Unes reaccions reals?

Avui estic content

Crec que hem viscut unes eleccions històriques. No per la seva repercussió política (que també), sinó perquè crec que és el primer cop que les reaccions als resultats han sigut més o menys honestes.

Potser sóc un il·lús, però excepte Puigcercós (alies Gall d'Indi) la resta han reaccionat com tocava. Fet que no és habitual.

Fem un repàs a les reaccions i als resultats.

Per cert, que ningú esperi grans novetats o primícies. Aquí només una lectura personal del què vaig viure. Esteu avisats.

CiU
De llibre. Amb les enquestes totalment a favor es van mantenir moderats. Van esperar fins que la victòria era totalment clara, conscients que fins a l'últim moment no es resol res (ho saben per experiència).
Un cop van sortir, menció d'honor per Mas en un discurs que mostra l'abans i el després d'un president. És l'exemple a seguir per a qualsevol guanyador. A veure si no és un miratge...

PSC
La nit no podia començar pitjor. Enquestes claríssimes i un ou esclafat a la cara d'Iceta. Només li faltava això. Tenint clar que no tenien res a perdre, van optar de seguida per acceptar la derrota. Gest intel·ligent, ja que en cas que les enquestes distessin molt de la realitat, el gest seguiria honrant-los.
Un cop els resultats van ser ferms, sorprenent discurs de José Montilla. Segurament el millor discurs del que ha sigut el president més gris de la democràcia catalana. M'imagino que la pressió l'ha pogut i, ja sense pressió, ha parlat com una persona i no com un ninot al que uns i altres han manegat i han intentat reformular sense èxit. A partir d'aquí, tothom a posar-hi mà. Saltaran xispes... i alguna dent d'un cop de colze.

ERC
Enquestes dures, resultats pitjors, reaccions de presidi. Amb les enquestes, la reacció lògica: prudència. Sabien que ells sí que podien perdre si s'autoanalitzaven en una situació tan complicada. Això sí, acceptar la victòria de CiU aviat permetia obrir ponts abans del minut zero.
Amb la guillotina ja passada, la pitjor de totes les reaccions. El fracàs absolut reclama, almenys, apuntar algun moviment cap a l'autocrítica. Puigcercós demostra el què molts temien i van demostrar les urnes. Això no va enlloc.

PPC
En un dels anys en que la C més ha sobrat, les reaccions han sigut les adequades. Habituals de les serpentines encara amb enquestes, aquest any s'han moderat un xic més, però sabien que havia de canviar molt tot perquè no s'apuntessin una victòria gairebé històrica.
Amb els resultats a la mà, encara millor del què pensaven. Podien celebrar-ho sense cap avergonyiment. Això sí, van demostrar la caiguda de la C del nom PPC cada cop que es referien a les generals. Quan guanyes has de gaudir de la victòria. Si el primer que dius és que és un pas cap a la següent vol dir que aquesta victòria t'importa tant com la temperatura d'aquesta nit a Kuala Lumpur.

ICV-EUiA
Les enquestes eren positives, però Iniciativa seguia mantenint-se a l'ombra. Els resultats van millorar les previsions negatives, però la reacció també va ser adequada. Mitja celebració per no perdre tant com es preveia, però alhora ambició per recuperar el què s'havia perdut. Un exemple a seguir per molts, ja que amb aquest punt d'ambició han tapat que la dreta els treu dos caps i mig.

C's
Molestos per tothom. En els debats d'enquestes (principalment a TV3 que és el que vaig veure) van ser molestos perquè sobraven, tan a nivell polític com mediàtic. Són un rara avis que no porta enlloc, però que no acaba de marxar. Només Rivera té un cert discurs. La resta són de túnel dels horrors.

SI
Nous en tot això, van demostrar l'excessiu pes proporcional de Laporta. L'home de l'"Al Loro" va tenyir el discurs de Solidaritat d'aquell to de "jo sóc el millor i m'haureu d'acabar fent reverències". S'entén que sortissin contents, però no pots posar-te gallet quan saps que la meitat dels vots et duraran el què dura un esternut.

