D'idees encara en queden... però no a l'Administració

Avui estic optimista,

Hem començat l'any amb bones sensacions... tot i l'ambient general. En primer lloc perquè crec que és necessari utilitzar tots els canals possibles per ser optimistes, només així tirarem endavant. I en segon lloc perquè, si es busquen, es poden trobar petits projectes amb futur.

Fa uns dies que hem anat llegit de la iniciativa Promobilletes, un portal on comprar bitllets de TMB més barats. Així de simple. Primer tots pensem en il·legalitat, frau... i estalvi, clar, però no és del tot així. Resulta que els creadors d'aquest web es dediquen a gestionar la compra dels títols del transport públic per part de companyies patrocinadores que, a canvi d'insertar publicitat, revenen aquest producte més barat.

És com aquella iniciativa que mai es va acabar de solidificar d'empreses que et pagaven perquè portessis publicitat al cotxe (a l'estil taxi o autobús).

En primer lloc mostrar la meva admiració no només per la idea, que com dic és una evolució d'altres idees existents, sinó per la força i les ganes per portar-ho a terme i transmetre-ho a través de les xarxes socials i dels mitjans. En segon lloc, i un cop vista la simplicitat del projecte, és el moment de plantejar-nos si una idea tan simple no hagués hagut de venir de l'Administració, que ho tindria més fàcil per insertar un petit logotip d'una empresa privada i així rebaixar o, almenys, no augmentar el preu dels títols del transport públic.

No sé si és casualitat, però sempre acabem amb la sensació que gent amb idees i amb ganes de pensar n'hi ha, però no els trobem mai al govern, sinó al carrer. Potser és que quan tens una cadira còmoda costa més pensar...

Una (modesta) recomanació: Per lligar-ho amb la necessitat d'optimisme actual, la meva recomanació seria fer-se una llista de cançons obertament optimistes i escoltar-la cada cop que sigui necessari. És igual si és un CD gravat vostre, una llista de l'Spotify o un cassette sense caràtula, l'important és posar-nos-ho fàcil per veure la vida amb millors ulls. La meva primera proposta: We're not gonna take it de Twisted Sister, amb la que vaig entrar al saló el dia del meu casament. Tota una declaració d'intencions que ens impulsa a tirar endavant, per molt que el vent no bufi a favor.

L'esquema d'un futur possible

Avui estic esperançat,

No sé si és per l'esperit nadalenc (més present enguany suposo, degut a la mala situació global), però la informació d'avui que afirma que les descàrregues legals de música per Internet han superat a les ventes de discos m'ha semblat molt positiva.

Ja sabeu que el meu posicionament envers la pirateria és una mica difús. En part considero que els preus abusius han forçat un conjunt (excessiu) de descàrregues il·legals, però en part s'ha de tenir en compte que els productes necessiten ser sostenibles, sinó deixaran d'existir. I és precisament per aquesta dicotomia que crec que la convivència entre descàrregues legals, discos i un percentatge raonable de descàrregues gratuïtes pot significar un model de futur.

Fa molt temps que sentim els paral·lelismes entre la música i l'antic fenomen de la televisió, que semblava que havia de fer tancar tots els cinemes del món. Amb el temps hem vist que un producte gratuït com va ser la televisió fins fa poc temps no té perquè significar una competència total a un producte de pagament. Veure una pel·lícula gratis a la tele era atractiu, però veure-la al cinema representava un valor afegit que valia la pena (si es podia) pagar.

Actualment hem generat un nou model que és el dels micropagaments, petites quantitats per productes més limitats, ja sigui en número d'escoltes (Spotify) o en número de cançons (iTunes). Amb ell ja tenim la terna de sistemes que, crec, ajudaran a establir un status quo de futur. Això sí, només s'equilibraran si tots els sectors es deixen de radicalismes i entenen que anar tirant llenya al foc només servirà perquè ens cremem tots.

Una (modesta) recomanació: Com veieu he deixat el món de les sèries de televisió al marge del debat. Considero que la música avui en dia sí que és accessible en un 90% i manté el seu model de compra durant més temps. En canvi, les sèries s'emeten un dia en concret i només a un espai geogràfic limitat. Als pocs minuts el seu valor econòmic cau en picat. Per establir un model de qualitat i sostenible us recomano, poc modestament, el post que vaig preparar fa un temps a TeleDiscreta, on s'aposta (capti's el gag lingüístic) per un camí que uneixi, sobretot, la qualitat, la facilitat i el preu moderat. Així sí que es pot anar endavant.