Sensacions (d'un periodista... i persona)

D'idees encara en queden... però no a l'Administració

2012-01-11T11:19:00.000+01:00

Avui estic optimista,

Hem començat l'any amb bones sensacions... tot i l'ambient general. En primer lloc perquè crec que és necessari utilitzar tots els canals possibles per ser optimistes, només així tirarem endavant. I en segon lloc perquè, si es busquen, es poden trobar petits projectes amb futur.

Fa uns dies que hem anat llegit de la iniciativa Promobilletes, un portal on comprar bitllets de TMB més barats. Així de simple. Primer tots pensem en il·legalitat, frau... i estalvi, clar, però no és del tot així. Resulta que els creadors d'aquest web es dediquen a gestionar la compra dels títols del transport públic per part de companyies patrocinadores que, a canvi d'insertar publicitat, revenen aquest producte més barat.

És com aquella iniciativa que mai es va acabar de solidificar d'empreses que et pagaven perquè portessis publicitat al cotxe (a l'estil taxi o autobús).

En primer lloc mostrar la meva admiració no només per la idea, que com dic és una evolució d'altres idees existents, sinó per la força i les ganes per portar-ho a terme i transmetre-ho a través de les xarxes socials i dels mitjans. En segon lloc, i un cop vista la simplicitat del projecte, és el moment de plantejar-nos si una idea tan simple no hagués hagut de venir de l'Administració, que ho tindria més fàcil per insertar un petit logotip d'una empresa privada i així rebaixar o, almenys, no augmentar el preu dels títols del transport públic.

No sé si és casualitat, però sempre acabem amb la sensació que gent amb idees i amb ganes de pensar n'hi ha, però no els trobem mai al govern, sinó al carrer. Potser és que quan tens una cadira còmoda costa més pensar...

Una (modesta) recomanació: Per lligar-ho amb la necessitat d'optimisme actual, la meva recomanació seria fer-se una llista de cançons obertament optimistes i escoltar-la cada cop que sigui necessari. És igual si és un CD gravat vostre, una llista de l'Spotify o un cassette sense caràtula, l'important és posar-nos-ho fàcil per veure la vida amb millors ulls. La meva primera proposta: We're not gonna take it de Twisted Sister, amb la que vaig entrar al saló el dia del meu casament. Tota una declaració d'intencions que ens impulsa a tirar endavant, per molt que el vent no bufi a favor.

L'esquema d'un futur possible

2012-01-09T09:30:00.003+01:00

Avui estic esperançat,

No sé si és per l'esperit nadalenc (més present enguany suposo, degut a la mala situació global), però la informació d'avui que afirma que les descàrregues legals de música per Internet han superat a les ventes de discos m'ha semblat molt positiva.

Ja sabeu que el meu posicionament envers la pirateria és una mica difús. En part considero que els preus abusius han forçat un conjunt (excessiu) de descàrregues il·legals, però en part s'ha de tenir en compte que els productes necessiten ser sostenibles, sinó deixaran d'existir. I és precisament per aquesta dicotomia que crec que la convivència entre descàrregues legals, discos i un percentatge raonable de descàrregues gratuïtes pot significar un model de futur.

Fa molt temps que sentim els paral·lelismes entre la música i l'antic fenomen de la televisió, que semblava que havia de fer tancar tots els cinemes del món. Amb el temps hem vist que un producte gratuït com va ser la televisió fins fa poc temps no té perquè significar una competència total a un producte de pagament. Veure una pel·lícula gratis a la tele era atractiu, però veure-la al cinema representava un valor afegit que valia la pena (si es podia) pagar.

Actualment hem generat un nou model que és el dels micropagaments, petites quantitats per productes més limitats, ja sigui en número d'escoltes (Spotify) o en número de cançons (iTunes). Amb ell ja tenim la terna de sistemes que, crec, ajudaran a establir un status quo de futur. Això sí, només s'equilibraran si tots els sectors es deixen de radicalismes i entenen que anar tirant llenya al foc només servirà perquè ens cremem tots.

Una (modesta) recomanació: Com veieu he deixat el món de les sèries de televisió al marge del debat. Considero que la música avui en dia sí que és accessible en un 90% i manté el seu model de compra durant més temps. En canvi, les sèries s'emeten un dia en concret i només a un espai geogràfic limitat. Als pocs minuts el seu valor econòmic cau en picat. Per establir un model de qualitat i sostenible us recomano, poc modestament, el post que vaig preparar fa un temps a TeleDiscreta, on s'aposta (capti's el gag lingüístic) per un camí que uneixi, sobretot, la qualitat, la facilitat i el preu moderat. Així sí que es pot anar endavant.

Telecinco no es News of the World TV

2011-07-21T09:00:00.001+02:00

Avui estic moderat,

Fa dies que tinc pendent comentar el cas Murdoch i les escoltes il·legals del diari News of the World (no dic presumptes perquè Brooks ja ha admès que van existir). Inicialment pensava carregar en contra de tota aquesta gent que perverteixen el concepte de ‘periodisme d’investigació’ convertint-lo en ‘periodisme d’assalt’, però amb el pas del temps crec que ja és innecessari. Hem sentit i llegit tot el que es podia dir del cas, el problema és que amb l’ànsia que tenim de connectar-ho tot molts s’han passat de frenada. Una de les frases més sentides per la ràdio “aquí tampoc podem treure molt pit perquè algunes teles fan el mateix” en referència implícita o, en alguns casos explícita, a Telecinco.

Com a marc general podríem estar d’acord que el model de premsa rosa es basa molt fidelment en la premsa groga britànica. Fins aquí tot bé. El que passa és que hi ha una diferència enorme entre els continguts tractats per uns i pels altres, així com en la fidelitat als fets reals.

Així com els mitjans sensacionalistes britànics treuen fets (que sí, son carnassa, però són fets reals), aquí molts cops es queden amb rumors o amb purs muntatges. Els que ens agrada mirar-nos la televisió de manera crítica (com fem a TeleDiscreta) veiem aquesta diferència en la major part d’espais, no només premsa del cor, sinó també programes de reportatges on, recurrent al tòpic, no deixen que una mala realitat els espatlli una bona noticia.

I, alhora, també cal apuntar una diferència de temàtica. A l’imperi Murdoch l’han enganxat per escoltes il·legals a gent com el príncep Guillem o l’exviceprimer ministre John Prescott. Algú es planteja aquí que el Sálvame, per posar noms clars, es pugui gastar ni un sol duro intentant punxar el telèfon de Rubalcaba?

Tot i que el tractament i el fons sigui igual (amarillisme i vida totalment privada) les peces són diferents i això marca un precipici massa gran com per intentar buscar paral·lelismes. Sí, hi ha similituds, però això no converteix Telecinco en un News of the World TV i fins i tot diria que què més voldriem.

Una (modesta) recomanació: Ha passat massa temps des del darrer post (la feina és la feina), per tant podria recomanar mil temes que tinc pendents. Em quedo amb un de televisiu, lligant-ho tot. Si el que voleu és veure carnassa no poseu Telecinco, opteu per veure una sèrie que ofereix el mateix, però obertament: Spartacus. Gladiadors lluitant, sang per tot arreu, visceres, sexe... Una mena de 300 exagerat i serialitzat. El millor és que, passats els primers 2 o 3 capítols la trama creix i enganxa. És televisió escombraria? Sí, però feta de cara i sense pretextos. Ah, i no, no és autobombo perquè a TeleDiscreta encara no n’hem parlat! ;)

Explicar és defensar?

