Avui estic desanimat,
Fa uns anys, concretament dos menys 12 dies, el 31 de desembre de 2005 (si no em falla la memòria) vam haver d'oferir un concert a Sabadell per reclamar que es mantingués obert i operatiu l'edifici de Ca l'Estruch on molts grups assajavem. I no només es tractava de grups iniciàtics (com erem nosaltres), sinó de gent tan important com en Lichis, de La Cabra Mecánica. Doncs resulta que ara a Barcelona els passa el mateix, i també esquitxa a grups importants com Discípulos de Otília (tot i que d'un estil diferent del jazz-rock del concert de Sabadell).
Em sap greu veure que es topa una i altra vegada amb la mateixa pedra. Entenc perfectament que la gent del barri vol dormir, no vol soroll i no vol moviment (abans jo vivia a escasses cantonades d'una gran discoteca i actualment vivim molt a prop d'un bar ple d'alcoholics que no saben respectar el descans dels veïns). D'altra banda, sé, com sabem tots, que la música és una part important no només de la cultura, sinó de la societat com a motor humà. És difícil compaginar els dos factors, però segur que hi ha una opció per mantenir una pedrera sòlida de músics que ens animin el futur i alhora un silenci decent perquè la gent pugui anar a treballar en present. Llàstima que el fet d'entrebancar-nos any rere any ens desanimi i ens faci pensar que és impossible trobar la sortida.
La (modesta) recomanació: Avui serà de les més breus i modestes, però em venia de gust. A la pàgina 11 d'El Punt en Joan Antoni Poch hi acostuma a publicar La Punxa d'en Jap. Normalment és correcte, algun dia fluixa, però té dies excepcionals, i avui és un d'ells. Després de sentir tan a parlar de les opcions de la MAT, això de soterrar la línia ha sonat realment a bestiesa, però en canvi mitjans i polítics s'ho han pres en serio. Faltava algún humorista que en traiés la punta. Magnífic.
19/12/07
17/12/07
Sístole, diàstole
Avui estic orgullós,
Cada any hem de tornar a dir el mateix, però no per reincidència perdem la vigència. La Marató de TV3 ha sigut, un any més, un èxit, i no només per les raons que tots veiem clarament. Suposo que no sóc l'únic que està una mica fart de sentir cada diumenge de Marató allò de 'i després diuen que els catalans som agarrats'. Ja ha arribat un punt que m'és igual què pensin i què diguin, en tinc prou amb sentir-me orgullós del fet, no només per l'apartat econòmic, sinó per moltes altres coses.
Hem de tenir en compte que els catalans no donem tots aquests milions d'euros simplement perquè ens vingui de gust. Si ho fem, en gran part, és perquè hi ha una aposta de molts organismes per donar pes a La Marató, començant, evidentment, per TV3 (La Nostra, més que mai). Comparar La Marató a altres programes 'similars' estatals és una bestiesa, ja que les altres cadenes no fan una aposta tan forta pel programa. No es pot comparar una programet de 3 o 4 hores màxim (i hores nocturnes en gran part) amb un programa que comença a primera hora del matí i acaba ben entrada la nit, ple d'actes exteriors i de persones vinculades (des dels que agafen el telèfons fins als que condueixen les unitats mòbils). Això és una aposta contundent, alhora que arriscada en els seus inicis, i els catalans hem demostrat que no era en va. En realitat La Marató no funciona gràcies a la gent, ni tampoc gràcies a TV3, sinó a la confluència d'una societat que té ganes de donar amb una televisió amb força per apostar per això. És com, mai millor dit, el batec del cor, que consta de dues parts, sístole i diàstole. Sense la confluència dels dos processos no hi ha resultat. Gràcies TV3, gràcies catalans.
Per cert, les crítiques al repetitiu Mikimoto i al gir sensacionalista dels vídeos de casos concrets (tipus Aquí hay tomate gairebé) les deixem per un altre dia, que vull acabar amb bon gust de boca.
