¿Qué hay de nuevo viejo?

Avui estic avorrit,

I és que ahir teniem un dia carregadet d'actes on podia explotar una d'aquelles fortes bombes mediàtiques, però no va ser així. Primer de tot va obrir foc l'Artur Mas amb la conferència aquella que havia de reformular el catalanisme i canviar-lo de dalt a baix. Ui, sí! Ara en comptes de dir nacionalisme hem de dir autodeterminació. Quin gran canvi!
Mas s'ha dedicat a fer-se autobombo i a preparar-nos per un míting que havia de canviar el devenir de Catalunya i, per extensió, de la Humanitat. Però res, a l'hora de la veritat per buscar alguna lectura hem de tirar d'analistes que es posen a divagar sobre el nombre de vegades que Mas ha dit Catalunya i el nombre de vegades que ha dit Nació. És impossible que un polític digui A quan vol dir A en comptes de dir "No dic que B ni que C, però tampoc que D ni que E ni molt menys que F..."? A és A i prou, tu.
Al cap d'una estona teniem un altre crack de la oratòria velocitat cargol reumàtic: Jose Montilla, el president. S'ha de reconèixer que aquest home ha aconseguit millorar amb el temps una imatge molt fluixa i un català pèssim per una imatge molt poc transcendent i un català justet. Ha anat de menys a més, però encara està lluny de ser un orador. El pitjor és que excepte la única sortida de to, fa uns dies amb el tema de Renfe, mai diu res. Ja sé, ja sabem, això de 'fets, no paraules', però no estaria de més que de tant en tant ens digues alguna cosa... que és el president, tu.
Total, com diu en Homer Simpson: M'aburro.

La (modesta) recomanació: He dubtat bastant en recomanar o no la serie Gominolas de Cuatro. La veritat és que no és una serie rodona ni molt menys, però si tinguéssin temps d'analitzar bé el què funciona i el què no i miréssin d'aprofitar al màxim els seus punts forts, l'aposta és bona i podria ser una serie trencadora. Pels que no sapigueu bé quina és la història que 'explica' diré que és bàsicament la d'un grup infantil de música (tipus Parchís) que al cap dels anys s'ha convertit en un grup adult de fracasats. Però l'important no és la història que explica, sinó el què explica. Explica el fracàs, la intenció de sobreposar-se i altre cop el fracàs. Tot i que té moments d'humor (més o menys encertats segons el dia) el pòsit que queda és extremadament amarg. Hi ha moments que, entre la qualitat dels actors (magnífics) i la bona visió de director i guionistes, en mig minut et podrien fer plorar.
Ja dic que no és la recomanació més quadrada que he posat, però penso que per un cop que s'aposta per una idea diferent (barrejar comèdia i drama 100% en comptes de comèdia i romanticisme) s'ha de fer un petit salt de fe i donar-los confiança. De moment, clar.