T'admiro... però no t'escolto

Avui estic esperançat,

Tornarem a parlar d'Internet, web social i Twitter. Així que els tecnòfobs ja esteu avisats. En concret ho farem de les 'grans figures' al Twitter. Com sabeu aquesta eina està feta per transmetre petites informacions i enllaços als nostres seguidors, recomanacions en podriem dir fins i tot. En el cas de les persones 'normals' els seguidors es compten per desenes o per pocs centenars i és complicat arribar a molta gent, que és l'objectiu de qualsevol tuitejador que sigui més o menys professional de la comunicació. En canvi, grans figures mediàtiques tenen mils de seguidors simplement perquè han aparegut a 'no sé quina pel·lícula' o perquè tenen 'aquells ulls tan macos' o, simplement perquè són freaks.

Aquest fenòmen fa bastanta ràbia als professionals, que veiem en Twitter una eina molt interessant per donar a conèixer els nostres projectes, però sense atabalar. Veure gent com Lady Gaga amb 6.800.000 followers, Britney Spears amb més de 6.000.000 o Ashton Kutcher amb 5.900.000 fa bastant mal. A partir d'aquí també hi ha professionals de la comunicació o gent que són seguits perquè realment volen dir alguna cosa que pot interessar a algú (Oprah Winfrey, Barack Obama, Ellen DeGeneres).

En el cas català/espanyol tenim també gent que són seguits de manera gairebé mecànica. Alguns molesten i d'altres molesten molt. Tot i que el cas més destacable és el d'Andreu Buenafuente, que tuiteja molt, moltíssim, tot i que segueixi pertanyent al grup de gent amb abundants seguidors (més de 200.000) que intenten exposar continguts interessants.

Doncs després de repassar la situació traumàtica pels petits comunicadors que tenim poques desenes de seguidors, tot i que seguim intentant transmetre contingut de qualitat, ara ve el raig d'esperança. Segons publica el Telegraph un estudi de la Universitat de Northwestern (Illinois) certifica que els personatges públics famosos per altres carreres no tenen absolutament cap influència en els seus seguidors de Twitter. 

Es podria dir que són seguidors-fans, gent que clica el botonet de Follow simplement per militància, però a l'hora de la veritat ni s'escolten el seu ídol. Aquesta investigació reafirma un estudi de Sysomos aparegut aquest juny, que atorgava Influència Zero a persones com Kutcher, Spears o Gaga, sobretot perquè els continguts emesos a Twitter no tenen interès, no presenten cap informació que no sigui, exclusivament, sobre la carrera del tuitejador.

Per tant, als que ens esforcem dia a dia per emetre continguts amb algun tipus d'interès (almenys per alguns dels nostres seguidors) encara ens queda un bri d'esperança. No per tenir molts seguidors influeixes més. Només influeixes si els seguidors t'escolten.


Una (modesta) recomanació: Intentaré ser breu, perquè avui ha tocat post quilomètric. Recomano un restaurant per anar amb amics. No és el millor restaurant del món. No té una cuina exquisita, però si vas a passar una bona estona en grup val la pena. Es tracta del Restaurante Pendejo a Sabadell, un local cridaner de menjar teòricament 'mexicà', amb plats enormes per compartir, molt merder i molt exagerat en la seva decoració. El típic lloc on t'ho passes bé perquè vas amb gent a desconnectar. I això també deu ser un mèrit suposo.

Per cert, si el senyor Pendejo està per aquí, encantat de rebre a casa un bon regal. Ja li pasaré les meves dades en privat! A qui se li acut recomanar coses sense cobrar res? Si és que...

Els periodistes hem d'aprendre a fer cantonades

Avui estic deprimit,

Som molts els que portem anys lluitant per exercir la nostra professió amb rigor, amb ètica, amb ganes i, sobretot, amb un sou digne, però resulta que molt pocs ho aconseguim. Últimament es parla de com s'ha de reciclar el periodista per actualitzar-se i tenir menys difícil el seu futur. Molts parlen dels Community Manager, de l'adaptació als mitjans digitals, del periodisme ciutadà, però veient les xifres d'acomiadaments de periodistes en els últims anys em sembla que el proper Màster en Periodisme hauria de ser el Màster en Fer Cantonades.

