El sistema és el sistema

Avui estic emprenyat,

No és normal que en una societat evolucionada passi el què ha passat avui (i sabiem que passaria). Resulta que aquesta nit desenes de persones han dormit al carrer, i no per no tenir casa, sinó per les ganes que tenen de veure Bruce Springsteen i la seva E Street Band en concert.
I direu: 'Sí, tens raó, s'ha d'estar boig per domir al carrer per un concert'. Doncs no, no ho dic per això, ho dic perquè aquesta gent ha hagut de passar la nit al ras per culpa d'una empresa nefasta que no sap gestionar un allau de demanda com aquest. Els senyors de Ticktackticket (no poso el link perquè no es mereixen pas publicitat) sabien perfectament que milers de persones dependrien d'ells per complir el somni d'anar a un gran concert i, tot i això, la seva web no funcionava (dono fe perquè hi he estat enganxat des de les 9.58 fins al migdia), el seu telèfon estava bloquejat (no donava ni línia) i les seves seus estaven a rebentar de gent esperant a la porta.
No és normal. No passa enlloc més. A Anglaterra, comentaven avui, es van vendre entrades per tres concerts en grans estadis en hora i mitja. Es van vendre! No van estar intentant comprar, van comprar. El sistema funcionava, per tant, pot funcionar.
Això sí, com que tenim ganes de veure aquest home (aquest mestre i gran divertimento amb profunditat) comprem l'entrada tard i malament, ells fan negoci i tot segueix igual. Hi ha hagut molta gent avui que tot i intentar-ho per totes les maneres s'ha quedat sense entrada, en canvi, altra gent amb menys obligacions té entrades per parar un carro (6 per persona). Tan difícil és trobar una via més útil per vendre tiquets?

La (modesta) recomanació: Avui toca una web, i quina web! Pizdaus ens ofereix fotografies. Així de simple i ras. Imatges que poden ser divertides, interessants, boniques, etc... De tot menys erotico-pornogràfiques. L'important de la web (que, per ser honestos, l'he descobert gràcies a Genbeta) és que el 90% d'imatges no les he vist enlloc més. No són les imatges de sempre, sinó que cada una és una nova sorpresa, cosa difícil de trobar a Internet avui en dia. Recomano aquesta web perquè a l'estar mancada de pornografia i d'imatges matusseres (fotomuntatges rudimentaris) és molt amable de veure i serveix per aquella desconnexió temporal que cada dia hauriem de fer. A més a més, amb 150 i pico de pàgines segur que no us l'acabeu.

I crèiem que era impossible

Avui estic preocupat,

Un dia de cada, i avui toca estar tocat. Veure les portades dels diaris aquest matí feia por, tot i que molts ho haguem passat per alt. La situació d'extrema tensió i violència a París, per molt que ja vista, no hauria de passar-nos tan per alt. I no em refereixo a lectures polítiques, que en fem moltes (sobretot jugant amb això que Sarkozy era llavors el ministre d'Interior i tota la pesca). Em refereixo a que veure com un grup tan nombrós de ciutadans s'aixeca en armes (i ho dic així de clar, en armes, perquè van armats) és molt preocupant.
Amb això no dic que no hi hagi un fet més preocupant, que és la causa de tot això, la raó, que és la culpable real del fet, però el fet en si em fa por que sigui més perillós del què creiem. Em fa por que d'aquí un temps, quan veiem que la violència a França es fa reina i senyora de la nit, quan ens adonem que hi ha més violents que policies, ja serà massa tard. Segur que hi ha solucions, segur que són complexes i per ambdós costats (l'estat i els nous ciutadans, l'acollidor i l'acollit), però si no s'hi posa mà, potser arribem a una situació inimaginable.
Algú pensava que un poble sencer es pogués aixecar en armes i prendre el poder al propi govern abans de casos com el rus? Algú pensava que fos possible que un parell de bojos s'estimbéssin contra les Torres Bessones en directe a primera hora del matí? Algú pensava que fos possible a ple segle XX que es fes ús de la bomba atòmica? Hi ha mil exemples de fets que abans de passar semblen no poder existir i després sembla que hagin existit sempre. Un cop passa això només podem dir: 'Mira, i crèiem que era impossible...'.

La (modesta) recomanació: Entenc que molts creureu que he sigut extremadament negatiu, però millor prevenir que curar. Per arreglar-ho, i com que he fet totes les recomanacions que tenia pendents, sobretot les més humorístiques, us recomano, modestament, escoltar demà dimecres a les 21.00 el programa Hotel Moebius, de Matadepera Ràdio (107.1), que us intentarà fer sentir millor. Ja sabeu que no ho havia fet fins ara, però què coi, que només és una recomanació, cadascú farà el què voldrà.

