Avui estic falsament sorprès.
Bàsicament, per temes esportius. Primer de tot, avui s'ha fet oficial que Xavi Bosch serà el nou director de l'Avui, emblema i punta de llança del catalanisme cultural de primer nivell. Tothom ho sabia, però avui s'ha oficialitzat que aquest periodista curtit en l'ultrabarcelonista Cafè Babiera de RAC1, substitueix Vicent Sanchis en un càrrec que en altres temps hagués sigut un premi i que avui en dia sembla més un problema. L'Avui té greus problemes, coneguts per tots, a nivell de difusió i sobretot de definició d'un target futur. Les xifres d'aquest tòtem de la comunicació a Catalunya han remuntat lleugerament dels períodes anteriors (26.333 juliol04-juny05), situant-se sobre els 28.590 exemplars venuts, però queden massa lluny els més de 42.000 dels anys 94 i 95. Si es vol impulsar el futur d'aquesta publicació segurament s'hauria de buscar una forma d'ampliar el públic objectiu, i Xavi Bosch, reconegut periodista esportiu i bon conductor d'un magazine matinal-cultural (o, vulgarment dit, cultureta), no és la senyal d'aquest canvi.
Punt i a part mereix l'ascens al poder d'un periodista esportiu més. Teniem a Antoni Bassas com a gran insígnia del 'xavalet' que jugant a parlar de futbol arriba al més alt, però la llista es va allargant i demostra que el periodisme esportiu no és tan un periodisme de segona. La major part de periodistes esportius saben molt més de què parlen que no la majoria de redactors de seccions tan 'importants' com societat o internacional. Com em comentava un amic avui dinant, el més important és que un periodista esportiu parla del què coneix, del què veu i, sobretot (afegeixo jo) del què li interessa.
D'altra banda, i acabant amb els temes que avui m'han sorprès falsament, tenim l'altre costat, el macro-periodisme esportiu que necessita canviar dia a dia el titular i passa de voler enrotllar una corda ben ferma a les parts nobles del Ronaldinho per arrossegar-lo Diagonal avall a creure que aquest any es guanyarà la Champions, la Lliga i segurament un Oscar i dos Grammys. Les dues cares d'una mateixa moneda que més que contraposades, estan una sobre l'altra. En primer lloc aquest periodisme que necessita generar informació contundent cada dia i, a sota, els que realment saben de què parlen i que, ni que no ho sembli, varien poc el seu discurs, simplement constatant el què ja havien dit: ni tant, ni tant poc.
La (modesta) recomanació: Els (pocs) que escoltéssiu el programa del passat dimecres ja sabreu que la setmana passada El Periódico de Catalunya va posar a la venda un doble CD+llibre de Bob Dylan. Concretament, per 4.95 (o un preu similar), tenies a les teves mans un fulletó respectablement interessant i, sobretot, un exemplar del primer gran disc del compositor, The Freewheelin' Bob Dylan, i un dels The Bootleg Series.
Jo fa temps no coneixia a Dylan, jo fa temps no sabia què es podia arribar a dir amb la música, jo fa temps, segurament, no era tan persona. Ja anireu veient que tendeixo a l'exageració, però realment els primers discs de Dylan demostren que no només a nivell polític, sinó a tots nivells, es pot dir molt amb la música. Avui, després d'haver escoltat sencer el Freewheelin', tot i això, m'he sentit encara més aclaparat. Només amb la seva veu nassal i amb la seva característica forma de tocar la guitarra, Dylan m'ha canviat el dia. Segurament és una de les persones que és més orgànica a l'hora de tocar. Sembla que, a part de recitar uns poemes excel·lents, sigui capaç de fer-ho amb la veu, la guitarra i l'armònica com si tot formés part del mateix organisme. Excepcional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada