Les 12 campanades del blog

Trenquem l'estructura habitual del blog perquè, com tots sabeu (i espereu ansiosament), demà és la revetlla de Cap d'Any. Per tant no hi ha sensació (allò de avui estic), ni tampoc recomanació. Només les 12 campanades del blog. Són 12 posts publicats aquest any, on barrejarem els més llegits i els preferits. Sense ordre, sense justificació científica, només els que surten. Perquè per Cap d'Any les normes desapareixen.

A per totes
El post més llegit de l'any, previ al llançament del diari Ara. Interessant fer-li un cop d'ull per veure si les coses han anat per on un s'esperava.

Unes reaccions reals?
També dels més llegits, crec que era obligat parlar de les reaccions després del 28N. Un dels meus preferits, que permet unir política i comunicació, els dos eixos més habituals del blog.

I la ràdio, què?
Una debilitat personal, el futur del mitjà radiofònic. Crec que és dels oblidats, però mirar al futur, amb el podcast, els nous professionals i els vells mites més actius que mai, és molt motivador. Amb gràfiques d'elaboració propia molt interessants.

T'admiro, però no t'escolto
Un dels temes habituals al blog, la influència d'Internet i les noves xarxes socials al nostre dia a dia. Aquest cop amb unes dades que posen molt en dubte el fanatisme tecnòfil.

Tremosa, fatxes, nazis i terroristes
Un post pel que tinc una estima especial, sobretot perquè el recordo sovint, ja que cada dia està més vigent. A les tertúlies, com més bèstia ets, més vals.

 Internet és important? No tant. i El meu temps és meu
Aquests dos escrits formen un díptic un pèl esquizofrènic sobre la importància d'Internet, les seves virtuts i, alhora, els seus defectes.

El català susceptible
Reformulació del concepte 'el català emprenyat' que parteix d'una experiència personal que em va fer obrir els ulls sobre el complicat futur d'una Catalunya massa auto-traumatitzada.

Engegar i no parar
Una reflexió sobre la poca professionalitat d'alguns periodistes, més pendents de cobrir l'expedient que de fer bona la seva professió, ja que des de les 'altes esferes' tampoc s'impulsa la qualitat en la nostra feina.

Els periodistes ja no som ningú
I per acabar de traumatitzar-nos, el resultat d'aquesta creixent falta de professionalitat: la pèrdua de credibilitat.

Es pensen que som tontos?
Més traumes. En aquest cas referents a l'excés de proteccionisme del govern, que fa veure que ens protegeix amb les prohibicions quan, en realitat, el què fa és demostrar que no confia en el nostre criteri.

Ens perden les formes
Una altra de les meves debilitats, l'excessiu protagonisme de les formes per davant del fons de les coses. La correcció política ens impedeix ser pràctics.

Bé, com podeu veure, ni són els millors, ni són els pitjors, ni tampoc els més vistos o els menys vistos, simplement són 12 posts que, cadascun per una raó diferent, penso que representen aquest 2010.

Espero que us agradi el recull i, sinó, evidentment podeu demanar el vostre als comentaris.

Molt bona entrada d'any a tots.

Cada cop som menys inocents

Avui estic trist,

I no només avui. En realitat la tristor ve des d'ahir, el teòric dia dels Sants Inocents. O simplement el dia de les inocentades... en realitat el dia de les no-inocentades.

Potser sóc un romàntic, però m'entristeix veure que es perd una de les poques tradicions gamberres, però sociables de la nostra terra. Si repassem altres tradicions (posa-li Setmana Santa, posa-li Nadal, posa-li Sant Joan) veurem que els Inocents és l'únic reducte de diversió totalment social i, fins ara, estesa arreu.

Molts recordem les grans inocentades dels diaris. Aquelles on, per exemple, un mitjà generalista es feia ressò de la compra per part de l'Ajuntament de Barcelona, de la sirena de Copenhague. Això sí que eren inocentades, era com si els sis milions de catalans de l'època féssim tots una festa conjunta. Com si, per un cop, estéssim junts.

Ara costa veure inocentades en premsa, segurament perquè la credibilitat dels mitjans va a la baixa i tenen por que posar noticies falses encara la debiliti més. Un error. Una noticia obertament falsa es veu de lluny i, alhora, et fa dubtar i crea complicitat mitjà-espectador/lector.