La (modesta) recomanació: Ja s'acosten dates nadalenques i si hi ha un producte televisiu (a part de La Marató) que hi estigui lligat, aquest és el cinema. En èpoques de Nadal, tots amb aquelles panxes a punt d'explotar, el què ve més de gust és tombar-se tranquil·lament al llit a veure bones pel·lícules... o les que sigui. Avui recomanaré una per finals de setmana, que recupera allò del divendres de cine que tan furor va fer a Telecinco amb Cine 5 estrellas. Aquest divendres recomano bastant El dia de demà (The day after tomorrow), una bona pel·lícula de catàstrofes, valorada molt pel seu discurs mediambiental, però que té moments molt interessants tan a nivell estètic (les imatges obertes d'un Nova York amb desenes de metres de neu) com a nivell conceptual (brutal seqüència d'americans assaltant les fronteres mexicanes per exiliar-se, just al revés de l'actualitat). Per mi és un dels bons films per veure aquestes dates, entretingut (perquè són dies avorrits), intens (per no adormir-se amb la modorra post-jalar), sòlid (tampoc és plan d'empassar-se depèn què) i, per arrodonir-ho, hivernal, que sempre fa Nadal això.
Cada any hem de tornar a dir el mateix, però no per reincidència perdem la vigència. La Marató de TV3 ha sigut, un any més, un èxit, i no només per les raons que tots veiem clarament. Suposo que no sóc l'únic que està una mica fart de sentir cada diumenge de Marató allò de 'i després diuen que els catalans som agarrats'. Ja ha arribat un punt que m'és igual què pensin i què diguin, en tinc prou amb sentir-me orgullós del fet, no només per l'apartat econòmic, sinó per moltes altres coses.
Hem de tenir en compte que els catalans no donem tots aquests milions d'euros simplement perquè ens vingui de gust. Si ho fem, en gran part, és perquè hi ha una aposta de molts organismes per donar pes a La Marató, començant, evidentment, per TV3 (La Nostra, més que mai). Comparar La Marató a altres programes 'similars' estatals és una bestiesa, ja que les altres cadenes no fan una aposta tan forta pel programa. No es pot comparar una programet de 3 o 4 hores màxim (i hores nocturnes en gran part) amb un programa que comença a primera hora del matí i acaba ben entrada la nit, ple d'actes exteriors i de persones vinculades (des dels que agafen el telèfons fins als que condueixen les unitats mòbils). Això és una aposta contundent, alhora que arriscada en els seus inicis, i els catalans hem demostrat que no era en va. En realitat La Marató no funciona gràcies a la gent, ni tampoc gràcies a TV3, sinó a la confluència d'una societat que té ganes de donar amb una televisió amb força per apostar per això. És com, mai millor dit, el batec del cor, que consta de dues parts, sístole i diàstole. Sense la confluència dels dos processos no hi ha resultat. Gràcies TV3, gràcies catalans.
Per cert, les crítiques al repetitiu Mikimoto i al gir sensacionalista dels vídeos de casos concrets (tipus Aquí hay tomate gairebé) les deixem per un altre dia, que vull acabar amb bon gust de boca.
La (modesta) recomanació: Ja s'acosten dates nadalenques i si hi ha un producte televisiu (a part de La Marató) que hi estigui lligat, aquest és el cinema. En èpoques de Nadal, tots amb aquelles panxes a punt d'explotar, el què ve més de gust és tombar-se tranquil·lament al llit a veure bones pel·lícules... o les que sigui. Avui recomanaré una per finals de setmana, que recupera allò del divendres de cine que tan furor va fer a Telecinco amb Cine 5 estrellas. Aquest divendres recomano bastant El dia de demà (The day after tomorrow), una bona pel·lícula de catàstrofes, valorada molt pel seu discurs mediambiental, però que té moments molt interessants tan a nivell estètic (les imatges obertes d'un Nova York amb desenes de metres de neu) com a nivell conceptual (brutal seqüència d'americans assaltant les fronteres mexicanes per exiliar-se, just al revés de l'actualitat). Per mi és un dels bons films per veure aquestes dates, entretingut (perquè són dies avorrits), intens (per no adormir-se amb la modorra post-jalar), sòlid (tampoc és plan d'empassar-se depèn què) i, per arrodonir-ho, hivernal, que sempre fa Nadal això.
Compártelo
11/12/07
Estudi General de Mediocres
Avui estic crític,
Sobretot perquè ja fa temps que dura la broma. Avui s'ha donat a conèixer la tercera onada de l'Estudi General de Mitjans (EGM) i, evidentment, cada mitjà ha decidit donar la notícia per on més li convenia. No serem il·lusos, i donarem per fet i per lícit que cada empresa treballa per ella mateixa, no ho criticarem, però l'excés s'ha posat massa de moda. Que el portal Telenoticies.cat obri explicant que en Bassas és líder d'audiència a la seva hora és comprensible, acceptable. Que el web de RAC1 ho faci explicant que és la cadena que més creix també s'entén, faltaria més. Ara, a partir d'aquí el què no s'entén és que siguin incapaços de donar tota la informació. És normal que escullin la forma més positiva per ells a l'hora de donar les dades, però el més fort és que NOMÉS donen això.
L'únic portal que dóna tota la informació important és el de la Cadena SER, que fa un seguit de podis dels tres programes més escoltats de ràdio a cada hora. En aquest cas diríem que compleixen amb els requisits, però clar, ells ho tenen fàcil perquè dupliquen i tripliquen al segon en cada cas. Així no m'estranya que ho diguin. A més a més, en aquest oasi on la informació es dóna és on, paradoxalment, més tendenciosos es posen a l'hora de donar-la, i sinó fixeu-vos la forma de parlar de la competència, a la que citen sempre a través de sinònims (intentant desacreditar-los). Vergonyós, amb totes les lletres.
La (modesta) recomanació: Mira, avui que parlem de tendenciosos recomanaré un vídeo que he vist a un dels programes més horriblement utilitzats i més prepotents que s'han fet mai: Noticias Cuatro Deportes. El patètic Manolo Lama (i ho dic perquè és, com deia, prepotent i tendenciós, però a part la seva preparació del programa és nul·la) ha posat un vídeo que m'ha fet riure d'allò més: les cantades de Marco Ballotta, el porter de la Lazio que s'enfronta avui al Real Madrid. El programa no s'hauria de veure (jo només ho faig perquè fan publicitat als Simpsons), però almenys, del perdut, treu-ne el què puguis i en aquest cas n'hem tret una riallada. Tendenciosa, indigna, falsa, però una riallada si més no.
Sobretot perquè ja fa temps que dura la broma. Avui s'ha donat a conèixer la tercera onada de l'Estudi General de Mitjans (EGM) i, evidentment, cada mitjà ha decidit donar la notícia per on més li convenia. No serem il·lusos, i donarem per fet i per lícit que cada empresa treballa per ella mateixa, no ho criticarem, però l'excés s'ha posat massa de moda. Que el portal Telenoticies.cat obri explicant que en Bassas és líder d'audiència a la seva hora és comprensible, acceptable. Que el web de RAC1 ho faci explicant que és la cadena que més creix també s'entén, faltaria més. Ara, a partir d'aquí el què no s'entén és que siguin incapaços de donar tota la informació. És normal que escullin la forma més positiva per ells a l'hora de donar les dades, però el més fort és que NOMÉS donen això.
L'únic portal que dóna tota la informació important és el de la Cadena SER, que fa un seguit de podis dels tres programes més escoltats de ràdio a cada hora. En aquest cas diríem que compleixen amb els requisits, però clar, ells ho tenen fàcil perquè dupliquen i tripliquen al segon en cada cas. Així no m'estranya que ho diguin. A més a més, en aquest oasi on la informació es dóna és on, paradoxalment, més tendenciosos es posen a l'hora de donar-la, i sinó fixeu-vos la forma de parlar de la competència, a la que citen sempre a través de sinònims (intentant desacreditar-los). Vergonyós, amb totes les lletres.
