D'idees encara en queden... però no a l'Administració

Avui estic optimista,

Hem començat l'any amb bones sensacions... tot i l'ambient general. En primer lloc perquè crec que és necessari utilitzar tots els canals possibles per ser optimistes, només així tirarem endavant. I en segon lloc perquè, si es busquen, es poden trobar petits projectes amb futur.

Fa uns dies que hem anat llegit de la iniciativa Promobilletes, un portal on comprar bitllets de TMB més barats. Així de simple. Primer tots pensem en il·legalitat, frau... i estalvi, clar, però no és del tot així. Resulta que els creadors d'aquest web es dediquen a gestionar la compra dels títols del transport públic per part de companyies patrocinadores que, a canvi d'insertar publicitat, revenen aquest producte més barat.

És com aquella iniciativa que mai es va acabar de solidificar d'empreses que et pagaven perquè portessis publicitat al cotxe (a l'estil taxi o autobús).

En primer lloc mostrar la meva admiració no només per la idea, que com dic és una evolució d'altres idees existents, sinó per la força i les ganes per portar-ho a terme i transmetre-ho a través de les xarxes socials i dels mitjans. En segon lloc, i un cop vista la simplicitat del projecte, és el moment de plantejar-nos si una idea tan simple no hagués hagut de venir de l'Administració, que ho tindria més fàcil per insertar un petit logotip d'una empresa privada i així rebaixar o, almenys, no augmentar el preu dels títols del transport públic.

No sé si és casualitat, però sempre acabem amb la sensació que gent amb idees i amb ganes de pensar n'hi ha, però no els trobem mai al govern, sinó al carrer. Potser és que quan tens una cadira còmoda costa més pensar...

Una (modesta) recomanació: Per lligar-ho amb la necessitat d'optimisme actual, la meva recomanació seria fer-se una llista de cançons obertament optimistes i escoltar-la cada cop que sigui necessari. És igual si és un CD gravat vostre, una llista de l'Spotify o un cassette sense caràtula, l'important és posar-nos-ho fàcil per veure la vida amb millors ulls. La meva primera proposta: We're not gonna take it de Twisted Sister, amb la que vaig entrar al saló el dia del meu casament. Tota una declaració d'intencions que ens impulsa a tirar endavant, per molt que el vent no bufi a favor.

L'esquema d'un futur possible

Avui estic esperançat,

No sé si és per l'esperit nadalenc (més present enguany suposo, degut a la mala situació global), però la informació d'avui que afirma que les descàrregues legals de música per Internet han superat a les ventes de discos m'ha semblat molt positiva.

Ja sabeu que el meu posicionament envers la pirateria és una mica difús. En part considero que els preus abusius han forçat un conjunt (excessiu) de descàrregues il·legals, però en part s'ha de tenir en compte que els productes necessiten ser sostenibles, sinó deixaran d'existir. I és precisament per aquesta dicotomia que crec que la convivència entre descàrregues legals, discos i un percentatge raonable de descàrregues gratuïtes pot significar un model de futur.

Fa molt temps que sentim els paral·lelismes entre la música i l'antic fenomen de la televisió, que semblava que havia de fer tancar tots els cinemes del món. Amb el temps hem vist que un producte gratuït com va ser la televisió fins fa poc temps no té perquè significar una competència total a un producte de pagament. Veure una pel·lícula gratis a la tele era atractiu, però veure-la al cinema representava un valor afegit que valia la pena (si es podia) pagar.

Actualment hem generat un nou model que és el dels micropagaments, petites quantitats per productes més limitats, ja sigui en número d'escoltes (Spotify) o en número de cançons (iTunes). Amb ell ja tenim la terna de sistemes que, crec, ajudaran a establir un status quo de futur. Això sí, només s'equilibraran si tots els sectors es deixen de radicalismes i entenen que anar tirant llenya al foc només servirà perquè ens cremem tots.