2011-06-14T14:39:00.000+02:00

Avui estic crític,

Ja sabeu que a part del present blog, també porto l'espai de crítica televisiva TeleDiscreta i, com heu notat moltes vegades aquí mateix, la televisió és un dels meus camps preferits, així que, de tant en tant, us toca aguantar un post sobre tele. Tranquils, serà breu.

Ahir mateix la BBC2 va programar el documental de Terry Pratchett Choosing to Die sobre el suïcidi assistit (o l'eutanàsia si ho preferiu). Com era de preveure, les crítiques han plogut immediatament, principalment de l'entorn eclesiàstic i de grups pro-vida (com si la resta fossin pro-mort o alguna cosa així).

No em posaré a discutir sobre el dret a una mort digna o sobre la protecció de totes les vides, siguin quines siguin les seves condicions o la seva voluntat. El que m'ha fet pensar és que el documental, bastant objectiu pel que he pogut veure'n i llegir-ne, simplement exposa un fet i això ho han convertit en apologia.

Realment creieu que pel simple fet d'exposar una realitat s'està defensant? Partint sempre de la idea que es tracta més o menys objectivament eh. Explicar un fet és justificar-lo? Jo crec que no. Si es contraposen idees a favor i en contra no té perquè ser una defensa.

Això sí, la realitat queda al descobert. Potser és que aquests grups en contra de l'eutanàsia tenen por que la realitat sigui massa clara i que les seves posicions no siguin justificables objectivament. No serà això?

Una (modesta) recomanació: Parlant d'explicar realitats i no justificar-les (i també per desenllacar una mica de tanta depressió), avui toca recomanar un llibre divertidíssim de l'equip del Terrat: Lo que vendría a ser la historia de España. Es tracta d'una barreja entre assaig i llibre de text de secundària, amb quadres resum, dibuixos, apunts estil bolígraf, tot amb molt d'humor. I direu: coi, un llibre d'humor no fa fi de recomanar ni tampoc és cap sorpresa venint del Terrat. I teniu d'acord, en primer lloc no queda bé, però és la realitat i, en segon lloc, la sorpresa no és que sigui divertit, sinó que es basa en la realitat, és sòlid amb les bases i precís amb les anècdotes. L'humor moltes vegades no va en contra de la precisió.

Unió, divisió i llistes més votades

2011-06-02T14:05:00.000+02:00

Avui estic motivat,

Encara no havia publicat cap post des de les eleccions (el dia a dia cada cop se'ns menja més). La part bona és que aquest retard enorme m'ha permès assimilar bé tan els resultats com les resolucions que es plantegen a molts municipis. I el més important és que estic molt motivat a explicar aquestes reflexions.

La més important és que això de "la llista més votada" és una presa de pèl. Ara tothom s'omple la boca amb que la persona més votada és la que ha de governar i en alguns casos és evident, mal pesi a alguns sabadellencs, per exemple, però no sempre és així.

Cal tenir en compte que els electors dipositen la seva confiança en un partit i en les seves ideologies, per tant, si aquest partit decideix que el líder d'un altre partit és el millor alcalde possible és totalment legítim que l'escullin. I en cas que s'equivoquin, d'aquí quatre anys ja s'emportaran el càstig.

Això ve, principalment, perquè alguns partits han decidit generar un debat sense grisos, només amb blanc o negre, a favor meu o en contra meva. És el cas de Badalona. Albiol o no Albiol ha sigut el tema de campanya que ha generat el propi PP. Així, tots els que han combregat amb l'únic tema sòlid que ha plantejat l'albatros pedralbès l'han votat i la resta han mantingut el seu vot inalterat per aquest debat (tot i que matisat per la propia campanya, com és normal). Resumint, si un partit treu un sol tema a debat i ell n'és l'únic defensor, la resta és evident que estaran en contra d'aquest sol tema, així que té sentit que s'ajuntin.

Entenc perfectament que el més votat és el més votat, però si no pot fer majoria absoluta amb altres és, simplement, perquè la resta no hi estan d'acord. Això també és democracia. I, sinó, repeteixo, en quatre anys ho tornem a parlar, tu.

Una (modesta) recomanació: Avui tocaria recomanar una ciutat com Badalona, però em quedaré amb un aspecte concret que crec que sobresurt de la resta: l'afició de la Penya. No per la seva fidelitat tot i els mals moments (que hi és, però tampoc es pot demanar tant), sinó pel seu coneixement i pel seu amor a l'esport de la cistella. Anar a veure un partit de bàsquet i notar que la gent sap el què està mirant no és fàcil i a l'Olímpic passa. Tot un luxe veure com a la grada s'entén de veritat el què es veu.

En contra, sí, però de què?

2011-05-19T10:02:00.001+02:00

Avui estic valent,

Sembla una mostra de fanfarroneria, però no és així. Avui estic valent perquè crec que per ètica em toca criticar un moviment que, ara mateix, sembla incriticable.

Ahir parlàvem amb els companys del Tot està inventat sobre les acampades que estan tenint lloc aquests dies i sobre els seus objectius. Inicialment em va semblar perfecte (com a la majoria) que algú es mobilitzés. Ja fa massa temps que sentim allò de "és que avui en dia ningú es mou per res" (excepte per un concert d'U2) i veure una acampada de protesta sonava a música celestial. El problema va arribar quan algú va decidir-se a preguntar (tot i el risc de fer esclatar la bombolla): amb quin objectiu us manifesteu? I la resposta va ser alguna cosa així com "ens manifestem perquè tot això ha de canviar, així, en general".

Toma moreno, que diria en Rockefeller de drap. Per un cop que un grup important de gent es decideix a quadrar-se ara resulta que es quadren "així en general". Què vol dir això? No representa que quan et manifestes és perquè vols un canvi de rumb, passar d'un model a un altre? Ah, no, això és demanar massa. Ara, de moment, ens manifestem només per protestar contra polítics, sistema electoral, empreses i el què ens vingui de gust posar al sac. Després ja pensarem en una solució. Si és que ens ve de gust.

Sincerament, aquest model de protesta em sembla massa fàcil i, fins i tot, banal. Entenc que algú pugui estar descontent amb la classe política actual. És més, em costa pensar que algú no ho estigui. També entenc que algú pugui proposar un nou sistema econòmic. A mi no se m'acut, però endavant si algú té millors propostes. Tot això s'entén. El què no s'entén és que un col·lectiu de gent decideixi protestar "perquè ja n'estem farts" o "perquè això no pot seguir així". Ok, però què és 'això'?

El pitjor de tot és que, com exemplifica el hashtag de Twitter utilitzat els darrers dies, d'això n'estan dient revolució (#spanishrevolution). Com si fos el mateix que va passar a la plaça Tahrir.

Estem bojos? Realment hi ha algun il·luminat que pensa que la situació actual a Espanya, per molt dolenta que sigui, pot equiparar-se al què vivien a Egipte? Ens hem begut l'enteniment?

