Què és una vaga?

Avui estic cabrejat,

No seré innovador, per tant, qui n'estigui fart de llegir i sentir a parlar sobre la vaga, ja pot tancar, no li retreuré.

Però és inevitable parlar-ne, no perquè sigui un fet d'actualitat, ni tampoc perquè sigui un esdeveniment que hagi de canviar el curs de la història, sinó perquè tots hem vist, i hem confirmat, que vivim en una societat vergonyosa.

Aquests dies tots els col·lectius han decidit demostrar-nos la seva mediocritat, i no parlo d'uns o d'altres, sinó de tots:

Per una banda, el govern retallant fins l'extenuació les xifres de seguiment de la vaga (entrant en contradiccions amb les seves pròpies dades en alguns moments fins i tot) i pretenent que el país, almenys pel què ells ens volen fer creure, pot funcionar amb un 10, 20 o 30 % menys de treballadors. Només ens faltava això! Ara resultarà que tanta gent a l'atur és viable!

Per l'altra l'oposició, amb un Rajoy desaparegut, que no sap què fer ja que li estan fent la campanya. Posats a pensar, ningú li ha dit que en algun moment d'ahir o fins i tot d'avui podria sortir i, miracle, donar la seva opinió? O no és això el què teòricament s'espera d'un polític que, veient el paper que està fent el govern, té moltes opcions de governar Espanya?

I seguim amb els sindicats, que convoquen una vaga, però per després de l'estiu, no fos cas que algú es perdés un dia de vacances a Torrevieja Alicante, i després es dediquen a dir bogeries de seguiment que, els que vivim fora de Barcelona i treballem a la capital veiem que són impossibles (ni a un lloc ni a l'altre hi havia seguiments tan majoritaris, per favor). A part de l'etern suport als piquets informatius / deformatius / coaccionadors / elquèlivolgueudir. Que per cert, avui en dia en un món tan connectat i comunicat té algun sentit l'existència de piquets informatius?

Un post a part es mereixerien aquests pijo-flautes que es posen l'etiqueta d'antisistema perquè posar-se l'etiqueta de saquejadors no fa fi. Ho sento, però per mi és impensable que darrere de la violència i els robatoris produïts ahir hi pugui haver cap tipus d'ideologia. Em sembla que ja n'hi ha prou de permetre que gent sense res més a fer, sense idees, sense cervell i sense pebrots per donar la cara embrutin qualsevol esdeveniment. Al Barça ho han anat polint, perquè la resta no podem?

Evidentment, no pot faltar la crítica als Mossos, que en situacions així o no saben què fer o no són suficients per mantenir aquesta 'xusma' a ratlla. Això sí, per mala sort estic segur que algun dels que va prendre mal 'només passava per allà' o 'no va fer res'. Igual que el senyor Boada, que en comptes de treballar per coordinar els Mossos va optar per fer vaga. És que diuen que serveis mínims és el què fa durant tot l'any.

Me'n deixo una pila, però cap col·lectiu, cap, em va donar la mínima sensació ahir de tenir solidesa i capacitat de raonament. I amb això no m'estic carregant a tota la gent, sinó als col·lectius, als conjunts. Segur que hi havia algun antisistema que té ideals i que vol arreglar el món sense cremar cotxes (encerti o no en els seus plantejaments), segur que hi havia molts Mossos que estaven desbordats i no sabien què fer, segur que algú de l'oposició tenia un pla brillant, segur que algú d'un sindicat encara té ideals, etc...

Però, en general, quina vergonya viure en una societat així. Com va dir Groucho: 'parin el món, que jo baixo aquí'.

Una (modesta) recomanació: Com que estic molt emprenyat i no tinc ganes de recomanar res, em quedo amb un interessant titular, el de l'Avui, construït magistralment. No sé si té raó, no té raó o és massa parcial, però transmet el què vol i molt finament: "Vaga poc general". M'ha agradat.

Els periodistes ja no som ningú

Avui estic frustrat,

Fa una dècada, quan vaig començar a estudiar la carrera, els periodistes eren gent respectada. N'hi havia de tendenciosos i de seriosos, de idealistes i de pràctics, però en general se'ls respectava. Si un es volia informar llegia un diari, escoltava la ràdio o posava un informatiu a la tele. Ja no és així.

Segons un estudi de You Gov realitzat per a Prospect Magazine, del 2003 a avui la confiança en els periodistes ha caigut estrepitosament. Les dades es basen en el mercat anglès, però em sembla que no m'equivoco si dic que per aquí les coses no són molt diferents:

Em costa afinar en la resposta del perquè. Si les dades fossin exclusivament espanyoles optaria per una mercantilització excessiva del mercat informatiu. Televisions, ràdios i diaris massa vinculats a un o altre sector socio-polític que acaben erosionant la nostra credibilitat com a col·lectiu. Però suposo que la situació no té perquè ser la mateixa a Anglaterra.

L'altra opció és donar-li les culpes a Internet. És el més habitual, ja que és l'únic fenomen global. Podríem dir allò de 'clar, amb Internet, els bloggers i tot això ningú ens vol fotre cas'. Però no és així. El què baixa no és el consum dels mitjans, sinó la seva credibilitat.