Axiomes i referèndums

Avui estic acadèmic,

L'actualitat internacional està molt activa i això ens permet comprovar clarament alguns dels mecanismes de gestió política més bàsics. En el cas de Sudamèrica, amb els populismes llatinoamericans en un moment àlgid això és més palpable, però no només allà. Arreu del món estem veient com els polítics apliquen sense dubtar-ho les directrius bàsiques del joc socio-electoral.
Una d'aquestes 'normes' me la van explicar ja fa anys a la Universitat, un molt bon professor d'Història del Món Actual, i avui en dia és molt fàcil de veure: Agressió exterior = Cohesió interior. Aquest axioma el podeu veure representat clarament en el cas de Chávez. Últimament, amb la proximitat del referèndum per la nova Constitució, Chávez necessitava més que mai tenir el país el màxim de cohesionat possible, tot i la clara i rotunda divisió ideològica. Chávez té molts adeptes, i molt radicals, però per un referèndum tan important no volia riscos, i la manera d'aconseguir moure la gent és que estiguin actius, que estiguin emprenyats, que tinguin por, el què sigui, però que estiguin ON en comptes d'OFF. La forma d'aconseguir-ho li va brindar el magnànim Juan Carlos I, que amb el seu clar 'porqué no te callas' li va donar ales. Per acabar d'arrodonir-ho, Chávez s'ha tornat a enfrontar a algú (agressió exterior com dèiem) i aquest cop més proper (Colòmbia i el govern que li va prohibir fer-li el joc a les FARC), així té més d'un enemic i cobreix més arc opositor.
Però no és l'únic lloc on veiem aquesta tàctica d'atacar a fora per unir a dins. S'ha utilitzat a Melilla i Ceuta tan per part del rei com per part del govern marroquí, ja que aquí tots dos es van posar en contra a l'altre i van aconseguir mobilitzar als seus. Això sí, quan l'atac exterior no és prou clar o justificat es trenca l'axioma i es converteix en una negació: Agressió exterior injusta = Divisió interior. I sinó que li expliquin a George W. Bush, que va veure com al negar la primera part de l'equació, evidentment, negava la segona.
El meu dubte és quan els polítics veuran que paral·lelament hi ha un axioma més positiu a nivell internacional i alhora més positiu a nivell intern: Benestar interior = cohesió total. Si les coses anessin bé, no hi hauria dubtes.

La (modesta) recomanació: Sé que tots ho coneixereu, sé que molts a aquella hora treballeu i sé que està més que recomanat, però no puc evitar parlar de Friends, que ara es pot veure al migdia (tres o quatre capítols a partir de les 3 i poc) a Cuatro. Us hauran dit mil cops que és una sèrie molt divertida, que et fa riure, que ha marcat una època, que representa un estil americà de viure la vida, que reflexa una generació, en tot això hi estic d'acord al 100%, però el més important, i per això entra dins el meu estil de recomanacions, és que et deixa més bé del què estaves abans. No té un rerefons fosc ni amarg, simplement et permet passar l'estona i riure, i amb això penso que ja fa tot el què moltes vegades demanem. Gràcies.

Podem ser lliures?

Avui estic liat,

I no em refereixo a un excés de feina, almenys no més de l'habitual, sinó mentalment. Un dels casos més interessants que ens va tocar empassar ahir dels mitjans va ser el de la conferència de David Duke, autor del llibre Supremacismo judío i exmembre del Ku Klux Klan. Sembla impossible que avui en dia encara quedi gent amb tan odi cap a un grup ètnic, però és així, i el dubte m'ha entrat al pensar si aquesta conferència de presentació d'un llibre antisemita s'havia de prohibir o no.
Molta gent, potser amb raó, han posat el crit al cel perquè creuen que no es pot permetre que algú faci apologia de la xenofòbia. I legalment així es busca, però l'Estat, la legislació, han de prohibir a algú expressar les seves idees lliurement? Hem de posar límits a la llibertat d'expressió? Avui, dinant, un amic m'ha comentat que hi ha coses tan grosses que no es poden dir en públic, i no dic que no, però això és posar límits a la tan preuada (i històricament difícil d'aconseguir) llibertat d'expressió.
D'altra banda, a mi em fa molt mal pensar que hi haurà tot de gent escoltant a un home dir que els jueus són el problema del món. Segurament la pregunta va més per aquesta darrera via: el problema greu no és que un home pensi una bestiesa tan gran, el problema és que n'hi ha molts més darrere. Tampoc una multitud, però n'hi ha.
La resposta a la pregunta, curiosament, l'he trobat també (i seré un pèl demagògic amb l'explicació) al diari d'avui. Catalunya està a la cua d'Europa en qualitat educativa. Parlant a nivell global, alhora, el nivell educatiu de l'ésser humà l'any 2007 no és gens esperançador, i aquesta pot ser la resposta a la diatriba sobre la llibertat d'expressió. Si tinguéssim capacitat suficient per valorar objectivament les idees que se'ns exposen no faria falta limitar la llibertat d'expressió. El problema és que n'hi ha alguns, i seré dur, que són tan burros que es deixen convèncer per la capacitat oratòria d'un descerebrat, per la demagògia fàcil d'un boig, i s'ho creuen.
Si no tenim les armes intel·lectuals per lluitar contra els arguments fal·laços d'un demagog donem ales a limitar la llibertat d'expressió. No és un problema de llibertats, és un problema de capacitats.

La (modesta) recomanació: Avui m'he passat (per duresa i per longitud) amb la reflexió del dia, per tant seré breu amb la recomanació. Recomano descaradament anar a dormir aviat. Sembla una bestiesa, però anar un dia a dormir a les 10 o quarts d'11 és un luxe a l'abast de pocs, impedeix veure els programes en prime time a la televisió, impedeix fer una digestió llarga del sopar, però estirar-se al llit i veure que tens tanta nit per davant és una meravella.

¿Qué hay de nuevo viejo?