'Massa social' (aquest concepte general i sense cara) protesta pel què vulguis, però concreta, si us plau. Si no el què passarà és que no servirà per res i, el pitjor, no hi haurà una segona oportunitat.

Una (modesta) recomanació: Ahir era el Dia Mundial de la Vacuna contra la Sida i, tot i arribar tard, m'agradaria sumar-me a una manifestació col·lectiva de bloggers (que m'ha arribat a través de Planeta Salud) que consistia en publicar un post en blanc amb l'únic missatge que aquell post hagués hagut de ser sobre la vacuna... però aquesta no ha arribat. Això sí que són mostres concretes de desencís social. Anem pas per pas i potser arreglarem alguna cosa en concret.

Els perquès del Barça

2011-05-12T08:25:00.000+02:00

Perquè per joc s'ho mereixen.
Perquè són fidels a un estil.
Perquè sempre han donat la cara.
Perquè s'han mossegat la llengua quan calia.
Perquè no s'han deixat entabanar.
Perquè han apostat amb lògica.
Perquè han ofert espectacle.
Perquè s'han sobreposat al què fes falta.
Perquè el Madrid no ho han posat fàcil.
Perquè han remat tots a una.

Però, sobretot, perquè són un exemple moral per les generacions futures.

Felicitats i gràcies Barça.

La bonica vida barata

2011-05-10T08:48:00.000+02:00

Avui estic optimista,

De vegades enmig d'una crisi com l'actual és bo pensar en tot allò que va millor. Bé, de vegades no, sempre, el problema molts cops és buscar l'optimisme dins d'un mateix per poder veure les coses des d'un prisma positivista.

En el meu cas això va passar fa uns dies quan un company de feina buscava un viatge bo i barat. Mirant destins i comentant opcions vam començar a parlar del preu dels vols, que n'hi havia un que s'enfilava més que un altre, que per hores podies pagar el doble, que... de cop vam parar-nos i vam veure que per molt que escollís el vol més car, seguiria essent moltíssim més barat que un vol d'abans que emergissin les companyies low cost.

I és que amb el temps ens hem acostumat que tot té una versió low cost, una versió barata i d'una qualitat menor, però encara acceptable. Ara, siguem clars, ens hem acostumat a una bonica vida barata. I això no és dolent, ni molt menys, però per poder-la gaudir en condicions hauríem de ser-ne conscients.

No pot ser que algú s'emprenyi i es cagui en tot quan ha de volar a Londres i ho ha de fer per 120 euros anar i tornar "quan al Quim li va sortir l'anada i la tornada per 30". No pot ser que si compres una tele plana per l'habitació per 150 euros t'emprenyis perquè el dia abans feien un descompte d'un 5%.

Hem d'intentar ser menys tontos i gaudir del què estem vivint. Està clar que mai es pot comprar l'opció més barata, però això no ens ha de fer perdre el gust pel què tenim, que actualment és MOLT barat. Hem d'aprendre a valorar el preu en relació al cost i als beneficis del producte, enlloc de en relació al preu que n'ha pagat un altre.

Una (modesta) recomanació: Avui la recomanació és fàcil, ja que el destí del viatge és dels que més cops he recomanat: Malta. Es tracta d'una opció realment barata, tan el vol, com l'estada, com la manutenció allà, alhora que té molts valors naturals i arquitectònics, bàsicament pel què fa a ruïnes (més antigues fins i tot que Stonhenge). I, ja per acabar de quedar bé, us podria dir que recomano l'establiment on fan el millor pastís de xocolata que he tastat d'arreu del món. Clar que amb això quedes com si coneguessis una xocolateria a cada país, però sempre té gràcia tirar-se el moc, no?

Els nazis ajuden a sobresortir

2011-04-26T09:01:00.000+02:00

Avui estic repetitiu,

I ho dic literalment. El post d'avui podria ser 100% copiat del que vaig publicar aquí mateix el dia 10 de setembre de l'any passat, quan les declaracions de Ramon Tremosa. Partint d'un altre punt de l'espectre polític, avui ens llevem amb la noticia que ha publicat el Directe!cat amb les barrabassades que el número 2 del PP a Martorell ha publicat al Facebook, enviant Boada, Saura, Herrera i Zapatero a Auschwitz.

Ara podríem posar-nos a debatre sobre si a les xarxes socials la gent té massa hàbit de deixar anar la llengua o sobre si el text escrit ens permet transmetre totalment el to irònic o humorístic. Tonteries. El què hem de tenir clar, com ja vaig dir llavors, és que som molts que parlem i n'hi ha que creuen tan poc en les seves possibilitats de sobresortir que opten per estripar. I això és perillós.

Extracte del post Tremosa, fatxes, nazis i terroristes:

" És perillós perquè perdem la perspectiva. Ho sento molt, però comparar un president democràtic (qualsevol) amb un dictador feixista és una barrabassada. Igual que ho és comparar un moviment pacífic com el del 10J amb el terrorisme. O, fins i tot, comparar les decisions impopulars del govern amb majoria absoluta d'Aznar amb les polítiques armades i dictatorials de Franco.

Em sembla que el problema serà que un dia perdrem el punt de vista i els joves es pensaran que Franco era "un tio així com no gaire bona persona", que els terroristes "són uns paios que parlen així com molt radical" i que els nazis "són gent que no escolta als altres".

Vigilem, cuidem les paraules, perquè algun dia perdran el seu significat i no recordarem que moltes de les bestieses que ha fet l'ésser humà tenen un nom, algunes cognoms i tot. "

Una (modesta) recomanació: Per justícia, avui la recomanació ha de ser envers els mitjans digitals que fan feina de trinxeres. En molts casos els mitjans online es limiten a repetir com lloros les notes de premsa que els arriben o, directament, les noticies d'altres mitjans. Però n'hi ha uns quants que segueixen apretant per guanyar-se un crèdit complicat veient els seus pressupostos. Fa unes setmanes parlava precisament amb la directora d'un d'aquests mitjans i em comentava com de difícil és apostar per la qualitat quan la gerència només veu xifres a curt termini. Des d'aquí un agraïment i una reivindicació als que encara creuen en fer la feina ben feta.

Presumpció de (no) inocència

2011-04-20T11:09:00.000+02:00

Avui estic rebel,

Aquest matí els diaris esportius obren amb la Copa del Rei. Res de criticable, evidentment, però l'excusa els ha anat de conya per passar de puntetes pel sobreseïment del principal càrrec contra Marta Domínguez.

Fins aquí, com dic, tot relativament correcte. S'entén que la noticia de la innocència de l'atleta tingui menys pes que l'anterior, la de la presumpta culpabilitat. No té la mateixa dosi de sorpresa, la conjuntura és diferent i, per ser sincers, no tothom se l'embeina amb facilitat. El què aquí vull debatre no és tant sobre els articles informatius que han carregat contra una atleta reconeguda i imputada per dopatge. És normal que s'informi d'això i que el to que es desprengui sigui negatiu. Avui el què toca carregar és contra els que fem humor i que, de seguida, aprofitem qualsevol 'sambenito' per riure'ns d'algú. I ho dic en primera persona del plural. Que quedi clar.

