, però també pots tenir els tres millors a l'equip i tens més qualitat. Ara, no hi ha més d'una pilota i, individualment, sempre faran pitjors estadístiques. Això sí, passant-ho al futbol, el Barça ha acabat demostrant que amb una bona coordinació els millors poden jugar junts.

Una (modesta) recomanació: Com que ens hem posat seriosos avui, millor desengreixar-ho tot amb una bona recomanació televisiva. Sóc un fan de The Big Bang Theory. Sota aquesta imatge de serie de freaks s'amaga una de les grans series senzilles de la televisió actual. No hi ha res amb segones, no hi ha rerefons, simplement acudits plans. Això sí, filats de la millor manera possible. I quan estàs de mal humor, què més pots desitjar que riure una estona?

El meu temps és meu

Avui estic adoctrinador,

Resulta que fa uns dies he coincidit en diverses converses amb amics i familiars amb el mateix tema: l'ús del temps. En tots els casos ve pel mateix costat: els mòbils smartphone. I en tots els casos acaba en el mateix punt: vídeo a la carta.

Tot comença perquè ara tothom té al cap passar-se a un mòbil d'última generació, dels que, textualment "tenen Internet i tot això". En aquest cas sempre s'ha de respondre amb un condicional: si tens ganes d'aprendre tot el què pots fer és una gran elecció. Si només penses trucar perquè "tot això d'Internet m'atabala" no té cap sentit passar-se a un smartphone.

Crec que actualment pequem de l'ànsia de tenir els últims aparells perquè sí. I això és un error. Tenir la tecnologia d'última generació és important, però només si la fas servir i tens l'hàbit d'aprendre a fer-la servir. En cas que sigui així, la teva vida es multiplicarà per dos.

M'explico. Jo cada cop valoro més el meu temps i vull ser-ne el propietari. Amb les últimes tecnologies, bàsicament amb l'accés a Internet a tot arreu, podem escollir què fem, on ho fem i, sobretot, quan ho fem. El primer pas és escollir quines series veiem. I ja no és ni il·legal ni poc ètic ni res d'això. Ara ja tenim molts canals de televisió a Espanya i a Catalunya que posen a disposició de tothom els seus programes. El millor exemple és el 3alacarta, però també tenim Telecinco, Antena3, Cuatro o l'altre gran exemple, LaSexta.

Per tant, amb aquest canvi podem gestionar nosaltres el NOSTRE propi temps. No depenem ni de programadors, ni de caps que ens facin plegar més tard ni de l'arròs, que tarda massa en bullir i em fa perdre el principi de House.

El següent pas, i aquí es on entro en l'adoctrinament tecnòfil total, és gestionar els continguts que volem rebre. I no només televisius. Llegir un diari generalista vol dir llegir continguts que ens interessen i continguts que no. La solució és crear-nos un diari propi, un recull de blogs que ens interessen, ja sigui d'especialistes en un tema que ens atrau, ja sigui de mitjans que tracten allò que ens interessa. D'aquesta manera llegirem el què ens interessa llegir.

Ah, i pels que penseu que sempre s'han de descobrir nous temes, aquí tenim Twitter, una eina ideal per recomanar articles i persones. Així el nostre temps serà nostre al 100%.

Una (modesta) recomanació: És estrany fer una recomanació quan tot el post és una gran recomanació. Per tant em centraré en una pàgina concreta on podem trobar el 99,9% de les sèries que podem voler veure: http://www.seriesyonkis.com/. Sota aquest nom tan estrafalari tenim un portal magnífic per veure o baixar les series més importants d'ahir i d'avui. Només falten materials en català, però aquests els podem trobar fàcilment al 3alacarta.

I va sortir l'EGM

Avui estic descansat,

I  no perquè hagi dormit molt (que no és el cas), sinó perquè avui em tocava actualitzar el blog i em veia abocat a tornar a parlar de les eleccions. I no és que  no m'agradi, però crec que ja n'hem sentit massa a parlar i, de moment, encara no hi ha res més definitiu, a part del què ja vaig comentar en l'últim post. Però a primera hora del matí un twit d'un company m'ha donat la solució: avui sortia l'EGM.

A les 8 del matí en punt, encara conduïnt cap a la feina, he pogut escoltar les primeres dades. Evidentment, cadascú les ha venut com ha volgut. Però hi ha algunes coses que podem treure en clar del document:

- Només la ràdio aguanta l'ascens d'Internet (que puja més de 4 punts en un any). Com ja vam comentar en un post anterior, la ràdio ha remuntat després d'uns anys de descens d'audiència, situant-se aquest 2010 en un 56,9%, més d'un punt i mig per sobre de l'any anterior. El mitjà que sembla patir més és la premsa escrita (que ja partia de molt avall) i, en menor mesura, la televisió, que perd un punt en un any, quedant-se per sota del 88%.

- La televisió no té classes. Això que la telescombraria és per la 'classe baixa' és mentida. De classe alta a baixa només hi ha una diferència de tres punts i mig, insignificant si tenim en compte la diferència de recursos d'oci que es pot permetre una i altra. Això sí, la resta de mitjans tenen més audiència a més poder adquisitiu.

- Pel què fa a la premsa, l'esport segueix manant, amb un diari com el Marca, molt per sobre del segon (El País). També caldria analitzar com està influint el canvi de cicle al Reial Madrid i al Barça en les ventes d'aquest tipus de premsa. Apuntar, alhora, que es manté l'empat tècnic entre La Vanguardia i El Periódico.

- En l'àmbit de la ràdio generalista, RAC1 assumeix un lideratge fort a Catalunya, situant-se com a cinquena més escoltada a nivell estatal. Un cas que ja hem comentat i que tornaré a reprendre abans de final d'any. També afegir que la ràdio temàtica (bàsicament musical) segueix superant a la ràdio generalista, tendència que, segons el meu parer, augmentarà amb l'expansió de Ràdio Marca, que crec que serà molt contundent. En total, gairebé dues hores per persona al dia de ràdio.

- Pel què fa a televisió, crec que és innecessari comentar res, ja que tenim les audiències diàries.

Constatar, això sí, que el creixement d'Internet segueix sense aturar-se, pujant del 29,9% del 2008 al 40,1% actual i, el més sorprenent, de l'última onada (abril-maig) a l'actual (octubre-novembre) ha augmentat gairebé dos punts el consum d'Internet. Passant, en tres mesos, del 38,4% al 40,1%.

Una (modesta) recomanació: Seré breu. Tingueu el dit a punt per fer zapping avui. Ja sigui a la televisió o al vostre aparell radiofònic (segurament al cotxe). És inaguantable la guerra de xifres en dies d'EGM, per tant, recomano fer zapping. Sense por. No passa res per traïr durant una estona la vostra cadena preferida. És més, podeu descobrir grans programes i grans emissores o canals que no coneixeu. El mateix exercici vaig fer l'estiu passat durant les meves vacances per les espanyes (ja que normalment escolto ràdio en català) i va valdre molt la pena. Tinguem criteri, siguem capaços de dir NO, de marxar i, si cal, fins i tot de tornar. Com més coneguem, més valorarem el què tenim. I, sinó, ho canviarem.

Unes reaccions reals?

Avui estic content

Crec que hem viscut unes eleccions històriques. No per la seva repercussió política (que també), sinó perquè crec que és el primer cop que les reaccions als resultats han sigut més o menys honestes.