Avui estic avorrit,

I és que ahir teniem un dia carregadet d'actes on podia explotar una d'aquelles fortes bombes mediàtiques, però no va ser així. Primer de tot va obrir foc l'Artur Mas amb la conferència aquella que havia de reformular el catalanisme i canviar-lo de dalt a baix. Ui, sí! Ara en comptes de dir nacionalisme hem de dir autodeterminació. Quin gran canvi!
Mas s'ha dedicat a fer-se autobombo i a preparar-nos per un míting que havia de canviar el devenir de Catalunya i, per extensió, de la Humanitat. Però res, a l'hora de la veritat per buscar alguna lectura hem de tirar d'analistes que es posen a divagar sobre el nombre de vegades que Mas ha dit Catalunya i el nombre de vegades que ha dit Nació. És impossible que un polític digui A quan vol dir A en comptes de dir "No dic que B ni que C, però tampoc que D ni que E ni molt menys que F..."? A és A i prou, tu.
Al cap d'una estona teniem un altre crack de la oratòria velocitat cargol reumàtic: Jose Montilla, el president. S'ha de reconèixer que aquest home ha aconseguit millorar amb el temps una imatge molt fluixa i un català pèssim per una imatge molt poc transcendent i un català justet. Ha anat de menys a més, però encara està lluny de ser un orador. El pitjor és que excepte la única sortida de to, fa uns dies amb el tema de Renfe, mai diu res. Ja sé, ja sabem, això de 'fets, no paraules', però no estaria de més que de tant en tant ens digues alguna cosa... que és el president, tu.
Total, com diu en Homer Simpson: M'aburro.

La (modesta) recomanació: He dubtat bastant en recomanar o no la serie Gominolas de Cuatro. La veritat és que no és una serie rodona ni molt menys, però si tinguéssin temps d'analitzar bé el què funciona i el què no i miréssin d'aprofitar al màxim els seus punts forts, l'aposta és bona i podria ser una serie trencadora. Pels que no sapigueu bé quina és la història que 'explica' diré que és bàsicament la d'un grup infantil de música (tipus Parchís) que al cap dels anys s'ha convertit en un grup adult de fracasats. Però l'important no és la història que explica, sinó el què explica. Explica el fracàs, la intenció de sobreposar-se i altre cop el fracàs. Tot i que té moments d'humor (més o menys encertats segons el dia) el pòsit que queda és extremadament amarg. Hi ha moments que, entre la qualitat dels actors (magnífics) i la bona visió de director i guionistes, en mig minut et podrien fer plorar.
Ja dic que no és la recomanació més quadrada que he posat, però penso que per un cop que s'aposta per una idea diferent (barrejar comèdia i drama 100% en comptes de comèdia i romanticisme) s'ha de fer un petit salt de fe i donar-los confiança. De moment, clar.

Si hem de ser justos...

Avui estic honest,

Els que em coneixeu (ja sigui personalment o a través del Blog) sabeu que amb els temes religiosos sóc més aviat dur. La posició de l'Església davant de temes com l'holocaust nazi, els abusos sexuals a infants per part dels seus membres o el preservatiu, ens obliga sovint a carregar amb tot el què tenim a l'abast contra aquest ens. A Espanya, a més a més, l'Església té un fort pes ideològic en política, y especialment en l'àmbit del nacionalisme, cosa que encara la col·loca més sovint enmig de les batalles mediàtiques.
Però, si haig de ser honest, avui toca felicitar a un dels seus membres amb més pes mediàtic, i no em refereixo a Jiménez Losantos, sinó al president de la Conferència Episcopal Espanyola, que ahir es va sortir del guió marcat i va començar a apuntar cap a la possibilitat de demanar perdó per 'actuacions concretes', fent referència a l'etapa de la Guerra Civil. Ricardo Blázquez, bisbe de Bilbao, va estar més que moderat, fins i tot podem dir-li que es va quedar curt al no especificar i concretar quins són els fets, però si ens tenim per persones justes hem de ser-ho sempre, no només quan els nostres rivals ideològics l'espifien, per molt que sigui l'habitual.
Alguns tertulians i opinadors apunten a una moderació parcial de les posicions de l'Església espanyola de cara a les eleccions a les corts. No ho descarto, però fins que no es demostri que el gest és només de cara a la galeria hem de ser justos i celebrar el pas. Això sí, també hem de demanar que, ni que sigui poc a poc, es vagi avançant cap a una millor digestió tan de la Guerra Civil com de l'època franquista, quan es van cometre molts errors per tots costats, però fent l'estruç i amagant el cap sota terra només aconseguirem que ens entri sorra als ulls i ens piqui 'por los tiempos de los tiempos'. Aimem.

La (modesta) recomanació: Seguint amb la reflexió més etèria, avui tornaré a fer una recomanació metafísica-anímica-psicotròpica, però ja sabeu que només són propostes, cadascú que faci el què vulgui.
Amb el temps he anat comprovant que allò que es diu és veritat: la vida no és més que un mirall. La forma de demostrar-ho és més que fàcil, només cal que us lleveu al matí i, passi el què passi, creure que aquest serà el millor dia de la vostra vida. És més, no cal ni fer això, només cal pensar que és 'un bon dia'. Amb això n'hi ha prou. Si realment ho feu, notareu que el dia és molt millor. I sinó, sabeu segur que no serà pitjor, que ja és molt, tu.