El cas de Marta Domínguez és dels més clars que hem vist fins ara, ja que en poc temps s'ha demostrat la seva innocència (el què creien dòping eren només plantes medicinals 100% legals segons l'Agència Mundial Antidopatge). I el mateix seria aplicable, per exemple, a Paco Camps, del que encara no s'ha dut a terme el judici, però a tots ens serveix per fer-ne broma.

Això vol dir que defenso la innocència de "el hombre de los trajes". Doncs no. La meva opinió personal és que si el jutgessin correctament se li passaria el to bru de la seva pell a base d'anys a l'ombra. Però això no treu que, almenys, hem de ser conscients no només de la influència que té un tractament informatiu d'un tema, sinó, sobretot, de la influència que té l'humor a l'hora de deixar marcats per tota la història als personatges més o menys públics. O sinó pregunteu-vos perquè Michael Jackson (declarat sempre no culpable) segueix arrossegant la creu de pederasta després de mort. I amb això no vull dir que cregui cegament amb la seva innocència, però sí que hi haig de creure oficialment.

És més, canvieu el nom de Marta Domínguez pel de Pep Guardiola. Si en el seu moment haguéssim fet tantes bromes sobre en Pep quan el van imputar per dopatge creieu que avui estaríem tots pendents de la final de Copa Barça-Madrid? Creieu que tindríem les sis copes de fa dos temporades al museu?

Hem de deixar de fer bromes sobre imputats? No, però almenys siguem conscients de les conseqüències i obrem amb coneixement.

Una (modesta) recomanació: Avui està clar: cervesa, patatones, olives, pernil, una bona pila de culés entregats i la copa a la tele. Així de fàcil.

Pernil de gla a mossegades... sí, i què?

2011-04-18T08:44:00.000+02:00

Avui estic intermitent,

Aquesta Setmana Santa és, segurament, la més estranya de la història. I no em refereixo a fets històrics, que segur que n'hi ha hagut amb esdeveniments més transcendentals. Em refereixo a la conjunció de tot de casualitats que han convertit aquesta festivitat religiosa (ja rara en si mateixa pel seu caràcter semi-vacacional) en única.

Podríem parlar del fet que Sant Jordi caigui en dissabte setmanasantenc, també podríem parlar del Barça-Madrid que ha obert la setmana, però el més característic és la successió de clàssics. Sí, avui em posaré 'futbolero' (com altres vegades), però perquè no tinc ganes de posar-me seriós quan mitja Catalunya està de vacances i l'altra mitja com si ho estes.

He llegit moltes crítiques al fet que s'encadenin tants "partits de l'any" en pocs dies. Entenc que un clàssic s'ha d'assaborir, s'ha de paladejar aquell temps d'espera, el partit i el post-partit que dura una setmana o dues. Fins aquí estem d'acord. Seria com si el comparéssim amb un bon pernil de gla.

El bon pernil te'l mires abans, el tempteges, t'hi acostes, te'l poses a la boca sense pressa, l'assaboreixes i després et dediques a aguantar el gust a la boca, un cop l'has empassat. Amb els partits passa més o menys el mateix. Però ningú ha tingut mai la temptació de fotre una queixalada a la pota sense miraments? Ningú ha pensat en 'pelar' la pell dura del pernil, treure els trocets de greix i obrir tant la boca com sigui possible per arrencar-ne una explosió de sabor?

Per no allargar-me (que m'està agafant gana) dir només que no dic que sigui la millor manera de menjar un bon pernil de gla, però de vegades va bé, per un cop, fer alguna bestiesa.

Una (modesta) recomanació: No cal pensar gaire avui per endevinar què recomanaré: el pernil. I no només això, l'embotit en general. Diuen que no és gaire sa, que porta colesterol, que engreixa... m'és igual, sóc fan de l'embotit.

Independència, més enllà de les dades

2011-04-11T12:18:00.000+02:00

Avui estic retractat,

Diuen que som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules. O alguna cosa similar. Però això no vol dir que no ens puguem retractar. I jo, em retracto. Ara fa uns mesos parlava del desengany independentista que havia percebut amb la darrera onada de referèndums, concretament la de Terrassa. Llavors parlava de xifres, d'assistència, de percentatge de vots... no me n'adonava que el problema no era de dades, sinó d'estat anímic.

Aquest cap de setmana s'ha tancat el procés iniciat fa més d'un any a Arenys amb unes sensacions molt diferents de les vallesanes del gener. És veritat que l'assistència ha sigut molt major (dins el poc impacte que la iniciativa ha tingut en general), però la diferència la veiem a les portades dels diaris, als bars, al carrer... Aquest cop sí que el referèndum no vinculant està entre nosaltres.

Per això dic que les dades han sigut el de menys. Tot i que a Barcelona tinguem un llistó tan proper i més oficial com el de la Diagonal, em quedo amb les editorials de les ràdios, amb les portades dels diaris i, sobretot, amb el debat polític, que ara sí que s'ha vist forçat per una major rellevància d'una iniciativa que en altres municipis havia sigut totalment anecdòtica.

Anem a algun lloc així? No ho sé. El què està clar és que si ens quedem parats no anirem enlloc i, el pitjor, ens anirem emprenyant més els uns amb els altres. Parlem, votem i així ningú podrà dir que a ell no se l'escolta o se'l menysté. La democràcia no consisteix només en votar per les generals, la democràcia consisteix en escoltar el poble i adaptar les administracions perquè siguin el més properes als desitjos dels ciutadans.

Una (modesta) recomanació: Avui més modesta que mai, ja que, com es diu vulgarment, me l'he hagut d'embeinar. Em limitaré a recomanar precisament això, el dur plaer de poder-se retractar. En primer lloc el cap intenta justificar una postura errònia pel simple fet d'haver-la pres prèviament, però quan ho penses amb calma i et pots corregir a tu mateix l'orgull és major, així com la sensació de tranquil·litat amb un mateix. Diuen que rectificar és de savis. Això no ho sé, però està clar que és de tranquils.

Rossell no tiene quien le escriba

2011-04-05T08:51:00.000+02:00

Avui estic sorprès,

Les declaracions del president del Barça, Sandro Rosell, on, dins el marc d'un acte benèfic i amb la intenció d'augmentar la seva donació, va 'vaticinar' un 5-0 a la final de la Copa del Rei, em van deixar atònit. No perquè em semblessin millors o pitjors, sinó perquè era evident que serien utilitzades com a projectil contra la institució i contra una figura que es prodiga massa poc als mitjans.

Fins aquí tots d'acord. L'explicació de molts ha sigut que el president es va envalentornar massa o que no va mesurar correctament les repercussions o la seva pròpia capacitat oratòria. La darrera opció la descartaria, ja que crec que si hi ha algú conscient dels pocs recursos del president és ell mateix. La segona gairebé també, ja que la resposta madridista (i fins i tot blaugrana) era obvia. I la primera em sorprèn.

No hi ha causa, per tant? Sí, n'hi ha, però tampoc ens ha d'interessar tant. El que a mi em preocupa és que el president no anava preparat. Es fa estrany, i d'aquí la meva sorpresa, que en un acte on la única pregunta clara i d'inevitable resposta (ja que era la funció de l'acte) era el resultat final. I aquí és on va llepar Rosell.

