En contra, sí, però de què?

Avui estic valent,

Sembla una mostra de fanfarroneria, però no és així. Avui estic valent perquè crec que per ètica em toca criticar un moviment que, ara mateix, sembla incriticable.

Ahir parlàvem amb els companys del Tot està inventat sobre les acampades que estan tenint lloc aquests dies i sobre els seus objectius. Inicialment em va semblar perfecte (com a la majoria) que algú es mobilitzés. Ja fa massa temps que sentim allò de "és que avui en dia ningú es mou per res" (excepte per un concert d'U2) i veure una acampada de protesta sonava a música celestial. El problema va arribar quan algú va decidir-se a preguntar (tot i el risc de fer esclatar la bombolla): amb quin objectiu us manifesteu? I la resposta va ser alguna cosa així com "ens manifestem perquè tot això ha de canviar, així, en general".

Toma moreno, que diria en Rockefeller de drap. Per un cop que un grup important de gent es decideix a quadrar-se ara resulta que es quadren "així en general". Què vol dir això? No representa que quan et manifestes és perquè vols un canvi de rumb, passar d'un model a un altre? Ah, no, això és demanar massa. Ara, de moment, ens manifestem només per protestar contra polítics, sistema electoral, empreses i el què ens vingui de gust posar al sac. Després ja pensarem en una solució. Si és que ens ve de gust.

Sincerament, aquest model de protesta em sembla massa fàcil i, fins i tot, banal. Entenc que algú pugui estar descontent amb la classe política actual. És més, em costa pensar que algú no ho estigui. També entenc que algú pugui proposar un nou sistema econòmic. A mi no se m'acut, però endavant si algú té millors propostes. Tot això s'entén. El què no s'entén és que un col·lectiu de gent decideixi protestar "perquè ja n'estem farts" o "perquè això no pot seguir així". Ok, però què és 'això'?

El pitjor de tot és que, com exemplifica el hashtag de Twitter utilitzat els darrers dies, d'això n'estan dient revolució (#spanishrevolution). Com si fos el mateix que va passar a la plaça Tahrir.

Estem bojos? Realment hi ha algun il·luminat que pensa que la situació actual a Espanya, per molt dolenta que sigui, pot equiparar-se al què vivien a Egipte? Ens hem begut l'enteniment?

'Massa social' (aquest concepte general i sense cara) protesta pel què vulguis, però concreta, si us plau. Si no el què passarà és que no servirà per res i, el pitjor, no hi haurà una segona oportunitat.

Una (modesta) recomanació: Ahir era el Dia Mundial de la Vacuna contra la Sida i, tot i arribar tard, m'agradaria sumar-me a una manifestació col·lectiva de bloggers (que m'ha arribat a través de Planeta Salud) que consistia en publicar un post en blanc amb l'únic missatge que aquell post hagués hagut de ser sobre la vacuna... però aquesta no ha arribat. Això sí que són mostres concretes de desencís social. Anem pas per pas i potser arreglarem alguna cosa en concret.

Els perquès del Barça

Perquè per joc s'ho mereixen.
Perquè són fidels a un estil.
Perquè sempre han donat la cara.
Perquè s'han mossegat la llengua quan calia.
Perquè no s'han deixat entabanar.
Perquè han apostat amb lògica.
Perquè han ofert espectacle.
Perquè s'han sobreposat al què fes falta.
Perquè el Madrid no ho han posat fàcil.
Perquè han remat tots a una.

Però, sobretot, perquè són un exemple moral per les generacions futures.

Felicitats i gràcies Barça.

La bonica vida barata

Avui estic optimista,

De vegades enmig d'una crisi com l'actual és bo pensar en tot allò que va millor. Bé, de vegades no, sempre, el problema molts cops és buscar l'optimisme dins d'un mateix per poder veure les coses des d'un prisma positivista.

En el meu cas això va passar fa uns dies quan un company de feina buscava un viatge bo i barat. Mirant destins i comentant opcions vam començar a parlar del preu dels vols, que n'hi havia un que s'enfilava més que un altre, que per hores podies pagar el doble, que... de cop vam parar-nos i vam veure que per molt que escollís el vol més car, seguiria essent moltíssim més barat que un vol d'abans que emergissin les companyies low cost.

I és que amb el temps ens hem acostumat que tot té una versió low cost, una versió barata i d'una qualitat menor, però encara acceptable. Ara, siguem clars, ens hem acostumat a una bonica vida barata. I això no és dolent, ni molt menys, però per poder-la gaudir en condicions hauríem de ser-ne conscients.

No pot ser que algú s'emprenyi i es cagui en tot quan ha de volar a Londres i ho ha de fer per 120 euros anar i tornar "quan al Quim li va sortir l'anada i la tornada per 30". No pot ser que si compres una tele plana per l'habitació per 150 euros t'emprenyis perquè el dia abans feien un descompte d'un 5%.

Hem d'intentar ser menys tontos i gaudir del què estem vivint. Està clar que mai es pot comprar l'opció més barata, però això no ens ha de fer perdre el gust pel què tenim, que actualment és MOLT barat. Hem d'aprendre a valorar el preu en relació al cost i als beneficis del producte, enlloc de en relació al preu que n'ha pagat un altre.

Una (modesta) recomanació: Avui la recomanació és fàcil, ja que el destí del viatge és dels que més cops he recomanat: Malta. Es tracta d'una opció realment barata, tan el vol, com l'estada, com la manutenció allà, alhora que té molts valors naturals i arquitectònics, bàsicament pel què fa a ruïnes (més antigues fins i tot que Stonhenge). I, ja per acabar de quedar bé, us podria dir que recomano l'establiment on fan el millor pastís de xocolata que he tastat d'arreu del món. Clar que amb això quedes com si coneguessis una xocolateria a cada país, però sempre té gràcia tirar-se el moc, no?