La Vanguardia, un tòtem que entra fort

Avui estic billmurrayà,

Em refereixo al mític film Atrapat en el Temps, no a Lost in Translation... tot i que també podria ser. Avui em sento en un bucle, ja que aquest cap de setmana s'ha oficialitzat el llançament de La Vanguardia en català, un tema que hem parlat més d'un cop aquí i que ara preferiria no repetir, per no cansar-vos, però crec que l'ocasió s'ho mereix.

Vam tractar el tema amb el llançament del projecte del nou diari ARA i en diverses ocasions quan aquest dominó comportava la caiguda o modificació d'alguna peça important. I és que no es pot entendre el desbloqueig d'un projecte tan monstruós (i monstruosament lent) com el de la doble edició d'aquesta publicació dels Godó sense tenir en compte la pressió de l'ARA.

I com que això ja ho hem comentat abans, no em centraré en el perquè o en el quan del llançament, sinó en el com, on també ha tingut un paper importantíssim el rotatiu de Cultura 3. Si en el primer post sobre el tema comentàvem l'impuls que s'estava exercint a través de l'entorn 2.0 per preparar la societat per un nou diari en català, aquest cop hem de dir exactament el mateix. I és que des del Grup Godó han pres molt bona nota dels punts forts del projecte de sortida de l'ARA i els estan seguint al peu de la lletra... però amb més potencial.

La nova edició de La Vanguardia en català, com també vaig avançar fa un temps, parteix amb tres o quatre cossos de marge davant del seu rival, ja que té tota la infraestructura comunicativa d'un gegant, amb RAC1 com a punta de llança, la pròpia edició en castellà, El Mundo Deportivo i, en menor mesura, 8 TV... mitjans que, val a dir-ho, no tenen cap pudor en dedicar-se a l'auto-bombo en cos i ànima.

No és criticable, ni molt menys, que s'utilitzi els mitjans afins o, directament, propis, per generar interès en aquesta nova publicació (o edició), però aquí sí que em veig obligat a criticar l'excés que s'ha vist, especialment a RAC1, no només en quant a jerarquització de la noticia (que es comprèn), sinó en quant a sobredimensió.

M'explicaré amb un exemple, tot i que aquest cap de setmana n'hi ha hagut diversos. Aquest matí una persona tan moderada i, sovint, amant del 'fair play' com Jordi Basté (els seus comentaris de Catalunya Ràdio o TV3 en són un exemple a seguir) ha comparat la sortida d'una edició en català de La Vanguardia amb l'inici d'emissions de TV3. S'ha passat de frenada. O almenys li ha faltat afegir una petita menció a l'ARA. Llàstima. Haig de reconèixer que no és habitual en ell.

Per resumir, si bé em motiva enormement que una publicació del nivell i del reconeixement de La Vanguardia s'editi en català, em fa un pèl de por que des del Grup Godó es confongui l'auto-bombo amb l'autofel·lació. Al meu parer, aquest naixement té una importància enorme, brutal, per al català i per Catalunya, per tant, no fa falta que ningú li posi més pa que formatge. No fa falta perquè a les mans tenim un magnífic manxego sec d'aquells que t'omplen la boca.

Una (modesta) recomanació: Com sempre, acabem el post amb una recomanació personal. Hi haurà qui hi estarà d'acord i qui no, però jo sóc un fan enorme de l'humor semàntic, els jocs de paraules i les bestieses similars. Per tant, la recomanació està cantada: http://miccionari.blogspot.com/. Es tracta d'un recull de twits humorístics jugant amb la llengua, l'actualitat i l'entorn 2.0. Alguns estan agafats pels pèls... però normalment són els que més gràcia tenen. Per riure una estona i, sobretot, per tenir-ho al Twitter.

No és una tonteria

Avui estic irritat,

Alguna vegada he comentat el valor que veig als diaris esportius fora del seu àmbit merament informatiu i cronista (aquí en teniu un exemple). Això no treu que sóc conscient de la seva, si em permeteu l'expressió, 'poca transcendència', ja que estem parlant d'un àmbit de la informació que, tot i que socialment sigui molt seguit, podríem dir que en els aspectes 'importants' del desenvolupament global no té tant d'impacte. La 'hard politics' que es diu.