Respostes a aquest fet només en surten dues: o l'equip de comunicació va ser incapaç de preveure la pregunta, que seria d'una incapacitat flagrant, o el president fa cas totalment omís a les directrius dels seus empleats. Qualsevol de les dues respostes em sembla dolenta tan per la institució com pels professionals que ens dediquem a la comunicació corporativa.

Una (modesta) recomanació: Seguint amb l'esport, i per deixar descansar el futbol, una recomanació basquetbolística: 5 on 5. Es tracta d'un magnífic joc online de gestió d'equips. Té el punt just de 'complexitat' a l'hora de preparar alineacions i fitxar, però alhora permet desconnectar del joc dies sencers. Una iniciativa magnífica, feta amb moltes ganes, moltes capacitats, però pocs recursos. Un 10.

Entre carques i fulanes

2011-03-29T08:58:00.000+02:00

Avui estic espantat,

Per un cop, i sense que serveixi de precedent, avui m'espanto per mi mateix. Sempre m'he considerat una persona moderna, de mentalitat oberta, però el debat obert per Irene Rigau sobre una vestimenta "més igualitària" a les escoles m'ha fet dubtar.

En primer lloc, dir que jo sóc fruit de l'ensenyament públic i democràtic, per tant no he anat mai amb uniforme a l'escola. Però crec que aquí, com comentava en Jordi Basté aquest matí a la seva editorial, no discutim sobre uniformes, sinó sobre bates o elements igualitaris. I en això ja hi estic més d'acord.

En el cas del periodista de RAC1, ell parlava d'igualtat enfront del mestre com a manera d'elevar el docent al lloc que li pertany per tal de poder exercir la seva feina amb els recursos suficients. Hi podríem estar d'acord. Però jo ho vull agafar més en l'àmbit d'una certa decència estètica.

He sonat molt carca, ho sé, però veure les pintes que porten alguns nens i nenes a l'escola em fa témer pel futur del país. Així de clar. Crec que portar bata pot ajudar als nens a ser conscients que són nens, que estan a l'escola i que els passis de models els poden deixar per més endavant.

Sé que marcar uns límits (tipus alçada de la faldilla o no ensenyar fins els baixos dels calçotets per posar exemples diferents) mai és una solució. Per això crec que la bata de tota la vida pot ajudar.

Bé, el què en realitat ajudaria és que els pares, tots, tinguessin una mica més de senderi i a casa seva marquessin uns certs límits. Però això ja seria demanar molt.

Una (modesta) recomanació: Difícil avui recomanar alguna cosa, però em quedo amb la sèrie gamberra de la temporada, que vam comentar fa uns dies a TeleDiscreta. Es tracta de Raising Hope i ens va bé per demostrar com no s'ha de criar a un nen. Això sí, en aquest cas, tot i les bromes escatològiques, la permissivitat, el semi-maltractament i la deixadesa, hi ha amor. I el més important, rius.

¿Las blancas o las negras?

2011-03-24T11:04:00.000+01:00

Avui estic desconcertat,

Sincerament, ja no entenc res. No és que abans entengués molt el món, algun cop ho hem comentat (aquí per exemple), però després de la il·legalització de Sortu estic perdut.

En el seu moment ja vaig comentar que qualsevol procés de pau és llarg, difícil i, sobretot, molt poc regular. Sempre hi ha moments on sembla que vas endavant i moments que sembla que vas enrere, però els dos costats han de demostrar que la voluntat és assolir un objectiu comú i intermig. Si aquesta premissa es manté, el procés té futur, per molt que el camí hagi de ser llarg. El problema és quan una de les dues parts fa un pas i l'altra, en comptes de mantenir-se estàtica o, fins i tot, fer també un pas d'acostament, es dedica a atonyinar encara més.

Això és el què ha pasat amb la resolució sobre la il·legalització de Sortu.

No vull pretendre que aquesta teòrica censura del terrorisme per part de la nova formació sigui presa com un pas inequívoc cap a la pau, però està clar que més del què han fet no poden fer. Ningú, repeteixo, ningú podia esperar que Sortu fes més del què fa fet, per tant, a què ve seguir aixafant aquest nou partit que presentava una alternativa per a l'independentisme menys bel·licós.

Segur que aquí hi ha mil lectures estratègiques polítiques, però el què ens queda a la gent del carrer és que es va il·legalitzar un partit per no condemnar els actes terroristes, però que quan ho han fet, tampoc ens els hem volgut creure. Em sona massa a allò de l'Eugenio de las blancas. Ah ¿y las negras? También, también.

Una (modesta) recomanació: Parlant de Sortu, no puc passar per alt una barbaritat, molt menys transcendental, però encara interessant: el logotip del partit. On s'ha vist una imatge corporativa tan tremendament dolenta? Com a recomanació em quedo amb la de buscar per Internet logotips millors. La part bona és que us portarà molt poca feina, ja que diria que un logo pitjor només es pot trobar la Atalaya, i encara gràcies.

I tu per a què serveixes?

2011-03-22T09:00:00.004+01:00

Avui estic motivat,

Qualsevol element no previsible em motiva. Crec que tot el que es surt de la norma és estimulant, ja que dóna lloc a especulacions, a anàlisi i a debat. En aquest cas, a més a més, tots aquests treballs de previsió tenen un component d'atzar. Em refereixo a les noves eines que ens proporciona Internet i al seu ús, aprofitant el cinquè aniversari ahir de Twitter.

El primer cop que sents a parlar d'una recurs com aquest la pregunta és clara: I per què serveix? La resposta, però, no ho és tant.

Tu pots explicar què fa o què es fa amb una plataforma com Twitter, com Facebook, com LinkedIn o com qualsevol altra, però mai, repeteixo MAI pots anticipar quin serà el seu ús. En primer lloc, perquè l'ús no es pot prefabricar.

L'ús social és el resultant d'interaccions imprevisibles i, sobretot, de variables que no pots imaginar. Per entendre el conjunt de persones com un tot cal haver-se format en sociologia, en humanitats i, fins i tot, en antropologia. Imagina't si aquí hi afegeixes la variable del ritme d'accés (no tothom utilitza una eina a partir del primer dia). La previsió és impossible.

I, en segon lloc, perquè l'evolució d'aquests usos és fruit d'idees i de missatges inesperats que, sense saber com, tenen major impacte, alhora que són el resultat d'usos diferents segons cada persona.

Per fer-ho senzill. En el cas de Twitter, la fórmula inicial és simplement la d'un SMS penjat a la teva 'web'. A partir d'aquí, la resta ja no és Twitter, sinó l'ús que fem de Twitter. Per alguns aquesta plataforma és una via d'obtenció d'informació. Per altres és una via purament humorística. Mireu quins usos més diferents poden sortir (actualment) d'una mateixa plataforma. Exactament la mateixa.

És més, cal tenir en compte que un no utilitza l'eina sempre de la mateixa manera. Segur que els que sou habituals a la plataforma de microblogging seguiu a persones per diverses raons: perquè sou amics, perquè sou companys de feina, perquè us fan riure, perquè us donen informació, perquè us fan pensar... Si analitzeu la vostra llista (exercici molt recomanable quan es té temps) veureu que la mateixa eina us serveix, alhora, per diverses funcions.