Potser sóc un il·lús, però excepte Puigcercós (alies Gall d'Indi) la resta han reaccionat com tocava. Fet que no és habitual.

Fem un repàs a les reaccions i als resultats.

Per cert, que ningú esperi grans novetats o primícies. Aquí només una lectura personal del què vaig viure. Esteu avisats.

CiU
De llibre. Amb les enquestes totalment a favor es van mantenir moderats. Van esperar fins que la victòria era totalment clara, conscients que fins a l'últim moment no es resol res (ho saben per experiència).
Un cop van sortir, menció d'honor per Mas en un discurs que mostra l'abans i el després d'un president. És l'exemple a seguir per a qualsevol guanyador. A veure si no és un miratge...

PSC
La nit no podia començar pitjor. Enquestes claríssimes i un ou esclafat a la cara d'Iceta. Només li faltava això. Tenint clar que no tenien res a perdre, van optar de seguida per acceptar la derrota. Gest intel·ligent, ja que en cas que les enquestes distessin molt de la realitat, el gest seguiria honrant-los.
Un cop els resultats van ser ferms, sorprenent discurs de José Montilla. Segurament el millor discurs del que ha sigut el president més gris de la democràcia catalana. M'imagino que la pressió l'ha pogut i, ja sense pressió, ha parlat com una persona i no com un ninot al que uns i altres han manegat i han intentat reformular sense èxit. A partir d'aquí, tothom a posar-hi mà. Saltaran xispes... i alguna dent d'un cop de colze.

ERC
Enquestes dures, resultats pitjors, reaccions de presidi. Amb les enquestes, la reacció lògica: prudència. Sabien que ells sí que podien perdre si s'autoanalitzaven en una situació tan complicada. Això sí, acceptar la victòria de CiU aviat permetia obrir ponts abans del minut zero.
Amb la guillotina ja passada, la pitjor de totes les reaccions. El fracàs absolut reclama, almenys, apuntar algun moviment cap a l'autocrítica. Puigcercós demostra el què molts temien i van demostrar les urnes. Això no va enlloc.

PPC
En un dels anys en que la C més ha sobrat, les reaccions han sigut les adequades. Habituals de les serpentines encara amb enquestes, aquest any s'han moderat un xic més, però sabien que havia de canviar molt tot perquè no s'apuntessin una victòria gairebé històrica.
Amb els resultats a la mà, encara millor del què pensaven. Podien celebrar-ho sense cap avergonyiment. Això sí, van demostrar la caiguda de la C del nom PPC cada cop que es referien a les generals. Quan guanyes has de gaudir de la victòria. Si el primer que dius és que és un pas cap a la següent vol dir que aquesta victòria t'importa tant com la temperatura d'aquesta nit a Kuala Lumpur.

ICV-EUiA
Les enquestes eren positives, però Iniciativa seguia mantenint-se a l'ombra. Els resultats van millorar les previsions negatives, però la reacció també va ser adequada. Mitja celebració per no perdre tant com es preveia, però alhora ambició per recuperar el què s'havia perdut. Un exemple a seguir per molts, ja que amb aquest punt d'ambició han tapat que la dreta els treu dos caps i mig.

C's
Molestos per tothom. En els debats d'enquestes (principalment a TV3 que és el que vaig veure) van ser molestos perquè sobraven, tan a nivell polític com mediàtic. Són un rara avis que no porta enlloc, però que no acaba de marxar. Només Rivera té un cert discurs. La resta són de túnel dels horrors.

SI
Nous en tot això, van demostrar l'excessiu pes proporcional de Laporta. L'home de l'"Al Loro" va tenyir el discurs de Solidaritat d'aquell to de "jo sóc el millor i m'haureu d'acabar fent reverències". S'entén que sortissin contents, però no pots posar-te gallet quan saps que la meitat dels vots et duraran el què dura un esternut.

Pel que fa a la jornada, indignant que es comencés el recompte pels feus de Plataforma. Si els tres escons de la formació xenòfoba haguessin durat dos minuts més als gràfics ja em veig fent cua a la Jonquera amb la roba dins el maleter.

La resta de bolets es van quedar sense representació, sobretot Carretero, que veu que de vegades les copies resulten més rendibles que els originals. I no penso parlar de Carmen de Mairena. No val la pena.

Una (modesta i passada) recomanació: Ho havia fet algun cop en un partit del Barça. Seguir un esdeveniment important per Twitter és un luxe. Comentaris i més comentaris seguint l'actualitat a l'instant. Crítiques a TV3, a PxC, a ERC, alhora que elogis per tots ells. Com vaig dir al meu Twitter, és meravellós seguir la història en directe, ja sigui per millorar o per empitjorar.

Optimistes? Encara en queden

Avui estic outsider,

Reconec que no toca, però em nego a parlar de les eleccions. En primer lloc perquè crec que en parla tanta gent, que segur que el què podria dir ja ho ha dit algú altre... i sovint amb més sentit que jo. I en segon lloc perquè m'he cansat que durant la campanya hagin sorgit temes que, als pocs minuts/hores/dies, han desaparegut (ingressos de cada candidat, cara a cara, jocs anti-immigrants...).

Per tant, i fent honor al nom i sentit d'aquest blog, avui parlaré de sensacions. Parlaré de la sensació que fa anys que tenim que el món no va bé. I Catalunya menys. Fa temps que tenim l'estigma de 'català emprenyat' i sovint la confonem amb la idea de 'català pessimista'.

És molt culé, ho sé, però crec que no hem de confondre el desencís en relació la situació actual amb la impossibilitat de veure un futur millor. I no ho dic en clau política, sinó social.

Avui ens hem aixecat tots escoltant o llegint el nomenament de Mariona Carulla com a presidenta de l'Orfeó Català. En la major part de tertúlies, així com en les columnes dels diaris i informatius televisius s'ha venut aquest fet com la constatació visible que s'ha deixat enrere l'època Millet. Aquella època de corrupció i de lladres, que van enfonsar salvatgement un element clau per entendre la durabilitat del catalanisme en moments complicats.

Aquest tractament mediàtic, i fins i tot social, m'ha fet veure que no som pessimistes. Som realistes, això sí. Sabem que no anem bé, també sabem que no es veuen vies d'escapament. Però quan veiem un canvi tots correm a pensar que les coses poden anar millor.

Som optimistes.

Una altra cosa és si passem del pessimisme a la credulitat, ja que Carulla formava part de la Junta del Palau en històriques circumstàncies (per negatives). Però això no em pertoca a mi jutjar-ho. Simplement veig un cert optimisme en els mitjans, tot i la greu situació que ha assolat el Palau, i això em fa pensar que per molt que ens aixafin, sempre tindrem al cap la possibilitat d'aixecar-nos... per molt que sigui utòpic.

Una (modesta) recomanació: Avui farem una recomanació molt etèria, però important per valorar l'optimisme humà. Recomano els aforismes. Aquelles frases que, ben utilitzades, et fan créixer al pit una sensació d'engrandiment. Aquelles frases que et fan passar de l'optimisme al pessimisme només de sentir-les. Sé que és fals. És postís. És trampós. Però quan pitjor estàs també és important buscar trucs que et facin creure que la vida pot anar millor. És enganyar-se? Sí. Però si ens fa sentir millor i no ens fa mal, perquè no ens hem d'enganyar?