Qui dia passa, any empeny

Avui estic decepcionat, tu

Un cap de setmana d'aquells que fan por. Obrir un telenoticies veient la gent amb el braç a l'aire i l'aixella al vent recordant temps pretèrits. Sentir a una ministra parafrasejant una cantant infantil. Veure en Rajoy dient que l'espanyol s'està perdent. Patir els actes de guerrilla urbana de joves manifestants anti-feixistes... Això fa mal.
No sé si encara quedava algú amb esperances, però el món s'esforça en fer-nos-les perdre. Polítics no en queda ni un que soni creible (Zapatero parlant de la gran ministra Álvarez i Rajoy criticant la imposibilitat d'aprendre castellà, amb en Saura que no sap si treure els mossos o només posar-los per fer bonic) i la gent fa molt temps que decepciona (els 'pacifistes' tirant tanques contra la policia i els altres amb el braç enlaire, no fos que se'ls deixés d'airejar l''alerón'). Fa molt temps que algú (teòricament Mafalda, cosa que és falsa) va encertar al clau: 'Pareu el món, que baixo'.

La (modesta) recomanació: Evidentment, en dies així només ens queda l'humor. El 'desefado' que en diuen els espanyols (perquè després diguin que no dominem la llengua de Cervantes). Aquest divendres la gent del Minoria Absoluta de RAC1 van convidar en Quim Monzó per parlar del seu nou llibre (Mil cretins, Quaderns Crema), sabent que aquest home és capaç de fer explotar el programa més ben guionitzat (que no és el cas tampoc). Només dir-vos que van començar parlant del seu discurs a Frankfurt (Fira del Llibre) i en Monzó va derivar sense que ningú el pogués parar la conversa cap a la seva primera garaiola (gallarda, manola, solitari, cinc contra ú, afinada de flautí o palla pels més vulgars). Un crack dels que convides per pasar-t'ho bé i no et decepcionen.

Fa molt fred... i què?

Avui estic bé,

Per molt que la gent s'aixequi avui amb el nas vermell i els dits dels peus congelats, tinc un bon dia. Potser perquè és divendres? Podria ser. Potser perquè comença a funcionar la C-2 de Rodalies? Andaya! Potser perquè m'ha fet gràcia la broma assajada d'en Zapatero a 'Buenafuente'? No sigueu il·lusos!
En realitat no sé perquè tinc un bon dia, però una de les possibles causes és que ahir hi va haver, per fi, una d'aquelles noticies que només es donen un cop l'any: una BONA noticia, en majúscules. I de les importants, de les que haurien de marcar època. Ahir es van reunir a Badalona representants de diverses religions (islàmics, jueus,...) per explicar acudits precisament religiosos. La iniciativa, impulsada per l'Ajuntament de la vila i Unescocat, vol treure ferro a la contraposició d'idearis religiosos.
Crec que actes com aquest (que es repetirà dilluns a Barcelona a Nou Barris) serveixen més que qualsevol xerrada d'acostament o qualsevol acte de trobada culinaria. Si hi ha una cosa que tenim tots a dins siguem d'on siguem i creiem el què creiem (o deixem de creure) són les ganes de riure. Només hi ha dos fets transversals en tota la humanitat: l'humor i el sexe, però el segon està massa condicionat per la societat. En canvi, el primer és visceral, sense condicionar tant. És clar que existeix l'humor anglès, el català, etc... però tothom riu quan a algú se li trenca el cinturó i li cauen els pantalons al mig de la Rambla (bé, tothom menys ell).
Ja que no seria políticament correcte una trobada sexual de totes les religions, una trobada per riure junts és el millor possible. Esperem que duri.

La (modesta) recomanació: Ara que ve el cap de setmana, una recomanació per repanxingar-se tranquilament davant l'ordinador i passar una estona divertida sense haver-se de moure. Fa un temps vam rebre amb alegria un joc que només constava d'un arxiu excel, anomenat Nanosounds, que et retava a escolar 1 segon d'una cançó i endevinar el títol i el grup que la cantava/tocava i en apuntar-la et deia si era correcte o no. Això repetit 100 vegades. Amè, actiu i sobretot un repte que agrada. Doncs a partir d'aquesta iniciativa han nascut milers de jocs iguals, que no necessiten instal·lació, simplement baixar-se d'internet un full d'excel que ocupa ben poc. Posats a recomanar, hi ha una web que els ajunta tots, que reclama registrar-se, però que val molt la pena. Excels amb preguntes de tot tipus, des de cinema fins a futbol, des de paisatges del món fins a mites de la cultura grega, des d'actrius porno fins a personatges dels Simpsons: Batallitas. Una opció ideal per passar una estona divertida, sol o amb companyia, i calentet a casa en dies de fred com els que ens esperen.

Y la vida sigue igual...

Avui estic apatitzat,

Que consti que he dit apatitzat, que no apàtic. Tendeixo a ser una persona moguda, ja sabeu que després d'uns dies de no escriure (caps de setmana normalment) us engego unes parrafades de campionat, però avui no sé què dir. Podria parlar del Rei... ah, no, que ja cansa. Podria parlar de Rodalies... ah, no, que ja ho he fet... i també cansa.
Resulta que de les noticies del dia, de les de primera pàgina, no n'hi ha ni una que sigui mínimament nova. Per tant, com diu la dita, no trenquis el silenci si no tens res més interessant per dir.