La raó més fefaent que se m'acudeix té a veure amb Internet, però rau més en la democratització de les fonts informatives. Internet i, sobretot, les xarxes socials, han permès un augment enorme de l'accés a fonts informatives reals i extremadament localitzades o tematitzades. Això ha fet que quan passa una catàstrofe gran o petita el més provable és que la primera informació la rebem per Twitter o que quan volem una crítica d'una pel·lícula el primer que fem és visitar a un blogger reconegut i assimilable.

Per tant, si tothom té accés a fonts específiques o temàtiques especialitzades, on queda el periodisme? Gran pregunta. Per alguns, m'hi incloc, el periodisme s'ha de saber adaptar i ser capaç d'aportar alguna cosa més: professionalitat i capacitat de gestió de la informació. Un periodista no només ha de ser algú que hi entengui del tema que tracta, ja que a Internet sempre hi ha algú que en sap més que tu, un periodista ha de ser algú que sàpiga fer de gestor de la informació i que sàpiga transportar-la dels experts al públic, atorgant-li credibilitat i fent-la digerible.

El què és evident és que ja s'està acabant l'època en que els periodistes decidien què interessava a la gent o què havia de pensar el poble. Ara, altre cop, els periodistes haurem de buscar la informació que la gent realment vol tenir.

Dades vistes a: Clases de Periodismo d'Esther Vargas

Una (modesta) recomanació: Bé, avui això de 'modesta' sobrarà, perquè tornem a l'autobombo. Com heu pogut comprovar el blog ha canviat els dies d'actualització. A partir d'avui s'actualitzarà, habitualment, els dimarts i dijous. Això es deu a que la meva atenció l'haig de centrar en l'altre blog personal, centrat en televisió: Tele Discreta, que està funcionant molt bé a nivell d'audiències. I que és la meva recomanació d'avui. Igualment, aquest blog no es pararà, i menys [Segueix Mode Autobombo: ON] ara que el 3cat24.cat l'ha recomanat com a blog en català del dia.

On va aquesta gent?

Avui estic foteta,

Suposo que és un mecanisme d'higiene mental, deu ser millor prendre-s'ho amb filosofia. Ahir, tornant de la UPC vaig trobar-me altre cop l'embús de cada dia. Res greu, un embús d'aquells que et pares 3-4 cops en tota la ronda de dalt, però que en cap moment passes dels 40 km/h. Tots n'hem patit o en patim regularment.

El fort d'aquestes situacions és l'actitud d'algunes persones. Fins a tres cotxes em vaig trobar ahir, des de la sortida de Pedralbes fins a Terrassa, que es canviaven més de quatre vegades de carril sense avançar res. I això, senyors meus, posa de mala llet.

Posa de mala llet perquè veus algú estressat, algú que, tot i saber que si fa no fa cada carril està igual de ple, vol guanyar unes dècimes de segon, com si estéssim a Montmeló. Això sí, la major part de vegades veus que acabes per davant seu. I la millor solució va ser prendre-s'ho amb un cert humor, fins i tot riure's d'aquell beneit. No hi podem fer més.

Però la reflexió és clara: què ens està passant? Perquè es produeix aquest efecte al volant? Què els passa pel cap a aquesta gent que són incapaços d'estar-se quiets en un carril, evitant a la resta de conductors frenades i alguna que altra trompada tonta?

Alguns diran que portem massa estrès, però jo crec que és genètic. Estem fets per fer coses, no per perdre el temps al volant. La primera solució seria buscar alternatives a les vies més transitades, tot i que ahir ho vaig mirar bé i és impossible en alguns casos. La segona solució seria utilitzar el transport públic, tot i que Terrassa-Barcelona en tren siguin 22 euros per 10 viatges, més de 4 euros al dia si no et surt a compte passar-te al 50/30 perquè no fas tants viatges al mes ni tampoc surt tan més barat.


Bé, i la tercera opció seria canviar l'actitud de la raça humana... un pèl difícil no creieu?

Una (modesta) recomanació: Seguint amb això de prendre-s'ho amb filosofia, recomano molt un recurs que utilitzo per aquestes situacions. Un CD de cridar. És la gran solució per desestressar-se al volant. Engegar un compacte i cridar ben fort cantant alguna cançó potent. És igual si és el Master of Puppets de Metallica, el Shock Me de Kiss, el Pretty Woman de Roy Orbison o el Nada fue un error de Coti. L'important és cridar ben fort i, sobretot, no donar-li més importància del compte a aquell minut o mig minut de marge. Ja no ve d'això.

Ens perden les formes

Avui estic emprenyat

Ahir els companys de La Segona Hora de RAC1 van comentar que s'està buscant una expressió menys política per referir-se al canvi climàtic. M'ha costat confirmar-ho ja que no es tracta d'una noticia de primera pàgina, però sembla que sí. El prestigiós The Guardian va explicar en les seves pàgines el 8 d'agost que el terme 'canvi climàtic' tenia massa connotacions i s'hauria de canviar per altres opcions.

Directament obvio el debat. No us posaré una llista de propostes. Em sembla una pèrdua de temps brutal. Precisament la setmana passada amb una companya de feina comentàvem l'excessiva correcció lingüística actual, que ens porta a perdre'ns per les formes.