I la ràdio què?

Avui estic  ofès,

Resulta que fa anys estem parlant de la crisi de la premsa escrita (ja ho hem comentat aquí o aquí per exemple) i també del canvi de model a la televisió. Però ningú es recorda de la ràdio. Ahir me'n vaig adonar quan em van preguntar "escolta, i la ràdio seguirà molts anys o què?".

A priori sembla una pregunta innecessària. Però la realitat és que tots els mitjans estan en canvi de model (o potser desaparició, segons diu algú) i de la ràdio pocs en parlen. Perquè?

Bé, crec que en primer lloc perquè la inversió radiofònica és molt menor que en altres sectors. La gent nota molt menys la falta de recursos que en premsa o televisió.

Però el factor essencial és la ponderació de "l'efecte Internet" a la ràdio. En televisió tots tenim clar que les audiències s'han fragmentat per la multiplicitat de canals via TDT i alhora s'han reduït per la quantitat de gent que mira televisió, sobretot series, via Internet. Pel què fa a la premsa, la quantitat d'informació d'actualitat present a la Xarxa i la seva immediatesa redueixen clarament el paper de la premsa escrita. Però on queda la ràdio amb tot això? S'han reduït les seves audiències?

Si observem les dades a nivell espanyol, l'EGM mostra que la ràdio ha patit certes fluctuacions, però que segueix mantenint el seu paper dins la societat:

Si optem per les dades del Baròmetre de la Comunicació (del que em refio relativament) veiem que a Catalunya sí que hi ha cert desgast, molt poc apreciable, des de fa un parell d'anys:

En ambdós casos, però, crec que hi ha un error entre contingut i suport. La gent que escoltem la ràdio en 'diferit', o sigui, podcasts, estem comptats com a oients de ràdio? O en canvi ens compten a usuaris d'Internet només?

La ràdio sempre s'ha dividit en dos tipus de programació: programes lligats a l'actualitat (informatius, tertúlia, ...) i programes no lligats a l'actualitat (humorístics, temàtics...). Pel què fa als primers, el seu ús és molt temporal, evidentment. En canvi els segons són carn de podcast, ja que te'ls pots escoltar amb cert retard i no perden ús.

Ja he dit més d'un cop que la ràdio per podcast és un recurs molt interessant. Et permet escoltar el què vulguis quan vulguis i on vulguis. Però en realitat, la ràdio sempre ha sigut això, excepte el quan vulguis. La major part d'audiència de la ràdio es forma en altres situacions, com a element paral·lel a la seva activitat principal en aquell moment (al cotxe, a casa mentre es cuina, mentre es planxa, al carrer durant el trajecte, al tren...).

Tots aquests usos fan que la navegació per Internet no desgasti l'audiència de la ràdio. En cap d'aquestes situacions pots substituir la ràdio per Internet. Com a molt pots substituir la ràdio per un podcast.

Per això crec que les audiències es mantindran estables. Això sí, sempre i quan ens comptin als oients de podcast com a oients de ràdio.

Tornant a la pregunta inicial, la ràdio tinc clar que no desapareixerà. Això sí, també passarà per un període d'adaptació als nous entorns. En tenim un exemple clar amb l'ús de les noves tecnologies DURANT els programes. Molts som conscients que la gent ens escolta davant l'ordinador i per això motivem l'ús de les xarxes socials, per augmentar la vinculació oient-programa fora de l'hora d'emissió i, alhora, per generar debat durant l'hora d'emissió.

Una (modesta) recomanació: Fa temps que no recomano música, tot i que avui tocaria ràdio o Internet, intentaré vincular-ho tot. Fa unes setmanes el nostre tècnic de so, David Rius, ens recomanava un grup de country, Twang. Després d'escoltar-los no he pogut evitar posar-los al programa d'avui (Tot està inventat). Les seves versions de tot tipus de temes (Bee Gees, AC/DC, Britney Spears, Motorhead...) són magnífiques, impagables, i les podeu trobar totes a Spotify. Veieu, música, ràdio i internet. No és tan difícil.

Eleccions antigues

 
Avui estic reflexiu,

Sé que alguns ho trobareu repetitiu, ja que el tema el vam comentar ahir al programa (el podeu escoltar aquí, Tot està inventat), però no he pogut evitar repetir-me: Les eleccions em semblen cada any més antigues.

Evidentment, en aquesta època oficialment electoral el que menys de gust ve és reincidir en eleccions, partits, polítiques i programes, però també és evident que costa sortir-se'n.

Jo, avui, l'endemà de l'inici oficial de la campanya electoral, el què em pregunto és: "perquè fan falta tants paripés"? Com pot ser que encara algú ens intenti fer creure que hi ha una època electoral? Però si tots som conscients que, més o menys, les eleccions es comencen a preparar quatre o cinc anys abans.

I no només aquí. El cas americà és un altre extrem, on els candidats a les primàries intenten nedar i guardar la roba, pensant ja en les següents generals. Per tant, si som conscients tots d'això és una barrabassada que tots estem pendents del moment que es 'pengi' un cartell (que ja no es pengen) per donar el 'tret de sortida' a la campanya.

D'altra banda, i aquí acabaré, perquè tampoc em vull allargar, les eleccions es queden antigues per les expressions que utilitzen. El primer exemple el vaig sentir a la ràdio, però no puc identificar a quina (demano disculpes per citar sense font): "la tradicional enganxada de cartells". Però hi ha moltes més expressions que cansen ("partits amb representació parlamentària", "en un acte a Viladecans -per posar una ciutat-", etc...) i també moltes més fórmules que s'han quedat caduques, com per exemple les entrevistes de perfil on el més original que pregunten a un candidat és: "mar o muntanya?". I el pitjor és que els caps de campanya ja han ideat la resposta que més escau al seu candidat.

Necessitem una renovació, ja no per qualitat democràtica, sinó almenys per fer més interessant un procés que, ens agradi o no, siguem optimistes o no, marca cada quatre anys el futur d'un país.


Una (modesta) recomanació: Abans d'escriure aquest article volia recomanar-vos els estudis lingüístics que avui són tan presents a tots els mitjans sobre els lemes de campanya. En general podem estar d'acord o no en les conclusions que es treuen, però és interessant llegir o escoltar reflexions serioses sobre un producte, el lema, tan breu i, alhora, tan important. Però a mig escriure l'article m'ha assaltat Lou Martín a RAC1 amb el seu qüestionari als candidats. Ja he dit més amunt que els qüestionaris han perdut la gràcia, però Martín passa del "mar o muntanya?" al "quan fa que no folla?". Sí, és una renovació que pot sonar barroera, però és una renovació!

Un món massa gran

Avui estic sobrepassat,

I no només perquè m'ha sigut impossible actualitzar el blog durant massa temps. Estic sobrepassat perquè Internet ens ha obert un món que, ara, veiem que és massa gran per a nosaltres. Quan et pares un moment a veure com ha canviat la nostra vida la Xarxa te n'adones que en els últims 20 anys el més important del què hem guanyat és l'accés a un univers nou, ja siguin continguts, persones o formes de viure i ser.

Cada any augmenta exponencialment la nostra interconnexió amb el món i això ha donat lloc a un dels sectors de negoci més importants d'Internet: la gestió de continguts.