Pel que fa a la jornada, indignant que es comencés el recompte pels feus de Plataforma. Si els tres escons de la formació xenòfoba haguessin durat dos minuts més als gràfics ja em veig fent cua a la Jonquera amb la roba dins el maleter.

La resta de bolets es van quedar sense representació, sobretot Carretero, que veu que de vegades les copies resulten més rendibles que els originals. I no penso parlar de Carmen de Mairena. No val la pena.

Una (modesta i passada) recomanació: Ho havia fet algun cop en un partit del Barça. Seguir un esdeveniment important per Twitter és un luxe. Comentaris i més comentaris seguint l'actualitat a l'instant. Crítiques a TV3, a PxC, a ERC, alhora que elogis per tots ells. Com vaig dir al meu Twitter, és meravellós seguir la història en directe, ja sigui per millorar o per empitjorar.

Optimistes? Encara en queden

Avui estic outsider,

Reconec que no toca, però em nego a parlar de les eleccions. En primer lloc perquè crec que en parla tanta gent, que segur que el què podria dir ja ho ha dit algú altre... i sovint amb més sentit que jo. I en segon lloc perquè m'he cansat que durant la campanya hagin sorgit temes que, als pocs minuts/hores/dies, han desaparegut (ingressos de cada candidat, cara a cara, jocs anti-immigrants...).

Per tant, i fent honor al nom i sentit d'aquest blog, avui parlaré de sensacions. Parlaré de la sensació que fa anys que tenim que el món no va bé. I Catalunya menys. Fa temps que tenim l'estigma de 'català emprenyat' i sovint la confonem amb la idea de 'català pessimista'.

És molt culé, ho sé, però crec que no hem de confondre el desencís en relació la situació actual amb la impossibilitat de veure un futur millor. I no ho dic en clau política, sinó social.

Avui ens hem aixecat tots escoltant o llegint el nomenament de Mariona Carulla com a presidenta de l'Orfeó Català. En la major part de tertúlies, així com en les columnes dels diaris i informatius televisius s'ha venut aquest fet com la constatació visible que s'ha deixat enrere l'època Millet. Aquella època de corrupció i de lladres, que van enfonsar salvatgement un element clau per entendre la durabilitat del catalanisme en moments complicats.

Aquest tractament mediàtic, i fins i tot social, m'ha fet veure que no som pessimistes. Som realistes, això sí. Sabem que no anem bé, també sabem que no es veuen vies d'escapament. Però quan veiem un canvi tots correm a pensar que les coses poden anar millor.

Som optimistes.

Una altra cosa és si passem del pessimisme a la credulitat, ja que Carulla formava part de la Junta del Palau en històriques circumstàncies (per negatives). Però això no em pertoca a mi jutjar-ho. Simplement veig un cert optimisme en els mitjans, tot i la greu situació que ha assolat el Palau, i això em fa pensar que per molt que ens aixafin, sempre tindrem al cap la possibilitat d'aixecar-nos... per molt que sigui utòpic.

Una (modesta) recomanació: Avui farem una recomanació molt etèria, però important per valorar l'optimisme humà. Recomano els aforismes. Aquelles frases que, ben utilitzades, et fan créixer al pit una sensació d'engrandiment. Aquelles frases que et fan passar de l'optimisme al pessimisme només de sentir-les. Sé que és fals. És postís. És trampós. Però quan pitjor estàs també és important buscar trucs que et facin creure que la vida pot anar millor. És enganyar-se? Sí. Però si ens fa sentir millor i no ens fa mal, perquè no ens hem d'enganyar?

I la ràdio què?

Avui estic  ofès,

Resulta que fa anys estem parlant de la crisi de la premsa escrita (ja ho hem comentat aquí o aquí per exemple) i també del canvi de model a la televisió. Però ningú es recorda de la ràdio. Ahir me'n vaig adonar quan em van preguntar "escolta, i la ràdio seguirà molts anys o què?".