La (modesta) recomanació: Mira, avui que parlem de tendenciosos recomanaré un vídeo que he vist a un dels programes més horriblement utilitzats i més prepotents que s'han fet mai: Noticias Cuatro Deportes. El patètic Manolo Lama (i ho dic perquè és, com deia, prepotent i tendenciós, però a part la seva preparació del programa és nul·la) ha posat un vídeo que m'ha fet riure d'allò més: les cantades de Marco Ballotta, el porter de la Lazio que s'enfronta avui al Real Madrid. El programa no s'hauria de veure (jo només ho faig perquè fan publicitat als Simpsons), però almenys, del perdut, treu-ne el què puguis i en aquest cas n'hem tret una riallada. Tendenciosa, indigna, falsa, però una riallada si més no.
Compártelo
7/12/07
Pont? Doncs no.
Avui estic treballant,
No som molts, però tampoc pocs. Avui teòricament és el dia típic de fer pont i el primer pensament que ve al cap és 'quina mala sort'. En realitat ho podriem mirar positivament: ahir vam tenir festa i avui és un dia més aviat fàcil de passar (menys gent per tot arreu, des de trànsit fins a merders de feina). L'únic problema que sí que ens trobem és que, tot i ser laboral per nosaltres, no ho és pels mitjans.
Teòricament els titulars dels programes radiofònics i televisius avui han treballat, però resulta que ho han fet a mig gas, com la resta. Només fa falta mirar una mica els temes de conversa i veurem que és un dia a mitges.
L'exemple més clar ha sigut el tema 'Nova York', que s'ha convertit en el tema estrella i en realitat és una tonteria de les més grosses. Ara resulta que mitja Catalunya, segons els mitjans, ha anat a Nova York aquests 4 dies. Com que el dòlar està barat, ara ens volen fer creure que anar a la capital del món empresarial ens surt per quatre duros. Típica noticia de vacances, ni real, ni important, simplement digestiva.
La (modesta) recomanació: Seré breu, perquè el dia és estrany, però m'agradaria fer una recomanació doble avui. Primer de tot recomanar el disc de La Marató, que a part de ser un disc solidari i barat (impossible de trobar enlloc més això, veient com van les discogràfiques), diria que és un bon disc. Dic que 'diria' perquè encara no l'he pogut sentir sencer (només via web), però ahir vam tenir un llarg tastet, i aquí ve la segona recomanació (lligada): Música des del Cor, un programet (entre documental, publireportatge i making of) sobre la grabació i gestació del disc. Com en La Marató original, va ser interessant, relativament sentimental sense caure en sentimentalismes barats, però sobretot ben fet. Sé que molts no hi estaran d'acord, però el projecte Marató de TV3 cada any recull el millor de l'any anterior i aposta per les millors idees per l'any següent. Un 10.
No som molts, però tampoc pocs. Avui teòricament és el dia típic de fer pont i el primer pensament que ve al cap és 'quina mala sort'. En realitat ho podriem mirar positivament: ahir vam tenir festa i avui és un dia més aviat fàcil de passar (menys gent per tot arreu, des de trànsit fins a merders de feina). L'únic problema que sí que ens trobem és que, tot i ser laboral per nosaltres, no ho és pels mitjans.
Teòricament els titulars dels programes radiofònics i televisius avui han treballat, però resulta que ho han fet a mig gas, com la resta. Només fa falta mirar una mica els temes de conversa i veurem que és un dia a mitges.
L'exemple més clar ha sigut el tema 'Nova York', que s'ha convertit en el tema estrella i en realitat és una tonteria de les més grosses. Ara resulta que mitja Catalunya, segons els mitjans, ha anat a Nova York aquests 4 dies. Com que el dòlar està barat, ara ens volen fer creure que anar a la capital del món empresarial ens surt per quatre duros. Típica noticia de vacances, ni real, ni important, simplement digestiva.