Si fa 25 anys algú ens preguntés: "Escolta, quin serà el negoci més important d'Internet?" cadascú hauria contestat alguna cosa diferent, però està clar que un buscador no. Tots hauríem pensat en humor, pornografia, continguts informatius, però ningú podia esperar que la Xarxa ens arribés a saturar tant que necessitéssim algú que ens l'ordenés i que aquest, entre cometes, "dominaria el món".

Aquest va ser el primer pas, el pas Google. Però ara n'hi ha molts més. Les xarxes socials (Facebook, Twitter, ...) van començar amb l'objectiu de passar-se fotografies entre els amics i de mantenir el contacte, però ara estan focalitzades, sobretot Twitter, en les recomanacions.

Diàriament apareixen desenes de webs dedicades a valorar i comentar elements, ja sigui entorn una temàtica concreta (El Tenedor) o en general (Ciao). Algunes es basen en recomanacions de compra, altres simplement en passar-se acudits, vídeos o altres materials. La part bona és que són horitzontals, no hi ha algú (com passa per exemple en aquest blog) que recomana i els altres escolten. En les noves (bé, no tant noves) xarxes socials són els propis usuaris els que recomanen. 

Estaríem parlant de la màxima democràcia? Potser. Igualment, i ho dic per casos com el de Menéame, tota democràcia té un problema, que es converteix en la dictadura de la majoria. Entorns com aquests online creen per si sols normes i rols socials, que acaben degenerant en l'eliminació dels que no segueixen els patrons 'acordats'.

Igualment prefereixo ser positiu. Donem-nos temps, a veure si aconseguim una normalització absoluta.

Una (modesta) recomanació: Ara podria recomanar qualsevol de les mil webs de recomanacions. Però si m'haig de quedar amb una, ni que sigui per la temàtica, varietat i brevetat, em quedaria amb Wwwhat'snew, una web en castellà sobre aplicacions web on es pot trobar, literalment, de tot. Molt recomanable, ja que hi trobareu des de webs per preparar el vostre casament fins a webs per provar-nos nous pentinats o per programar en html5. Absolutament de tot.

Es pensen que som tontos

Avui estic decepcionat,

Em decepciona veure que o es pensen que som tontos o volem fer-nos els tontos o som tontos. A partir del dia 2 de gener, segons la nova llei antitabac que ha acordat el Congrés de Diputats, estarà terminantment prohibit que presentadors, col·laboradors o convidats de qualsevol mitjà de comunicació apareguin fumant o facin menció de marques de tabac.

Ja ho hem comentat més d'un cop al programa (Tot està inventat), però no me'n cansaré. Cal que ens protegeixin tant? Som tan patèticament estúpids que comprem tabac sabent que mata només perquè un convidat de Buenafuente apareix fumant? Si és així, com deia Groucho Marx, parin el món que jo baixo.

Crec que ha arribat un punt que, almenys a Europa, ja que el model americà en això és molt diferent, esperem que l'Estat, aquest Estat en majúscula i, si pot ser, en negreta, ens solucioni la vida. Entenc que hi ha situacions on un mateix no té marge de maniobra. Entenc que els nens són mitjanament volubles i que necessiten certa protecció. Entenc que ha d'estar prohibit publicitar falsedats o vincular excessivament el tabac amb els homes durs de Marlboro. Però tan rucs som?

D'altra banda, el què més s'ha comentat de la llei és la prohibició de fumar en espais públics i similars. En això ja hi estic més d'acord, tot i que la via de la prohibició sempre tingui un rerefons perjudicial. Això sí, escoltes debats radiofònics o llegeixes columnes en diaris que parlen de 'no molestar a la resta de ciutadans'. Ara resulta que penem el fumador perquè ens molesta? No fotem. Si prohibim el tabac és perquè és perjudicial per la salut, no perquè molesti.

Si fos així em sembla que més d'un habitant del metro en hora punta hauria d'estar a la presó per agresió nasal amb agravant de falta d'higiene.

Una (modesta) recomanació: Em sap greu, però no puc recomanar-vos una marca de tabac. En primer lloc perquè a partir del 2 de gener CAP mitjà ho podrà fer, tampoc els blogs d'Internet. I en segon lloc perquè no fumo, per tant no sóc qui per parlar-ne. Això sí, com a no fumador, recomano moltíssim el nou model cafè-pastisseria que s'ha posat de moda. Són locals que, com que venen pa (o el què avui en dia fem veure que és pa), tenen prohibit fumar. És un luxe poder-se asseure tranquilament a xerrar amb un company de feina o amb un amic a fer un cafè i no haver de sortir del local amb la sensació que els teus cabells fan la mateixa olor que un cendrer de bingo.

T'admiro... però no t'escolto

Avui estic esperançat,

Tornarem a parlar d'Internet, web social i Twitter. Així que els tecnòfobs ja esteu avisats. En concret ho farem de les 'grans figures' al Twitter. Com sabeu aquesta eina està feta per transmetre petites informacions i enllaços als nostres seguidors, recomanacions en podriem dir fins i tot. En el cas de les persones 'normals' els seguidors es compten per desenes o per pocs centenars i és complicat arribar a molta gent, que és l'objectiu de qualsevol tuitejador que sigui més o menys professional de la comunicació. En canvi, grans figures mediàtiques tenen mils de seguidors simplement perquè han aparegut a 'no sé quina pel·lícula' o perquè tenen 'aquells ulls tan macos' o, simplement perquè són freaks.

Aquest fenòmen fa bastanta ràbia als professionals, que veiem en Twitter una eina molt interessant per donar a conèixer els nostres projectes, però sense atabalar. Veure gent com Lady Gaga amb 6.800.000 followers, Britney Spears amb més de 6.000.000 o Ashton Kutcher amb 5.900.000 fa bastant mal. A partir d'aquí també hi ha professionals de la comunicació o gent que són seguits perquè realment volen dir alguna cosa que pot interessar a algú (Oprah Winfrey, Barack Obama, Ellen DeGeneres).

En el cas català/espanyol tenim també gent que són seguits de manera gairebé mecànica. Alguns molesten i d'altres molesten molt. Tot i que el cas més destacable és el d'Andreu Buenafuente, que tuiteja molt, moltíssim, tot i que segueixi pertanyent al grup de gent amb abundants seguidors (més de 200.000) que intenten exposar continguts interessants.

Doncs després de repassar la situació traumàtica pels petits comunicadors que tenim poques desenes de seguidors, tot i que seguim intentant transmetre contingut de qualitat, ara ve el raig d'esperança. Segons publica el Telegraph un estudi de la Universitat de Northwestern (Illinois) certifica que els personatges públics famosos per altres carreres no tenen absolutament cap influència en els seus seguidors de Twitter. 

Es podria dir que són seguidors-fans, gent que clica el botonet de Follow simplement per militància, però a l'hora de la veritat ni s'escolten el seu ídol. Aquesta investigació reafirma un estudi de Sysomos aparegut aquest juny, que atorgava Influència Zero a persones com Kutcher, Spears o Gaga, sobretot perquè els continguts emesos a Twitter no tenen interès, no presenten cap informació que no sigui, exclusivament, sobre la carrera del tuitejador.

Per tant, als que ens esforcem dia a dia per emetre continguts amb algun tipus d'interès (almenys per alguns dels nostres seguidors) encara ens queda un bri d'esperança. No per tenir molts seguidors influeixes més. Només influeixes si els seguidors t'escolten.


