Explicar és defensar?

Avui estic crític,

Ja sabeu que a part del present blog, també porto l'espai de crítica televisiva TeleDiscreta i, com heu notat moltes vegades aquí mateix, la televisió és un dels meus camps preferits, així que, de tant en tant, us toca aguantar un post sobre tele. Tranquils, serà breu.

Ahir mateix la BBC2 va programar el documental de Terry Pratchett Choosing to Die sobre el suïcidi assistit (o l'eutanàsia si ho preferiu). Com era de preveure, les crítiques han plogut immediatament, principalment de l'entorn eclesiàstic i de grups pro-vida (com si la resta fossin pro-mort o alguna cosa així).

No em posaré a discutir sobre el dret a una mort digna o sobre la protecció de totes les vides, siguin quines siguin les seves condicions o la seva voluntat. El que m'ha fet pensar és que el documental, bastant objectiu pel que he pogut veure'n i llegir-ne, simplement exposa un fet i això ho han convertit en apologia.

Realment creieu que pel simple fet d'exposar una realitat s'està defensant? Partint sempre de la idea que es tracta més o menys objectivament eh. Explicar un fet és justificar-lo? Jo crec que no. Si es contraposen idees a favor i en contra no té perquè ser una defensa.

Això sí, la realitat queda al descobert. Potser és que aquests grups en contra de l'eutanàsia tenen por que la realitat sigui massa clara i que les seves posicions no siguin justificables objectivament. No serà això?

Una (modesta) recomanació: Parlant d'explicar realitats i no justificar-les (i també per desenllacar una mica de tanta depressió), avui toca recomanar un llibre divertidíssim de l'equip del Terrat: Lo que vendría a ser la historia de España. Es tracta d'una barreja entre assaig i llibre de text de secundària, amb quadres resum, dibuixos, apunts estil bolígraf, tot amb molt d'humor. I direu: coi, un llibre d'humor no fa fi de recomanar ni tampoc és cap sorpresa venint del Terrat. I teniu d'acord, en primer lloc no queda bé, però és la realitat i, en segon lloc, la sorpresa no és que sigui divertit, sinó que es basa en la realitat, és sòlid amb les bases i precís amb les anècdotes. L'humor moltes vegades no va en contra de la precisió.

Unió, divisió i llistes més votades

Avui estic motivat,

Encara no havia publicat cap post des de les eleccions (el dia a dia cada cop se'ns menja més). La part bona és que aquest retard enorme m'ha permès assimilar bé tan els resultats com les resolucions que es plantegen a molts municipis. I el més important és que estic molt motivat a explicar aquestes reflexions.

La més important és que això de "la llista més votada" és una presa de pèl. Ara tothom s'omple la boca amb que la persona més votada és la que ha de governar i en alguns casos és evident, mal pesi a alguns sabadellencs, per exemple, però no sempre és així.

Cal tenir en compte que els electors dipositen la seva confiança en un partit i en les seves ideologies, per tant, si aquest partit decideix que el líder d'un altre partit és el millor alcalde possible és totalment legítim que l'escullin. I en cas que s'equivoquin, d'aquí quatre anys ja s'emportaran el càstig.

Això ve, principalment, perquè alguns partits han decidit generar un debat sense grisos, només amb blanc o negre, a favor meu o en contra meva. És el cas de Badalona. Albiol o no Albiol ha sigut el tema de campanya que ha generat el propi PP. Així, tots els que han combregat amb l'únic tema sòlid que ha plantejat l'albatros pedralbès l'han votat i la resta han mantingut el seu vot inalterat per aquest debat (tot i que matisat per la propia campanya, com és normal). Resumint, si un partit treu un sol tema a debat i ell n'és l'únic defensor, la resta és evident que estaran en contra d'aquest sol tema, així que té sentit que s'ajuntin.

Entenc perfectament que el més votat és el més votat, però si no pot fer majoria absoluta amb altres és, simplement, perquè la resta no hi estan d'acord. Això també és democracia. I, sinó, repeteixo, en quatre anys ho tornem a parlar, tu.

Una (modesta) recomanació: Avui tocaria recomanar una ciutat com Badalona, però em quedaré amb un aspecte concret que crec que sobresurt de la resta: l'afició de la Penya. No per la seva fidelitat tot i els mals moments (que hi és, però tampoc es pot demanar tant), sinó pel seu coneixement i pel seu amor a l'esport de la cistella. Anar a veure un partit de bàsquet i notar que la gent sap el què està mirant no és fàcil i a l'Olímpic passa. Tot un luxe veure com a la grada s'entén de veritat el què es veu.