La (modesta) recomanació: Seré breu, perquè el dia és estrany, però m'agradaria fer una recomanació doble avui. Primer de tot recomanar el disc de La Marató, que a part de ser un disc solidari i barat (impossible de trobar enlloc més això, veient com van les discogràfiques), diria que és un bon disc. Dic que 'diria' perquè encara no l'he pogut sentir sencer (només via web), però ahir vam tenir un llarg tastet, i aquí ve la segona recomanació (lligada): Música des del Cor, un programet (entre documental, publireportatge i making of) sobre la grabació i gestació del disc. Com en La Marató original, va ser interessant, relativament sentimental sense caure en sentimentalismes barats, però sobretot ben fet. Sé que molts no hi estaran d'acord, però el projecte Marató de TV3 cada any recull el millor de l'any anterior i aposta per les millors idees per l'any següent. Un 10.
Compártelo
5/12/07
No news = no news
Avui estic contestón,
Sé que no és correcta l'expressió, però és la que em sembla que s'adequa més a l'estat que em provoca sentir allò tan poc periodístic de 'no news = good news' (no hi ha noticies, per tan bones noticies).
Des del món de la comunicació corporativa s'hauria de preparar una vaga massiva per demanar una llei que prohibeixi tornar a dir aquesta tonteria anglosaxona. Que no parlin de tu no pot ser bo. Ja ho sé que a ningú li agrada que parlin malament d'ell, evidentment. Ja siguis una empresa petita o gran, acceptada o rebutjada per la societat, no és bo que parlin malament de tu. Ara, d'aquí a pensar que el millor que pots aconseguir és que no en parlin, malament vas.
Un exemple ben clar és el mític cas del programa Set de nit, que feia un iniciàtic Toni Soler amb part de l'equip de l'actual Polònia, també a TV3. Allà en Toni Albà (correcte imitador, però, sobretot, gran bufó) feia una memorable imitació de l'encara 'delfí' Artur Mas, que es posicionava des de la seva Conselleria en Cap per assaltar el lloc de president de la Generalitat. El programa (molt decent pel meu gust) va ser cancel·lat en relativament poc temps (segons els estàndards de TV3, no els de Telecinco, clar) i va córrer el rumor que hi havia hagut pressions del mateix Mas per tancar-lo. Al cap de pocs dies els rumors es van veure desmentits per la reflexió més pausada dels mitjans, i el temps, en boca dels participants del programa, ha donat la raó a aquesta nova visió: Si algú havia de pressionar per eliminar la imitació no havia de ser pas l'imitat, sinó el rival, ja que passava a l'anonimat. Com es va dir molt llavors, i encara té validesa, quan es parla de líders socials no serveix en absolut la tonteria de 'no news = good news', més aviat serveix allò de: 'Que parlin de tu, sigui bé o malament, però que en parlin'.
La (modesta) recomanació: Ara us faré una 'putada'. I ho dic així perquè és allò que no és dolent del tot, però pensareu 't'ho podries haver estalviat, xato'. Us recomanaré una sèrie que diumenge va acabar temporada a Cuatro, Medium.
La idea bàsica no és especialment original, i el tractament tampoc, però el resultat final és molt correcte, fins i tot bo si li trobes el moment just. La trama, que es sol obrir i tancar a cada episodi, tot i que els personatges evolucionin, es basa en una ajudant del fiscal del districte que rep visites de gent morta que li explica com va morir i alhora somia amb els fets. Fins aquí res de molt especial, però si a això hi sumem un desenvolupament gens grandiloqüent, tipus les sèries ja mítiques de fa anys com S'ha escrit un crim o Colombo, el resultat és correcte a nivell d'originalitat i molt digerible per un diumenge vespre (com ho feien fins ara a la cadena de Sogecable). Diguem que en una època on les sèries tenen l'obligació de partir d'un punt de vista nou (quan en realitat totes acaben fent el mateix), una que no pretén ser més que correcta i troba una excusa més que bona mereix una recomanació.
Sé que no és correcta l'expressió, però és la que em sembla que s'adequa més a l'estat que em provoca sentir allò tan poc periodístic de 'no news = good news' (no hi ha noticies, per tan bones noticies).