Un principi bàsic de la comunicació (no només professional, sinó humana, social) és transmetre el màxim d'informació en el mínim temps, sempre i quant aquesta qualli. Per tant, perquè hem de caure en el feminisme hipòcrita de coses com 'seguidors i seguidores', 'votants i votantes' i bestieses així? Siguem pràctics. Pel meu gust, si històricament s'ha fet servir el masculí pel plural amb múltiples gèneres no passa res per seguir-lo fent servir, tots ho entenem. És més, si ens hem de posar tots d'acord i passar a utilitzar el femení fem-ho. Però és una pèrdua brutal de temps i de diners caure en aquestes formes políticament correctes que alenteixen la comunicació.

Sé que molts creuran que aquesta correcció formal està feta amb intenció de potenciar la igualtat, però el més trist de tot és que la major part de vegades ens quedem en això. De què serveix que un directiu d'una gran empresa es presenti a les seves juntes d'accionistes i digui "companys, companyes" quan a la seva cúpula directiva només hi ha un 5% de dones i segueixen cobrant menys del què cobra un home en el seu càrrec? De què serveix inventar-nos problemes lingüístics quan un diari tan important com l'alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung encara és capaç de veure les nostres ministres com a dones enlloc de com a professionals?

Això sí, posem el crit al cel quan algú, per practicitat, empra un mot 'no políticament correcte'. Com pot ser que siguem tan rucs que ens posem pals a les rodes alentint la comunicació diària i en canvi no ataquem el problema on realment fa mal? Tan pallussos podem arribar a ser?

Una (modesta) recomanació: Després d'aquest estirabot és difícil recomanar res. Però mira, ja que al principi mentava a La Segona Hora de RAC1, m'agradaria recomanar un enorme professional que porta moltes hores de ràdio fent-nos ho passar d'allò més bé amb aquest programa, anteriorment amb Minoria Absoluta i, encara avui dia, amb La Competència. A més a més és un d'aquells personatges que l'oient de peu de carrer passa per alt, però que té una importància fora del normal en aquestes propostes radiofòniques. Es tracta de Víctor Oller, el tècnic que va fer créixer el Minoria Absoluta i que ara ajuda a aixecar els exitosos programes pre-dinar de RAC1. Un 10.

A per totes

Avui estic excitat,

No, tranquils, no és res sexual. Avui estic excitat mentalment. Sé que seré repetitiu, perquè fa pocs dies parlàvem de la viabilitat del nou diari ARA, però avui toca tornar a parlar de noves publicacions en català. I no una publicació qualsevol, sinó de la mítica (per no dir, fins fa poc, utòpica) La Vanguardia en català.

I no dic utòpica per desitjada, tot i que me n'alegri de tenir sempre noves ofertes al quiosc, sinò utòpica perquè semblava impossible que acabés fructificant aquest projecte que s'arrossega des de fa més d'una dècada. Sí, a mi tampoc m'ho sembla, però ja fa 13 anys de l'edició del Periódico en català.

Val a dir, per ètica, que la informació m'ha arribat a través de Comunicació21 que, al seu torn, cita El Triangle. Però la veritat és que no m'ha estranyat. Els moviments a la directiva de la publicació del Grup Godó, units a l'envergadura que aparenta el projecte del diari Ara, feien preveure que La Vanguardia en català seria o ara o mai.


Valoracions? Incertes. Per una banda el projecte d'Ara està més solidificat, és gairebé una realitat i sembla que aportarà molt més que una simple traducció al català de les noticies. Per altra banda, la potència mediàtica del Grup Godó (no només del seu diari, sinó sobretot de la seva ràdio) fa pensar que si es llencen a l'edició en català ho faran amb una força descomunal, ja que no es poden permetre errors.

La data d'aparició de cada mitjà també pot ser un indicador de futur. Ara sortirà a partir del 28 de novembre, en canvi, pel què es comenta per la xarxa, l'edició en català de La Vanguardia es posposaria fins febrer. Això són dos - tres mesos de decalatge que pot servir perquè el primer vagi eixugant la distància abismal que el separa d'un gegant com La Vanguardia.

No sé si m'agrada o no això de limitar-nos a les traduccions de diaris en castellà. Tampoc sé si la força d'un poble sempre s'ha de medir en base a l'idioma dels mitjans de comunicació. Però el què tinc clar és que m'encanta que hi hagi moviment. Potser la premsa no està tan morta com ens han fet creure...

Una (modesta) recomanació: Bé, per ser honestos, i per seguir amb el tema, haig de recomanar Comunicació 21, la font que m'ha informat d'aquesta novetat. I no només recomano aquest web per obligació moral, sinó perquè dia a dia té la capacitat d'informar del món periodistic català (o des d'una òptica catalana) sense oblidar-se ni dels moviments als grans tòtems (TV3, RAC1, Periódicos i coses així) ni de les novetats a peu de carrer, a la premsa de proximitat. És més, fins i tot de vegades se'n recorden que hi ha departaments de premsa que també formen part activa d'aquest entramat periodístic i que, en molts casos, fan la seva feina d'una forma excepcional i amb una ètica i professionalitat molt més alta del què alguns prediquen.

Com ens enterem de les coses?