I és que fa temps que ho diem, però ara han sortit noves xifres sobre la quantitat de periodistes acomiadats dels quatre principals diaris escrits d'Espanya. Entre El País, El Mundo, l'ABC i La Razón han suprimit més de 900 llocs de treball dels 2003 al 2009. Estem parlant de només set anys. I si es fa una simple regla de tres, sabent el total de treballadors l'any 2003 ens surt que en aquest temps els quatre principals diaris espanyols han retallat un 40% la seva plantilla.

Podriem entrar a parlar de percentatges individuals (El País un 43%, El Mundo un 35%...), però això és el de menys. Del què vull parlar no és de quin diari va pitjor, sinó de quin futur ens espera als periodistes, que veiem que any a any es perden cents de llocs de treball i, alhora, les universitats vomiten cents d'estudiants ansiosos per dedicar-se a la professió. No sóc matemàtic, però està clar que els números no surten.

En una situació així el què acaba passant és que amb l'alta oferta i la baixa demanda els sous es converteixen en mínims i les hores, en màximes, com explicava la presidenta de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE), Elsa González Díaz, a Periodista Digital.

I el pitjor és que això és un peix que es mossega la cua. El mitjà (tingui el suport que tingui, premsa, ràdio, televisió o Internet) inverteix menys en personal. Per tant el personal o té menys nivell o fa més feina o es sent explotat. Estiguem en la situació que estiguem això repercuteix en el resultat final i aquesta baixada de la qualitat del resultat final implica un descens en els ingressos del mitjà. I tornem a començar.

Senyors, o s'arregla aviat tot el sector o ens esperen temps molt durs. I això que no he parlat encara dels periodistes de font. Millor ho deixem per un post proper, que no em vull deprimir més.

Una (modesta) recomanació: Difícil avui recomanar res. Evidentment la solució fàcil seria recomanar bons professionals, que encara en queden. Gent que, tot i les adversitats, per molt poc que cobrin i moltes hores que facin segueixen treballant per donar el millor resultat dia a dia. I aquesta serà la meva única recomanació. Seguir tenint esperança que la professionalitat d'alguns serveixi per invertir la dinàmica negativa del sector. Si una plantilla aconsegueix reflotar, tot i les adversitats, el seu mitjà aquest, espero, els sabrà reconèixer el mèrit. Ni que sigui contractant a més gent per accelerar la dinàmica positiva (reduïnt el pes de la plantilla anterior i així beneficiant una feina més professional). L'esperança és l'últim que es perd diuen.

Addictes a Youtube

Avui estic recuperat,

Com heu pogut comprovar, la darrera setmana el blog (així com el meu altre blog, de televisió, TeleDiscreta) han estat inactius. Però ja estic al peu del canó, i avui aprofitaré per recuperar un tema que fa temps que tenia pendent. Els vídeos a Internet.

En primer lloc, un gràfic de Himanshu Khanna de Pixelonomics molt complet (fer click per ampliar):

A partir d'aquesta infografia (per cert, quin nivell actualment d'aquest gènere periodístico-artístic) podem veure que el vídeo per Internet és un dels principals usos de la xarxa. Segons aquestes dades de la prestigiosa Nielsen, un 70% d'internautes consumeixen vídeo online. Sembla poc, però cal tenir en compte la quantitat de persones amb connexió que en fan un ús residual.

També crec que falta una especificació sobre quin tipus de vídeo, no tant pel què fa al gènere, sinó a la font. Crec que la major part d'aquests vídeos són petits acudits/videoclips/bromes de Youtube, tot i que està creixent enormement l'ús de portals de vídeo a la carta (oficial o extraoficial) com Hulu (només Estats Units) o Seriesyonkis.

Una altra dada que m'ha sorprès és que més de la meitat d'internautes miren vídeos online a la feina. Crec que això demostra el potencial i la transversalitat de les xarxes socials. Les recomanacions per Facebook o Twitter, o fins i tot per mail, es miren des de la feina i això produeix un trànsit de vídeos altíssim.

Evidentment, no és el tema d'avui, però s'hauria d'analitzar en calma si això beneficia la productivitat o la perjudica. Segurament dependrà del cas. Prometo comentar-ho més endavant.