Una (modesta) recomanació: Com veieu he deixat el món de les sèries de televisió al marge del debat. Considero que la música avui en dia sí que és accessible en un 90% i manté el seu model de compra durant més temps. En canvi, les sèries s'emeten un dia en concret i només a un espai geogràfic limitat. Als pocs minuts el seu valor econòmic cau en picat. Per establir un model de qualitat i sostenible us recomano, poc modestament, el post que vaig preparar fa un temps a TeleDiscreta, on s'aposta (capti's el gag lingüístic) per un camí que uneixi, sobretot, la qualitat, la facilitat i el preu moderat. Així sí que es pot anar endavant.

Telecinco no es News of the World TV

Avui estic moderat,

Fa dies que tinc pendent comentar el cas Murdoch i les escoltes il·legals del diari News of the World (no dic presumptes perquè Brooks ja ha admès que van existir). Inicialment pensava carregar en contra de tota aquesta gent que perverteixen el concepte de ‘periodisme d’investigació’ convertint-lo en ‘periodisme d’assalt’, però amb el pas del temps crec que ja és innecessari. Hem sentit i llegit tot el que es podia dir del cas, el problema és que amb l’ànsia que tenim de connectar-ho tot molts s’han passat de frenada. Una de les frases més sentides per la ràdio “aquí tampoc podem treure molt pit perquè algunes teles fan el mateix” en referència implícita o, en alguns casos explícita, a Telecinco.

Com a marc general podríem estar d’acord que el model de premsa rosa es basa molt fidelment en la premsa groga britànica. Fins aquí tot bé. El que passa és que hi ha una diferència enorme entre els continguts tractats per uns i pels altres, així com en la fidelitat als fets reals.

Així com els mitjans sensacionalistes britànics treuen fets (que sí, son carnassa, però són fets reals), aquí molts cops es queden amb rumors o amb purs muntatges. Els que ens agrada mirar-nos la televisió de manera crítica (com fem a TeleDiscreta) veiem aquesta diferència en la major part d’espais, no només premsa del cor, sinó també programes de reportatges on, recurrent al tòpic, no deixen que una mala realitat els espatlli una bona noticia.

I, alhora, també cal apuntar una diferència de temàtica. A l’imperi Murdoch l’han enganxat per escoltes il·legals a gent com el príncep Guillem o l’exviceprimer ministre John Prescott. Algú es planteja aquí que el Sálvame, per posar noms clars, es pugui gastar ni un sol duro intentant punxar el telèfon de Rubalcaba?

Tot i que el tractament i el fons sigui igual (amarillisme i vida totalment privada) les peces són diferents i això marca un precipici massa gran com per intentar buscar paral·lelismes. Sí, hi ha similituds, però això no converteix Telecinco en un News of the World TV i fins i tot diria que què més voldriem.

Una (modesta) recomanació: Ha passat massa temps des del darrer post (la feina és la feina), per tant podria recomanar mil temes que tinc pendents. Em quedo amb un de televisiu, lligant-ho tot. Si el que voleu és veure carnassa no poseu Telecinco, opteu per veure una sèrie que ofereix el mateix, però obertament: Spartacus. Gladiadors lluitant, sang per tot arreu, visceres, sexe... Una mena de 300 exagerat i serialitzat. El millor és que, passats els primers 2 o 3 capítols la trama creix i enganxa. És televisió escombraria? Sí, però feta de cara i sense pretextos. Ah, i no, no és autobombo perquè a TeleDiscreta encara no n’hem parlat! ;)

Explicar és defensar?

Avui estic crític,

Ja sabeu que a part del present blog, també porto l'espai de crítica televisiva TeleDiscreta i, com heu notat moltes vegades aquí mateix, la televisió és un dels meus camps preferits, així que, de tant en tant, us toca aguantar un post sobre tele. Tranquils, serà breu.