Avui estic activat,

Porto un parell de dies amb aquella sensació que estic activat, connectat, que m'arriben informacions de les anomenades candents. I me n'he adonat sobretot per aspectes futbolístics com la greu lesió de Valencia o l'última sortida de to d'Ibrahimovic, que em van arribar instantàniament per Twitter, a menys de 5 minuts d'haver-se produït.

No vull pecar de tecnòfil, és més, molts ja sabeu del meu escepticisme amb la tendència en exagerar la importància de les noves tecnologies. Però no hem d'obviar que per molts ha canviat la manera de rebre l'actualitat. És més, diria que aquest canvi, ja sigui de manera directa o de manera indirecta, ens ha afectat a tots, estem o no connectats 24 hores a Internet.

De manera directa ens ha afectat als que visitem exclusivament les noticies que ens interessen. Es podria dir que avui en dia ens 'construïm el nostre propi diari' a través de contactes en xarxes socials o a través d'agregadors de noticies. Jo escullo si vull llegir novetats cinematogràfiques o opinió política, crítiques de videojocs o rumors literaris i, a més a més, ho faig amb noticies actualitzades a l'instant i escrites per verdaders especialistes. I mai m'acabaré les fonts, no m'hauré de limitar a les 2, 3 o 10 pàgines del diari. Alhora, les xarxes socials em permeten no anar a buscar la informació, sinó esperar que m'arribi. Aquell tweet d'un amic expert en teatre, aquell missatge al mur del Facebook d'un tècnic informàtic, etc...

Això es fa evident si mirem dades més o menys actualitzades de visites a mitjans digitals, que segueixen essent la font més fiable segons molts. En un estudi recent de l'agència Janrain es certifica que un 28% de la gent que entra als mitjans digitals d'informació ho fa a través de Facebook, xifra que arriba al 57% en el cas de revistes digitals:


I ens quedava pendent la resta de gent (la majoria) que només rep informació regularment a través dels mitjans tradicionals. Aquest col·lectiu no es fa, com hem dit, el seu diari a mida, però hem de ser conscients que el mitjà a través del que s'informa sí que es fa utilitzant les xarxes socials, veient en elles què interessa i a qui, de manera que s'elabori un producte interessant i, sobretot, amb capacitat d'atracció del target del mitjà.
Per tant, està bé que tinguem al cap el canvi en les fonts d'informació, que s'han humanitzat i especialitzat, com s'ha comentat àmpliament, però, sobretot hem de tenir en compte el canvi en les vies d'accés a la informació. Aquí és on hi ha el canvi de paradigma.

Una (modesta) recomanació: Per desenllacar una mica, ja que el post d'avui s'ha de reconèixer que era un xic dens tot i ser curt, una recomanació còmode, una sèrie d'humor que passa bé, que sempre té un final feliç, però que fa riure. Parlo de Modern Family, que ha anat fent el salt entre FOX, Neox i Antena 3, però que si voleu la podeu trobar online aquí. I poso l'enllaç sabent que no és 100% legal o ètic, però és inviable que algú segueixi una sèrie que va saltant de cadena en cadena i d'horari en horari. Així de clar. Centrant-nos en Modern Family, tracta de tres models diferents de família (tradicional, gay i amb diferència d'edat), però que acaben tenint els mateixos problemes entre membres de la parella i amb els fills. Són els típics problemes de sempre, els divertits, però explicats amb gràcia. Simple i còmode, què més voleu?

Connectivitat, sempre som a tot arreu

Avui estic ocupat,

Me n'he adonat tard, però això d'estar les 24 hores del dia connectat a Internet és complicat. Mòbil, ordinador de sobretaula, portàtil, ... A primera vista és positiu perquè ens permet estar a tot arreu en tot moment, però alhora costa de pair.

Fa relativament poc que s'han popularitzat els anomenats smartphones, els telèfons intel·ligents per fer una traducció literal i poc acurada. Amb aquests aparells rebem els tweets a l'instant, contestem e-mails mentre esperem que el semàfor el posi verd (jo no senyor mosso, faltaria més)... Tot això ens permet estar al 100% connectats amb el món, estar 'al dia' com se sol dir, però s'han de saber establir límits.

Sóc un gran defensor de la connectivitat. Ens permet ser part d'una comunitat que físicament seria inviable de tenir. Ens proporciona informació que els mitjans habituals no ens fan arribar, almenys no tan personalitzadament. Ens crea un imaginari col·lectiu molt més ric, per resumir. Tot això és positiu. Només cal que deixem passar un temps, que ens acostumem a discernir entre els fets importants i els fets intranscendents.

Si aconseguim crear-nos aquesta divisió mental estar tot el dia connectats voldrà dir viure en més d'un lloc alhora i això, amics meus, és viure més d'una vida.

Una (modesta) recomanació: Parlant de connectivitat, fa pocs dies vaig recomanar fer el salt a Android, per tant no em repetiré. Però sí que seguiré amb Google i una aplicació de la que fa temps estic enamorat: Google Reader. Google Reader és un lector de feeds, per entendre'ns, és una web on tens tots els posts dels blogs que t'interessen actualitzats instantàniament. És un lloc on tens, pel meu gust, el diari que t'interessa acabat d'escriure. Només cal tenir una compta de Google (un Gmail com alguns li diuen) i ja pots gaudir d'aquest magnífic lector. No és l'únic, potser no és el millor, però a mi és el que millor em funciona. Si algú el vol per un mòbil Android, però, que opti millor per NewsRob, ara per ara està més ben acabat.

