Entre carques i fulanes

Avui estic espantat,

Per un cop, i sense que serveixi de precedent, avui m'espanto per mi mateix. Sempre m'he considerat una persona moderna, de mentalitat oberta, però el debat obert per Irene Rigau sobre una vestimenta "més igualitària" a les escoles m'ha fet dubtar.

En primer lloc, dir que jo sóc fruit de l'ensenyament públic i democràtic, per tant no he anat mai amb uniforme a l'escola. Però crec que aquí, com comentava en Jordi Basté aquest matí a la seva editorial, no discutim sobre uniformes, sinó sobre bates o elements igualitaris. I en això ja hi estic més d'acord.

En el cas del periodista de RAC1, ell parlava d'igualtat enfront del mestre com a manera d'elevar el docent al lloc que li pertany per tal de poder exercir la seva feina amb els recursos suficients. Hi podríem estar d'acord. Però jo ho vull agafar més en l'àmbit d'una certa decència estètica.

He sonat molt carca, ho sé, però veure les pintes que porten alguns nens i nenes a l'escola em fa témer pel futur del país. Així de clar. Crec que portar bata pot ajudar als nens a ser conscients que són nens, que estan a l'escola i que els passis de models els poden deixar per més endavant.

Sé que marcar uns límits (tipus alçada de la faldilla o no ensenyar fins els baixos dels calçotets per posar exemples diferents) mai és una solució. Per això crec que la bata de tota la vida pot ajudar.

Bé, el què en realitat ajudaria és que els pares, tots, tinguessin una mica més de senderi i a casa seva marquessin uns certs límits. Però això ja seria demanar molt.

Una (modesta) recomanació: Difícil avui recomanar alguna cosa, però em quedo amb la sèrie gamberra de la temporada, que vam comentar fa uns dies a TeleDiscreta. Es tracta de Raising Hope i ens va bé per demostrar com no s'ha de criar a un nen. Això sí, en aquest cas, tot i les bromes escatològiques, la permissivitat, el semi-maltractament i la deixadesa, hi ha amor. I el més important, rius.

¿Las blancas o las negras?

Avui estic desconcertat,

Sincerament, ja no entenc res. No és que abans entengués molt el món, algun cop ho hem comentat (aquí per exemple), però després de la il·legalització de Sortu estic perdut.

En el seu moment ja vaig comentar que qualsevol procés de pau és llarg, difícil i, sobretot, molt poc regular. Sempre hi ha moments on sembla que vas endavant i moments que sembla que vas enrere, però els dos costats han de demostrar que la voluntat és assolir un objectiu comú i intermig. Si aquesta premissa es manté, el procés té futur, per molt que el camí hagi de ser llarg. El problema és quan una de les dues parts fa un pas i l'altra, en comptes de mantenir-se estàtica o, fins i tot, fer també un pas d'acostament, es dedica a atonyinar encara més.

Això és el què ha pasat amb la resolució sobre la il·legalització de Sortu.

No vull pretendre que aquesta teòrica censura del terrorisme per part de la nova formació sigui presa com un pas inequívoc cap a la pau, però està clar que més del què han fet no poden fer. Ningú, repeteixo, ningú podia esperar que Sortu fes més del què fa fet, per tant, a què ve seguir aixafant aquest nou partit que presentava una alternativa per a l'independentisme menys bel·licós.

Segur que aquí hi ha mil lectures estratègiques polítiques, però el què ens queda a la gent del carrer és que es va il·legalitzar un partit per no condemnar els actes terroristes, però que quan ho han fet, tampoc ens els hem volgut creure. Em sona massa a allò de l'Eugenio de las blancas. Ah ¿y las negras? También, también.

Una (modesta) recomanació: Parlant de Sortu, no puc passar per alt una barbaritat, molt menys transcendental, però encara interessant: el logotip del partit. On s'ha vist una imatge corporativa tan tremendament dolenta? Com a recomanació em quedo amb la de buscar per Internet logotips millors. La part bona és que us portarà molt poca feina, ja que diria que un logo pitjor només es pot trobar la Atalaya, i encara gràcies.

I tu per a què serveixes?

Avui estic motivat,

Qualsevol element no previsible em motiva. Crec que tot el que es surt de la norma és estimulant, ja que dóna lloc a especulacions, a anàlisi i a debat. En aquest cas, a més a més, tots aquests treballs de previsió tenen un component d'atzar. Em refereixo a les noves eines que ens proporciona Internet i al seu ús, aprofitant el cinquè aniversari ahir de Twitter.

El primer cop que sents a parlar d'una recurs com aquest la pregunta és clara: I per què serveix? La resposta, però, no ho és tant.