La (modesta) recomanació: És una de les difícils. Automillorar-se el dia. Segurament més que difícil hauria de dir que és impossible, però s'ha d'intentar no? Cadascú té la seva recepta meravellosa per aconseguir-ho, però normalment la música ajuda. Recomano totalment fer l'esforç, perquè segur que val la pena. Proveu, cada matí, de plantejar-vos arreglar el dia. Una opció bona és posar un disc d'acudits de l'Eugenio, però entenc que no serveix per a tothom. Una altra opció és fer una progressió de músiques que ens posin les piles. Jo opto per començar amb un tema lent però esperançador, un blues diferent tipus Sittin' on the Dock of the Bay. Després podriem passar a un tema d'aquells que els costa començar, però que al final sembla que t'atorguin una força sobrehumana que impulsa els teus peus un pas més endavant, alguna cosa com la ja recomanada Baba O'Riley dels mai prou valorats The Who. A partir d'aquí només falta la cirereta del pastís, que cadascú sap la seva. Ha de ser LA cançó que us activa del tot, la que us fa bullir la sang i que us ve de gust cridar com a bojos corrent pel carrer (si us serveix, per mi serien coses com Born to Run d'en Bruce Springsteen, Great Balls of Fire de Jerry Lee Lewis o Shook me all night long d'AC/DC).
Això sí, si necessiteu alguna cosa més profunda que la música us recomano que correu a comprar el recopilatori en directe de Bruce Springsteen Live 1975/85 i poseu l'speech previ a The River, que fa un repàs a la tensa relació que tenia ell amb el seu pare i com l'exèrcit amb la seva mania de reclutar gent va demostrar-li que a la vida només les situacions límit demostren qui som. Impactant, sensible i, sobretot, explicat de cor.

Youtube no és Déu

Avui estic repetitiu,

En sóc conscient, avui em repetiré. Aquesta no era la meva intenció, però just aixecar-me al matí, anant cap a treballar, la realitat m'ha etzibat la plantufada del dia a la cara i m'ha obligat a repetir-me.
Com ja sabeu, aquest cap de setmana els protagonistes de l'actualitat groga han sigut el populista Chávez y l'obligatori Rei d'Espanya, Juan Carlos I. Evidentment, aquest era un dels temes obligats de tocar a tots els repassos informatius de primera hora del matí a les principals emissores catalanes. Decepcionant en molts casos. Per posar un exemple, veuem com RAC1 i Catalunya Ràdio es segueixen assemblant com un ou a una castanya... la castanya és RAC1.
No entenc com Jordi Basté (El Món a RAC1) ha de centrar el seu repàs a la picabaralla Chávez-Rei en les dades dels videos més visitats de Youtube. Tots sabem que el potencial dels serveis informatius de RAC1 és més que dèbil, però no podem jugar a ser el què no som.
L'exemple contrari era el de Catalunya Ràdio, amb en Bassas jugant a fet i amagar amb la realitat (amb el bon sentit, no deia el que no tenia, però intentava proposar novetats fiables). Ell no coneixia perfectament el què, el com ni, és clar, el perquè, però intentava buscar fets noticiables dins el macro-tema. La primera opció han sigut les declaracions d'implicats i col·laterals, poc rellevants, però almenys objectives i noticiables relativament. Per segon plat, el fort, el més cuinat, en Bassas ens ha preparat un parell de reflexions més que fonamentades. En Martí Anglada i la María Angels Alcazar han sigut capaços de trobar punts interessants i rellevants dins el fet en si. Per exemple, que en Juan Carlos I no havia de ser a aquesta trobada, ja que no és cap executiu en cap àmbit, com la reina mare no va a les trobades de la CommonWealth. O que el rei va 'demanar' permís a Zapatero per aixecar-se explicant que ja venia carregat d'abans. En el primer cas, un fet més interessant, en el segon cas un punt més 'amarillista', però en ambdós casos una reflexió més enllà de dir. "Ui, que important que és això perquè surt al Yutup!".
I jo em pregunto: Per què si la gent de RAC1 no aposta per la informació segueix intentant informar? Per què no ens traiem la màscara i apostem per ser el què som? Jo sóc oient més que habitual d'aquesta ràdio, perquè la gent del Minoria Absoluta són uns cracks i perquè m'agrada el tractament de la informació esportiva. Per què hem d'aguantar que ens embrutin la programació amb propostes sense fonaments? M'agrada en Basté, però si el què té és gent que comenta els fets, gent que treballa per buscar temes divertits-interessants i entrevistes, per què segueix omplint la primera hora amb pseudo-noticies forçades?
I dic que em repeteixo perquè tota aquesta parauleria (feia dies que no escribia i tinc mono) porta a dues conclusions: 1) Les noves tecnologies s'utilitzen massa com a noticia en si i no com a via per obtenir-les/difondre-les i 2) La informació pura està sobrevalorada, gairebé necessitada, i sembla que si no 'apostes' per la informació no ets professional. Malament anem.

