Axiomes i referèndums

Avui estic acadèmic,

L'actualitat internacional està molt activa i això ens permet comprovar clarament alguns dels mecanismes de gestió política més bàsics. En el cas de Sudamèrica, amb els populismes llatinoamericans en un moment àlgid això és més palpable, però no només allà. Arreu del món estem veient com els polítics apliquen sense dubtar-ho les directrius bàsiques del joc socio-electoral.
Una d'aquestes 'normes' me la van explicar ja fa anys a la Universitat, un molt bon professor d'Història del Món Actual, i avui en dia és molt fàcil de veure: Agressió exterior = Cohesió interior. Aquest axioma el podeu veure representat clarament en el cas de Chávez. Últimament, amb la proximitat del referèndum per la nova Constitució, Chávez necessitava més que mai tenir el país el màxim de cohesionat possible, tot i la clara i rotunda divisió ideològica. Chávez té molts adeptes, i molt radicals, però per un referèndum tan important no volia riscos, i la manera d'aconseguir moure la gent és que estiguin actius, que estiguin emprenyats, que tinguin por, el què sigui, però que estiguin ON en comptes d'OFF. La forma d'aconseguir-ho li va brindar el magnànim Juan Carlos I, que amb el seu clar 'porqué no te callas' li va donar ales. Per acabar d'arrodonir-ho, Chávez s'ha tornat a enfrontar a algú (agressió exterior com dèiem) i aquest cop més proper (Colòmbia i el govern que li va prohibir fer-li el joc a les FARC), així té més d'un enemic i cobreix més arc opositor.
Però no és l'únic lloc on veiem aquesta tàctica d'atacar a fora per unir a dins. S'ha utilitzat a Melilla i Ceuta tan per part del rei com per part del govern marroquí, ja que aquí tots dos es van posar en contra a l'altre i van aconseguir mobilitzar als seus. Això sí, quan l'atac exterior no és prou clar o justificat es trenca l'axioma i es converteix en una negació: Agressió exterior injusta = Divisió interior. I sinó que li expliquin a George W. Bush, que va veure com al negar la primera part de l'equació, evidentment, negava la segona.
El meu dubte és quan els polítics veuran que paral·lelament hi ha un axioma més positiu a nivell internacional i alhora més positiu a nivell intern: Benestar interior = cohesió total. Si les coses anessin bé, no hi hauria dubtes.

La (modesta) recomanació: Sé que tots ho coneixereu, sé que molts a aquella hora treballeu i sé que està més que recomanat, però no puc evitar parlar de Friends, que ara es pot veure al migdia (tres o quatre capítols a partir de les 3 i poc) a Cuatro. Us hauran dit mil cops que és una sèrie molt divertida, que et fa riure, que ha marcat una època, que representa un estil americà de viure la vida, que reflexa una generació, en tot això hi estic d'acord al 100%, però el més important, i per això entra dins el meu estil de recomanacions, és que et deixa més bé del què estaves abans. No té un rerefons fosc ni amarg, simplement et permet passar l'estona i riure, i amb això penso que ja fa tot el què moltes vegades demanem. Gràcies.