Strike Two!

Avui estic espantat,

Ja fa un temps que sentim a parlar d’una més que possible segona gran vaga de Hollywood, però fins avui matinada no s’ha materialitzat. Els guionistes, el puntal de tota producció audiovisual es miri per on es miri, han decidit que volen més solidesa en la seva feina (traducció: més diners i més reconeixement).
Inicialment es va parlar d’una acceleració molt important en la producció cinematogràfica en previsió d’aquesta vaga (tot i que faltaven molts mesos de negociació). Aquest augment de rodatges en poc temps era negatiu, evidentment, a nivell de qualitat (les presses són males conselleres) i a nivell de previsió (canvis d’actors sobtats per incompatibilitats d’agenda, etc...), però no ens haviem plantejat fins ara que els guionistes no només es dediquen al cinema, sinó que són a tot arreu.
Com a exemple més escandalós, aquesta nit els grans shows nocturns americans han hagut de tirar de repetició. Grans estrelles de la petita pantalla com David Letterman o Jay Leno estan de ‘vacances’ esperant que algú els digui què han de dir, perquè són bons, però els de darrere ho són més.
El què a mi em preocupa i m’espanta és que les grans produccions del segle XXI, les sèries, també corren un important risc de parar-se. Llegir que la gent de Prison Break y Heroes estan preparant un guió alternatiu per tancar la temporada amb l’aturada d’hivern em treu de polleguera com a espectador, però d’altra banda m’atrau com a peça d’aquest engranatge audiovisual. Els que ens hem dedicat al cinema sabem que el guió és el més important. Sense guió només tens façana. A la televisió és el mateix, sense guió no tens les excuses necessàries per fer avançar la trama i interessar a l’espectador. M’alegra, per tant, que des del sindicat de guionistes tanquin files i busquin el reconeixement necessari, però no pels primeres espases, sinó per tots els, com els anomenen al programa Sé lo que hicistéis de la La Sexta, ‘chicos de la cueva’.
Això sí, que es posin d’acord aviat perquè la primera ‘strike’ made in USA (any 1988) va durar 5 mesos, i això seria massa, tu.

La (modesta) recomanació: Si toca tema televisió, toca tema televisió. Quan arribem a casa al vespre el què busquem és, en general, esbargir-nos i descansar mental i físicament. El més adient per fer-ho és l’humor. La major part de l’oferta humorística, però, necessita d’un objecte de crítica per estructurar la broma, cosa que pels més tendres, sempre té un regust amarg. La meva (modesta) recomanació d’avui és precisament per un programa, i un equip, que aconsegueix fer-nos anar a dormir amb un somriure, sense cap remordiment i, a més a més, per arrodonir-ho, amb nous coneixements de ciència. Què més voleu? Un 10 per la gent de El Hormiguero de Cuatro, l’equip de Pablo Motos que l’ha encertat amb el traspàs del programa de ràdio No Somos Nadie de M80 a la televisió. De tant en tant hi ha qui ens dóna esperances en el món dels late shows espanyols.