Una (modesta) recomanació: Intentaré ser breu, perquè avui ha tocat post quilomètric. Recomano un restaurant per anar amb amics. No és el millor restaurant del món. No té una cuina exquisita, però si vas a passar una bona estona en grup val la pena. Es tracta del Restaurante Pendejo a Sabadell, un local cridaner de menjar teòricament 'mexicà', amb plats enormes per compartir, molt merder i molt exagerat en la seva decoració. El típic lloc on t'ho passes bé perquè vas amb gent a desconnectar. I això també deu ser un mèrit suposo.

Per cert, si el senyor Pendejo està per aquí, encantat de rebre a casa un bon regal. Ja li pasaré les meves dades en privat! A qui se li acut recomanar coses sense cobrar res? Si és que...

Els periodistes hem d'aprendre a fer cantonades

Avui estic deprimit,

Som molts els que portem anys lluitant per exercir la nostra professió amb rigor, amb ètica, amb ganes i, sobretot, amb un sou digne, però resulta que molt pocs ho aconseguim. Últimament es parla de com s'ha de reciclar el periodista per actualitzar-se i tenir menys difícil el seu futur. Molts parlen dels Community Manager, de l'adaptació als mitjans digitals, del periodisme ciutadà, però veient les xifres d'acomiadaments de periodistes en els últims anys em sembla que el proper Màster en Periodisme hauria de ser el Màster en Fer Cantonades.

I és que fa temps que ho diem, però ara han sortit noves xifres sobre la quantitat de periodistes acomiadats dels quatre principals diaris escrits d'Espanya. Entre El País, El Mundo, l'ABC i La Razón han suprimit més de 900 llocs de treball dels 2003 al 2009. Estem parlant de només set anys. I si es fa una simple regla de tres, sabent el total de treballadors l'any 2003 ens surt que en aquest temps els quatre principals diaris espanyols han retallat un 40% la seva plantilla.

Podriem entrar a parlar de percentatges individuals (El País un 43%, El Mundo un 35%...), però això és el de menys. Del què vull parlar no és de quin diari va pitjor, sinó de quin futur ens espera als periodistes, que veiem que any a any es perden cents de llocs de treball i, alhora, les universitats vomiten cents d'estudiants ansiosos per dedicar-se a la professió. No sóc matemàtic, però està clar que els números no surten.

En una situació així el què acaba passant és que amb l'alta oferta i la baixa demanda els sous es converteixen en mínims i les hores, en màximes, com explicava la presidenta de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE), Elsa González Díaz, a Periodista Digital.

I el pitjor és que això és un peix que es mossega la cua. El mitjà (tingui el suport que tingui, premsa, ràdio, televisió o Internet) inverteix menys en personal. Per tant el personal o té menys nivell o fa més feina o es sent explotat. Estiguem en la situació que estiguem això repercuteix en el resultat final i aquesta baixada de la qualitat del resultat final implica un descens en els ingressos del mitjà. I tornem a començar.

Senyors, o s'arregla aviat tot el sector o ens esperen temps molt durs. I això que no he parlat encara dels periodistes de font. Millor ho deixem per un post proper, que no em vull deprimir més.

Una (modesta) recomanació: Difícil avui recomanar res. Evidentment la solució fàcil seria recomanar bons professionals, que encara en queden. Gent que, tot i les adversitats, per molt poc que cobrin i moltes hores que facin segueixen treballant per donar el millor resultat dia a dia. I aquesta serà la meva única recomanació. Seguir tenint esperança que la professionalitat d'alguns serveixi per invertir la dinàmica negativa del sector. Si una plantilla aconsegueix reflotar, tot i les adversitats, el seu mitjà aquest, espero, els sabrà reconèixer el mèrit. Ni que sigui contractant a més gent per accelerar la dinàmica positiva (reduïnt el pes de la plantilla anterior i així beneficiant una feina més professional). L'esperança és l'últim que es perd diuen.

Addictes a Youtube

Avui estic recuperat,

Com heu pogut comprovar, la darrera setmana el blog (així com el meu altre blog, de televisió, TeleDiscreta) han estat inactius. Però ja estic al peu del canó, i avui aprofitaré per recuperar un tema que fa temps que tenia pendent. Els vídeos a Internet.

En primer lloc, un gràfic de Himanshu Khanna de Pixelonomics molt complet (fer click per ampliar):

A partir d'aquesta infografia (per cert, quin nivell actualment d'aquest gènere periodístico-artístic) podem veure que el vídeo per Internet és un dels principals usos de la xarxa. Segons aquestes dades de la prestigiosa Nielsen, un 70% d'internautes consumeixen vídeo online. Sembla poc, però cal tenir en compte la quantitat de persones amb connexió que en fan un ús residual.

També crec que falta una especificació sobre quin tipus de vídeo, no tant pel què fa al gènere, sinó a la font. Crec que la major part d'aquests vídeos són petits acudits/videoclips/bromes de Youtube, tot i que està creixent enormement l'ús de portals de vídeo a la carta (oficial o extraoficial) com Hulu (només Estats Units) o Seriesyonkis.

Una altra dada que m'ha sorprès és que més de la meitat d'internautes miren vídeos online a la feina. Crec que això demostra el potencial i la transversalitat de les xarxes socials. Les recomanacions per Facebook o Twitter, o fins i tot per mail, es miren des de la feina i això produeix un trànsit de vídeos altíssim.

Evidentment, no és el tema d'avui, però s'hauria d'analitzar en calma si això beneficia la productivitat o la perjudica. Segurament dependrà del cas. Prometo comentar-ho més endavant.

Pel què fa a usos territorials, crec que no són destacables, ja que cada societat es desenvolupa de formes molt diferents a Internet, tot i que els trets bàsics es mantinguin.

Amb la única dada més que em quedo és que l'11% d'usuaris han visualitzat vídeos al telèfon. Ja fa temps que ho vaig comentar (aquí), crec que Internet té dues plataformes bàsiques amb diferents ritmes: una, l'ordinador, on la feina s'agilitza enormement; i l'altra, el mòbil, on l'ús s'accelera per la seva portabilitat. Aquestes dades el què fan és demostrar que la Xarxa serà cada dia més accessible arreu. El què hem de fer ara és donar-li un ús adequat.

Una (modesta) recomanació: Twitter. Encara no n'havíem parlat, però crec que és una de les plataformes més interessants, més simples, tot i que també més difícils de fer servir bé. Però un cop vas aprenent a twitejar correctament (curt, interessant i sense atabalar) i a llegir només el què t'interessa i quan t'interessa, és una via d'accés immediat a informacions del teu interès, alhora que una via de recomanacions. Per tant, mentre no es torci, llarga vida a Twitter.

Engegar i no parar

Avui estic il·lusionat,

Crec que per dedicar-nos a la nostra professió hem de ser actius mentalment. Un periodista no està fet per una feina mecànica i rutinària. En la naturalesa de qualsevol periodista hi ha d'haver ambició, però no ambició per pujar en l'escala laboral, sinó ambició per fer coses noves.

Avui en dia hi ha molta gent que es dedica a 'cobrir l'expedient' com es diu vulgarment. Reconec que, de vegades, caiem en el funcionariat més malentès degut a les presses i el poc temps per l'elaboració i, sobretot, la reflexió de les noticies, articles o notes de premsa que preparem. En molts casos és una explicació raonable: tinc 3 hores i tinc 3 pàgines per redactar, això surt a hora per pàgina. Matemàtica pura.

