Sístole, diàstole

Avui estic orgullós,

Cada any hem de tornar a dir el mateix, però no per reincidència perdem la vigència. La Marató de TV3 ha sigut, un any més, un èxit, i no només per les raons que tots veiem clarament. Suposo que no sóc l'únic que està una mica fart de sentir cada diumenge de Marató allò de 'i després diuen que els catalans som agarrats'. Ja ha arribat un punt que m'és igual què pensin i què diguin, en tinc prou amb sentir-me orgullós del fet, no només per l'apartat econòmic, sinó per moltes altres coses.
Hem de tenir en compte que els catalans no donem tots aquests milions d'euros simplement perquè ens vingui de gust. Si ho fem, en gran part, és perquè hi ha una aposta de molts organismes per donar pes a La Marató, començant, evidentment, per TV3 (La Nostra, més que mai). Comparar La Marató a altres programes 'similars' estatals és una bestiesa, ja que les altres cadenes no fan una aposta tan forta pel programa. No es pot comparar una programet de 3 o 4 hores màxim (i hores nocturnes en gran part) amb un programa que comença a primera hora del matí i acaba ben entrada la nit, ple d'actes exteriors i de persones vinculades (des dels que agafen el telèfons fins als que condueixen les unitats mòbils). Això és una aposta contundent, alhora que arriscada en els seus inicis, i els catalans hem demostrat que no era en va. En realitat La Marató no funciona gràcies a la gent, ni tampoc gràcies a TV3, sinó a la confluència d'una societat que té ganes de donar amb una televisió amb força per apostar per això. És com, mai millor dit, el batec del cor, que consta de dues parts, sístole i diàstole. Sense la confluència dels dos processos no hi ha resultat. Gràcies TV3, gràcies catalans.
Per cert, les crítiques al repetitiu Mikimoto i al gir sensacionalista dels vídeos de casos concrets (tipus Aquí hay tomate gairebé) les deixem per un altre dia, que vull acabar amb bon gust de boca.

La (modesta) recomanació: Ja s'acosten dates nadalenques i si hi ha un producte televisiu (a part de La Marató) que hi estigui lligat, aquest és el cinema. En èpoques de Nadal, tots amb aquelles panxes a punt d'explotar, el què ve més de gust és tombar-se tranquil·lament al llit a veure bones pel·lícules... o les que sigui. Avui recomanaré una per finals de setmana, que recupera allò del divendres de cine que tan furor va fer a Telecinco amb Cine 5 estrellas. Aquest divendres recomano bastant El dia de demà (The day after tomorrow), una bona pel·lícula de catàstrofes, valorada molt pel seu discurs mediambiental, però que té moments molt interessants tan a nivell estètic (les imatges obertes d'un Nova York amb desenes de metres de neu) com a nivell conceptual (brutal seqüència d'americans assaltant les fronteres mexicanes per exiliar-se, just al revés de l'actualitat). Per mi és un dels bons films per veure aquestes dates, entretingut (perquè són dies avorrits), intens (per no adormir-se amb la modorra post-jalar), sòlid (tampoc és plan d'empassar-se depèn què) i, per arrodonir-ho, hivernal, que sempre fa Nadal això.