Qui s'han cregut que són?

Avui estic encès,

Suposo que és l'acumulació de casos, però començo a estar fart que hi hagi tot de gent que es cregui amb dret de decidir sobre la meva vida. La nostra vida.

Aquesta afirmació, que sí, sona a adolescent emprenyat amb els seus pares, ve detonada per la vaga injusta i indecent d'alguns treballadors de Renfe que s'han cregut amb dret de donar pel sac a centenars de persones que necessiten d'aquest transport per anar a treballar.

Però qui s'han cregut que són? Crec que ja n'hi ha prou de deixar que excuses com 'és per reclamar el dret dels treballadors' siguin escuts que converteixin en intocables els malfactors que es dediquen a robar hores a la vida de tanta i tanta gent.

I ho diu algú que no agafa la Renfe des de fa anys. Més que res perquè per horaris no podria tornar a casa, m'hauria de quedar a la zona metropolitana.

Igualment, és un insult a la resta de persones aquest hàbit d'intentar donar pel sac simplement per reclamar uns teòrics drets. Ho sento, però avui en dia el dret a vaga és una realitat i, per tant, legalment, es poden fer vagues en condicions, ben explicades, justificades i amb temps. Està clar que una vaga té com a funció alterar l'ordre habitual dels clients i l'empresa, això no es pot contradir, però una cosa és marcar unes normes diferents per un dia i l'altra és no marcar normes.

Ja n'hi ha prou.

Una (modesta) recomanació: Avui tornem a la tele i ho fem amb una serie britànica, però no de les habituals d'art i assaig tan denses, lentes i pesades de veure (tot i la seva qualitat), aquest cop ho fem amb una gran serie policiaca, amb casos interessants, personatges profunds, però mantenint el to de thriller. Parlem de Luther, de la que podeu veure una crítica més extensa a TeleDiscreta. Una molt bona serie pels que volen veure un Colombo, un CSI o un Mentalista, però de qualitat, amb gust i amb temps.

Desengany independentista

Avui estic desmotivat,

Sincerament, el procediment de les consultes populars ha sigut un desastre. I ho dic amb tota la pena del món, però hem de ser realistes i tenir clar que així no anem enlloc i l'únic que aconseguirem és desmotivar-nos tots.

Aquest cop ens ha tocat als terrassencs (ni que ho siguem d'adopció) i s'ha demostrat que la iniciativa va de cap a caiguda. Ahir vam anar a votar només unes 20.000 persones... i això que portàvem setmanes amb urnes obertes en diversos punts de la ciutat, per allò de no haver d'anar a votar just diumenge. No fos cas que algú se n'oblidés o tingués dècimes i li fes mandra sortir amb el fred que fa.

Ara només queda Barcelona, on estic segur que el percentatge de vot serà superior a la resta, ja que els mitjans (d'un costat i l'altre) s'encarregaran de fer bullir l'olla, com es diu habitualment. Però això no treu que les consultes han fracassat.

Haig de dir que a mi em va semblar una bona idea, una iniciativa popular, més que política, i crec que hi ha hagut centenars de persones que s'hi han deixat el coll i han fet una molt bona feina simplement perquè hi creien. O creien que és millor això que res. Però no n'hi ha hagut prou.

Suposo que tot aquest procediment l'únic que ha fet és demostrar que les iniciatives populars ja no existeixen, tots els canvis han d'anar a través dels polítics, ja que aquí només ens mobilitzem quan guanya el Barça. Una llàstima, però és la realitat, i si no ho volem veure prendrem mal i se'ns passaran les ganes d'intentar res.

Una (modesta) recomanació: Veient l'atac de pessimisme que m'ha provocat la consulta de Terrassa, crec que la millor recomanació és buscar la motivació individual. Cal creure en un dia millor cada matí i no fer-ho perquè la societat ens ho demostra, sinó perquè cadascun de nosaltres ho creu cegament, sense proves, sense ningú més que nosaltres i les nostres conviccions. Una mica allò de 'Hoy puede ser un gran día, plantéatelo así', perquè ja sabeu que 'depende en parte de tí'.

Excuses inapel·lables?