El problema és que un periodista no està fet per això. Un periodista de veritat, de casta, vol més. Ha de voler més. Ha d'intentar complementar aquella informació amb una fotografia millor, ha de demanar al seu cap fer un infogràfic, ha d'insistir perquè es publiqui a la web i s'actualitzi amb ella el Twitter... Ha de créixer, ha de ser actiu i evolucionar. Fer coses diferents.

Precisament ara, amb el gran impuls de les noves tecnologies i, per fi, la comprensió per part de gairebé tots els mitjans que són necessàries, és quan hauríem d'estar tots il·lusionats i motivats. No cal que confiem en que aquest concepte tan trillat de 'web 2.0' modificarà el periodisme per sempre, els bons periodistes simplement hauríem de voler-ho provar, ni que només fos per conèixer.

Paral·lelament, crec que va en la nostra naturalesa generar tasques, feines o projectes paral·lels a la nostra feina habitual. Aquests complements ens permeten mantenir-nos frescos i actius, ens permeten estar sempre activats i evolucionar. Un periodista de raça si s'atura està acabat.

Una (modesta) recomanació: Avui tatxo això de 'modesta' ja que és una recomanació totalment personal. Aprofitant això que parlava de la necessitat d'endegar nous projectes i activitats professionals paral·leles, no puc evitar recomanar-vos que escolteu la nova temporada que va començar ahir del Tot està inventat, el programa nocturn de records de Ràdio Ciutat de Badalona. Ja sabeu que teniu l'enllaç al blog aquí al costadet i que allà hi trobareu, a part de vídeos i textos sobre el passat, el Podcast on podeu escoltar sense baixar-vos res tots els programes de la passada temporada i els que anem emetent d'aquesta. Podria justificar la recomanació (i amb raó) dient que és un projecte professional, seriós i on m'implico molt personalment... però la veritat és que, honestament, és divertit. Si voleu riure una estona recordant les ombreres, Bola de Drac, Luís Aguilé, els Fraggle Rock o Quique Velamazán, aquí està. Ah, i si no ho voleu també, que segur que us acaba enganxant.

Som internacionals els catalans?

Avui estic curiós,

De vegades tens el dia curiós o, barbarísticament parlant, 'preguntón'. Quan et ve de gust posar-ho tot en dubte et separes de la realitat i la mires com si estés molt lluny, com si fos nova. Fa dies que em passa, sobretot des que divendres va endegar el projecte de la Catalan News Agency, l'Agència Catalana de Noticies (ACN) en anglès i amb vocació internacional.

Cal tenir en compte que els catalans, suposo que degut a la nostra mala fama i poca connexió amb els espanyols, tenim la necessitat i tradició d'internacionalitzar-nos. Tenim una certa idolatria cap als que s'han donat a conèixer fora de les nostres fronteres (en molts casos amb raó) i als que es queden aquí els demanem que marxin o els fem de menys perquè no ho fan.

Mirant-ho de lluny, el dubte és si és necessària aquesta internacionalització i si és real. No em poso en temes polítics ni en ambaixades ni coses d'aquestes. Sinó simplement a peu de carrer. Mereixem ser sempre internacionals? 

Doncs en alguns moments penso que no, penso que pequem de papanatisme, ja que som -només- set milions en una població mundial de prop de set mil milions. Una mil·lèsima part ha d'estar sempre present i sempre destacant en el panorama general? No sembla que hagi de ser així.

Però altres cops mires, per exemple, les noticies que destaquen a la CNA i veus cuiners internacionals reconeguts, veus conferències d'envergadura, veus festivals culturals dins i fora de Catalunya amb presència catalana no només en participació, sinó en temàtica i te n'adones que no som una potència mundial, però sí que tenim un cert paper transversal que mereix ser destacat.

Per tant, i per resumir, espero que la nova CNA sigui capaç d'aportar continguts realment destacables a nivell internacional, que no caigui en el típic 'posem el què sigui, però posem alguna cosa' i que sigui capaç de mantenir el criteri. I, sobretot, espero que la resta de catalans siguem capaços de mantenir i augmentar la nostra presència internacional amb sentit, sense forçar-la, simplement mereixent-la.

Una (modesta) recomanació: Bé, avui ho tinc fàcil. Podria recomanar la CNA, però crec que és tonteria fer-ho en un blog en català. També podria recomanar l'ACN, però haig de reconèixer que no en sóc gaire fan, ja que crec que fan una gran feina en l'àmbit local (tot i disposar de massa pocs recursos), però una feina poc contundent en l'àmbit nacional. Per tant optaré per recomanar un dels blogaires més seguits de Catalunya, en Saül Gordillo, precisament director de l'ACN, i que sol parlar amb sentit de temes vinculats al món del periodisme principalment. Això sí, últimament s'excedeix en l'autobombo. Però, què coi, ho fem tots quan creiem en els nostres projectes, no?

Penso, llavors existeixo?

Avui estic motivat,

En l'exercici diari de la professió periodística, sovint no tenim temps de parar-nos a pensar. Treballem per un diari, una ràdio, una televisió, un portal d'Internet o en el sector privat, el dia a dia, com en la major part de professions, se'ns menja el temps de reflexió.

Però resulta que, de tant en tant, algú organitza una trobada, un punt d'intercanvi d'experiències que et permet no només escoltar reflexions de companys, sinó, sobretot, parar-te un moment a pensar què fas i com fer-ho millor.

Això és el què va passar ahir al sopar-tertúlia del Gremi de Periodistes de Sabadell. Una trobada a Can Tonada que a la vintena d'assistents ens va permetre uns minuts de pensar i comentar la nostra feina diària. A més a més, en aquesta edició vam comptar amb Josep Ramon Giménez, portaveu de Barcelona Acció Solidària, com a 'convidat'. Si se'n pot dir així.

Ho poso en dubte perquè, tot i aportar inicialment una reflexió més preparada i més extensa que la resta, el 'convidat' va passar a ser un més durant la major part de la trobada. Afavorint així una tertúlia més directa, menys encorsetada. Menys pomposa fins i tot. Perquè reflexionar sobre la professió sona molt diví, però la realitat és que només érem uns companys parlant de feina. Així de senzill.

I és que una de les virtuts que es busquen amb aquestes trobades és la horitzontalitat. L'objectiu és que es generi una xerrada de tu a tu, tothom al mateix nivell.

Perquè en realitat, i ho vam comentar fent una copa després del sopar, per molt que alguns no ho sàpiguen, no és més savi el que sap molt, sinó el que sap escoltar a qui en sap més.

Què és una vaga?

Avui estic cabrejat,

No seré innovador, per tant, qui n'estigui fart de llegir i sentir a parlar sobre la vaga, ja pot tancar, no li retreuré.

Però és inevitable parlar-ne, no perquè sigui un fet d'actualitat, ni tampoc perquè sigui un esdeveniment que hagi de canviar el curs de la història, sinó perquè tots hem vist, i hem confirmat, que vivim en una societat vergonyosa.

Aquests dies tots els col·lectius han decidit demostrar-nos la seva mediocritat, i no parlo d'uns o d'altres, sinó de tots:

Per una banda, el govern retallant fins l'extenuació les xifres de seguiment de la vaga (entrant en contradiccions amb les seves pròpies dades en alguns moments fins i tot) i pretenent que el país, almenys pel què ells ens volen fer creure, pot funcionar amb un 10, 20 o 30 % menys de treballadors. Només ens faltava això! Ara resultarà que tanta gent a l'atur és viable!