Des del món de la comunicació corporativa s'hauria de preparar una vaga massiva per demanar una llei que prohibeixi tornar a dir aquesta tonteria anglosaxona. Que no parlin de tu no pot ser bo. Ja ho sé que a ningú li agrada que parlin malament d'ell, evidentment. Ja siguis una empresa petita o gran, acceptada o rebutjada per la societat, no és bo que parlin malament de tu. Ara, d'aquí a pensar que el millor que pots aconseguir és que no en parlin, malament vas.
Un exemple ben clar és el mític cas del programa Set de nit, que feia un iniciàtic Toni Soler amb part de l'equip de l'actual Polònia, també a TV3. Allà en Toni Albà (correcte imitador, però, sobretot, gran bufó) feia una memorable imitació de l'encara 'delfí' Artur Mas, que es posicionava des de la seva Conselleria en Cap per assaltar el lloc de president de la Generalitat. El programa (molt decent pel meu gust) va ser cancel·lat en relativament poc temps (segons els estàndards de TV3, no els de Telecinco, clar) i va córrer el rumor que hi havia hagut pressions del mateix Mas per tancar-lo. Al cap de pocs dies els rumors es van veure desmentits per la reflexió més pausada dels mitjans, i el temps, en boca dels participants del programa, ha donat la raó a aquesta nova visió: Si algú havia de pressionar per eliminar la imitació no havia de ser pas l'imitat, sinó el rival, ja que passava a l'anonimat. Com es va dir molt llavors, i encara té validesa, quan es parla de líders socials no serveix en absolut la tonteria de 'no news = good news', més aviat serveix allò de: 'Que parlin de tu, sigui bé o malament, però que en parlin'.
La (modesta) recomanació: Ara us faré una 'putada'. I ho dic així perquè és allò que no és dolent del tot, però pensareu 't'ho podries haver estalviat, xato'. Us recomanaré una sèrie que diumenge va acabar temporada a Cuatro, Medium.
La idea bàsica no és especialment original, i el tractament tampoc, però el resultat final és molt correcte, fins i tot bo si li trobes el moment just. La trama, que es sol obrir i tancar a cada episodi, tot i que els personatges evolucionin, es basa en una ajudant del fiscal del districte que rep visites de gent morta que li explica com va morir i alhora somia amb els fets. Fins aquí res de molt especial, però si a això hi sumem un desenvolupament gens grandiloqüent, tipus les sèries ja mítiques de fa anys com S'ha escrit un crim o Colombo, el resultat és correcte a nivell d'originalitat i molt digerible per un diumenge vespre (com ho feien fins ara a la cadena de Sogecable). Diguem que en una època on les sèries tenen l'obligació de partir d'un punt de vista nou (quan en realitat totes acaben fent el mateix), una que no pretén ser més que correcta i troba una excusa més que bona mereix una recomanació.
Compártelo
4/12/07
No és això, companys, no és això
Avui estic cansat,
Cansat principalment al tornar a veure la portada de El Periódico de Catalunya, que de tan català, fa fàstic. I no em refereixo a nacionalismes, evidentment (ni perquè ho sigui ni perquè jo ho critiqui), sinó a l'estil català de fer les coses.
Resulta que avui, per tercer cop, el rotatiu ha decidit dedicar la portada al fracàs escolar català. Li van dedicar un titular ras el dia 29, van passar a portada sencera amb unes enormes orelles d'ase -o millor dit de ruc català- i avui van i omplen altre cop tota la portada amb un sol titular: '100 preguntes sobre el fracàs escolar'. Mira que en som de tanoques. No en tenim prou en enfonsar el nostre futur a base d'una educació pobríssima sinó que a més a més ens ho anem repetint, a veure si cau algun suicidi.
Estic d'acord que el fet és greu, més que greu, però dedicar el temps (i les portades de disseny) a fustigar-se no té sentit. Si sabem el problema, arreglem-lo, si no el sabem, apretem a tots els implicats (administració, societat i estudiants) perquè l'arreglin, però no té cap raó de ser això tan català de 'mira com som burros!'.