Avui estic emprenyat,

Haig de reconèixer que no sóc una persona que m'enfadi fàcilment. Hi haurà fets que em puguin agradar i n'hi haurà que em desagradin, però intento mantenir sempre el cap fred. Aquests darrers dies no he sigut capaç. I és que veure com des de la Meseta s'aprofita la crisi per intentar reduir les atribucions que tenim els catalans m'està començant a superar.

El primer problema és que hi ha arguments d'aquells que no pots rebatre. No perquè tinguin raó, sinó perquè no queda bé i si ho intentes et poden dir de tot. Entre aquests temes 'intocables' hi ha la crisi. Si algú proposa un canvi per afrontar la crisi només pots callar (a no ser que siguis un sindicat, que a ells se'ls permet tot).

Des de Madrid ho saben i per això apreten per aquí, desviant l'atenció d'altres despeses molt més innecessàries o, fins i tot, de dubtosa legalitat.

I és que, si ens poséssim estrictament econòmics, el què hauria de desaparèixer és part de l'estat central, ja que actualment moltes de les carteres ministerials ja no tenen gairebé cap atribució. En comptes de treure'ns diners a les comunitats el què s'hauria de fer és fer desaparèixer alguns ministeris. O integrar-los en un macro-ministeri purament diplomàtic, tampoc demanem més.

Però no, els catalans no tenim nassos d'anar a Madrid i demanar que tanquin res. Ens fa por el què pugui passar. Som més d'anar allà i intentar que no ens tanquin a nosaltres. És un problema d'aspiracions.

Una (modesta) recomanació: Avui trencaré amb les recomanacions habituals (música, televisió, cinema, videojocs) i em centraré en un mecanisme contra la crisi que m'ha anat molt bé a nivell personal: la compra per Internet. A través dels diversos portals de supermercats es poden fer els encàrrecs setmanals i està clar que assegut tranquil·lament davant l'ordinador, amb la llista clara i sense agressions exteriors (nens suïcides, cartells d'ofertes i música agressiva) pots fer una compra més racional i aprofitable. Això sí, tingueu clar que a casa no tornareu a tenir aquells paquets de Donuts que compres només perquè en el moment d'anar a comprar tens gana.

La desunió fa la força

Avui estic dubitatiu,

Fa uns dies estem veient la guerra fratricida en què s'ha convertit el Partit Socialista de Catalunya. És normal veient els darrers resultats electorals, que no per previsibles fan menys mal. L'exemple més clar d'aquesta discòrdia és la pugna per a la candidatura barcelonina que enfronta Montserrat Tura i Jordi Hereu, l'actual alcalde.

Podríem estar hores debatent sobre figures, sobre aritmètica electoral o sobre projectes. Bé, d'això últim potser no en podríem parlar gaire, ja que de moment no en sabem res. Però jo em vull centrar en el procés en si, en això anomenat 'primàries' que a Estats Units és tan habitual i que aquí hem fet tan malament moltes vegades. No Esquerra?

Un procés de primàries, com el seu nom indica, és un procés i en aquest punt és on s'ha de generar valor. L'objectiu de l'elecció interna no ha de ser escollir un candidat, sinó executar un procés crític. Per alguns aquesta oposició de models és mostrar discordància, però si es comuniqués correctament les primàries serien un valor afegit, una mostra de treball i creació d'un projecte ferm, ben meditat i, sobretot, a prova de discrepàncies.

Farien bé els socialistes de vendre la lluita Tura - Hereu no tan com la capacitat del partit d'acceptar crítiques, sinó com la capacitat crítica del propi partit amb ell mateix. No s'ha de vendre com allò de "aquí tothom es pot presentar", sinó més aviat com "aquí volem que la gent es pregunti quin és el millor model".

Això sí, entre el què hauria de ser i el què serà em sembla que hi ha molta distància. I sinó, temps al temps.

Una (modesta) recomanació: Fa temps que no parlem de videojocs (ja que no és un tema que interessi especialment al tipus d'audiència del blog), però ja sabeu que m'agrada variar les recomanacions. Avui, aprofitant això de les lluites fratricides, recomanaré el joc Assassins Creed II, que els Reis van tenir a bé regalar-me. Acció, estratègia, dinamisme i, sobretot, un guió molt treballat on templaris i assassins competeixen per l'hegemonia social i moral d'una Itàlia en crisi. Crisi? Hegemonia moral? Mira, si al final resultarà que el joc està d'actualitat.