Per tant, aquí és on radica, per mi, la motivació més gran que presenten les noves eines online: la imprevisibilitat. Podem imaginar mil eines online, però existeixen milions d'usos per a cadascuna d'elles.

Una (modesta) recomanació: Aquest cap de setmana, i lligant-ho amb les eines 2.0, tindrà lloc a Castellar del Vallès el primer Torneig Padel 2.0 Open Nacex, una iniciativa impulsada per Elitsports i gairebé exclusivament a través de Twitter i Facebook. Aquest, com d'altres exemples, són la mostra que els diversos altaveus que ens proporciona la Xarxa tenen, en cada moment i per a cada persona, usos diferents.

Quan la ràdio surt de la cova

2011-03-16T09:00:00.001+01:00

Avui estic content,

Ja sé que no és habitual que obri el post amb una sensació positiva, però també pot passar. I és que divendres el Tot està inventat va fer la seva festa dels 200 programes a la discoteca Titus Carpa i va ser un èxit.

Després d'anys de treballar a la ràdio he passat per diversos models de programes, però sobretot models de fer ràdio. I el Tot està inventat també. Primer vam començar fent un programa en diferit, d'aquells que vas enregistrant per fragments, on el muntatge i les repeticions ocupen més temps que el material en si. En la seva segona temporada el programa va passar a fer-se en directe i en horari nocturn. Aquí vam començar a viure això del 'Directe', en majúscula. Els errors, els encerts, els moments de dubte, el temps... tot factors que canvien la forma de fer ràdio.

Durant aquesta segona temporada es van començar a incloure edicions amb públic a l'estudi, que fa el programa molt més real, més proper a l'oient. Però res com l'edició 200, en una discoteca mítica de Badalona i amb un centenar de persones davant, esperant que els donis alguna cosa.

La veritat, i obvio falses modèsties, és que l'equip va respondre de manera excel·lent. Fer un programa com el Tot està inventat en directe, tan dinàmic, amb tant material, tants jocs de músiques, de talls... tot això dóna molt d'espai pels errors. A nivell tècnic no és habitual un programa així i si s'hi afegeixen els típics problemes d'última hora la mescla es converteix en explosiva. I sempre explota. Però l'equip va respondre molt bé.

Engegar sempre és el més difícil. Busques aixecar el públic en els dos primers minuts. Inconsciència. El primer que trobes és que el públic no ho posa fàcil, no regala res. Però si el treballes, ets honest i jugues les teves cartes amb força, la ràdio també és física, també és directa, també és real.

Fer sortir de la cova un programa radiofònic, acostar-lo al públic i fer-ho durant una hora sencera, sense contemplacions, sense falsos directes, esperant que l'audiència estigui allà i reaccioni a cada acudit, és aspirar a molt. Però quan surt bé... quan surt bé és indescriptible.

I ara què? Doncs no ho sé, però prefereixo no preocupar-me'n. Em quedo amb el camí.

Des d'aquí agrair a tots els oients que van venir i a tot l'equip del programa una experiència que va demostrar que el Tot està inventat i la seva gent són més del què qualsevol podia esperar fa 3 anys.

Duran i Lleida vol moure els fils

2011-03-07T11:32:00.000+01:00

Avui estic sorprès,

Ja fa uns dies que sabem públicament de l'adéu de la sèrie Infidels de TV3. Jo la veritat és que no l'he seguit gens, però els fragments que he vist (principalment del resum en acabar l'APM?) m'ha semblat una sèrie ben filmada i molt (remarco el molt) pujada de to. Per mi cap problema, crec que ja toca treure'ns de sobre alguns tics massa proteccionistes. Com a molt podríem discutir si s'hauria d'emetre mitja horeta més tard. Que cadascú opini.

Però el debat aquí s'ha obert perquè a la xarxa (aquest ens sense amos i amb massa gent parlant sense saber res) s'ha estès el rumor que CiU, i principalment Unió, havien pressionat perquè la sèrie es deixés d'emetre. Rumors fins ara. El sorprenent és que Josep Antoni Duran i Lleida, president de la formació, ha publicat al seu blog que ells no hi tenen absolutament res a veure... alhora que ha aprofitat per criticar la sèrie tot i afirmar que no l'ha vist.

Fins aquí podríem parlar d'una patinada del carismàtic líder demo-cristià. El què em sembla ja excessiu, i ha passat bastant per alt als mitjans que he vist, és la seva afirmació "Ja ens agradaria tenir una mica d’influència sobre TV3". Tot i després maquillar-ho amb un "respectant, òbviament, la professionalitat dels seus periodistes" em sembla directament una barbaritat majúscula.

Entenc que Unió (com la majoria de partits, sempre) es senti poc representada als mitjans de la Corporació. Ho puc acceptar, tot són opinions. Però afirmar que voldrien tenir-hi influència és extremadament antidemocràtic.

En definitiva, i perquè no vull enganxar-me els dits, ja que m'encén aquests tics dels 'poderosos' (tots) d'intentar controlar els mitjans, que m'ha sorprès molt que algú posi per escrit, per molt que sigui a Internet, una bestiesa com aquesta. I encara més Duran i Lleida, sempre molt correcte.

Honestament, el primer que vaig pensar és que era fals.

Una (~~modesta~~) recomanació: Sense modèstia, amb orgull, amb molt d'orgull. Aquest divendres el Tot està inventat (el programa que faig amb un equip magnífic a Ràdio Ciutat de Badalona) fa 200 programes i ho celebrem amb un directe amb públic a Titus Carpa, la sala més mítica de Badalona. Podeu trobar més informació al blog del programa. Evidentment, hi esteu tots convidats.

Han perdut el cap

2011-03-02T09:01:00.001+01:00

Avui estic ofès,

Intentaré ser breu perquè crec que tots estareu d'acord amb mi. Actualment molts mitjans espanyolistes han perdut el nord i diuen bestieses. Així de senzill. I ja n'hi ha prou, tu.

Podria dir que estic emprenyat, irritat, cansat, però el pitjor és que ja he passat tots aquests estats per passar a trobar-me en una situació pitjor. I és que estic ofès no només pel què diuen, que evidentment és sense fonaments, per tant ens hauria de relliscar, estic ofès com a ésser humà de pensar que algú que es dedica a tertuliejar pot dir tonteries tan grans i, n'estic segur, saber que són barbaritats.

Segurament hauríem de deixar de mirar a Madrid, però és inevitable. En primer lloc perquè quan parlen de tu tendeixes a posar l'orella, per molt que no sàpiguen ni qui ets. I en segon lloc, i per això el comentari avui, perquè a l'APM? de TV3 ens en posen talls constantment.

No sé si potser seria millor tancar els ulls i no veure-ho.

Jo, us ho dic en confiança, primer m'ho prenia a broma, però la situació actual, les afirmacions tan a nivell polític com cultural o, fins i tot, esportiu, em duen a pensar que ara són ells els que s'ho prenen a broma i nosaltres els que notem aquella inflor tan característica a la zona pèlvica que provoca, irremeiablement, un esclat. Pot ser que ens rebenti la part inflada, esperem que no, en pro de la nostra descendència, o, el més probable, que rebentem nosaltres i decidim fer un pas per distanciar-nos d'aquesta gent que no saben el què diuen.