A priori sembla una pregunta innecessària. Però la realitat és que tots els mitjans estan en canvi de model (o potser desaparició, segons diu algú) i de la ràdio pocs en parlen. Perquè?

Bé, crec que en primer lloc perquè la inversió radiofònica és molt menor que en altres sectors. La gent nota molt menys la falta de recursos que en premsa o televisió.

Però el factor essencial és la ponderació de "l'efecte Internet" a la ràdio. En televisió tots tenim clar que les audiències s'han fragmentat per la multiplicitat de canals via TDT i alhora s'han reduït per la quantitat de gent que mira televisió, sobretot series, via Internet. Pel què fa a la premsa, la quantitat d'informació d'actualitat present a la Xarxa i la seva immediatesa redueixen clarament el paper de la premsa escrita. Però on queda la ràdio amb tot això? S'han reduït les seves audiències?

Si observem les dades a nivell espanyol, l'EGM mostra que la ràdio ha patit certes fluctuacions, però que segueix mantenint el seu paper dins la societat:

Si optem per les dades del Baròmetre de la Comunicació (del que em refio relativament) veiem que a Catalunya sí que hi ha cert desgast, molt poc apreciable, des de fa un parell d'anys:

En ambdós casos, però, crec que hi ha un error entre contingut i suport. La gent que escoltem la ràdio en 'diferit', o sigui, podcasts, estem comptats com a oients de ràdio? O en canvi ens compten a usuaris d'Internet només?

La ràdio sempre s'ha dividit en dos tipus de programació: programes lligats a l'actualitat (informatius, tertúlia, ...) i programes no lligats a l'actualitat (humorístics, temàtics...). Pel què fa als primers, el seu ús és molt temporal, evidentment. En canvi els segons són carn de podcast, ja que te'ls pots escoltar amb cert retard i no perden ús.

Ja he dit més d'un cop que la ràdio per podcast és un recurs molt interessant. Et permet escoltar el què vulguis quan vulguis i on vulguis. Però en realitat, la ràdio sempre ha sigut això, excepte el quan vulguis. La major part d'audiència de la ràdio es forma en altres situacions, com a element paral·lel a la seva activitat principal en aquell moment (al cotxe, a casa mentre es cuina, mentre es planxa, al carrer durant el trajecte, al tren...).

Tots aquests usos fan que la navegació per Internet no desgasti l'audiència de la ràdio. En cap d'aquestes situacions pots substituir la ràdio per Internet. Com a molt pots substituir la ràdio per un podcast.

Per això crec que les audiències es mantindran estables. Això sí, sempre i quan ens comptin als oients de podcast com a oients de ràdio.

Tornant a la pregunta inicial, la ràdio tinc clar que no desapareixerà. Això sí, també passarà per un període d'adaptació als nous entorns. En tenim un exemple clar amb l'ús de les noves tecnologies DURANT els programes. Molts som conscients que la gent ens escolta davant l'ordinador i per això motivem l'ús de les xarxes socials, per augmentar la vinculació oient-programa fora de l'hora d'emissió i, alhora, per generar debat durant l'hora d'emissió.

Una (modesta) recomanació: Fa temps que no recomano música, tot i que avui tocaria ràdio o Internet, intentaré vincular-ho tot. Fa unes setmanes el nostre tècnic de so, David Rius, ens recomanava un grup de country, Twang. Després d'escoltar-los no he pogut evitar posar-los al programa d'avui (Tot està inventat). Les seves versions de tot tipus de temes (Bee Gees, AC/DC, Britney Spears, Motorhead...) són magnífiques, impagables, i les podeu trobar totes a Spotify. Veieu, música, ràdio i internet. No és tan difícil.