Per l'altra l'oposició, amb un Rajoy desaparegut, que no sap què fer ja que li estan fent la campanya. Posats a pensar, ningú li ha dit que en algun moment d'ahir o fins i tot d'avui podria sortir i, miracle, donar la seva opinió? O no és això el què teòricament s'espera d'un polític que, veient el paper que està fent el govern, té moltes opcions de governar Espanya?

I seguim amb els sindicats, que convoquen una vaga, però per després de l'estiu, no fos cas que algú es perdés un dia de vacances a Torrevieja Alicante, i després es dediquen a dir bogeries de seguiment que, els que vivim fora de Barcelona i treballem a la capital veiem que són impossibles (ni a un lloc ni a l'altre hi havia seguiments tan majoritaris, per favor). A part de l'etern suport als piquets informatius / deformatius / coaccionadors / elquèlivolgueudir. Que per cert, avui en dia en un món tan connectat i comunicat té algun sentit l'existència de piquets informatius?

Un post a part es mereixerien aquests pijo-flautes que es posen l'etiqueta d'antisistema perquè posar-se l'etiqueta de saquejadors no fa fi. Ho sento, però per mi és impensable que darrere de la violència i els robatoris produïts ahir hi pugui haver cap tipus d'ideologia. Em sembla que ja n'hi ha prou de permetre que gent sense res més a fer, sense idees, sense cervell i sense pebrots per donar la cara embrutin qualsevol esdeveniment. Al Barça ho han anat polint, perquè la resta no podem?

Evidentment, no pot faltar la crítica als Mossos, que en situacions així o no saben què fer o no són suficients per mantenir aquesta 'xusma' a ratlla. Això sí, per mala sort estic segur que algun dels que va prendre mal 'només passava per allà' o 'no va fer res'. Igual que el senyor Boada, que en comptes de treballar per coordinar els Mossos va optar per fer vaga. És que diuen que serveis mínims és el què fa durant tot l'any.

Me'n deixo una pila, però cap col·lectiu, cap, em va donar la mínima sensació ahir de tenir solidesa i capacitat de raonament. I amb això no m'estic carregant a tota la gent, sinó als col·lectius, als conjunts. Segur que hi havia algun antisistema que té ideals i que vol arreglar el món sense cremar cotxes (encerti o no en els seus plantejaments), segur que hi havia molts Mossos que estaven desbordats i no sabien què fer, segur que algú de l'oposició tenia un pla brillant, segur que algú d'un sindicat encara té ideals, etc...

Però, en general, quina vergonya viure en una societat així. Com va dir Groucho: 'parin el món, que jo baixo aquí'.

Una (modesta) recomanació: Com que estic molt emprenyat i no tinc ganes de recomanar res, em quedo amb un interessant titular, el de l'Avui, construït magistralment. No sé si té raó, no té raó o és massa parcial, però transmet el què vol i molt finament: "Vaga poc general". M'ha agradat.

Els periodistes ja no som ningú

Avui estic frustrat,

Fa una dècada, quan vaig començar a estudiar la carrera, els periodistes eren gent respectada. N'hi havia de tendenciosos i de seriosos, de idealistes i de pràctics, però en general se'ls respectava. Si un es volia informar llegia un diari, escoltava la ràdio o posava un informatiu a la tele. Ja no és així.

Segons un estudi de You Gov realitzat per a Prospect Magazine, del 2003 a avui la confiança en els periodistes ha caigut estrepitosament. Les dades es basen en el mercat anglès, però em sembla que no m'equivoco si dic que per aquí les coses no són molt diferents:

Em costa afinar en la resposta del perquè. Si les dades fossin exclusivament espanyoles optaria per una mercantilització excessiva del mercat informatiu. Televisions, ràdios i diaris massa vinculats a un o altre sector socio-polític que acaben erosionant la nostra credibilitat com a col·lectiu. Però suposo que la situació no té perquè ser la mateixa a Anglaterra.

L'altra opció és donar-li les culpes a Internet. És el més habitual, ja que és l'únic fenomen global. Podríem dir allò de 'clar, amb Internet, els bloggers i tot això ningú ens vol fotre cas'. Però no és així. El què baixa no és el consum dels mitjans, sinó la seva credibilitat.

La raó més fefaent que se m'acudeix té a veure amb Internet, però rau més en la democratització de les fonts informatives. Internet i, sobretot, les xarxes socials, han permès un augment enorme de l'accés a fonts informatives reals i extremadament localitzades o tematitzades. Això ha fet que quan passa una catàstrofe gran o petita el més provable és que la primera informació la rebem per Twitter o que quan volem una crítica d'una pel·lícula el primer que fem és visitar a un blogger reconegut i assimilable.

Per tant, si tothom té accés a fonts específiques o temàtiques especialitzades, on queda el periodisme? Gran pregunta. Per alguns, m'hi incloc, el periodisme s'ha de saber adaptar i ser capaç d'aportar alguna cosa més: professionalitat i capacitat de gestió de la informació. Un periodista no només ha de ser algú que hi entengui del tema que tracta, ja que a Internet sempre hi ha algú que en sap més que tu, un periodista ha de ser algú que sàpiga fer de gestor de la informació i que sàpiga transportar-la dels experts al públic, atorgant-li credibilitat i fent-la digerible.

El què és evident és que ja s'està acabant l'època en que els periodistes decidien què interessava a la gent o què havia de pensar el poble. Ara, altre cop, els periodistes haurem de buscar la informació que la gent realment vol tenir.

Dades vistes a: Clases de Periodismo d'Esther Vargas

Una (modesta) recomanació: Bé, avui això de 'modesta' sobrarà, perquè tornem a l'autobombo. Com heu pogut comprovar el blog ha canviat els dies d'actualització. A partir d'avui s'actualitzarà, habitualment, els dimarts i dijous. Això es deu a que la meva atenció l'haig de centrar en l'altre blog personal, centrat en televisió: Tele Discreta, que està funcionant molt bé a nivell d'audiències. I que és la meva recomanació d'avui. Igualment, aquest blog no es pararà, i menys [Segueix Mode Autobombo: ON] ara que el 3cat24.cat l'ha recomanat com a blog en català del dia.

On va aquesta gent?

Avui estic foteta,

Suposo que és un mecanisme d'higiene mental, deu ser millor prendre-s'ho amb filosofia. Ahir, tornant de la UPC vaig trobar-me altre cop l'embús de cada dia. Res greu, un embús d'aquells que et pares 3-4 cops en tota la ronda de dalt, però que en cap moment passes dels 40 km/h. Tots n'hem patit o en patim regularment.

El fort d'aquestes situacions és l'actitud d'algunes persones. Fins a tres cotxes em vaig trobar ahir, des de la sortida de Pedralbes fins a Terrassa, que es canviaven més de quatre vegades de carril sense avançar res. I això, senyors meus, posa de mala llet.

Posa de mala llet perquè veus algú estressat, algú que, tot i saber que si fa no fa cada carril està igual de ple, vol guanyar unes dècimes de segon, com si estéssim a Montmeló. Això sí, la major part de vegades veus que acabes per davant seu. I la millor solució va ser prendre-s'ho amb un cert humor, fins i tot riure's d'aquell beneit. No hi podem fer més.

