Optimistes? Encara en queden

Avui estic outsider,

Reconec que no toca, però em nego a parlar de les eleccions. En primer lloc perquè crec que en parla tanta gent, que segur que el què podria dir ja ho ha dit algú altre... i sovint amb més sentit que jo. I en segon lloc perquè m'he cansat que durant la campanya hagin sorgit temes que, als pocs minuts/hores/dies, han desaparegut (ingressos de cada candidat, cara a cara, jocs anti-immigrants...).

Per tant, i fent honor al nom i sentit d'aquest blog, avui parlaré de sensacions. Parlaré de la sensació que fa anys que tenim que el món no va bé. I Catalunya menys. Fa temps que tenim l'estigma de 'català emprenyat' i sovint la confonem amb la idea de 'català pessimista'.

És molt culé, ho sé, però crec que no hem de confondre el desencís en relació la situació actual amb la impossibilitat de veure un futur millor. I no ho dic en clau política, sinó social.

Avui ens hem aixecat tots escoltant o llegint el nomenament de Mariona Carulla com a presidenta de l'Orfeó Català. En la major part de tertúlies, així com en les columnes dels diaris i informatius televisius s'ha venut aquest fet com la constatació visible que s'ha deixat enrere l'època Millet. Aquella època de corrupció i de lladres, que van enfonsar salvatgement un element clau per entendre la durabilitat del catalanisme en moments complicats.

Aquest tractament mediàtic, i fins i tot social, m'ha fet veure que no som pessimistes. Som realistes, això sí. Sabem que no anem bé, també sabem que no es veuen vies d'escapament. Però quan veiem un canvi tots correm a pensar que les coses poden anar millor.

Som optimistes.

Una altra cosa és si passem del pessimisme a la credulitat, ja que Carulla formava part de la Junta del Palau en històriques circumstàncies (per negatives). Però això no em pertoca a mi jutjar-ho. Simplement veig un cert optimisme en els mitjans, tot i la greu situació que ha assolat el Palau, i això em fa pensar que per molt que ens aixafin, sempre tindrem al cap la possibilitat d'aixecar-nos... per molt que sigui utòpic.

Una (modesta) recomanació: Avui farem una recomanació molt etèria, però important per valorar l'optimisme humà. Recomano els aforismes. Aquelles frases que, ben utilitzades, et fan créixer al pit una sensació d'engrandiment. Aquelles frases que et fan passar de l'optimisme al pessimisme només de sentir-les. Sé que és fals. És postís. És trampós. Però quan pitjor estàs també és important buscar trucs que et facin creure que la vida pot anar millor. És enganyar-se? Sí. Però si ens fa sentir millor i no ens fa mal, perquè no ens hem d'enganyar?