Eleccions antigues

 
Avui estic reflexiu,

Sé que alguns ho trobareu repetitiu, ja que el tema el vam comentar ahir al programa (el podeu escoltar aquí, Tot està inventat), però no he pogut evitar repetir-me: Les eleccions em semblen cada any més antigues.

Evidentment, en aquesta època oficialment electoral el que menys de gust ve és reincidir en eleccions, partits, polítiques i programes, però també és evident que costa sortir-se'n.

Jo, avui, l'endemà de l'inici oficial de la campanya electoral, el què em pregunto és: "perquè fan falta tants paripés"? Com pot ser que encara algú ens intenti fer creure que hi ha una època electoral? Però si tots som conscients que, més o menys, les eleccions es comencen a preparar quatre o cinc anys abans.

I no només aquí. El cas americà és un altre extrem, on els candidats a les primàries intenten nedar i guardar la roba, pensant ja en les següents generals. Per tant, si som conscients tots d'això és una barrabassada que tots estem pendents del moment que es 'pengi' un cartell (que ja no es pengen) per donar el 'tret de sortida' a la campanya.

D'altra banda, i aquí acabaré, perquè tampoc em vull allargar, les eleccions es queden antigues per les expressions que utilitzen. El primer exemple el vaig sentir a la ràdio, però no puc identificar a quina (demano disculpes per citar sense font): "la tradicional enganxada de cartells". Però hi ha moltes més expressions que cansen ("partits amb representació parlamentària", "en un acte a Viladecans -per posar una ciutat-", etc...) i també moltes més fórmules que s'han quedat caduques, com per exemple les entrevistes de perfil on el més original que pregunten a un candidat és: "mar o muntanya?". I el pitjor és que els caps de campanya ja han ideat la resposta que més escau al seu candidat.

Necessitem una renovació, ja no per qualitat democràtica, sinó almenys per fer més interessant un procés que, ens agradi o no, siguem optimistes o no, marca cada quatre anys el futur d'un país.


Una (modesta) recomanació: Abans d'escriure aquest article volia recomanar-vos els estudis lingüístics que avui són tan presents a tots els mitjans sobre els lemes de campanya. En general podem estar d'acord o no en les conclusions que es treuen, però és interessant llegir o escoltar reflexions serioses sobre un producte, el lema, tan breu i, alhora, tan important. Però a mig escriure l'article m'ha assaltat Lou Martín a RAC1 amb el seu qüestionari als candidats. Ja he dit més amunt que els qüestionaris han perdut la gràcia, però Martín passa del "mar o muntanya?" al "quan fa que no folla?". Sí, és una renovació que pot sonar barroera, però és una renovació!

Un món massa gran

Avui estic sobrepassat,

I no només perquè m'ha sigut impossible actualitzar el blog durant massa temps. Estic sobrepassat perquè Internet ens ha obert un món que, ara, veiem que és massa gran per a nosaltres. Quan et pares un moment a veure com ha canviat la nostra vida la Xarxa te n'adones que en els últims 20 anys el més important del què hem guanyat és l'accés a un univers nou, ja siguin continguts, persones o formes de viure i ser.

Cada any augmenta exponencialment la nostra interconnexió amb el món i això ha donat lloc a un dels sectors de negoci més importants d'Internet: la gestió de continguts.

Si fa 25 anys algú ens preguntés: "Escolta, quin serà el negoci més important d'Internet?" cadascú hauria contestat alguna cosa diferent, però està clar que un buscador no. Tots hauríem pensat en humor, pornografia, continguts informatius, però ningú podia esperar que la Xarxa ens arribés a saturar tant que necessitéssim algú que ens l'ordenés i que aquest, entre cometes, "dominaria el món".

Aquest va ser el primer pas, el pas Google. Però ara n'hi ha molts més. Les xarxes socials (Facebook, Twitter, ...) van començar amb l'objectiu de passar-se fotografies entre els amics i de mantenir el contacte, però ara estan focalitzades, sobretot Twitter, en les recomanacions.