Tu pots explicar què fa o què es fa amb una plataforma com Twitter, com Facebook, com LinkedIn o com qualsevol altra, però mai, repeteixo MAI pots anticipar quin serà el seu ús. En primer lloc, perquè l'ús no es pot prefabricar.

L'ús social és el resultant d'interaccions imprevisibles i, sobretot, de variables que no pots imaginar. Per entendre el conjunt de persones com un tot cal haver-se format en sociologia, en humanitats i, fins i tot, en antropologia. Imagina't si aquí hi afegeixes la variable del ritme d'accés (no tothom utilitza una eina a partir del primer dia). La previsió és impossible.

I, en segon lloc, perquè l'evolució d'aquests usos és fruit d'idees i de missatges inesperats que, sense saber com, tenen major impacte, alhora que són el resultat d'usos diferents segons cada persona.

Per fer-ho senzill. En el cas de Twitter, la fórmula inicial és simplement la d'un SMS penjat a la teva 'web'. A partir d'aquí, la resta ja no és Twitter, sinó l'ús que fem de Twitter. Per alguns aquesta plataforma és una via d'obtenció d'informació. Per altres és una via purament humorística. Mireu quins usos més diferents poden sortir (actualment) d'una mateixa plataforma. Exactament la mateixa.

És més, cal tenir en compte que un no utilitza l'eina sempre de la mateixa manera. Segur que els que sou habituals a la plataforma de microblogging seguiu a persones per diverses raons: perquè sou amics, perquè sou companys de feina, perquè us fan riure, perquè us donen informació, perquè us fan pensar... Si analitzeu la vostra llista (exercici molt recomanable quan es té temps) veureu que la mateixa eina us serveix, alhora, per diverses funcions.

Per tant, aquí és on radica, per mi, la motivació més gran que presenten les noves eines online: la imprevisibilitat. Podem imaginar mil eines online, però existeixen milions d'usos per a cadascuna d'elles.

Una (modesta) recomanació: Aquest cap de setmana, i lligant-ho amb les eines 2.0, tindrà lloc a Castellar del Vallès el primer Torneig Padel 2.0 Open Nacex, una iniciativa impulsada per Elitsports i gairebé exclusivament a través de Twitter i Facebook. Aquest, com d'altres exemples, són la mostra que els diversos altaveus que ens proporciona la Xarxa tenen, en cada moment i per a cada persona, usos diferents.

Quan la ràdio surt de la cova

Avui estic content,

Ja sé que no és habitual que obri el post amb una sensació positiva, però també pot passar. I és que divendres el Tot està inventat va fer la seva festa dels 200 programes a la discoteca Titus Carpa i va ser un èxit.

Després d'anys de treballar a la ràdio he passat per diversos models de programes, però sobretot models de fer ràdio. I el Tot està inventat també. Primer vam començar fent un programa en diferit, d'aquells que vas enregistrant per fragments, on el muntatge i les repeticions ocupen més temps que el material en si. En la seva segona temporada el programa va passar a fer-se en directe i en horari nocturn. Aquí vam començar a viure això del 'Directe', en majúscula. Els errors, els encerts, els moments de dubte, el temps... tot factors que canvien la forma de fer ràdio.

Durant aquesta segona temporada es van començar a incloure edicions amb públic a l'estudi, que fa el programa molt més real, més proper a l'oient. Però res com l'edició 200, en una discoteca mítica de Badalona i amb un centenar de persones davant, esperant que els donis alguna cosa.

La veritat, i obvio falses modèsties, és que l'equip va respondre de manera excel·lent. Fer un programa com el Tot està inventat en directe, tan dinàmic, amb tant material, tants jocs de músiques, de talls... tot això dóna molt d'espai pels errors. A nivell tècnic no és habitual un programa així i si s'hi afegeixen els típics problemes d'última hora la mescla es converteix en explosiva. I sempre explota. Però l'equip va respondre molt bé.

Engegar sempre és el més difícil. Busques aixecar el públic en els dos primers minuts. Inconsciència. El primer que trobes és que el públic no ho posa fàcil, no regala res. Però si el treballes, ets honest i jugues les teves cartes amb força, la ràdio també és física, també és directa, també és real.

Fer sortir de la cova un programa radiofònic, acostar-lo al públic i fer-ho durant una hora sencera, sense contemplacions, sense falsos directes, esperant que l'audiència estigui allà i reaccioni a cada acudit, és aspirar a molt. Però quan surt bé... quan surt bé és indescriptible.

I ara què? Doncs no ho sé, però prefereixo no preocupar-me'n. Em quedo amb el camí.



Des d'aquí agrair a tots els oients que van venir i a tot l'equip del programa una experiència que va demostrar que el Tot està inventat i la seva gent són més del què qualsevol podia esperar fa 3 anys.