Enguany només hem vist algunes 'tonteries' (si em permeteu l'expressió), ja que no eren ni inocentades. L'exemple més clar és la del diari Sport, que parlava de la nova fragancia que treuria al mercat l'entrenador del Barça, Filosof'eau. No té gràcia. No et pares ni un moment a dubtar. I precisament la gràcia d'una inocentada ha de ser el dubte. Sempre amb la conclusió final de "com coi he pogut pensar que anava en serio!".

Ara les inocentades passen als blogs, als twitters privats i a altres suports que no tenen por d'arriscar. Personalment, m'agrada que es jugui amb aquest entorn per trencar les normes i treure rumors falsos, però trobo a faltar que 'els grans' es sumin a una festa, la única, realment col·lectiva.

Una (modesta) recomanació: Doncs evidentment toca recomanar un espai de bromes i em quedo amb Failblog, un recull de vídeos i imatges d'errors, des de caigudes en bici fins a cartells amb jocs de paraules o equivocats. La veritat és que als que no som molt sensibles amb el dolor aliè ens fa riure uns minuts cada dia. I això és bo, no?

El català susceptible

Avui estic emprenyat,

Sí, i molt. Ho hem comentat alguna vegada (aquí, per posar un exemple): els catalans estem per tancar. Així de clar. I ho dic amb molta pena. Tenim de tot per ser feliços (sense oblidar que encara queda molt camí per recórrer) i tot i així ens entestem en tirar-nos sal a les ferides. I això ho dic perquè ho he viscut de ben a prop.

Com sabeu, paral·lelament a aquest blog en tinc un altre en castellà centrat en l'àmbit de la crítica televisiva, TeleDiscreta. Allà acostumo a comentar programes i series del màxim abast, però, de vegades, quan s'ho val, comento elements de menor dimensió socio-geogràfica. Aquesta setmana, com no podia ser d'altra manera, he fet una crítica merament televisiva del fenomen de La Marató de TV3. I les reaccions han sigut per emmarcar.

Resulta que, tot i ser una crítica molt ponderada i amb poca menció d'elements no televisius (nacionalisme, etc...) m'han començat a caure pals insospitats en alguns fòrums d'Internet i en el mateix blog (tot i que en menor mesura, suposo que per falta d'atreviment). No estem parlant d'una reacció massiva, evidentment, però és per fer-s'ho mirar veure que pel simple fet de comentar un programa de TV3 en castellà ja se't titlla amb esperit ofensiu d''espanyolista' o coses per l'estil.

Tan rucs som? Realment hem d'estar sempre a la que salta, simplement perquè algú comenta qualsevol cosa del nostre país en un altre idioma? Em sembla que diu molt poc a favor nostre. I per això he dit al principi que estic emprenyat. No perquè m'hagin criticat (m'han dit moltes coses a la meva vida), sinó perquè és la típica reacció catalana de saltar 'per si de cas'.

És una mica, com va comentar un dia José María García al Món a RAC1, parlant de l'exportaveu del govern d'Aznar, Miguel Ángel Rodríguez: "Es de esa gente que lo encuentras por la calle y cuando le dices 'hola' te dice 'Hijoputa yo?'". Com deia, hipersensibles.

El dubte és si aquesta sensibilitat excessiva ens ve de fàbrica o és fruit d'un cert complexe d'inferioritat (no sempre justificat). Crec que reaccionar sempre a la que salta és molt perjudicial. Quan algú ens ataca hem de defensar-nos, però és molt pobre defensar-se abans de saber si t'ataquen. Diu molt poc a favor nostre.

Tampoc em vull quedar només en això. De l'altre costat també m'he emportat algunes gleves considerables, sobretot el dia que vaig comparar les retransmissions de la Fórmula 1 de TV3 i LaSexta. En aquest cas defensar 'la televisión catalana' em va sentenciar.

Em sembla que és per fer-s'ho mirar, sincerament.

Una (modesta) recomanació: Avui, evidentment, hauria de recomanar treure pit per La Marató, sobretot per la qualitat i la recaptació i audiència que va tenir. Però seria redundant. En canvi, em centraré en una troballa que vaig fer fa poc, també televisiva. Es tracta del programa de divulgació científica QuèQuiCom del 33. Sé que sorprendrà a alguns, ja que el programa no és nou, però per mi ha sigut una gran satisfacció veure que es poden fer programes divertits i divulgatius sense caure en l'histrionisme de El Hormiguero amb el seu Flippy o en l'avorriment d'alguns documentals de ritme fúnebre.

Millor sol que molt acompanyat?

Avui estic dubtós,

Tornem a la política, tot i que sense perdre de vista l'àmbit de la imatge i les percepcions. Ja fa uns dies (pels que encara ho dubtaven) tenim bastant clar que Josep Antoni Duran i Lleida seguirà com a representant de CiU a Madrid. El què fa uns anys es percebria com un gest de por per part d'Artur Mas, ara s'entén com un aprofitament del rol del líder d'Unió i el seu estatus gestat al llarg de molts anys a la capital, on la política es complica el doble.

A priori, la idea de Mas és crear un govern fort des del primer dia. Buscar la confiança entre els catalans, que serveixi per capgirar la tònica negativa que ens està començant a ofegar més del compte. Per fer-ho tenia dues opcions, deixar Duran a Madrid, erigint-se ell mateix com una única figura totpoderosa en la que confiar cegament o, com a segona opció, portar al carismàtic líder democristià a Catalunya i aprofitar el seu immillorable estatus per fer un govern amb les millors figures.

La veritat és que, entre aquestes dues opcions, no sé quina és més vàlida. Tenir una Generalitat molt personalista significa confiar-ho tot en una persona, tots els ous en un cistell, però alhora també significa evitar fractures, no deixar escletxes per males interpretacions de les declaracions de les segones espases. Optar per aquesta opció és haver après dels enormes errors del tripartit, que va patir aquest estigma des del primer dia.

Tenir una Generalitat amb els millors noms possibles (i tots coincidirem que Duran és un gran nom per tenir a l'alineació inicial) garanteix una bona imatge. Un govern així es percebria com un govern professional, sense personalismes, però amb els millors professionals. D'altra banda, sempre quedaria espai als mitjans per les lluites fratricides.

Per tant, i després d'haver-ho vist per tots costats, segueixo sense veure què és millor. Per fer un símil, al bàsquet pots tenir el millor jugador del món i segurament guanyarà partits, però també pots tenir els tres millors a l'equip i tens més qualitat. Ara, no hi ha més d'una pilota i, individualment, sempre faran pitjors estadístiques. Això sí, passant-ho al futbol, el Barça ha acabat demostrant que amb una bona coordinació els millors poden jugar junts.

Una (modesta) recomanació: Com que ens hem posat seriosos avui, millor desengreixar-ho tot amb una bona recomanació televisiva. Sóc un fan de The Big Bang Theory. Sota aquesta imatge de serie de freaks s'amaga una de les grans series senzilles de la televisió actual. No hi ha res amb segones, no hi ha rerefons, simplement acudits plans. Això sí, filats de la millor manera possible. I quan estàs de mal humor, què més pots desitjar que riure una estona?

El meu temps és meu

Avui estic adoctrinador,

Resulta que fa uns dies he coincidit en diverses converses amb amics i familiars amb el mateix tema: l'ús del temps. En tots els casos ve pel mateix costat: els mòbils smartphone. I en tots els casos acaba en el mateix punt: vídeo a la carta.

Tot comença perquè ara tothom té al cap passar-se a un mòbil d'última generació, dels que, textualment "tenen Internet i tot això". En aquest cas sempre s'ha de respondre amb un condicional: si tens ganes d'aprendre tot el què pots fer és una gran elecció. Si només penses trucar perquè "tot això d'Internet m'atabala" no té cap sentit passar-se a un smartphone.

Crec que actualment pequem de l'ànsia de tenir els últims aparells perquè sí. I això és un error. Tenir la tecnologia d'última generació és important, però només si la fas servir i tens l'hàbit d'aprendre a fer-la servir. En cas que sigui així, la teva vida es multiplicarà per dos.

M'explico. Jo cada cop valoro més el meu temps i vull ser-ne el propietari. Amb les últimes tecnologies, bàsicament amb l'accés a Internet a tot arreu, podem escollir què fem, on ho fem i, sobretot, quan ho fem. El primer pas és escollir quines series veiem. I ja no és ni il·legal ni poc ètic ni res d'això. Ara ja tenim molts canals de televisió a Espanya i a Catalunya que posen a disposició de tothom els seus programes. El millor exemple és el 3alacarta, però també tenim Telecinco, Antena3, Cuatro o l'altre gran exemple, LaSexta.

Per tant, amb aquest canvi podem gestionar nosaltres el NOSTRE propi temps. No depenem ni de programadors, ni de caps que ens facin plegar més tard ni de l'arròs, que tarda massa en bullir i em fa perdre el principi de House.