La (modesta) recomanació: Un altre cop serem minoritaris, però almenys ajudarà a 'relaxar' el post d'avui, que és molt dens. Des de fa un temps els antics 'videoaficionats' a les consoles s'estan fent grans. Ens estem fent grans. Per tant, com que la gent de Sony són intel·ligents, han tret al mercat noves vies de captació d'aquest públic 'envellit'. Entre elles m'agradaria destacar una de les propostes més divertides, sobretot en grup. És la més vella, s'anomena SingStar i és un perifèric per a la videoconsola que consta de dos micròfons. El joc (i les seves múltiples reedicions amb gèneres diferents) capta la teva veu cantant i segons el grau de semblança amb la cançó original et puntua. Així de fàcil. En diverses edicions, com dic, proposen tot tipus de temes, des de Creep de Radiohead fins a YMCA de Village People o Preetty Woman de Roy Orbison. Per jugar en grup, sobretot després d'un bon sopar amb cafè i copes, és una proposta divertida, desenfadada i, per damunt de tot, variada, ja que hi ha la opció de jugar en dos grups de fins a quatre jugadors cadascun i la consola (PlayStation 2 inicialment) proposa temes diferents amb proves diferents. Genial per riure amb els amics i estalviar-se l'excessiu volum de les discoteques.

Dos i dos sempre fan quatre

Avui estic esperançat,

Després de molts anys d'aguantar la sempiterna humilitat catalana, la mania de no voler molestar, sembla que estem començant a posar-nos seriosos. Fa molt que sabem que de cada 100 euros que surten de la nostra butxaca en tornen molts menys. Aquí voldria ser just i no passar-me. Donar més del què reps no és dolent, és ser generós, però veient les opinions que destila l'Espanya habitual sembla que sí que rebem... sobretot per darrere.
O una cosa o l'altra. O ets un egoista que t'ho quedes tot per tu, per tant aguantes que pel carrer et senyalin els nens amb el dit dient 'mira aquell, l'egoista, l'avar...' i bla, bla, bla; o dones part del què tens perquè la resta de gent pugui tirar endavant. Però el què no pot ser és que donguem diners i només aconseguim que en donguin pel... bé, no cauré en la broma fàcil.
Amb les declaracions de Joan Rossell, president de Foment, per fi ens espolsem la nostra por de dir les coses tal com són. No estic d'acord en pagar menys, però encara estic menys d'acord en haver d'aguantar que em diguin lladre quan a Madrid s'inverteix un 28% més que a Catalunya per part de l'estat.
Ja sabeu que miro de controlar les opinions en aquest blog i apostar per la reflexió, però no sé encara quin problema hi ha en posar les coses clares. Balances fiscals públiques i ja està, així de fàcil. No estem en l'època de la llibertat d'informació? O això no afecta als diners?

La (modesta) recomanació: Fa bastantes setmanes que per diverses raons no podia veure el gran Polònia de TV3. Ahir em vaig emportar una grata sorpresa (que no vol dir que piqués...) al veure la nova imitació que la magnífica Agnès Busquets clava de la ministra Magdalena Álvarez. La veu, exacta, els movimients relativament similars i un guió més que correcte em van fer riure una bona estona, i això s'agraeix. D'altra banda, obrint les portes al meu pessimisme crònic: Perquè no puc recordar cap altra dona que faci imitacions bones? És que la única que sap imitar en tota la història de la televisió és Agnès Busquets?

Del dolent, el pitjor

Avui estic moix,

Potser la paraula és massa lírica per expressar-ho, però penso que defineix totalment el sentiment que molts hem tingut avui obrint els diaris i veient la fotografia de Pekka-Eric Auvinen apuntant-nos a la cara amb una pistola. No hem tingut por, però espanta; no estem tristos perquè queda lluny, però ens toca; demà no ens recordarem, però hauriem de fer-ho.
El cas d'aquest noi, que pels que no l'ubiqueu ha matat a vuit persones al seu institut prop de Hèlsinki abans de disparar-se al cap, ha donat tristement la volta al món a doble velocitat i, crec jo, amb doble fil.
Altre cop les noves tecnologies es veuen enmig dels titulars acompanyant a fet deplorables i covards. Si fa unes setmanes era el cas del 'racista' dels ferrocarrils ara toca veure com els diaris són incapaços de trobar la noticia en la matança i es colen per les branques de Youtube (on el noi va penjar un vídeo deixant a entreveure el què faria) buscant un fet noticiós. El dubte és: Des de quan un xaval de 18 anys matant a 8 nois de l'institut ha deixat de ser noticia? Perquè els diaris s'han d'entestar en buscar en la imatge del noi al Youtube la noticia quan aquesta va ser durant els assassinats.
Personalment estic també moix, més ben dit, fart i deprimit de la mania que duu als mitjans a fer-se ressò dels fets negatius acompanyant-los sempre de la rúbrica tecnològica. Molts recordareu la història del noi de la katana, que va matar a la seva familia amb una espasa com al videojoc Final Fantasy VII. Jo era un adolescent també, també tenia una espasa a casa (en el meu cas una rèplica dels templaris) i també em vaig passar el joc. I no, com podeu imaginar, no vaig matar a ningú. Per posar un altre exemple, fa cosa d'un meset curt vam veure com a Gran Bretanya prohibien un joc, el Manhunt 2, realment bèstia. No entraré en detalls del joc perquè són bastant sàdics, però per higiène mental vaig decidir provar-lo i treure'n conclusions jo mateix. Tenien raó, el joc és una salvatjada i no és apte per nens. I què? La solució era prohibir-lo? Cal prohibir el joc quan un nen pot anar a llogar pel·lícules tan brutals com Saw, Audition o Holocausto Caníbal al videoclub?
El problema és que estem de cul a les noves tecnologies i necessitem pensar que no anem a millor, sinó a igual o pitjor. Si arriba Youtube ho ha de fer amb fets negatius, no pot ser que un portal on la gent s'expressa lliurement (un fet positiu) no hi hagi coses negatives. No pot ser que els videojocs que entretenen els nostres nens mentre fem el sopar no siguin negatius, perquè això voldria dir que anem a millor. Prou de buscar darrere de qualsevol fet negatiu les noves tecnologies. La noticia no és que un noi pengi un video a internet dient bestieses, la noticia és que les porti a terme, no siguem cínics.