Ahir mateix la BBC2 va programar el documental de Terry Pratchett Choosing to Die sobre el suïcidi assistit (o l'eutanàsia si ho preferiu). Com era de preveure, les crítiques han plogut immediatament, principalment de l'entorn eclesiàstic i de grups pro-vida (com si la resta fossin pro-mort o alguna cosa així).

No em posaré a discutir sobre el dret a una mort digna o sobre la protecció de totes les vides, siguin quines siguin les seves condicions o la seva voluntat. El que m'ha fet pensar és que el documental, bastant objectiu pel que he pogut veure'n i llegir-ne, simplement exposa un fet i això ho han convertit en apologia.

Realment creieu que pel simple fet d'exposar una realitat s'està defensant? Partint sempre de la idea que es tracta més o menys objectivament eh. Explicar un fet és justificar-lo? Jo crec que no. Si es contraposen idees a favor i en contra no té perquè ser una defensa.

Això sí, la realitat queda al descobert. Potser és que aquests grups en contra de l'eutanàsia tenen por que la realitat sigui massa clara i que les seves posicions no siguin justificables objectivament. No serà això?

Una (modesta) recomanació: Parlant d'explicar realitats i no justificar-les (i també per desenllacar una mica de tanta depressió), avui toca recomanar un llibre divertidíssim de l'equip del Terrat: Lo que vendría a ser la historia de España. Es tracta d'una barreja entre assaig i llibre de text de secundària, amb quadres resum, dibuixos, apunts estil bolígraf, tot amb molt d'humor. I direu: coi, un llibre d'humor no fa fi de recomanar ni tampoc és cap sorpresa venint del Terrat. I teniu d'acord, en primer lloc no queda bé, però és la realitat i, en segon lloc, la sorpresa no és que sigui divertit, sinó que es basa en la realitat, és sòlid amb les bases i precís amb les anècdotes. L'humor moltes vegades no va en contra de la precisió.

Unió, divisió i llistes més votades

Avui estic motivat,

Encara no havia publicat cap post des de les eleccions (el dia a dia cada cop se'ns menja més). La part bona és que aquest retard enorme m'ha permès assimilar bé tan els resultats com les resolucions que es plantegen a molts municipis. I el més important és que estic molt motivat a explicar aquestes reflexions.

La més important és que això de "la llista més votada" és una presa de pèl. Ara tothom s'omple la boca amb que la persona més votada és la que ha de governar i en alguns casos és evident, mal pesi a alguns sabadellencs, per exemple, però no sempre és així.

Cal tenir en compte que els electors dipositen la seva confiança en un partit i en les seves ideologies, per tant, si aquest partit decideix que el líder d'un altre partit és el millor alcalde possible és totalment legítim que l'escullin. I en cas que s'equivoquin, d'aquí quatre anys ja s'emportaran el càstig.

Això ve, principalment, perquè alguns partits han decidit generar un debat sense grisos, només amb blanc o negre, a favor meu o en contra meva. És el cas de Badalona. Albiol o no Albiol ha sigut el tema de campanya que ha generat el propi PP. Així, tots els que han combregat amb l'únic tema sòlid que ha plantejat l'albatros pedralbès l'han votat i la resta han mantingut el seu vot inalterat per aquest debat (tot i que matisat per la propia campanya, com és normal). Resumint, si un partit treu un sol tema a debat i ell n'és l'únic defensor, la resta és evident que estaran en contra d'aquest sol tema, així que té sentit que s'ajuntin.

Entenc perfectament que el més votat és el més votat, però si no pot fer majoria absoluta amb altres és, simplement, perquè la resta no hi estan d'acord. Això també és democracia. I, sinó, repeteixo, en quatre anys ho tornem a parlar, tu.