Tanca el New York Times, i ara què?

Avui estic expectant,

Fa uns dies, des de divendres si no m'equivoco, sabem que el poderós New York Times ha decidit tancar el seu diari en paper. Segons Arthur Ochs Sulzberger Jr., el seu president de nom grandiloqüent, aquest mite de la premsa americana tancarà l'edició impresa per centrar-se exclusivament en el seu rol online.

Com dic, això ja ho sabem des de fa dies, per tant no em posaré a explicar la noticia ni a debatre sobre la possible data de tancament (que suposo que no serà llunyana, havent fet l'anunci tan fermament). El què em plantejo és si es pot seguir fent un periodisme car com és el periodisme de qualitat del NYT amb l'únic finançament de la seva web, per molt que intentin cobrar per continguts.

Fins ara la major part d'apostes de mitjans online de pagament no han sigut excessivament rendibles. Algunes han tancat en dos dies, altres en tres i exemples molt puntuals es mantenen, com el Wall Street Journal, però són mitjans amb continguts específics, no mitjans generalistes, que no només han d'invertir en una àrea, sinó en totes les seves seccions.

La única resposta és que funcionarà, si tenim en compte que les decisions al NYT no es prenen perquè sí. I, si ha de funcionar, suposo que és gràcies a la cultura americana, més acostumada als mitjans de pagament (tele per cable, per posar un exemple). Però, i aquí ve la pregunta del titular del post, què passarà ara? Què passarà en cultures com la nostra, menys acostumades als mitjans de pagament?

Creieu que aquí pagaríem els 3,99 dòlars setmanals que val estar subscrit al Wall Street Journal? Jo crec que no. Però creieu que podríem ser un dels pocs països on es mantingui la premsa en paper? En un món tan globalitzat ho dubto. És més, veient com ens agrada copiar als americans, el futur que es planteja és perillós. Primer pas, tancament de les edicions impreses perquè ho fan els americans 'que són els que en saben'. Segon pas, mitjans de pagament perquè per alguna banda hem de fer negoci. Tercer pas, fracàs econòmic del model, reducció de plantilles i mitjans de poca qualitat.

Com sempre, qui ho acabaria pagant són els professionals del periodisme i la qualitat final del producte. Espero que no passi, però em sento una mica il·lús pensant-ho.

Una (modesta) recomanació: Avui parlem de mitjans online i de premsa en paper. Doncs, tot i que personalment llegeixo la major part de noticies a través de subscripcions RSS i de la pantalla del meu ordinador, la recomanació d'avui va pels diaris en paper. Per la cerimònia del diari en paper. Un dels luxes més grans que es poden tenir (almenys pels que ens agrada l'esport sobretot) és anar un dia a les 10 a esmorzar al bar, asseure't en una taula ben gran, obrir un diari esportiu i menjar-te un entrepà de pernil amb parsimònia mentre esperes que es refredi el tallat. I dic premsa esportiva no perquè sigui millor que la generalista, sinó perquè és més trivial. Perquè gaudir d'un moment així només es pot fer amb trivialitat, amb un punt naïf.

Tremosa, fatxes, nazis i terroristes

Avui estic poruc,

Les declaracions recents de Ramon Tremosa (Eurodiputat CiU), qualificant a José Montilla com el president que Franco hagués desitjat per Catalunya, m'han fet agafar por. I no per les repercussions polítiques, no parlo de política. Més aviat m'han crispat perquè he sentit molts cops barbaritats similars d'un costat i l'altre. Massa cops.

Avui em vull centrar en l'ús de les paraules. Amb la necessitat que tenim tots de fer-nos escoltar. En el cas de Tremosa només cal mirar la seva ego-web, però tots els que escribim o parlem en públic ho fem perquè ens escoltin. El problema és que som molts i necessitem un fet distintiu que, per mala sort, acaba essent l'excés verbal.

Un excés que, per exemple, en el cas del molt apreciable Jair Domínguez es centra últimament en les paraules malsonants del seu Twitter, en el cas d'altres es centra en les desqualificacions personals, però en la major part d'articulistes i opinadors s'acaba centrant exclusivament en els insults violents. I això és perillós.

És perillós perquè perdem la perspectiva. Ho sento molt, però comparar un president democràtic (qualsevol) amb un dictador feixista és una barrabassada. Igual que ho és comparar un moviment pacífic com el del 10J amb el terrorisme. O, fins i tot, comparar les decisions impopulars del govern amb majoria absoluta d'Aznar amb les polítiques armades i dictatorials de Franco.

Em sembla que el problema serà que un dia perdrem el punt de vista i els joves es pensaran que Franco era "un tio així com no gaire bona persona", que els terroristes "són uns paios que parlen així com molt radical" i que els nazis "són gent que no escolta als altres".

Vigilem, cuidem les paraules, perquè algun dia perdran el seu significat i no recordarem que moltes de les bestieses que ha fet l'ésser humà tenen un nom, algunes cognoms i tot.

