Els nazis ajuden a sobresortir

Avui estic repetitiu,

I ho dic literalment. El post d'avui podria ser 100% copiat del que vaig publicar aquí mateix el dia 10 de setembre de l'any passat, quan les declaracions de Ramon Tremosa. Partint d'un altre punt de l'espectre polític, avui ens llevem amb la noticia que ha publicat el Directe!cat amb les barrabassades que el número 2 del PP a Martorell ha publicat al Facebook, enviant Boada, Saura, Herrera i Zapatero a Auschwitz.

Ara podríem posar-nos a debatre sobre si a les xarxes socials la gent té massa hàbit de deixar anar la llengua o sobre si el text escrit ens permet transmetre totalment el to irònic o humorístic. Tonteries. El què hem de tenir clar, com ja vaig dir llavors, és que som molts que parlem i n'hi ha que creuen tan poc en les seves possibilitats de sobresortir que opten per estripar. I això és perillós.

Extracte del post Tremosa, fatxes, nazis i terroristes:

" És perillós perquè perdem la perspectiva. Ho sento molt, però comparar un president democràtic (qualsevol) amb un dictador feixista és una barrabassada. Igual que ho és comparar un moviment pacífic com el del 10J amb el terrorisme. O, fins i tot, comparar les decisions impopulars del govern amb majoria absoluta d'Aznar amb les polítiques armades i dictatorials de Franco.



Em sembla que el problema serà que un dia perdrem el punt de vista i els joves es pensaran que Franco era "un tio així com no gaire bona persona", que els terroristes "són uns paios que parlen així com molt radical" i que els nazis "són gent que no escolta als altres".


Vigilem, cuidem les paraules, perquè algun dia perdran el seu significat i no recordarem que moltes de les bestieses que ha fet l'ésser humà tenen un nom, algunes cognoms i tot. "



Una (modesta) recomanació: Per justícia, avui la recomanació ha de ser envers els mitjans digitals que fan feina de trinxeres. En molts casos els mitjans online es limiten a repetir com lloros les notes de premsa que els arriben o, directament, les noticies d'altres mitjans. Però n'hi ha uns quants que segueixen apretant per guanyar-se un crèdit complicat veient els seus pressupostos. Fa unes setmanes parlava precisament amb la directora d'un d'aquests mitjans i em comentava com de difícil és apostar per la qualitat quan la gerència només veu xifres a curt termini. Des d'aquí un agraïment i una reivindicació als que encara creuen en fer la feina ben feta.

Presumpció de (no) inocència

Avui estic rebel,

Aquest matí els diaris esportius obren amb la Copa del Rei. Res de criticable, evidentment, però l'excusa els ha anat de conya per passar de puntetes pel sobreseïment del principal càrrec contra Marta Domínguez.

Fins aquí, com dic, tot relativament correcte. S'entén que la noticia de la innocència de l'atleta tingui menys pes que l'anterior, la de la presumpta culpabilitat. No té la mateixa dosi de sorpresa, la conjuntura és diferent i, per ser sincers, no tothom se l'embeina amb facilitat. El què aquí vull debatre no és tant sobre els articles informatius que han carregat contra una atleta reconeguda i imputada per dopatge. És normal que s'informi d'això i que el to que es desprengui sigui negatiu. Avui el què toca carregar és contra els que fem humor i que, de seguida, aprofitem qualsevol 'sambenito' per riure'ns d'algú. I ho dic en primera persona del plural. Que quedi clar.

El cas de Marta Domínguez és dels més clars que hem vist fins ara, ja que en poc temps s'ha demostrat la seva innocència (el què creien dòping eren només plantes medicinals 100% legals segons l'Agència Mundial Antidopatge). I el mateix seria aplicable, per exemple, a Paco Camps, del que encara no s'ha dut a terme el judici, però a tots ens serveix per fer-ne broma.

Això vol dir que defenso la innocència de "el hombre de los trajes". Doncs no. La meva opinió personal és que si el jutgessin correctament se li passaria el to bru de la seva pell a base d'anys a l'ombra. Però això no treu que, almenys, hem de ser conscients no només de la influència que té un tractament informatiu d'un tema, sinó, sobretot, de la influència que té l'humor a l'hora de deixar marcats per tota la història als personatges més o menys públics. O sinó pregunteu-vos perquè Michael Jackson (declarat sempre no culpable) segueix arrossegant la creu de pederasta després de mort. I amb això no vull dir que cregui cegament amb la seva innocència, però sí que hi haig de creure oficialment.

És més, canvieu el nom de Marta Domínguez pel de Pep Guardiola. Si en el seu moment haguéssim fet tantes bromes sobre en Pep quan el van imputar per dopatge creieu que avui estaríem tots pendents de la final de Copa Barça-Madrid? Creieu que tindríem les sis copes de fa dos temporades al museu?

Hem de deixar de fer bromes sobre imputats? No, però almenys siguem conscients de les conseqüències i obrem amb coneixement.

Una (modesta) recomanació: Avui està clar: cervesa, patatones, olives, pernil, una bona pila de culés entregats i la copa a la tele. Així de fàcil.

Pernil de gla a mossegades... sí, i què?

Avui estic intermitent,

Aquesta Setmana Santa és, segurament, la més estranya de la història. I no em refereixo a fets històrics, que segur que n'hi ha hagut amb esdeveniments més transcendentals. Em refereixo a la conjunció de tot de casualitats que han convertit aquesta festivitat religiosa (ja rara en si mateixa pel seu caràcter semi-vacacional) en única.