Pel què fa a usos territorials, crec que no són destacables, ja que cada societat es desenvolupa de formes molt diferents a Internet, tot i que els trets bàsics es mantinguin.

Amb la única dada més que em quedo és que l'11% d'usuaris han visualitzat vídeos al telèfon. Ja fa temps que ho vaig comentar (aquí), crec que Internet té dues plataformes bàsiques amb diferents ritmes: una, l'ordinador, on la feina s'agilitza enormement; i l'altra, el mòbil, on l'ús s'accelera per la seva portabilitat. Aquestes dades el què fan és demostrar que la Xarxa serà cada dia més accessible arreu. El què hem de fer ara és donar-li un ús adequat.

Una (modesta) recomanació: Twitter. Encara no n'havíem parlat, però crec que és una de les plataformes més interessants, més simples, tot i que també més difícils de fer servir bé. Però un cop vas aprenent a twitejar correctament (curt, interessant i sense atabalar) i a llegir només el què t'interessa i quan t'interessa, és una via d'accés immediat a informacions del teu interès, alhora que una via de recomanacions. Per tant, mentre no es torci, llarga vida a Twitter.

Engegar i no parar

Avui estic il·lusionat,

Crec que per dedicar-nos a la nostra professió hem de ser actius mentalment. Un periodista no està fet per una feina mecànica i rutinària. En la naturalesa de qualsevol periodista hi ha d'haver ambició, però no ambició per pujar en l'escala laboral, sinó ambició per fer coses noves.

Avui en dia hi ha molta gent que es dedica a 'cobrir l'expedient' com es diu vulgarment. Reconec que, de vegades, caiem en el funcionariat més malentès degut a les presses i el poc temps per l'elaboració i, sobretot, la reflexió de les noticies, articles o notes de premsa que preparem. En molts casos és una explicació raonable: tinc 3 hores i tinc 3 pàgines per redactar, això surt a hora per pàgina. Matemàtica pura.

El problema és que un periodista no està fet per això. Un periodista de veritat, de casta, vol més. Ha de voler més. Ha d'intentar complementar aquella informació amb una fotografia millor, ha de demanar al seu cap fer un infogràfic, ha d'insistir perquè es publiqui a la web i s'actualitzi amb ella el Twitter... Ha de créixer, ha de ser actiu i evolucionar. Fer coses diferents.

Precisament ara, amb el gran impuls de les noves tecnologies i, per fi, la comprensió per part de gairebé tots els mitjans que són necessàries, és quan hauríem d'estar tots il·lusionats i motivats. No cal que confiem en que aquest concepte tan trillat de 'web 2.0' modificarà el periodisme per sempre, els bons periodistes simplement hauríem de voler-ho provar, ni que només fos per conèixer.

Paral·lelament, crec que va en la nostra naturalesa generar tasques, feines o projectes paral·lels a la nostra feina habitual. Aquests complements ens permeten mantenir-nos frescos i actius, ens permeten estar sempre activats i evolucionar. Un periodista de raça si s'atura està acabat.

Una (modesta) recomanació: Avui tatxo això de 'modesta' ja que és una recomanació totalment personal. Aprofitant això que parlava de la necessitat d'endegar nous projectes i activitats professionals paral·leles, no puc evitar recomanar-vos que escolteu la nova temporada que va començar ahir del Tot està inventat, el programa nocturn de records de Ràdio Ciutat de Badalona. Ja sabeu que teniu l'enllaç al blog aquí al costadet i que allà hi trobareu, a part de vídeos i textos sobre el passat, el Podcast on podeu escoltar sense baixar-vos res tots els programes de la passada temporada i els que anem emetent d'aquesta. Podria justificar la recomanació (i amb raó) dient que és un projecte professional, seriós i on m'implico molt personalment... però la veritat és que, honestament, és divertit. Si voleu riure una estona recordant les ombreres, Bola de Drac, Luís Aguilé, els Fraggle Rock o Quique Velamazán, aquí està. Ah, i si no ho voleu també, que segur que us acaba enganxant.

Som internacionals els catalans?

Avui estic curiós,

De vegades tens el dia curiós o, barbarísticament parlant, 'preguntón'. Quan et ve de gust posar-ho tot en dubte et separes de la realitat i la mires com si estés molt lluny, com si fos nova. Fa dies que em passa, sobretot des que divendres va endegar el projecte de la Catalan News Agency, l'Agència Catalana de Noticies (ACN) en anglès i amb vocació internacional.