Una (modesta) recomanació: Difícil avui recomanar alguna cosa vinculada al tema. Si ens quedem amb el tema dels records al passat bèl·lic, em quedo amb un viatge que vaig fer fa anys a Normandia (França). Jo sempre he sigut una persona bastant insensible (els efectes d'un excessiu ús de les videoconsoles diuen alguns), però estar emmig d'un cementiri amb centenars de creus plantades en fila mil·limètrica em va tocar. Em va mostrar molt gràficament que el desembarcament de Normandia no va ser una peli de Steven Spielberg. Allà la sang no va ser suc de tomàquet. No ho oblidem.

Qui vol que guanyi el Barça?

Avui estic descol·locat,

Sí. No sé perquè, però veure que les eleccions cauen en el dia del Barça-Madrid m'ha deixat un pèl descol·locat. Com a molta gent suposo (i confirmo escoltant les tertúlies radiofòniques matinals). No es tracta d'estar-hi a favor o en contra. Però es fa estrany.

Evidentment, no sóc politòleg, per tant no em dedicaré a fer-vos creure que sé a qui beneficia la coincidència de dates i a qui no. Jo em centraré només en un aspecte: Com pot influir el resultat del partit en el resultat de les eleccions?

Per a respondre aquesta pregunta ens hem de plantejar una dicotomia molt clara: optimisme contra pessimisme. Seré optimista en cas d'un resultat positiu del meu equip (majoritàriament Barça, però no perdem de vista els catalans no-barcelonistes o anti-barcelonistes) i seré pessimista en cas d'un resultat no positiu o, fins i tot, d'un partit poc transcendent.

I ara toca el moment de visionari: Quins partits tenen més opcions de guanyar vots en cas d'optimisme o de pessimisme? Doncs no ho sé. Està clar que no sóc un visionari.

El què tinc clar és que la situació actual no és l'habitual. Normalment els canvis es gesten en el cansament del model, però els acaba impulsant l'optimisme, l'entusiasme amb noves idees. Enlloc d'això, ara el canvi que es preveu en aquestes eleccions és el canvi del pessimisme, el canvi del 'no anem bé', més que el del 'anirem millor', no per excessiva desconfiança del possible nou model, sinó per excessiu esgotament de l'anterior.

També cal tenir en compte que durant el partit hi haurà un president a la llotja que donarà la cara. Per simple associació d'idees a millor partit, millor imatge. Un punt més en pro de la vinculació optimisme - PSC... potser.

Per tant, a pitjor resultat del Barça més vots per CiU? Tampoc té perquè ser així, però em quadraria més que a l'inrevés. I fins aquí hem obviat el primer punt, els seguidors del Madrid o els anti-barcelonistes. A qui voten ells? Podriem parlar de partits no nacionalistes al 100%? Podriem parlar d'esquerres o dretes? Seria exagerat, però crec que tots tenim una idea que associa més el barcelonisme amb el nacionalisme, no en la seva totalitat ni molt menys, però sí en un percentatge major al 50%.

D'altra banda, i com em van ensenyar ja fa anys a la universitat, la dada més important per entendre un resultat electoral és la participació. I segur que en això el resultat, fins i tot el sol fet d'haver-hi un partit com aquest, influirà i molt.

I, tot i que sóc conscient que el futbol no mou el món, el dubte segueix igual. Qui vol que guanyi el Barça? Qui vol l'optimisme i qui vol el pessimisme? Qui seria pessimista o optimista amb quin resultat? Vosaltres què en penseu?

Una (modesta) recomanació: Avui una recomanació específica pels que heu entrat al tema pel futbol en comptes de per la política: Futbolitis. Es tracta d'un blog de Marcos López, un crack de l'anàlisi futbolística des de l'òptica més professional i tàctica. Un lloc on descobrir nous talents, on entendre les dinàmiques dels equips i on estar al dia de les tendències futbolístiques arreu del món. Això sí, abstenir-se els profans en la matèria, pot provocar saturació. Els fans gaudireu com mai.

ARA toca un nou diari?

Avui estic... expectant,

Des de fa unes setmanes hem sabut que el panorama català comptarà, en breu, amb un nou diari escrit. Es titularà ARA i, sincerament, de moment poca cosa més sabem.

Per tant, i sense que serveixi de precedent, avui parlaré totalment a cegues. Ja sabeu que no és habitual, però crec que pot ser útil valorar l'aposta sense personalismes ni afinitats.

A dia d'avui sabem només que ARA comptarà amb la direcció de Carles Capdevila, una aposta sorprenent, però gens criticable veient els projectes que ha aixecat a pols aquest professional. També sabem que editaran el primer número el dia de les eleccions, una aposta relativament conservadora, ja que volen evitar que els polítics i la competència juguin amb ells, però també intel·ligent, ja que el doble salt mortal de treure un diari avui en dia no cal complicar-lo més intentant el triple salt mortal amb tirabuixó. No cal ser suicides tampoc.

A partir d'aquí sabem molt poc més. Algun nom en l'òrbita del diari que no sabem ben bé en què influirà en el nou mitjà, algun manifest de voluntats, que tampoc sabem si es durà a terme en la seva totalitat, etc.