Jo accepto qualsevol crítica i qualsevol postura política. Fins i tot les antidemocràtiques (mentre siguin simplement postures de pensament, no d'acció, clar). Però el què no puc acceptar és que es falti a la veritat. Hi ha massa gent que ASeja a les teles de Madrid. I no són tan pocs com volem pensar.

Una (modesta) recomanació: Claríssima avui la recomanació. I estava pendent des de fa molt temps: APM? Mai amb tan poc material s'havia fet tan bé. Guió, sarcasme, humor... "No hase falta que dise nada más"

La Vanguardia, un tòtem que entra fort

2011-02-28T10:09:00.000+01:00

Avui estic billmurrayà,

Em refereixo al mític film Atrapat en el Temps, no a Lost in Translation... tot i que també podria ser. Avui em sento en un bucle, ja que aquest cap de setmana s'ha oficialitzat el llançament de La Vanguardia en català, un tema que hem parlat més d'un cop aquí i que ara preferiria no repetir, per no cansar-vos, però crec que l'ocasió s'ho mereix.

Vam tractar el tema amb el llançament del projecte del nou diari ARA i en diverses ocasions quan aquest dominó comportava la caiguda o modificació d'alguna peça important. I és que no es pot entendre el desbloqueig d'un projecte tan monstruós (i monstruosament lent) com el de la doble edició d'aquesta publicació dels Godó sense tenir en compte la pressió de l'ARA.

I com que això ja ho hem comentat abans, no em centraré en el perquè o en el quan del llançament, sinó en el com, on també ha tingut un paper importantíssim el rotatiu de Cultura 3. Si en el primer post sobre el tema comentàvem l'impuls que s'estava exercint a través de l'entorn 2.0 per preparar la societat per un nou diari en català, aquest cop hem de dir exactament el mateix. I és que des del Grup Godó han pres molt bona nota dels punts forts del projecte de sortida de l'ARA i els estan seguint al peu de la lletra... però amb més potencial.

La nova edició de La Vanguardia en català, com també vaig avançar fa un temps, parteix amb tres o quatre cossos de marge davant del seu rival, ja que té tota la infraestructura comunicativa d'un gegant, amb RAC1 com a punta de llança, la pròpia edició en castellà, El Mundo Deportivo i, en menor mesura, 8 TV... mitjans que, val a dir-ho, no tenen cap pudor en dedicar-se a l'auto-bombo en cos i ànima.

No és criticable, ni molt menys, que s'utilitzi els mitjans afins o, directament, propis, per generar interès en aquesta nova publicació (o edició), però aquí sí que em veig obligat a criticar l'excés que s'ha vist, especialment a RAC1, no només en quant a jerarquització de la noticia (que es comprèn), sinó en quant a sobredimensió.

M'explicaré amb un exemple, tot i que aquest cap de setmana n'hi ha hagut diversos. Aquest matí una persona tan moderada i, sovint, amant del 'fair play' com Jordi Basté (els seus comentaris de Catalunya Ràdio o TV3 en són un exemple a seguir) ha comparat la sortida d'una edició en català de La Vanguardia amb l'inici d'emissions de TV3. S'ha passat de frenada. O almenys li ha faltat afegir una petita menció a l'ARA. Llàstima. Haig de reconèixer que no és habitual en ell.

Per resumir, si bé em motiva enormement que una publicació del nivell i del reconeixement de La Vanguardia s'editi en català, em fa un pèl de por que des del Grup Godó es confongui l'auto-bombo amb l'autofel·lació. Al meu parer, aquest naixement té una importància enorme, brutal, per al català i per Catalunya, per tant, no fa falta que ningú li posi més pa que formatge. No fa falta perquè a les mans tenim un magnífic manxego sec d'aquells que t'omplen la boca.

Una (modesta) recomanació: Com sempre, acabem el post amb una recomanació personal. Hi haurà qui hi estarà d'acord i qui no, però jo sóc un fan enorme de l'humor semàntic, els jocs de paraules i les bestieses similars. Per tant, la recomanació està cantada: http://miccionari.blogspot.com/. Es tracta d'un recull de twits humorístics jugant amb la llengua, l'actualitat i l'entorn 2.0. Alguns estan agafats pels pèls... però normalment són els que més gràcia tenen. Per riure una estona i, sobretot, per tenir-ho al Twitter.

No és una tonteria

2011-02-23T09:00:00.000+01:00

Avui estic irritat,

Alguna vegada he comentat el valor que veig als diaris esportius fora del seu àmbit merament informatiu i cronista (aquí en teniu un exemple). Això no treu que sóc conscient de la seva, si em permeteu l'expressió, 'poca transcendència', ja que estem parlant d'un àmbit de la informació que, tot i que socialment sigui molt seguit, podríem dir que en els aspectes 'importants' del desenvolupament global no té tant d'impacte. La 'hard politics' que es diu.

Però hem de vigilar entre el poc i el massa i aquest dilluns en vam poder veure un exemple. Com molts sabreu, em refereixo a la imatge del diari AS (que podeu veure a l'inici del post) on s'havia eliminat un jugador de l'Athletic de Bilbao perquè hi hagués fora de joc en contra del Barça.

Se n'ha fet molta mofa, i s'entén, ja que la bestiesa és tan gran que el primer que provoca és riure. Després hi ha hagut algú que ha començat a parlar d'indignació, però centrant-se en això tan habitual últimament de 'la caverna mediàtica', referit als mitjans de Madrid. Això encara m'ha irritat més.

M'explico. Com podem quedar-nos amb una anècdota o amb una simple crítica a l'ús partidista d'unes imatges en un mitjà d'informació? Estem bojos? On s'ha vist que en una democràcia s'alterin les imatges d'un fet noticiable i no es faci en un àmbit estètic o pràctic sinó amb total voluntat d'influir en el propi acte?

Entenc que el simple fet d'escollir una imatge o una altra, un angle o un altre i una posició o una altra afecta a la percepció que el lector pot tenir del fet. Però això d'alterar una realitat amb el Photoshop simplement per modificar-la em sembla que hauria de ser punible legalment. Per molt que estem parlant de futbol. M'és igual.

Ja n'hi ha prou d'acceptar bestieses en el món del periodisme, ja sigui polític, cultural o esportiu. Tinguem un respecte per la professió i denunciem legalment aquestes barbaritats.

Una (modesta) recomanació: Tot i semblar contrari a la tesi central del comentari d'avui, recomanaré precisament el Photoshop i una manera d'accedir-hi fàcilment: els tutorials online. L'oferta és infinita i ara no em dedicaré a llistar-la, però aquest recurs et permet, pas per pas, endinsar-te en l'ús d'una eina tan complexa com variada. Seguir uns passos ben establerts fa que et sentis segur, però, alhora, et mostra de manera pràctica els diversos usos que té el programa. Ideal per als que simplement saben quatre idees del programa, però no gosen atacar-lo amb hores.