Cal tenir en compte que els catalans, suposo que degut a la nostra mala fama i poca connexió amb els espanyols, tenim la necessitat i tradició d'internacionalitzar-nos. Tenim una certa idolatria cap als que s'han donat a conèixer fora de les nostres fronteres (en molts casos amb raó) i als que es queden aquí els demanem que marxin o els fem de menys perquè no ho fan.

Mirant-ho de lluny, el dubte és si és necessària aquesta internacionalització i si és real. No em poso en temes polítics ni en ambaixades ni coses d'aquestes. Sinó simplement a peu de carrer. Mereixem ser sempre internacionals? 

Doncs en alguns moments penso que no, penso que pequem de papanatisme, ja que som -només- set milions en una població mundial de prop de set mil milions. Una mil·lèsima part ha d'estar sempre present i sempre destacant en el panorama general? No sembla que hagi de ser així.

Però altres cops mires, per exemple, les noticies que destaquen a la CNA i veus cuiners internacionals reconeguts, veus conferències d'envergadura, veus festivals culturals dins i fora de Catalunya amb presència catalana no només en participació, sinó en temàtica i te n'adones que no som una potència mundial, però sí que tenim un cert paper transversal que mereix ser destacat.

Per tant, i per resumir, espero que la nova CNA sigui capaç d'aportar continguts realment destacables a nivell internacional, que no caigui en el típic 'posem el què sigui, però posem alguna cosa' i que sigui capaç de mantenir el criteri. I, sobretot, espero que la resta de catalans siguem capaços de mantenir i augmentar la nostra presència internacional amb sentit, sense forçar-la, simplement mereixent-la.

Una (modesta) recomanació: Bé, avui ho tinc fàcil. Podria recomanar la CNA, però crec que és tonteria fer-ho en un blog en català. També podria recomanar l'ACN, però haig de reconèixer que no en sóc gaire fan, ja que crec que fan una gran feina en l'àmbit local (tot i disposar de massa pocs recursos), però una feina poc contundent en l'àmbit nacional. Per tant optaré per recomanar un dels blogaires més seguits de Catalunya, en Saül Gordillo, precisament director de l'ACN, i que sol parlar amb sentit de temes vinculats al món del periodisme principalment. Això sí, últimament s'excedeix en l'autobombo. Però, què coi, ho fem tots quan creiem en els nostres projectes, no?

Penso, llavors existeixo?

Avui estic motivat,

En l'exercici diari de la professió periodística, sovint no tenim temps de parar-nos a pensar. Treballem per un diari, una ràdio, una televisió, un portal d'Internet o en el sector privat, el dia a dia, com en la major part de professions, se'ns menja el temps de reflexió.

Però resulta que, de tant en tant, algú organitza una trobada, un punt d'intercanvi d'experiències que et permet no només escoltar reflexions de companys, sinó, sobretot, parar-te un moment a pensar què fas i com fer-ho millor.

Això és el què va passar ahir al sopar-tertúlia del Gremi de Periodistes de Sabadell. Una trobada a Can Tonada que a la vintena d'assistents ens va permetre uns minuts de pensar i comentar la nostra feina diària. A més a més, en aquesta edició vam comptar amb Josep Ramon Giménez, portaveu de Barcelona Acció Solidària, com a 'convidat'. Si se'n pot dir així.

Ho poso en dubte perquè, tot i aportar inicialment una reflexió més preparada i més extensa que la resta, el 'convidat' va passar a ser un més durant la major part de la trobada. Afavorint així una tertúlia més directa, menys encorsetada. Menys pomposa fins i tot. Perquè reflexionar sobre la professió sona molt diví, però la realitat és que només érem uns companys parlant de feina. Així de senzill.

I és que una de les virtuts que es busquen amb aquestes trobades és la horitzontalitat. L'objectiu és que es generi una xerrada de tu a tu, tothom al mateix nivell.

Perquè en realitat, i ho vam comentar fent una copa després del sopar, per molt que alguns no ho sàpiguen, no és més savi el que sap molt, sinó el que sap escoltar a qui en sap més.