Les 12 campanades del blog

Trenquem l'estructura habitual del blog perquè, com tots sabeu (i espereu ansiosament), demà és la revetlla de Cap d'Any. Per tant no hi ha sensació (allò de avui estic), ni tampoc recomanació. Només les 12 campanades del blog. Són 12 posts publicats aquest any, on barrejarem els més llegits i els preferits. Sense ordre, sense justificació científica, només els que surten. Perquè per Cap d'Any les normes desapareixen.

A per totes
El post més llegit de l'any, previ al llançament del diari Ara. Interessant fer-li un cop d'ull per veure si les coses han anat per on un s'esperava.

Unes reaccions reals?
També dels més llegits, crec que era obligat parlar de les reaccions després del 28N. Un dels meus preferits, que permet unir política i comunicació, els dos eixos més habituals del blog.

I la ràdio, què?
Una debilitat personal, el futur del mitjà radiofònic. Crec que és dels oblidats, però mirar al futur, amb el podcast, els nous professionals i els vells mites més actius que mai, és molt motivador. Amb gràfiques d'elaboració propia molt interessants.

T'admiro, però no t'escolto
Un dels temes habituals al blog, la influència d'Internet i les noves xarxes socials al nostre dia a dia. Aquest cop amb unes dades que posen molt en dubte el fanatisme tecnòfil.

Tremosa, fatxes, nazis i terroristes
Un post pel que tinc una estima especial, sobretot perquè el recordo sovint, ja que cada dia està més vigent. A les tertúlies, com més bèstia ets, més vals.

 Internet és important? No tant. i El meu temps és meu
Aquests dos escrits formen un díptic un pèl esquizofrènic sobre la importància d'Internet, les seves virtuts i, alhora, els seus defectes.

El català susceptible
Reformulació del concepte 'el català emprenyat' que parteix d'una experiència personal que em va fer obrir els ulls sobre el complicat futur d'una Catalunya massa auto-traumatitzada.

Engegar i no parar
Una reflexió sobre la poca professionalitat d'alguns periodistes, més pendents de cobrir l'expedient que de fer bona la seva professió, ja que des de les 'altes esferes' tampoc s'impulsa la qualitat en la nostra feina.

Els periodistes ja no som ningú
I per acabar de traumatitzar-nos, el resultat d'aquesta creixent falta de professionalitat: la pèrdua de credibilitat.

Es pensen que som tontos?
Més traumes. En aquest cas referents a l'excés de proteccionisme del govern, que fa veure que ens protegeix amb les prohibicions quan, en realitat, el què fa és demostrar que no confia en el nostre criteri.

Ens perden les formes
Una altra de les meves debilitats, l'excessiu protagonisme de les formes per davant del fons de les coses. La correcció política ens impedeix ser pràctics.

Bé, com podeu veure, ni són els millors, ni són els pitjors, ni tampoc els més vistos o els menys vistos, simplement són 12 posts que, cadascun per una raó diferent, penso que representen aquest 2010.

Espero que us agradi el recull i, sinó, evidentment podeu demanar el vostre als comentaris.

Molt bona entrada d'any a tots.