El següent pas, i aquí es on entro en l'adoctrinament tecnòfil total, és gestionar els continguts que volem rebre. I no només televisius. Llegir un diari generalista vol dir llegir continguts que ens interessen i continguts que no. La solució és crear-nos un diari propi, un recull de blogs que ens interessen, ja sigui d'especialistes en un tema que ens atrau, ja sigui de mitjans que tracten allò que ens interessa. D'aquesta manera llegirem el què ens interessa llegir.

Ah, i pels que penseu que sempre s'han de descobrir nous temes, aquí tenim Twitter, una eina ideal per recomanar articles i persones. Així el nostre temps serà nostre al 100%.

Una (modesta) recomanació: És estrany fer una recomanació quan tot el post és una gran recomanació. Per tant em centraré en una pàgina concreta on podem trobar el 99,9% de les sèries que podem voler veure: http://www.seriesyonkis.com/. Sota aquest nom tan estrafalari tenim un portal magnífic per veure o baixar les series més importants d'ahir i d'avui. Només falten materials en català, però aquests els podem trobar fàcilment al 3alacarta.

I va sortir l'EGM

Avui estic descansat,

I  no perquè hagi dormit molt (que no és el cas), sinó perquè avui em tocava actualitzar el blog i em veia abocat a tornar a parlar de les eleccions. I no és que  no m'agradi, però crec que ja n'hem sentit massa a parlar i, de moment, encara no hi ha res més definitiu, a part del què ja vaig comentar en l'últim post. Però a primera hora del matí un twit d'un company m'ha donat la solució: avui sortia l'EGM.

A les 8 del matí en punt, encara conduïnt cap a la feina, he pogut escoltar les primeres dades. Evidentment, cadascú les ha venut com ha volgut. Però hi ha algunes coses que podem treure en clar del document:

- Només la ràdio aguanta l'ascens d'Internet (que puja més de 4 punts en un any). Com ja vam comentar en un post anterior, la ràdio ha remuntat després d'uns anys de descens d'audiència, situant-se aquest 2010 en un 56,9%, més d'un punt i mig per sobre de l'any anterior. El mitjà que sembla patir més és la premsa escrita (que ja partia de molt avall) i, en menor mesura, la televisió, que perd un punt en un any, quedant-se per sota del 88%.

- La televisió no té classes. Això que la telescombraria és per la 'classe baixa' és mentida. De classe alta a baixa només hi ha una diferència de tres punts i mig, insignificant si tenim en compte la diferència de recursos d'oci que es pot permetre una i altra. Això sí, la resta de mitjans tenen més audiència a més poder adquisitiu.

- Pel què fa a la premsa, l'esport segueix manant, amb un diari com el Marca, molt per sobre del segon (El País). També caldria analitzar com està influint el canvi de cicle al Reial Madrid i al Barça en les ventes d'aquest tipus de premsa. Apuntar, alhora, que es manté l'empat tècnic entre La Vanguardia i El Periódico.

- En l'àmbit de la ràdio generalista, RAC1 assumeix un lideratge fort a Catalunya, situant-se com a cinquena més escoltada a nivell estatal. Un cas que ja hem comentat i que tornaré a reprendre abans de final d'any. També afegir que la ràdio temàtica (bàsicament musical) segueix superant a la ràdio generalista, tendència que, segons el meu parer, augmentarà amb l'expansió de Ràdio Marca, que crec que serà molt contundent. En total, gairebé dues hores per persona al dia de ràdio.

- Pel què fa a televisió, crec que és innecessari comentar res, ja que tenim les audiències diàries.

Constatar, això sí, que el creixement d'Internet segueix sense aturar-se, pujant del 29,9% del 2008 al 40,1% actual i, el més sorprenent, de l'última onada (abril-maig) a l'actual (octubre-novembre) ha augmentat gairebé dos punts el consum d'Internet. Passant, en tres mesos, del 38,4% al 40,1%.

Una (modesta) recomanació: Seré breu. Tingueu el dit a punt per fer zapping avui. Ja sigui a la televisió o al vostre aparell radiofònic (segurament al cotxe). És inaguantable la guerra de xifres en dies d'EGM, per tant, recomano fer zapping. Sense por. No passa res per traïr durant una estona la vostra cadena preferida. És més, podeu descobrir grans programes i grans emissores o canals que no coneixeu. El mateix exercici vaig fer l'estiu passat durant les meves vacances per les espanyes (ja que normalment escolto ràdio en català) i va valdre molt la pena. Tinguem criteri, siguem capaços de dir NO, de marxar i, si cal, fins i tot de tornar. Com més coneguem, més valorarem el què tenim. I, sinó, ho canviarem.