La (modesta) recomanació: Després de donar una volta pel folk dylanià l'altre dia, avui venint amb cotxe a la feina he recuperat un dels discos més bons que han caigut a les meves mans. Sé que passar de Dylan a això serà un pèl fort per alguns, però recomano totalment escoltar (i si pot ser veure el DVD complet) de l'àlbum Scenes from a memory del grup de metal progressiu Dream Theater. Aclaparadora, tendra, contundent, complexa... podria fer una llista d'adjectius a aplicar a aquesta obra però segur que me'n deixaria algun. Sé que entrar al món del metal és complicat, però per a la gent que vulgui fer el salt de fe veure el concert-DVD d'aquesta gent mentre es fa un repàs a les lletres és una de les millors opcions. Temes com The Spirit Carries On que posen els pèls de punta de l'inici al final mereixen un lloc en la discografia de qualsevol. Una (modesta) recomanació difícil, però que mereix la pena... crec jo.

L'escala de valors

Avui estic reafirmat,

Fa temps que amb diversos companys comentavem el 'problema dels pisos'. Més que temps, anys. Durant massa anys els joves hem vengut això que amb els sous i l'oferta és impossible independitzar-se, que la vivenda només és pels rics i tot aquest rollo. Mai hi he estat d'acord.
Ahir La Vanguardia em va donar parcialment la raó. Segons dades de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona la taxa de joves emancipats (de 18 a 24 anys) és més que el doble que l'any 2000, passant del 4,7% al 10,6%. Per tant, i per molt que sigui impopular, emancipar-se, independitzar-se, no és tan impossible com molts volen fer creure (i alguns fins i tot es creuen). És veritat que 'la cosa' està difícil, també és veritat que en alguns casos concrets està més que difícil, però també és veritat que l'escala de valors marca les teves possibilitats. Que ningú es cregui que hipotecar-se de per vida és una gran solució, però 'quien algo quiere algo le cuesta'. També s'ha de puntualitzar que si un vol anar de discoteca divendres, dissabte i algun dijous, amb el previ sopar-copes, si un vol tenir aquell cotxe que sembla que porti incorporada una escultural fèmina al seient del copilot o si un vol tenir un mòbil d'última generació que només li falta fer ous ferrats, és impossible pagar-se un pis. Evidentment. Però les dades demostren que, tot i que està complicat, qui vol emancipar-se té possibilitats per fer-ho. Això sí, ara tampoc cal carregar contra la gent que no vol independitzar-se, però com diria més d'un, 'qui vol, pot'.

La (modesta) recomanació: Avui seré breu, però posaré deures a qui en vulgui fer. És una de les accions més simples que hi ha, però un dels resultats més espectaculars i plaents que m'he trobat mai. Avui, un cop estigueu estirats al llit i amb el llum tancat, feu un petit exercici de memòria, recordeu la sensació que heu tingut a primera hora del matí, quan el despertador sonava i el cos us reclamava dormir més.
Normalment cometem un greu error de creure'ns futuròlegs a l'anar a dormir. Pensem 'ufff, quina hora és! Demà segur que tinc son', quan en realitat guanyem qualitat de vida si pensem 'ara puc recuperar allò que al matí m'ha faltat'.
De veritat, proveu-ho aquesta nit i veureu com aneu a dormir molt millor. Si no és així us torno els diners.

Strike Two!

Avui estic espantat,

Ja fa un temps que sentim a parlar d’una més que possible segona gran vaga de Hollywood, però fins avui matinada no s’ha materialitzat. Els guionistes, el puntal de tota producció audiovisual es miri per on es miri, han decidit que volen més solidesa en la seva feina (traducció: més diners i més reconeixement).
Inicialment es va parlar d’una acceleració molt important en la producció cinematogràfica en previsió d’aquesta vaga (tot i que faltaven molts mesos de negociació). Aquest augment de rodatges en poc temps era negatiu, evidentment, a nivell de qualitat (les presses són males conselleres) i a nivell de previsió (canvis d’actors sobtats per incompatibilitats d’agenda, etc...), però no ens haviem plantejat fins ara que els guionistes no només es dediquen al cinema, sinó que són a tot arreu.
Com a exemple més escandalós, aquesta nit els grans shows nocturns americans han hagut de tirar de repetició. Grans estrelles de la petita pantalla com David Letterman o Jay Leno estan de ‘vacances’ esperant que algú els digui què han de dir, perquè són bons, però els de darrere ho són més.
El què a mi em preocupa i m’espanta és que les grans produccions del segle XXI, les sèries, també corren un important risc de parar-se. Llegir que la gent de Prison Break y Heroes estan preparant un guió alternatiu per tancar la temporada amb l’aturada d’hivern em treu de polleguera com a espectador, però d’altra banda m’atrau com a peça d’aquest engranatge audiovisual. Els que ens hem dedicat al cinema sabem que el guió és el més important. Sense guió només tens façana. A la televisió és el mateix, sense guió no tens les excuses necessàries per fer avançar la trama i interessar a l’espectador. M’alegra, per tant, que des del sindicat de guionistes tanquin files i busquin el reconeixement necessari, però no pels primeres espases, sinó per tots els, com els anomenen al programa Sé lo que hicistéis de la La Sexta, ‘chicos de la cueva’.
Això sí, que es posin d’acord aviat perquè la primera ‘strike’ made in USA (any 1988) va durar 5 mesos, i això seria massa, tu.