Diàriament apareixen desenes de webs dedicades a valorar i comentar elements, ja sigui entorn una temàtica concreta (El Tenedor) o en general (Ciao). Algunes es basen en recomanacions de compra, altres simplement en passar-se acudits, vídeos o altres materials. La part bona és que són horitzontals, no hi ha algú (com passa per exemple en aquest blog) que recomana i els altres escolten. En les noves (bé, no tant noves) xarxes socials són els propis usuaris els que recomanen. 

Estaríem parlant de la màxima democràcia? Potser. Igualment, i ho dic per casos com el de Menéame, tota democràcia té un problema, que es converteix en la dictadura de la majoria. Entorns com aquests online creen per si sols normes i rols socials, que acaben degenerant en l'eliminació dels que no segueixen els patrons 'acordats'.

Igualment prefereixo ser positiu. Donem-nos temps, a veure si aconseguim una normalització absoluta.

Una (modesta) recomanació: Ara podria recomanar qualsevol de les mil webs de recomanacions. Però si m'haig de quedar amb una, ni que sigui per la temàtica, varietat i brevetat, em quedaria amb Wwwhat'snew, una web en castellà sobre aplicacions web on es pot trobar, literalment, de tot. Molt recomanable, ja que hi trobareu des de webs per preparar el vostre casament fins a webs per provar-nos nous pentinats o per programar en html5. Absolutament de tot.

Es pensen que som tontos

Avui estic decepcionat,

Em decepciona veure que o es pensen que som tontos o volem fer-nos els tontos o som tontos. A partir del dia 2 de gener, segons la nova llei antitabac que ha acordat el Congrés de Diputats, estarà terminantment prohibit que presentadors, col·laboradors o convidats de qualsevol mitjà de comunicació apareguin fumant o facin menció de marques de tabac.

Ja ho hem comentat més d'un cop al programa (Tot està inventat), però no me'n cansaré. Cal que ens protegeixin tant? Som tan patèticament estúpids que comprem tabac sabent que mata només perquè un convidat de Buenafuente apareix fumant? Si és així, com deia Groucho Marx, parin el món que jo baixo.

Crec que ha arribat un punt que, almenys a Europa, ja que el model americà en això és molt diferent, esperem que l'Estat, aquest Estat en majúscula i, si pot ser, en negreta, ens solucioni la vida. Entenc que hi ha situacions on un mateix no té marge de maniobra. Entenc que els nens són mitjanament volubles i que necessiten certa protecció. Entenc que ha d'estar prohibit publicitar falsedats o vincular excessivament el tabac amb els homes durs de Marlboro. Però tan rucs som?

D'altra banda, el què més s'ha comentat de la llei és la prohibició de fumar en espais públics i similars. En això ja hi estic més d'acord, tot i que la via de la prohibició sempre tingui un rerefons perjudicial. Això sí, escoltes debats radiofònics o llegeixes columnes en diaris que parlen de 'no molestar a la resta de ciutadans'. Ara resulta que penem el fumador perquè ens molesta? No fotem. Si prohibim el tabac és perquè és perjudicial per la salut, no perquè molesti.

Si fos així em sembla que més d'un habitant del metro en hora punta hauria d'estar a la presó per agresió nasal amb agravant de falta d'higiene.

Una (modesta) recomanació: Em sap greu, però no puc recomanar-vos una marca de tabac. En primer lloc perquè a partir del 2 de gener CAP mitjà ho podrà fer, tampoc els blogs d'Internet. I en segon lloc perquè no fumo, per tant no sóc qui per parlar-ne. Això sí, com a no fumador, recomano moltíssim el nou model cafè-pastisseria que s'ha posat de moda. Són locals que, com que venen pa (o el què avui en dia fem veure que és pa), tenen prohibit fumar. És un luxe poder-se asseure tranquilament a xerrar amb un company de feina o amb un amic a fer un cafè i no haver de sortir del local amb la sensació que els teus cabells fan la mateixa olor que un cendrer de bingo.