Del dolent, el pitjor

Avui estic moix,

Potser la paraula és massa lírica per expressar-ho, però penso que defineix totalment el sentiment que molts hem tingut avui obrint els diaris i veient la fotografia de Pekka-Eric Auvinen apuntant-nos a la cara amb una pistola. No hem tingut por, però espanta; no estem tristos perquè queda lluny, però ens toca; demà no ens recordarem, però hauriem de fer-ho.
El cas d'aquest noi, que pels que no l'ubiqueu ha matat a vuit persones al seu institut prop de Hèlsinki abans de disparar-se al cap, ha donat tristement la volta al món a doble velocitat i, crec jo, amb doble fil.
Altre cop les noves tecnologies es veuen enmig dels titulars acompanyant a fet deplorables i covards. Si fa unes setmanes era el cas del 'racista' dels ferrocarrils ara toca veure com els diaris són incapaços de trobar la noticia en la matança i es colen per les branques de Youtube (on el noi va penjar un vídeo deixant a entreveure el què faria) buscant un fet noticiós. El dubte és: Des de quan un xaval de 18 anys matant a 8 nois de l'institut ha deixat de ser noticia? Perquè els diaris s'han d'entestar en buscar en la imatge del noi al Youtube la noticia quan aquesta va ser durant els assassinats.
Personalment estic també moix, més ben dit, fart i deprimit de la mania que duu als mitjans a fer-se ressò dels fets negatius acompanyant-los sempre de la rúbrica tecnològica. Molts recordareu la història del noi de la katana, que va matar a la seva familia amb una espasa com al videojoc Final Fantasy VII. Jo era un adolescent també, també tenia una espasa a casa (en el meu cas una rèplica dels templaris) i també em vaig passar el joc. I no, com podeu imaginar, no vaig matar a ningú. Per posar un altre exemple, fa cosa d'un meset curt vam veure com a Gran Bretanya prohibien un joc, el Manhunt 2, realment bèstia. No entraré en detalls del joc perquè són bastant sàdics, però per higiène mental vaig decidir provar-lo i treure'n conclusions jo mateix. Tenien raó, el joc és una salvatjada i no és apte per nens. I què? La solució era prohibir-lo? Cal prohibir el joc quan un nen pot anar a llogar pel·lícules tan brutals com Saw, Audition o Holocausto Caníbal al videoclub?
El problema és que estem de cul a les noves tecnologies i necessitem pensar que no anem a millor, sinó a igual o pitjor. Si arriba Youtube ho ha de fer amb fets negatius, no pot ser que un portal on la gent s'expressa lliurement (un fet positiu) no hi hagi coses negatives. No pot ser que els videojocs que entretenen els nostres nens mentre fem el sopar no siguin negatius, perquè això voldria dir que anem a millor. Prou de buscar darrere de qualsevol fet negatiu les noves tecnologies. La noticia no és que un noi pengi un video a internet dient bestieses, la noticia és que les porti a terme, no siguem cínics.

La (modesta) recomanació: Després de donar una volta pel folk dylanià l'altre dia, avui venint amb cotxe a la feina he recuperat un dels discos més bons que han caigut a les meves mans. Sé que passar de Dylan a això serà un pèl fort per alguns, però recomano totalment escoltar (i si pot ser veure el DVD complet) de l'àlbum Scenes from a memory del grup de metal progressiu Dream Theater. Aclaparadora, tendra, contundent, complexa... podria fer una llista d'adjectius a aplicar a aquesta obra però segur que me'n deixaria algun. Sé que entrar al món del metal és complicat, però per a la gent que vulgui fer el salt de fe veure el concert-DVD d'aquesta gent mentre es fa un repàs a les lletres és una de les millors opcions. Temes com The Spirit Carries On que posen els pèls de punta de l'inici al final mereixen un lloc en la discografia de qualsevol. Una (modesta) recomanació difícil, però que mereix la pena... crec jo.