Però hem de vigilar entre el poc i el massa i aquest dilluns en vam poder veure un exemple. Com molts sabreu, em refereixo a la imatge del diari AS (que podeu veure a l'inici del post) on s'havia eliminat un jugador de l'Athletic de Bilbao perquè hi hagués fora de joc en contra del Barça.

Se n'ha fet molta mofa, i s'entén, ja que la bestiesa és tan gran que el primer que provoca és riure. Després hi ha hagut algú que ha començat a parlar d'indignació, però centrant-se en això tan habitual últimament de 'la caverna mediàtica', referit als mitjans de Madrid. Això encara m'ha irritat més.

M'explico. Com podem quedar-nos amb una anècdota o amb una simple crítica a l'ús partidista d'unes imatges en un mitjà d'informació? Estem bojos? On s'ha vist que en una democràcia s'alterin les imatges d'un fet noticiable i no es faci en un àmbit estètic o pràctic sinó amb total voluntat d'influir en el propi acte?

Entenc que el simple fet d'escollir una imatge o una altra, un angle o un altre i una posició o una altra afecta a la percepció que el lector pot tenir del fet. Però això d'alterar una realitat amb el Photoshop simplement per modificar-la em sembla que hauria de ser punible legalment. Per molt que estem parlant de futbol. M'és igual.

Ja n'hi ha prou d'acceptar bestieses en el món del periodisme, ja sigui polític, cultural o esportiu. Tinguem un respecte per la professió i denunciem legalment aquestes barbaritats.

Una (modesta) recomanació: Tot i semblar contrari a la tesi central del comentari d'avui, recomanaré precisament el Photoshop i una manera d'accedir-hi fàcilment: els tutorials online. L'oferta és infinita i ara no em dedicaré a llistar-la, però aquest recurs et permet, pas per pas, endinsar-te en l'ús d'una eina tan complexa com variada. Seguir uns passos ben establerts fa que et sentis segur, però, alhora, et mostra de manera pràctica els diversos usos que té el programa. Ideal per als que simplement saben quatre idees del programa, però no gosen atacar-lo amb hores.

La premsa hi ha de ser

Avui estic reenganxat,

Després d'una setmana que la feina m'ha impedit comentar res al blog, tornem i ho fem amb periodisme. I no amb la crisi de la premsa o la professionalitat dels periodistes, sinó amb l'exemple de la importància que ha de tenir sempre l'altaveu que converteix un fet local en un element de repercussió internacional ja no per la resta del món, sinó sobretot pels mateixos actors d'aquest fet.

Per il·lustrar aquesta funció aprofitaré un mapa interactiu que la BBC va publicar divendres al seu web. En aquesta aplicació podem veure imatges de 16 punts concrets de la plaça Tahrir del Caire durant les manifestacions de la revolució que ha obligat a la dimissió de Mubarak (i mira que ha costat).

D'aquests 16 punts en destacaré dos que exemplifiquen perfectament la importància que té per als manifestants el ressò mediàtic. El primer d'ells és un mur on els manifestants podien veure cada dia les seves aparicions en premsa. Això els donava l'impuls de seguir amb les seves protestes, ja que tenien clar, gràficament, que allò portava a algun lloc i no es quedava simplement en un acte esporàdic. Tenia transcendència.

El segon punt és més global, però a la BBC ho exemplifiquen amb les persones acampades al centre de la plaça. Són els bloggers. No cal dir (perquè ho ha dit ja tothom) que aquesta ha sigut realment una revolució transmesa en temps real. Tot i les mancances que ha suposat l'eliminació d'Internet en molts moments a tot el país, els bloggers, tuitaires i comentaristes 2.0 han estat sempre presents i no per repetit aquest fet ha de perdre importància.

Com a anècdota, comentar que també hi havia un punt de distribució d'aliments de Kentucky Fried Chicken. És només una anècdota, però m'ha semblat molt icònic. I és que la globalització, com tot, té aquestes dues cares.

Una (modesta) recomanació: Després de tants i tants dies sense actualitzar el blog les recomanacions serien moltes. Però tot i haver passat una setmana la recomanació ha de ser d'últim moment i sense justificació. I és que m'ha vingut al cap una cançó d'aquelles que no et treus del cap en dies. Es tracta del Perquè he plorat de la magnífica Mar i Cel, l'obra d'Àngel Guimerà que Dagoll Dagom ens va fer immortal l'any 1988 (i va repetir correctament el 2004). No té absolutament res a veure amb el tema central d'avui, però tenir aquesta meravella al cap durant dies crec que és un bon obsequi.