La (modesta) recomanació: Si toca tema televisió, toca tema televisió. Quan arribem a casa al vespre el què busquem és, en general, esbargir-nos i descansar mental i físicament. El més adient per fer-ho és l’humor. La major part de l’oferta humorística, però, necessita d’un objecte de crítica per estructurar la broma, cosa que pels més tendres, sempre té un regust amarg. La meva (modesta) recomanació d’avui és precisament per un programa, i un equip, que aconsegueix fer-nos anar a dormir amb un somriure, sense cap remordiment i, a més a més, per arrodonir-ho, amb nous coneixements de ciència. Què més voleu? Un 10 per la gent de El Hormiguero de Cuatro, l’equip de Pablo Motos que l’ha encertat amb el traspàs del programa de ràdio No Somos Nadie de M80 a la televisió. De tant en tant hi ha qui ens dóna esperances en el món dels late shows espanyols.

Obrim les portes, però sense festes

Avui estic falsament sorprès.

Bàsicament, per temes esportius. Primer de tot, avui s'ha fet oficial que Xavi Bosch serà el nou director de l'Avui, emblema i punta de llança del catalanisme cultural de primer nivell. Tothom ho sabia, però avui s'ha oficialitzat que aquest periodista curtit en l'ultrabarcelonista Cafè Babiera de RAC1, substitueix Vicent Sanchis en un càrrec que en altres temps hagués sigut un premi i que avui en dia sembla més un problema. L'Avui té greus problemes, coneguts per tots, a nivell de difusió i sobretot de definició d'un target futur. Les xifres d'aquest tòtem de la comunicació a Catalunya han remuntat lleugerament dels períodes anteriors (26.333 juliol04-juny05), situant-se sobre els 28.590 exemplars venuts, però queden massa lluny els més de 42.000 dels anys 94 i 95. Si es vol impulsar el futur d'aquesta publicació segurament s'hauria de buscar una forma d'ampliar el públic objectiu, i Xavi Bosch, reconegut periodista esportiu i bon conductor d'un magazine matinal-cultural (o, vulgarment dit, cultureta), no és la senyal d'aquest canvi.
Punt i a part mereix l'ascens al poder d'un periodista esportiu més. Teniem a Antoni Bassas com a gran insígnia del 'xavalet' que jugant a parlar de futbol arriba al més alt, però la llista es va allargant i demostra que el periodisme esportiu no és tan un periodisme de segona. La major part de periodistes esportius saben molt més de què parlen que no la majoria de redactors de seccions tan 'importants' com societat o internacional. Com em comentava un amic avui dinant, el més important és que un periodista esportiu parla del què coneix, del què veu i, sobretot (afegeixo jo) del què li interessa.
D'altra banda, i acabant amb els temes que avui m'han sorprès falsament, tenim l'altre costat, el macro-periodisme esportiu que necessita canviar dia a dia el titular i passa de voler enrotllar una corda ben ferma a les parts nobles del Ronaldinho per arrossegar-lo Diagonal avall a creure que aquest any es guanyarà la Champions, la Lliga i segurament un Oscar i dos Grammys. Les dues cares d'una mateixa moneda que més que contraposades, estan una sobre l'altra. En primer lloc aquest periodisme que necessita generar informació contundent cada dia i, a sota, els que realment saben de què parlen i que, ni que no ho sembli, varien poc el seu discurs, simplement constatant el què ja havien dit: ni tant, ni tant poc.

La (modesta) recomanació: Els (pocs) que escoltéssiu el programa del passat dimecres ja sabreu que la setmana passada El Periódico de Catalunya va posar a la venda un doble CD+llibre de Bob Dylan. Concretament, per 4.95 (o un preu similar), tenies a les teves mans un fulletó respectablement interessant i, sobretot, un exemplar del primer gran disc del compositor, The Freewheelin' Bob Dylan, i un dels The Bootleg Series.
Jo fa temps no coneixia a Dylan, jo fa temps no sabia què es podia arribar a dir amb la música, jo fa temps, segurament, no era tan persona. Ja anireu veient que tendeixo a l'exageració, però realment els primers discs de Dylan demostren que no només a nivell polític, sinó a tots nivells, es pot dir molt amb la música. Avui, després d'haver escoltat sencer el Freewheelin', tot i això, m'he sentit encara més aclaparat. Només amb la seva veu nassal i amb la seva característica forma de tocar la guitarra, Dylan m'ha canviat el dia. Segurament és una de les persones que és més orgànica a l'hora de tocar. Sembla que, a part de recitar uns poemes excel·lents, sigui capaç de fer-ho amb la veu, la guitarra i l'armònica com si tot formés part del mateix organisme. Excepcional.