I si va en serio?

Avui estic indefinit,

Des del comunicat d'ETA que no sé definir-me. Per una banda, tots tenim clar que és impossible fiar-se d'un col·lectiu terrorista, i menys si tenim en compte els exemples més recents de les seves treves. Per altra, també tenim clar que aquesta treva és diferent, almenys per la seva verbalització i context. Per tant no sé si ser optimista o escèptic.

El què sí que tinc clar és que des del govern s'ha de ser escèptic, però mai tancar-se a cap possibilitat. És inconcebible que la Moncloa surti i digui "ala, tot arreglat, passem a un altre tema", això seria molt bonic, però també ho seria que ploguessin bitllets de 500. Cap de les dues coses passarà. Però crec que des de Madrid han d'intentar deixar alguna porta oberta, ni que sigui entreoberta, per donar una sortida a la situació.

Hem de seguir creient en un procés de pau acceptat per la gran majoria dels afectats i aquest procés passa, inevitablement, per una cessió conjunta i un acostament de posicions. Que no un oblit total dels successos.

Per acabar, reafirmar-me en l'esperit positivista, per tant, necessito criticar aquesta onada d'escepticisme gairebé negativista. No tenim perquè creure'ns ETA, això sí, ja posats, millor que declarin una treva verificable, que no que callin i matin, no?

Sincerament, no s'ha de demanar al govern estatal que es fii dels terroristes, però sí que confii en una solució.

Una (modesta) recomanació: Avui toca mode Auto-Bombo On, ja que comencem l'any a RCB. Aquesta nit a les 23 hores el Tot està inventat comença l'any parlant dels 'pastelitos' que menjàvem de petits, dels morts més oblidats de l'any i del naixement d'una nació. Tot amb la intenció de recordar el passat i riure una estona. I si cal comprar a algun oient, quina millor manera de fer-ho que sortejant un vol per a dues persones? Doncs això, participeu al programa i demà podeu guanyar un vol.

Prometo una recomanació menys onanista pel proper post

I vinga acumular pólvora

Avui estic atabalat,

Per començar la setmana tenia pensat reprendre els articles sobre periodisme analitzant el cas de l'entrevista al Rei a Catalunya Ràdio. També havia pensat que encara no he tocat la llei del tabac des que ha entrat en vigor. Però al final resulta que va un boig i es posa a disparar. Així que canviem altre cop de tema.

Fa un temps vaig comentar aquí mateix que això que en diuen 'elevar el to del discurs' és un perill. Ho hem vist amb els extremistes xenòfobs a mitja Europa i ara s'ha posat de manifest amb el tiroteig de Tucson. Però no és nou. Davant l'incapacitat de fer arribar un discurs complet, complex i amb contingut, tothom opta per fer-se escoltar, costi el què costi.

Que això ho facin tertulians del cor o entrenadors de futbol arriba un punt que gairebé no importa. El problema és que l'habit ha passat tan a tertulians generalistes (que creen la presumpta imatge col·lectiva) i, el pitjor, als polítics de tot arreu i de tot nivell.

Tampoc vull confondre populisme amb violència. Els discursos populistes que tant s'han anat expandint, amb exemples com Sarkozy o Obama, tenen com a fons guanyar-se a la gent amb idees senzilles ben vestides i exposades. Això diu poc a favor del criteri dels votants, que són (som potser) manipulables massa fàcilment, però no vol dir que s'insti a la violència.

Els que sí que insten a la violència són els discursos populistes en temps de crisi, que veuen en el descontentament una petita muntanyeta de pólvora. Saben que n'hi ha i decideixen anar-n'hi tirant més. Els és igual si és pólvora, alcohol o benzè. L'important és que just abans de les eleccions volen poder-hi tirar un llumí i fer-ho esclatar tot.

El què no tenen en compte és que aquest incendi de vegades no només serveix per guanyar unes eleccions, sinó que va més enllà i li crema a algú les celles. En aquest cas, el resultat de la pólvora vessada pel Tea Party ha sigut l'explosió d'un home a Tucson. I potser no serà l'únic.