Fins aquí tot sembla modèl·lic (sobretot la campanya de promoció pausada, online i segura que mereix una menció especial). El dubte ve de la llavor, l'inici. Catalunya té espai i ganes de tenir un nou diari? Sincerament no i sí.

Actualment Catalunya, i no és una excepció, no s'interessa excesivament per la premsa escrita. Per molt que estigui apagant-se una flama tan icònica com l'Avui, al canelobre de la premsa escrita catalana no sembla que hi hagi d'haver espai per a gaire més.

Això no vol dir que sigui impossible fer rendible un diari avui en dia. Només vol dir que no és una aposta fàcil, no és una aposta pensada exclusivament en euros. És una aposta on hi ha intervingut molt l'esperit periodístic i professional de molta gent. Per això, crec, molts dels noms en l'òrbita empresarial de l'ARA són de periodistes, més que d'inversors.

Evidentment, la fórmula per fer funcionar econòmicament l'ARA no la sé (sinó ja m'hauria forrat fa temps), però segur que passa per l'aposta multiplataforma que tan prediquen. També per la cerca de bons professionals i no només noms coneguts, així com per evitar la sobrepoblació actual de becaris, que no beneficia ni a la qualitat del diari ni tampoc a la formació d'aquests joves professionals.

I, sobretot, el futur econòmic d'un nou diari passa per 'robar' lectors a d'altres mitjans escrits que sembla que comencen a navegar, i ho fan en un mar tan mogut com el de la premsa catalana actual, amb un Avui que ja comença a dir adéu, amb El Punt que no s'ha trobat còmode amb l'etiqueta de diari comarcal i, perquè no dir-ho, amb una Vanguardia que no s'ha decidit a fer l'aposta pel català. Per cert, segurament no ho ha fet perquè els números del Periódico són públics i tots sabem què va passar amb l'edició en català.

Per tant, i, repeteixo, encara parlant a cegues, ARA és un projecte que sembla ben pensat, que s'està comunicant magníficament bé, però que té davant seu un panorama extremadament complicat. Sigui com sigui, esperem que tot això serveixi per millorar o per completar el nostre espectre mediàtic.

Una (modesta) recomanació: Com cada dia, avui toca recomanar alguna cosa. Els que em segueixen per Twitter ja en deuen estar farts d'aquesta recomanació, però pels que encara no m'heu sentit dir-ho: Tenir un mòbil HTC amb sistema Android és meravellós. Sona molt pedant i molt tecnòfil, però a mi em va sortir molt barat, i estar tot el dia connectat al blog i al mail, poder twitejar qualsevol cosa, actualitzar l'estat del Facebook és molt motivador. A més a més, el sistema Android (sistema Google per alguns) és totalment lliure i la major part de programes són gratuits, de manera que tens mil i una aplicacions, des de tonteries enormes per riure amb els amics fins a programets que fan exactament el què necessites, per estrany que sigui. Una manera d'estar, sempre, rodejat de gent, per molt que estiguis sol al tren. Avís important: enganxa.

Internet és important? No tant.

Avui estic rebel,

Des de fa unes dècades Internet s'ha anat propagant a un ritme vertiginós. Em sembla que no descobreixo res. Per posar un exemple proper, segons el Baròmetre de la Comunicació, en un any l'ús d'Internet ha crescut un 16,3% a Catalunya. Aquest estudi no em mereix una fiabilitat total, però per il·lustrar la situació m'anirà bé.

El què és evident és que Internet és ja ara present al dia a dia de la major part de gent... però no de tothom. En alguns casos per casuística econòmica, en alguns casos perquè no tothom té la necessitat d'estar tot el dia enganxat a la connexió amb el món (ja no parlo d'un ordinador, un mòbil o un tablet, la plataforma no importa).

Si ens basem en les dades que publica l'AIMC, només un 51,3% d'espanyols s'ha connectat a Internet en el darrer mes. Per tant, no hauríem de ser més realistes i deixar de tractar a la gent com si la Xarxa fos imprescindible avui en dia i fos l'únic recurs al món per desenvolupar-se personal i professionalment?


Aquesta queixa va dirigida directament als anomenats gurus d'Internet. No creieu que entre tots els estem passant al voler que la gent faci el triple salt mortal i passin de no saber ni què és Google a estar les 24 hores del dia connectats a Facebook, Twitter, LinkedIn i dotze xarxes socials més?

I ho dic amb coneixement de causa, perquè personalment m'interessa el què publica gent com Enrique Dans o Marc Vidal, per posar dos exemples. Però espectacles com el de la Catosfera, on massa gent es dedica a propagar l'ús d'Internet i massa poca es dedica a ser realista són una llàstima.

Em sembla que els experts (entre els que no m'incloc en absolut) haurien de fer una cura, no d'humilitat (almenys no tots), però sí de realisme. Potser la seva funció no passa per atabalar a tothom dient tot el què es pot fer a Internet, sinó per, simplement, introduir-los a aquest nou entorn i aconseguir que, poc a poc, cadascú vagi trobant el seu lloc si és que l'ha de trobar.



