No és això, companys, no és això

Avui estic cansat,

Cansat principalment al tornar a veure la portada de El Periódico de Catalunya, que de tan català, fa fàstic. I no em refereixo a nacionalismes, evidentment (ni perquè ho sigui ni perquè jo ho critiqui), sinó a l'estil català de fer les coses.
Resulta que avui, per tercer cop, el rotatiu ha decidit dedicar la portada al fracàs escolar català. Li van dedicar un titular ras el dia 29, van passar a portada sencera amb unes enormes orelles d'ase -o millor dit de ruc català- i avui van i omplen altre cop tota la portada amb un sol titular: '100 preguntes sobre el fracàs escolar'. Mira que en som de tanoques. No en tenim prou en enfonsar el nostre futur a base d'una educació pobríssima sinó que a més a més ens ho anem repetint, a veure si cau algun suicidi.
Estic d'acord que el fet és greu, més que greu, però dedicar el temps (i les portades de disseny) a fustigar-se no té sentit. Si sabem el problema, arreglem-lo, si no el sabem, apretem a tots els implicats (administració, societat i estudiants) perquè l'arreglin, però no té cap raó de ser això tan català de 'mira com som burros!'.
Menció a part es mereixerien les portades que s'està traient de la màniga la gent de El Periódico de Catalunya, que sembla que han descobert que fent barrabassades van esgarrapar un premi i ara ho han de repetir, a veure si així en cau un altre o guanyen algun lector. Mai els diaris de pagament s'havien assemblat tant als gratuïts. No perdem l'oremus, si us plau, que anavem bé, tu.

La (modesta) recomanació: Tornem a l'actualitat i avui toca una recomanació fàcil, fàcil, fàcil. Fa uns dies hem vist com U2 presentava la reedició del 20 aniversari d'un dels discos en majúscules de la música moderna. Dic que és fàcil recomanar The Joshua Tree perquè la gran majoria de vosaltres estareu d'acord amb mi en que és un bon/gran disc, i segur que a la grandíssima majoria ja us l'hauran recomanat. I és que escoltar un inici de disc amb tres obres mestres com, per ordre d'aparició, Where the Streets Have No Name, I Still haven't Found What I'm Looking For i With or Without You (la més sobreexplotada), no té preu. A més a més, el disc segueix amb temes 'relativament' menys coneguts, com Running to Stand Still o One Tree Hill, i és que agafar qualsevol dels temes d'aquest disc és jugar sobre segur. I això que Bullet the Blue Sky no és que m'apassioni, però és un disc objectivament bo. Crec jo, clar.