Menció a part es mereixerien les portades que s'està traient de la màniga la gent de El Periódico de Catalunya, que sembla que han descobert que fent barrabassades van esgarrapar un premi i ara ho han de repetir, a veure si així en cau un altre o guanyen algun lector. Mai els diaris de pagament s'havien assemblat tant als gratuïts. No perdem l'oremus, si us plau, que anavem bé, tu.
La (modesta) recomanació: Tornem a l'actualitat i avui toca una recomanació fàcil, fàcil, fàcil. Fa uns dies hem vist com U2 presentava la reedició del 20 aniversari d'un dels discos en majúscules de la música moderna. Dic que és fàcil recomanar The Joshua Tree perquè la gran majoria de vosaltres estareu d'acord amb mi en que és un bon/gran disc, i segur que a la grandíssima majoria ja us l'hauran recomanat. I és que escoltar un inici de disc amb tres obres mestres com, per ordre d'aparició, Where the Streets Have No Name, I Still haven't Found What I'm Looking For i With or Without You (la més sobreexplotada), no té preu. A més a més, el disc segueix amb temes 'relativament' menys coneguts, com Running to Stand Still o One Tree Hill, i és que agafar qualsevol dels temes d'aquest disc és jugar sobre segur. I això que Bullet the Blue Sky no és que m'apassioni, però és un disc objectivament bo. Crec jo, clar.
Cansat principalment al tornar a veure la portada de El Periódico de Catalunya, que de tan català, fa fàstic. I no em refereixo a nacionalismes, evidentment (ni perquè ho sigui ni perquè jo ho critiqui), sinó a l'estil català de fer les coses.
Resulta que avui, per tercer cop, el rotatiu ha decidit dedicar la portada al fracàs escolar català. Li van dedicar un titular ras el dia 29, van passar a portada sencera amb unes enormes orelles d'ase -o millor dit de ruc català- i avui van i omplen altre cop tota la portada amb un sol titular: '100 preguntes sobre el fracàs escolar'. Mira que en som de tanoques. No en tenim prou en enfonsar el nostre futur a base d'una educació pobríssima sinó que a més a més ens ho anem repetint, a veure si cau algun suicidi.
Estic d'acord que el fet és greu, més que greu, però dedicar el temps (i les portades de disseny) a fustigar-se no té sentit. Si sabem el problema, arreglem-lo, si no el sabem, apretem a tots els implicats (administració, societat i estudiants) perquè l'arreglin, però no té cap raó de ser això tan català de 'mira com som burros!'.
Menció a part es mereixerien les portades que s'està traient de la màniga la gent de El Periódico de Catalunya, que sembla que han descobert que fent barrabassades van esgarrapar un premi i ara ho han de repetir, a veure si així en cau un altre o guanyen algun lector. Mai els diaris de pagament s'havien assemblat tant als gratuïts. No perdem l'oremus, si us plau, que anavem bé, tu.
La (modesta) recomanació: Tornem a l'actualitat i avui toca una recomanació fàcil, fàcil, fàcil. Fa uns dies hem vist com U2 presentava la reedició del 20 aniversari d'un dels discos en majúscules de la música moderna. Dic que és fàcil recomanar The Joshua Tree perquè la gran majoria de vosaltres estareu d'acord amb mi en que és un bon/gran disc, i segur que a la grandíssima majoria ja us l'hauran recomanat. I és que escoltar un inici de disc amb tres obres mestres com, per ordre d'aparició, Where the Streets Have No Name, I Still haven't Found What I'm Looking For i With or Without You (la més sobreexplotada), no té preu. A més a més, el disc segueix amb temes 'relativament' menys coneguts, com Running to Stand Still o One Tree Hill, i és que agafar qualsevol dels temes d'aquest disc és jugar sobre segur. I això que Bullet the Blue Sky no és que m'apassioni, però és un disc objectivament bo. Crec jo, clar.
Compártelo
Subscriure's a:
Missatges (Atom)