Però la reflexió és clara: què ens està passant? Perquè es produeix aquest efecte al volant? Què els passa pel cap a aquesta gent que són incapaços d'estar-se quiets en un carril, evitant a la resta de conductors frenades i alguna que altra trompada tonta?

Alguns diran que portem massa estrès, però jo crec que és genètic. Estem fets per fer coses, no per perdre el temps al volant. La primera solució seria buscar alternatives a les vies més transitades, tot i que ahir ho vaig mirar bé i és impossible en alguns casos. La segona solució seria utilitzar el transport públic, tot i que Terrassa-Barcelona en tren siguin 22 euros per 10 viatges, més de 4 euros al dia si no et surt a compte passar-te al 50/30 perquè no fas tants viatges al mes ni tampoc surt tan més barat.


Bé, i la tercera opció seria canviar l'actitud de la raça humana... un pèl difícil no creieu?

Una (modesta) recomanació: Seguint amb això de prendre-s'ho amb filosofia, recomano molt un recurs que utilitzo per aquestes situacions. Un CD de cridar. És la gran solució per desestressar-se al volant. Engegar un compacte i cridar ben fort cantant alguna cançó potent. És igual si és el Master of Puppets de Metallica, el Shock Me de Kiss, el Pretty Woman de Roy Orbison o el Nada fue un error de Coti. L'important és cridar ben fort i, sobretot, no donar-li més importància del compte a aquell minut o mig minut de marge. Ja no ve d'això.

Ens perden les formes

Avui estic emprenyat

Ahir els companys de La Segona Hora de RAC1 van comentar que s'està buscant una expressió menys política per referir-se al canvi climàtic. M'ha costat confirmar-ho ja que no es tracta d'una noticia de primera pàgina, però sembla que sí. El prestigiós The Guardian va explicar en les seves pàgines el 8 d'agost que el terme 'canvi climàtic' tenia massa connotacions i s'hauria de canviar per altres opcions.

Directament obvio el debat. No us posaré una llista de propostes. Em sembla una pèrdua de temps brutal. Precisament la setmana passada amb una companya de feina comentàvem l'excessiva correcció lingüística actual, que ens porta a perdre'ns per les formes.

Un principi bàsic de la comunicació (no només professional, sinó humana, social) és transmetre el màxim d'informació en el mínim temps, sempre i quant aquesta qualli. Per tant, perquè hem de caure en el feminisme hipòcrita de coses com 'seguidors i seguidores', 'votants i votantes' i bestieses així? Siguem pràctics. Pel meu gust, si històricament s'ha fet servir el masculí pel plural amb múltiples gèneres no passa res per seguir-lo fent servir, tots ho entenem. És més, si ens hem de posar tots d'acord i passar a utilitzar el femení fem-ho. Però és una pèrdua brutal de temps i de diners caure en aquestes formes políticament correctes que alenteixen la comunicació.

Sé que molts creuran que aquesta correcció formal està feta amb intenció de potenciar la igualtat, però el més trist de tot és que la major part de vegades ens quedem en això. De què serveix que un directiu d'una gran empresa es presenti a les seves juntes d'accionistes i digui "companys, companyes" quan a la seva cúpula directiva només hi ha un 5% de dones i segueixen cobrant menys del què cobra un home en el seu càrrec? De què serveix inventar-nos problemes lingüístics quan un diari tan important com l'alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung encara és capaç de veure les nostres ministres com a dones enlloc de com a professionals?

Això sí, posem el crit al cel quan algú, per practicitat, empra un mot 'no políticament correcte'. Com pot ser que siguem tan rucs que ens posem pals a les rodes alentint la comunicació diària i en canvi no ataquem el problema on realment fa mal? Tan pallussos podem arribar a ser?

Una (modesta) recomanació: Després d'aquest estirabot és difícil recomanar res. Però mira, ja que al principi mentava a La Segona Hora de RAC1, m'agradaria recomanar un enorme professional que porta moltes hores de ràdio fent-nos ho passar d'allò més bé amb aquest programa, anteriorment amb Minoria Absoluta i, encara avui dia, amb La Competència. A més a més és un d'aquells personatges que l'oient de peu de carrer passa per alt, però que té una importància fora del normal en aquestes propostes radiofòniques. Es tracta de Víctor Oller, el tècnic que va fer créixer el Minoria Absoluta i que ara ajuda a aixecar els exitosos programes pre-dinar de RAC1. Un 10.

A per totes

Avui estic excitat,

No, tranquils, no és res sexual. Avui estic excitat mentalment. Sé que seré repetitiu, perquè fa pocs dies parlàvem de la viabilitat del nou diari ARA, però avui toca tornar a parlar de noves publicacions en català. I no una publicació qualsevol, sinó de la mítica (per no dir, fins fa poc, utòpica) La Vanguardia en català.

I no dic utòpica per desitjada, tot i que me n'alegri de tenir sempre noves ofertes al quiosc, sinò utòpica perquè semblava impossible que acabés fructificant aquest projecte que s'arrossega des de fa més d'una dècada. Sí, a mi tampoc m'ho sembla, però ja fa 13 anys de l'edició del Periódico en català.

Val a dir, per ètica, que la informació m'ha arribat a través de Comunicació21 que, al seu torn, cita El Triangle. Però la veritat és que no m'ha estranyat. Els moviments a la directiva de la publicació del Grup Godó, units a l'envergadura que aparenta el projecte del diari Ara, feien preveure que La Vanguardia en català seria o ara o mai.


Valoracions? Incertes. Per una banda el projecte d'Ara està més solidificat, és gairebé una realitat i sembla que aportarà molt més que una simple traducció al català de les noticies. Per altra banda, la potència mediàtica del Grup Godó (no només del seu diari, sinó sobretot de la seva ràdio) fa pensar que si es llencen a l'edició en català ho faran amb una força descomunal, ja que no es poden permetre errors.

La data d'aparició de cada mitjà també pot ser un indicador de futur. Ara sortirà a partir del 28 de novembre, en canvi, pel què es comenta per la xarxa, l'edició en català de La Vanguardia es posposaria fins febrer. Això són dos - tres mesos de decalatge que pot servir perquè el primer vagi eixugant la distància abismal que el separa d'un gegant com La Vanguardia.

No sé si m'agrada o no això de limitar-nos a les traduccions de diaris en castellà. Tampoc sé si la força d'un poble sempre s'ha de medir en base a l'idioma dels mitjans de comunicació. Però el què tinc clar és que m'encanta que hi hagi moviment. Potser la premsa no està tan morta com ens han fet creure...

Una (modesta) recomanació: Bé, per ser honestos, i per seguir amb el tema, haig de recomanar Comunicació 21, la font que m'ha informat d'aquesta novetat. I no només recomano aquest web per obligació moral, sinó perquè dia a dia té la capacitat d'informar del món periodistic català (o des d'una òptica catalana) sense oblidar-se ni dels moviments als grans tòtems (TV3, RAC1, Periódicos i coses així) ni de les novetats a peu de carrer, a la premsa de proximitat. És més, fins i tot de vegades se'n recorden que hi ha departaments de premsa que també formen part activa d'aquest entramat periodístic i que, en molts casos, fan la seva feina d'una forma excepcional i amb una ètica i professionalitat molt més alta del què alguns prediquen.