Podríem parlar del fet que Sant Jordi caigui en dissabte setmanasantenc, també podríem parlar del Barça-Madrid que ha obert la setmana, però el més característic és la successió de clàssics. Sí, avui em posaré 'futbolero' (com altres vegades), però perquè no tinc ganes de posar-me seriós quan mitja Catalunya està de vacances i l'altra mitja com si ho estes.

He llegit moltes crítiques al fet que s'encadenin tants "partits de l'any" en pocs dies. Entenc que un clàssic s'ha d'assaborir, s'ha de paladejar aquell temps d'espera, el partit i el post-partit que dura una setmana o dues. Fins aquí estem d'acord. Seria com si el comparéssim amb un bon pernil de gla.

El bon pernil te'l mires abans, el tempteges, t'hi acostes, te'l poses a la boca sense pressa, l'assaboreixes i després et dediques a aguantar el gust a la boca, un cop l'has empassat. Amb els partits passa més o menys el mateix. Però ningú ha tingut mai la temptació de fotre una queixalada a la pota sense miraments? Ningú ha pensat en 'pelar' la pell dura del pernil, treure els trocets de greix i obrir tant la boca com sigui possible per arrencar-ne una explosió de sabor?

Per no allargar-me (que m'està agafant gana) dir només que no dic que sigui la millor manera de menjar un bon pernil de gla, però de vegades va bé, per un cop, fer alguna bestiesa.

Una (modesta) recomanació: No cal pensar gaire avui per endevinar què recomanaré: el pernil. I no només això, l'embotit en general. Diuen que no és gaire sa, que porta colesterol, que engreixa... m'és igual, sóc fan de l'embotit.

Independència, més enllà de les dades

Avui estic retractat,

Diuen que som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules. O alguna cosa similar. Però això no vol dir que no ens puguem retractar. I jo, em retracto. Ara fa uns mesos parlava del desengany independentista que havia percebut amb la darrera onada de referèndums, concretament la de Terrassa. Llavors parlava de xifres, d'assistència, de percentatge de vots... no me n'adonava que el problema no era de dades, sinó d'estat anímic.

Aquest cap de setmana s'ha tancat el procés iniciat fa més d'un any a Arenys amb unes sensacions molt diferents de les vallesanes del gener. És veritat que l'assistència ha sigut molt major (dins el poc impacte que la iniciativa ha tingut en general), però la diferència la veiem a les portades dels diaris, als bars, al carrer... Aquest cop sí que el referèndum no vinculant està entre nosaltres.

Per això dic que les dades han sigut el de menys. Tot i que a Barcelona tinguem un llistó tan proper i més oficial com el de la Diagonal, em quedo amb les editorials de les ràdios, amb les portades dels diaris i, sobretot, amb el debat polític, que ara sí que s'ha vist forçat per una major rellevància d'una iniciativa que en altres municipis havia sigut totalment anecdòtica.

Anem a algun lloc així? No ho sé. El què està clar és que si ens quedem parats no anirem enlloc i, el pitjor, ens anirem emprenyant més els uns amb els altres. Parlem, votem i així ningú podrà dir que a ell no se l'escolta o se'l menysté. La democràcia no consisteix només en votar per les generals, la democràcia consisteix en escoltar el poble i adaptar les administracions perquè siguin el més properes als desitjos dels ciutadans.

Una (modesta) recomanació: Avui més modesta que mai, ja que, com es diu vulgarment, me l'he hagut d'embeinar. Em limitaré a recomanar precisament això, el dur plaer de poder-se retractar. En primer lloc el cap intenta justificar una postura errònia pel simple fet d'haver-la pres prèviament, però quan ho penses amb calma i et pots corregir a tu mateix l'orgull és major, així com la sensació de tranquil·litat amb un mateix. Diuen que rectificar és de savis. Això no ho sé, però està clar que és de tranquils.

Rossell no tiene quien le escriba

Avui estic sorprès,

Les declaracions del president del Barça, Sandro Rosell, on, dins el marc d'un acte benèfic i amb la intenció d'augmentar la seva donació, va 'vaticinar' un 5-0 a la final de la Copa del Rei, em van deixar atònit. No perquè em semblessin millors o pitjors, sinó perquè era evident que serien utilitzades com a projectil contra la institució i contra una figura que es prodiga massa poc als mitjans.

Fins aquí tots d'acord. L'explicació de molts ha sigut que el president es va envalentornar massa o que no va mesurar correctament les repercussions o la seva pròpia capacitat oratòria. La darrera opció la descartaria, ja que crec que si hi ha algú conscient dels pocs recursos del president és ell mateix. La segona gairebé també, ja que la resposta madridista (i fins i tot blaugrana) era obvia. I la primera em sorprèn.

No hi ha causa, per tant? Sí, n'hi ha, però tampoc ens ha d'interessar tant. El que a mi em preocupa és que el president no anava preparat. Es fa estrany, i d'aquí la meva sorpresa, que en un acte on la única pregunta clara i d'inevitable resposta (ja que era la funció de l'acte) era el resultat final. I aquí és on va llepar Rosell.

Respostes a aquest fet només en surten dues: o l'equip de comunicació va ser incapaç de preveure la pregunta, que seria d'una incapacitat flagrant, o el president fa cas totalment omís a les directrius dels seus empleats. Qualsevol de les dues respostes em sembla dolenta tan per la institució com pels professionals que ens dediquem a la comunicació corporativa.

Una (modesta) recomanació: Seguint amb l'esport, i per deixar descansar el futbol, una recomanació basquetbolística: 5 on 5. Es tracta d'un magnífic joc online de gestió d'equips. Té el punt just de 'complexitat' a l'hora de preparar alineacions i fitxar, però alhora permet desconnectar del joc dies sencers. Una iniciativa magnífica, feta amb moltes ganes, moltes capacitats, però pocs recursos. Un 10.