I això ho diu algú que tuiteja gairebé fins i tot assegut a la tassa del wc, però els usuaris actius d'Internet hauríem de ser més capaços d'aixecar el cap del mòbil 3G-WiFi i veure que no tot el nostre entorn està preparat, ni tampoc té la necessitat, de ser així.

N'estic una mica fart que es posi a tots els usuaris actius de la Xarxa en el mateix sac d'esnobs, dogmàtics i modernillos. És evident que Internet avui en dia mou el món. I cada dia el mourà més si és possible. Però no oblidem que no som ni messies ni missioners.

Prou d'anar pel món enviant tweets com si fossin les creus de les missions del segle XXI. Donem la mà a tothom, guiem-los, però deixem d'estirar-los el braç perquè, a la major part, ja se'ls ha dislocat l'espatlla.

Una (modesta) recomanació: Com cada dia, avui toca recomanar alguna cosa. I intentant vincular-ho amb el tema del post hauria de recomanar-vos tot el què faig servir activament a la Xarxa (Google Reader, Facebook, Twitter...) però segur que ja ho coneixeu o no us interessa. Per tant, canviem totalment de terç i anem per l'autobombo, que sempre va bé. Avui us recomano un altre blog meu, que el podeu trobar a la secció d'enllaços, és Tele Discreta. Endegat fa pocs dies, aquest blog tracta, evidentment, sobre televisió. Des d'un punt de vista proper l'objectiu és comentar series, programes i altres factors que intervenen en la televisió actual. No trobareu noticies d'última hora (hi ha webs que ho fan molt millor que jo això), però sí que hi trobareu una opinió més. Formada, ordenada, argumentada, però una opinió més al fi i al cap.

Massa RAC1neixibles

Avui estic desenganyat,

No només avui, sinó tot l'estiu. Per la gent de la ràdio, l'estiu sempre ha sigut una època molt motivadora. Veure com les principals emissores foguegen joves professionals i futures estrelles, nous formats o, fins i tot, noves estructures programacionals és fantàstic. Llàstima que el 'nou' tòtem radiofònic hagi passat totalment de l'encant de la ràdio i s'hagi dedicat als refregits i al sosisme més absolut.

RAC1 ha apostat enguany per repetir-se. I molts direu: "ah, però això no ho fan tot l'any els caps de setmana?". Doncs sí, però ara s'han duplicat, durant les seves hores estrella (12 a 2) repetien i el cap de setmana tornaven a repetir. Dos per un, què més volem?

Doncs volem apostes, volem un gegant radiofònic de veritat, que no tingui por d'arriscar, d'equivocar-se i d'encertar, de tenir grans idees i de tenir grans fracassos. Una emissora de veritat.

Perquè veure la programació d'estiu de RAC1 era com veure un equip B, un succedani que no aportava res. Almenys entre setmana. El Món a RAC1 amb Núria Riquelme, que no deixa de ser una substituta que no ha tingut temps ni obligació d'aportar novetats (excepte seccions molt, molt fluixes com és normal si fitxes gent per un sol mes escàs). Els migdies millor ni recordar-los. I a partir de llavors pobres imitacions (posa-hi Tot és possible, Versió Càmping, Primer Toc o Tu Diràs). Potser no perquè fossin mals professionals, però com diu el Pep, no pots posar tot un equip nou i voler que no es noti.

Una llàstima, sincerament, una decepció veure que RAC1, una emissora que, com sabeu, aprecio i escolto molt sovint, segueix, tot i el seu lideratge i la seva qualitat durant la temporada regular, essent una ràdio pobre d'esperit.

Una (modesta) recomanació: Avui recomanaré un concepte, i seguint amb la ràdio: Podcast. Escoltar programes que no sols escoltar. Conèixer seccions que t'agafen en males hores o, sobretot, trobar cracks de la ràdio que no tenen estudis del sector, però que tenen química i molt per aportar. Gent que saben de què parlen, que es passen una hora o més parlant amb amics i ens ho empaqueten amb una careta i encara gràcies. Tota una lliçó de ràdio pura. Potser no de ràdio de qualitat, però sí d'honestedat i ganes.

Decíamos ayer...

Avui estic de reentré,

No, no he estat a presó com Fray Luís de León abans d'aquell famós "Decíamos ayer...". Però mentalment es pot dir que no he estat disponible per reprendre el blog.

Reflexions sempre en tenim, però hi ha èpoques que o no tenim temps de posar-les per escrit o millor no plasmar-les, no fos cas que prenguéssim mal tots.

Ara, amb la vida un pèl més encarrilada i amb més (massa) idees al cap, estic a punt per tornar a escriure reflexions (ni bones ni dolentes, simplement meves) i tapar-les dins una ampolla, a veure si algú a l'altre costat de l'oceà la rep.

Després d'aquesta cursilada, millor simplement us dic: "Ben retrobats els que seguiu allà".

Una (modesta) recomanació: Avui és complicat, ja que tinc moltes recomanacions pendents, però he perdut el poc crèdit que tenia (si algun dia el vaig tenir) després d'estar anys sense publicar res. Per si algú encara vol fer el seu propi salt de fe, aquí la teniu: Dexter. Així de clar, no calen explicacions, és LA serie actual, per davant de tota la resta. Directa, profunda, ben rodada i amb mala llet. No es pot demanar més.