Cal afegir que aquí, tot i estar en l'anomenat 'oasi català', tenim molta experiència en això d'elevar el to del discurs, ja que a l'estat espanyol fa anys que les idees (o la seva exposició) brillen per la seva absència. Els dos partits principals (i les seves cavernes mediàtiques) s'han distingit per jugar al "qui la diu més grossa" i potser ara, amb el cas d'Arizona i la congressista Giffords, és un bon moment per repensar-s'hi.

Per cert, algú s'ha recordat dels 'altres' sis morts?

Una (modesta) recomanació: Tinc molts temes pendents per recomanar, però avui m'agradaria ajudar a alegrar una mica el dia, ja que el tema i l'anàlisi d'avui no són molt positius precisament. I per alegrar la vida no se m'acudeix un altre exemple que el millor explicador d'acudits de la història: Eugenio. Pels que vulgueu recordar-lo teniu una magnífica oportunitat amb el web http://www.elsabenaquelquediu.com/ on podeu escoltar els seus acudits gratis i proporcionats per la familia. Un exemple de voluntat d'alegrar la vida a la gent.

Fabricar nens llestos

Avui estic optimista,

Fa temps que no en parlava, però sóc un gran amant dels videojocs. No només per vici, sinó per convicció. La nostra generació ha crescut amb els videojocs, inicialment per ordinador (quan encara hi havia qui els deia computadores) i després ja amb consoles com la Master System II o la Nintendo. A partir d'aquí, tot ha anat a més.

Ara que s'acosten els reis (entreu a un Media Markt i ho notareu) els videojocs tornen a estar en boca de tothom. I això em fa estar optimista per dos factors molt clars.

El primer és que confio molt en la capacitat educativa dels jocs. I no educativa en el sentit de transmissió de coneixement (que molts en tenen), sinó també en l'educació personal, en la creació d'unes capacitats de gestió, anàlisi, treball sota pressió, deducció... Totes aquestes capacitats, per molt que als no habituals els sembli mentida, es poden generar a través de videojocs. Personalment, gestionar equips amb el PC Futbol 5.0, armar tropes amb el Warcraft, organitzar ciutats amb el Sim City o salvar un pirata a Monkey Island em sembla que m'ha anat ajudant a ser millor gestor, analista, i moltes altres virtuts que, de vegades, queden amagades darrere d'altres videojocs menys útils per al futur dels nostres fills.

El segon factor positiu és que, des de fa uns anys, i fruit de l'evolució del sector i l'envelliment de les primeres generacions de 'jugadors', els videojocs són cada cop més un element col·lectiu. El principal element nociu d'aquest recurs ha sigut sempre la individualització, l'aïllament que generava al propi jugador. Actualment s'està treballant cada cop més en jocs cooperatius, ja sigui en xarxa o, encara millor, en presència.

Avui en dia, i per això sóc optimista, els nens poden aprendre a jugar en equip, a gestionar-se els recursos en comú i a deduir pistes i solucions a enigmes comentant-ho amb els altres. La nova generació, si estem amb ells i els ajudem, estaran, en aquest sentit, més ben preparats per afrontar el què els pugui venir.

Evidentment, no dic que això sigui la panacea que ens permeti crear super-persones perfectes, però qualsevol cosa que ajudi a millorar serà ben rebuda. I més si és divertida.

Una (modesta) recomanació: Aquí podria recomanar centenars de jocs vells i nous. D'aquests menys, ja que els meus recursos cada cop deixen menys espai pels videojocs. Però em quedaré amb una recomanació que hem fet algun cop al Tot està inventat. Es tracta d'un programa, l'Scummvm, un emulador d'antics jocs per ordinador que es pot baixar legalment, igual que els jocs, ja que estan descatalogats. El programa està disponible per PC, Android, iPhone, etc... i els mateixos jocs són vàlids per a qualsevol dels sistemes. D'aquesta manera les noves generacions poden provar les llavors que van crear aquesta indústria i veure que la tècnica no ho és tot i que amb quatre píxels i molta imaginació tots vam ser un Guybrush Threepwood o un Larry Laffer.