Una (modesta) recomanació: Avui tocaria recomanar una ciutat com Badalona, però em quedaré amb un aspecte concret que crec que sobresurt de la resta: l'afició de la Penya. No per la seva fidelitat tot i els mals moments (que hi és, però tampoc es pot demanar tant), sinó pel seu coneixement i pel seu amor a l'esport de la cistella. Anar a veure un partit de bàsquet i notar que la gent sap el què està mirant no és fàcil i a l'Olímpic passa. Tot un luxe veure com a la grada s'entén de veritat el què es veu.

En contra, sí, però de què?

Avui estic valent,

Sembla una mostra de fanfarroneria, però no és així. Avui estic valent perquè crec que per ètica em toca criticar un moviment que, ara mateix, sembla incriticable.

Ahir parlàvem amb els companys del Tot està inventat sobre les acampades que estan tenint lloc aquests dies i sobre els seus objectius. Inicialment em va semblar perfecte (com a la majoria) que algú es mobilitzés. Ja fa massa temps que sentim allò de "és que avui en dia ningú es mou per res" (excepte per un concert d'U2) i veure una acampada de protesta sonava a música celestial. El problema va arribar quan algú va decidir-se a preguntar (tot i el risc de fer esclatar la bombolla): amb quin objectiu us manifesteu? I la resposta va ser alguna cosa així com "ens manifestem perquè tot això ha de canviar, així, en general".

Toma moreno, que diria en Rockefeller de drap. Per un cop que un grup important de gent es decideix a quadrar-se ara resulta que es quadren "així en general". Què vol dir això? No representa que quan et manifestes és perquè vols un canvi de rumb, passar d'un model a un altre? Ah, no, això és demanar massa. Ara, de moment, ens manifestem només per protestar contra polítics, sistema electoral, empreses i el què ens vingui de gust posar al sac. Després ja pensarem en una solució. Si és que ens ve de gust.

Sincerament, aquest model de protesta em sembla massa fàcil i, fins i tot, banal. Entenc que algú pugui estar descontent amb la classe política actual. És més, em costa pensar que algú no ho estigui. També entenc que algú pugui proposar un nou sistema econòmic. A mi no se m'acut, però endavant si algú té millors propostes. Tot això s'entén. El què no s'entén és que un col·lectiu de gent decideixi protestar "perquè ja n'estem farts" o "perquè això no pot seguir així". Ok, però què és 'això'?

El pitjor de tot és que, com exemplifica el hashtag de Twitter utilitzat els darrers dies, d'això n'estan dient revolució (#spanishrevolution). Com si fos el mateix que va passar a la plaça Tahrir.

Estem bojos? Realment hi ha algun il·luminat que pensa que la situació actual a Espanya, per molt dolenta que sigui, pot equiparar-se al què vivien a Egipte? Ens hem begut l'enteniment?

'Massa social' (aquest concepte general i sense cara) protesta pel què vulguis, però concreta, si us plau. Si no el què passarà és que no servirà per res i, el pitjor, no hi haurà una segona oportunitat.

Una (modesta) recomanació: Ahir era el Dia Mundial de la Vacuna contra la Sida i, tot i arribar tard, m'agradaria sumar-me a una manifestació col·lectiva de bloggers (que m'ha arribat a través de Planeta Salud) que consistia en publicar un post en blanc amb l'únic missatge que aquell post hagués hagut de ser sobre la vacuna... però aquesta no ha arribat. Això sí que són mostres concretes de desencís social. Anem pas per pas i potser arreglarem alguna cosa en concret.

Els perquès del Barça

Perquè per joc s'ho mereixen.
Perquè són fidels a un estil.
Perquè sempre han donat la cara.
Perquè s'han mossegat la llengua quan calia.
Perquè no s'han deixat entabanar.
Perquè han apostat amb lògica.
Perquè han ofert espectacle.
Perquè s'han sobreposat al què fes falta.
Perquè el Madrid no ho han posat fàcil.
Perquè han remat tots a una.

Però, sobretot, perquè són un exemple moral per les generacions futures.

Felicitats i gràcies Barça.