Duran i Lleida vol moure els fils

 Avui estic sorprès,

Ja fa uns dies que sabem públicament de l'adéu de la sèrie Infidels de TV3. Jo la veritat és que no l'he seguit gens, però els fragments que he vist (principalment del resum en acabar l'APM?) m'ha semblat una sèrie ben filmada i molt (remarco el molt) pujada de to. Per mi cap problema, crec que ja toca treure'ns de sobre alguns tics massa proteccionistes. Com a molt podríem discutir si s'hauria d'emetre mitja horeta més tard. Que cadascú opini.

Però el debat aquí s'ha obert perquè a la xarxa (aquest ens sense amos i amb massa gent parlant sense saber res) s'ha estès el rumor que CiU, i principalment Unió, havien pressionat perquè la sèrie es deixés d'emetre. Rumors fins ara. El sorprenent és que Josep Antoni Duran i Lleida, president de la formació, ha publicat al seu blog que ells no hi tenen absolutament res a veure... alhora que ha aprofitat per criticar la sèrie tot i afirmar que no l'ha vist.

Fins aquí podríem parlar d'una patinada del carismàtic líder demo-cristià. El què em sembla ja excessiu, i ha passat bastant per alt als mitjans que he vist, és la seva afirmació "Ja ens agradaria tenir una mica d’influència sobre TV3". Tot i després maquillar-ho amb un "respectant, òbviament, la professionalitat dels seus periodistes" em sembla directament una barbaritat majúscula.

Entenc que Unió (com la majoria de partits, sempre) es senti poc representada als mitjans de la Corporació. Ho puc acceptar, tot són opinions. Però afirmar que voldrien tenir-hi influència és extremadament antidemocràtic.

En definitiva, i perquè no vull enganxar-me els dits, ja que m'encén aquests tics dels 'poderosos' (tots) d'intentar controlar els mitjans, que m'ha sorprès molt que algú posi per escrit, per molt que sigui a Internet, una bestiesa com aquesta. I encara més Duran i Lleida, sempre molt correcte.

Honestament, el primer que vaig pensar és que era fals.

Una (modesta) recomanació: Sense modèstia, amb orgull, amb molt d'orgull. Aquest divendres el Tot està inventat (el programa que faig amb un equip magnífic a Ràdio Ciutat de Badalona) fa 200 programes i ho celebrem amb un directe amb públic a Titus Carpa, la sala més mítica de Badalona. Podeu trobar més informació al blog del programa. Evidentment, hi esteu tots convidats.

Han perdut el cap

Avui estic ofès,

Intentaré ser breu perquè crec que tots estareu d'acord amb mi. Actualment molts mitjans espanyolistes han perdut el nord i diuen bestieses. Així de senzill. I ja n'hi ha prou, tu.

Podria dir que estic emprenyat, irritat, cansat, però el pitjor és que ja he passat tots aquests estats per passar a trobar-me en una situació pitjor. I és que estic ofès no només pel què diuen, que evidentment és sense fonaments, per tant ens hauria de relliscar, estic ofès com a ésser humà de pensar que algú que es dedica a tertuliejar pot dir tonteries tan grans i, n'estic segur, saber que són barbaritats.

Segurament hauríem de deixar de mirar a Madrid, però és inevitable. En primer lloc perquè quan parlen de tu tendeixes a posar l'orella, per molt que no sàpiguen ni qui ets. I en segon lloc, i per això el comentari avui, perquè a l'APM? de TV3 ens en posen talls constantment.

No sé si potser seria millor tancar els ulls i no veure-ho.

Jo, us ho dic en confiança, primer m'ho prenia a broma, però la situació actual, les afirmacions tan a nivell polític com cultural o, fins i tot, esportiu, em duen a pensar que ara són ells els que s'ho prenen a broma i nosaltres els que notem aquella inflor tan característica a la zona pèlvica que provoca, irremeiablement, un esclat. Pot ser que ens rebenti la part inflada, esperem que no, en pro de la nostra descendència, o, el més probable, que rebentem nosaltres i decidim fer un pas per distanciar-nos d'aquesta gent que no saben el què diuen.

Jo accepto qualsevol crítica i qualsevol postura política. Fins i tot les antidemocràtiques (mentre siguin simplement postures de pensament, no d'acció, clar). Però el què no puc acceptar és que es falti a la veritat. Hi ha massa gent que ASeja a les teles de Madrid. I no són tan pocs com volem pensar.

Una (modesta) recomanació: Claríssima avui la recomanació. I estava pendent des de fa molt temps: APM? Mai amb tan poc material s'havia fet tan bé. Guió, sarcasme, humor... "No hase falta que dise nada más"