Avui estic emprenyat,
Sí, i molt. Ho hem comentat alguna vegada (aquí, per posar un exemple): els catalans estem per tancar. Així de clar. I ho dic amb molta pena. Tenim de tot per ser feliços (sense oblidar que encara queda molt camí per recórrer) i tot i així ens entestem en tirar-nos sal a les ferides. I això ho dic perquè ho he viscut de ben a prop.
Com sabeu, paral·lelament a aquest blog en tinc un altre en castellà centrat en l'àmbit de la crítica televisiva, TeleDiscreta. Allà acostumo a comentar programes i series del màxim abast, però, de vegades, quan s'ho val, comento elements de menor dimensió socio-geogràfica. Aquesta setmana, com no podia ser d'altra manera, he fet una crítica merament televisiva del fenomen de La Marató de TV3. I les reaccions han sigut per emmarcar.
Resulta que, tot i ser una crítica molt ponderada i amb poca menció d'elements no televisius (nacionalisme, etc...) m'han començat a caure pals insospitats en alguns fòrums d'Internet i en el mateix blog (tot i que en menor mesura, suposo que per falta d'atreviment). No estem parlant d'una reacció massiva, evidentment, però és per fer-s'ho mirar veure que pel simple fet de comentar un programa de TV3 en castellà ja se't titlla amb esperit ofensiu d''espanyolista' o coses per l'estil.
Tan rucs som? Realment hem d'estar sempre a la que salta, simplement perquè algú comenta qualsevol cosa del nostre país en un altre idioma? Em sembla que diu molt poc a favor nostre. I per això he dit al principi que estic emprenyat. No perquè m'hagin criticat (m'han dit moltes coses a la meva vida), sinó perquè és la típica reacció catalana de saltar 'per si de cas'.
És una mica, com va comentar un dia José María García al Món a RAC1, parlant de l'exportaveu del govern d'Aznar, Miguel Ángel Rodríguez: "Es de esa gente que lo encuentras por la calle y cuando le dices 'hola' te dice 'Hijoputa yo?'". Com deia, hipersensibles.
El dubte és si aquesta sensibilitat excessiva ens ve de fàbrica o és fruit d'un cert complexe d'inferioritat (no sempre justificat). Crec que reaccionar sempre a la que salta és molt perjudicial. Quan algú ens ataca hem de defensar-nos, però és molt pobre defensar-se abans de saber si t'ataquen. Diu molt poc a favor nostre.
Tampoc em vull quedar només en això. De l'altre costat també m'he emportat algunes gleves considerables, sobretot el dia que vaig comparar les retransmissions de la Fórmula 1 de TV3 i LaSexta. En aquest cas defensar 'la televisión catalana' em va sentenciar.
Em sembla que és per fer-s'ho mirar, sincerament.
Una (modesta) recomanació: Avui, evidentment, hauria de recomanar treure pit per La Marató, sobretot per la qualitat i la recaptació i audiència que va tenir. Però seria redundant. En canvi, em centraré en una troballa que vaig fer fa poc, també televisiva. Es tracta del programa de divulgació científica QuèQuiCom del 33. Sé que sorprendrà a alguns, ja que el programa no és nou, però per mi ha sigut una gran satisfacció veure que es poden fer programes divertits i divulgatius sense caure en l'histrionisme de El Hormiguero amb el seu Flippy o en l'avorriment d'alguns documentals de ritme fúnebre.
4 comentaris:
En la modesta opinió d'algú que ha estudiat una considerable part de la història del nacionalisme català i ho ha fet des d'una posició podríem dir externa (per no promulgar amb aquestes idees) port uns anys notant el que tu precisament comentes. El sentiment nacionalista català ha passat de sorgir en la seva majoria podríem dir mediàtica de l'orgull per sorgir des del victimisme.
Dona la sensació de que molts (no tots, que quedi clar) nacionalistes abandonen el cant de "l'independentisme perquè el mereixem i el valem" a la cançoneta "l'independentisme perquè no ens estimen i ens fan mal".
El moviment catalanista sempre ha tingut una base i una fama de lluitador i avui dia se'ls titlla de ploramiques, i no crec que sigui un fet atzarós.
Quan algú fa un acudit sobre la ultra-força dels bascos o la poca activitat dels andalusos som els primers a riure, però que no ens toquin, eh! A qui se li acudeixi riure de la nostra fama de garrepes li deixem anar el protocol sobre els peatges i l'esforç fiscal de Catalunya a Espanya que ja tinc avorrit.
Susceptibles sí, però saps què crec? que ens em tornat uns aixafa-guitarres.
Un gran post, de debò.
Sincerament, no puc afegir gaire més.
Potser gràcies seria la únia opció possible. ;)
Disculpa si la meva crítica et va ofendre el més mínim...
Titllar TV3 de nacionalista és un epitet partidari i propi d'un missatge cosmopolita/ciutadà del món reiteratiu des de fa temps i força fastiguejant.
Un gran mestre del teu ofici -Manuel de Pedrolo- ho relata extensament a les seves Cròniques colonials.
Salut!
Bé, l'únic que voldria afegir és que no estic pas ofès. Qualsevol opinió és més que benvinguda.
El què sí que va fer és saber-me greu, però no per mi (ja dic que al llarg de la vida a tots ens han dit de tot), sinó perquè crec que som massa susceptibles. I no ho dic pas només pel teu comentari, sinó per d'altres que he vist en diversos fòrums.
Per mi TV3 en molts casos conté molts trets nacionalistes. I això és així. I no ho critico pas, la seva funció potser ha de ser aquesta.
Això sí, crec que els productes que es fan són tan bons (en general) que és una llàstima que acabem centrant el debat en el nacionalisme o no.
I com a exemple poso la crítica a TeleDiscreta, on el debat acaba girant només entorn d'una sola paraula enlloc de en la resta, que és simplement una crítica televisiva.
Crec que això no ens fa cap bé als que volem avançar cap a una Catalunya sòlida i lliure.
Publica un comentari a l'entrada