"Hoy debe ser un gran día..."

Avui estic tens,

Teòricament és un estat personal, però diría que últimament no sóc l'únic que està tens. Entre l'augment del fred, la situació econòmica, les revoltes polítiques i mil i una coses més, estem passant tots uns dies 'dolents' podríem dir. I no em refereixo tan a dolents com a negatius objectivament, sinó d'aquells dies que no estas bé, tens com mala llet a dins.

Però de vegades, com diu la cançó, ha de ser un mateix el que es cregui que "hoy puede ser un gran día". Doncs intentem-ho, fem un salt de fe i siguem els primers de pensar que "hoy DEBE ser un gran día". I unint els temes habituals del blog, em limitaré a fer un conjunt de recomanacions de webs i blogs que ens poden ajudar a riure una estona, a destensar-nos. Aquí els teniu:

Failblog: Web de vídeos i imatges divertides sobre 'cagades' i errors des de lingüístics (en anglès) fins a les típiques caigudes o atacs de riure.
Lamebook: Situacions de Facebook divertides. En anglès.
Cuanta Razón: Imatges amb subtítol. En castellà. Moltes actualitzacions diàries.
As my junk: Fotos reals on diversos objectes inanimats semblen ser elements fàl·lics per punt de vista de la foto.
PhotoshopDisasters: No fa falta explicar molt més.

I no podia deixar passar una eina on l'humor impera: Twitter. Allà hi trobareu diàriament humor semàntic (miccionari per exemple) o temes del dia humorístics (bisbalfacts, ...).

En teniu més? Endavant, esperem les vostres recomanacions a comentaris.

A les fosques

Avui estic intranquil,

Aquestes últimes setmanes estem passant per uns moments molt complicats en països on fins ara donàvem per feta certa 'tranquil·litat' social. No estic parlant de països democràtics al 100%, però sí d'estats on s'havia arribat a un statu quo que permetia certa comoditat a la gran majoria de la seva població.

Del cas d'Egipte en puc parlar poc, ja que només conec del país el què n'he vist als mitjans, però de Tunísia sí que en puc parlar amb més coneixement de causa, ja que l'he visitat diverses vegades.

No sóc un expert en política internacional, ni molt menys, però sí que he pogut veure un país estable, que s'associava amb alguns dels mercats globals i que, poc a poc, tenia vies de sortida de l'habitual estat d'oblit en què estan la gran majoria de països africans (per no dir tots).

Però el meu objectiu no és debatre sobre la revolta tunisiana, ni tampoc sobre l'egípcia. El meu objectiu avui és mostrar la meva intranquil·litat per l'obsessió gairebé malaltissa de mantenir la resta del món a les fosques sobre els processos que estan tenint lloc.

Crec que ens hem acostumat massa a allò de 'les autoritats no permeten l'entrada de mitjans estrangers' o 'no ens és possible comunicar-nos amb el nostre enviat especial'. On estem anant a parar? Jo no opinaré sobre la necessitat o no d'una intervenció externa a Tunísia o a Egipte, però el què no es pot permetre és que sigui impossible d'informar-se del què està passant allà.

No podem mostrar-nos flexibles amb la censura i la persecució de periodistes que, dia rere dia, patim en entorns de crisi, ja sigui esporàdica com els casos comentats, o crònica, com en entorns de conflicte (a alguns països sud-americans em puc referir, per exemple). Prou de tapar boques, prou de mantenir-nos a les fosques. Aquí sí que han d'actuar les tan considerades 'autoritats internacionals'. I no em val que em diguin que per Internet es poden trobar informacions. Amb això no n'hi ha prou.

Una (modesta) recomanació: Preferiria no recomanar res en aquest post, ja que l'ocasió s'ho mereix. Però com que no vull trencar la tònica habitual em limitaré a recomanar-vos que dediqueu uns minuts a buscar per internet conceptes com 'censura en latinoamerica', 'periodistas muertos' o 'periodistas desaparecidos'. No es pot seguir permetent.