La premsa hi ha de ser

2011-02-15T08:00:00.001+01:00

Avui estic reenganxat,

Després d'una setmana que la feina m'ha impedit comentar res al blog, tornem i ho fem amb periodisme. I no amb la crisi de la premsa o la professionalitat dels periodistes, sinó amb l'exemple de la importància que ha de tenir sempre l'altaveu que converteix un fet local en un element de repercussió internacional ja no per la resta del món, sinó sobretot pels mateixos actors d'aquest fet.

Per il·lustrar aquesta funció aprofitaré un mapa interactiu que la BBC va publicar divendres al seu web. En aquesta aplicació podem veure imatges de 16 punts concrets de la plaça Tahrir del Caire durant les manifestacions de la revolució que ha obligat a la dimissió de Mubarak (i mira que ha costat).

D'aquests 16 punts en destacaré dos que exemplifiquen perfectament la importància que té per als manifestants el ressò mediàtic. El primer d'ells és un mur on els manifestants podien veure cada dia les seves aparicions en premsa. Això els donava l'impuls de seguir amb les seves protestes, ja que tenien clar, gràficament, que allò portava a algun lloc i no es quedava simplement en un acte esporàdic. Tenia transcendència.

El segon punt és més global, però a la BBC ho exemplifiquen amb les persones acampades al centre de la plaça. Són els bloggers. No cal dir (perquè ho ha dit ja tothom) que aquesta ha sigut realment una revolució transmesa en temps real. Tot i les mancances que ha suposat l'eliminació d'Internet en molts moments a tot el país, els bloggers, tuitaires i comentaristes 2.0 han estat sempre presents i no per repetit aquest fet ha de perdre importància.

Com a anècdota, comentar que també hi havia un punt de distribució d'aliments de Kentucky Fried Chicken. És només una anècdota, però m'ha semblat molt icònic. I és que la globalització, com tot, té aquestes dues cares.

Una (modesta) recomanació: Després de tants i tants dies sense actualitzar el blog les recomanacions serien moltes. Però tot i haver passat una setmana la recomanació ha de ser d'últim moment i sense justificació. I és que m'ha vingut al cap una cançó d'aquelles que no et treus del cap en dies. Es tracta del Perquè he plorat de la magnífica Mar i Cel, l'obra d'Àngel Guimerà que Dagoll Dagom ens va fer immortal l'any 1988 (i va repetir correctament el 2004). No té absolutament res a veure amb el tema central d'avui, però tenir aquesta meravella al cap durant dies crec que és un bon obsequi.

"Hoy debe ser un gran día..."

2011-02-03T08:00:00.002+01:00

Avui estic tens,

Teòricament és un estat personal, però diría que últimament no sóc l'únic que està tens. Entre l'augment del fred, la situació econòmica, les revoltes polítiques i mil i una coses més, estem passant tots uns dies 'dolents' podríem dir. I no em refereixo tan a dolents com a negatius objectivament, sinó d'aquells dies que no estas bé, tens com mala llet a dins.

Però de vegades, com diu la cançó, ha de ser un mateix el que es cregui que "hoy puede ser un gran día". Doncs intentem-ho, fem un salt de fe i siguem els primers de pensar que "hoy DEBE ser un gran día". I unint els temes habituals del blog, em limitaré a fer un conjunt de recomanacions de webs i blogs que ens poden ajudar a riure una estona, a destensar-nos. Aquí els teniu:

Failblog: Web de vídeos i imatges divertides sobre 'cagades' i errors des de lingüístics (en anglès) fins a les típiques caigudes o atacs de riure.
Lamebook: Situacions de Facebook divertides. En anglès.
Cuanta Razón: Imatges amb subtítol. En castellà. Moltes actualitzacions diàries.
As my junk: Fotos reals on diversos objectes inanimats semblen ser elements fàl·lics per punt de vista de la foto.
PhotoshopDisasters: No fa falta explicar molt més.

I no podia deixar passar una eina on l'humor impera: Twitter. Allà hi trobareu diàriament humor semàntic (miccionari per exemple) o temes del dia humorístics (bisbalfacts, ...).

En teniu més? Endavant, esperem les vostres recomanacions a comentaris.

A les fosques

2011-02-01T08:43:00.000+01:00

Avui estic intranquil,

Aquestes últimes setmanes estem passant per uns moments molt complicats en països on fins ara donàvem per feta certa 'tranquil·litat' social. No estic parlant de països democràtics al 100%, però sí d'estats on s'havia arribat a un statu quo que permetia certa comoditat a la gran majoria de la seva població.

Del cas d'Egipte en puc parlar poc, ja que només conec del país el què n'he vist als mitjans, però de Tunísia sí que en puc parlar amb més coneixement de causa, ja que l'he visitat diverses vegades.

No sóc un expert en política internacional, ni molt menys, però sí que he pogut veure un país estable, que s'associava amb alguns dels mercats globals i que, poc a poc, tenia vies de sortida de l'habitual estat d'oblit en què estan la gran majoria de països africans (per no dir tots).

Però el meu objectiu no és debatre sobre la revolta tunisiana, ni tampoc sobre l'egípcia. El meu objectiu avui és mostrar la meva intranquil·litat per l'obsessió gairebé malaltissa de mantenir la resta del món a les fosques sobre els processos que estan tenint lloc.

Crec que ens hem acostumat massa a allò de 'les autoritats no permeten l'entrada de mitjans estrangers' o 'no ens és possible comunicar-nos amb el nostre enviat especial'. On estem anant a parar? Jo no opinaré sobre la necessitat o no d'una intervenció externa a Tunísia o a Egipte, però el què no es pot permetre és que sigui impossible d'informar-se del què està passant allà.

No podem mostrar-nos flexibles amb la censura i la persecució de periodistes que, dia rere dia, patim en entorns de crisi, ja sigui esporàdica com els casos comentats, o crònica, com en entorns de conflicte (a alguns països sud-americans em puc referir, per exemple). Prou de tapar boques, prou de mantenir-nos a les fosques. Aquí sí que han d'actuar les tan considerades 'autoritats internacionals'. I no em val que em diguin que per Internet es poden trobar informacions. Amb això no n'hi ha prou.

Una (modesta) recomanació: Preferiria no recomanar res en aquest post, ja que l'ocasió s'ho mereix. Però com que no vull trencar la tònica habitual em limitaré a recomanar-vos que dediqueu uns minuts a buscar per internet conceptes com 'censura en latinoamerica', 'periodistas muertos' o 'periodistas desaparecidos'. No es pot seguir permetent.

Qui s'han cregut que són?

2011-01-26T10:12:00.000+01:00

Avui estic encès,

Suposo que és l'acumulació de casos, però començo a estar fart que hi hagi tot de gent que es cregui amb dret de decidir sobre la meva vida. La nostra vida.

Aquesta afirmació, que sí, sona a adolescent emprenyat amb els seus pares, ve detonada per la vaga injusta i indecent d'alguns treballadors de Renfe que s'han cregut amb dret de donar pel sac a centenars de persones que necessiten d'aquest transport per anar a treballar.

Però qui s'han cregut que són? Crec que ja n'hi ha prou de deixar que excuses com 'és per reclamar el dret dels treballadors' siguin escuts que converteixin en intocables els malfactors que es dediquen a robar hores a la vida de tanta i tanta gent.

I ho diu algú que no agafa la Renfe des de fa anys. Més que res perquè per horaris no podria tornar a casa, m'hauria de quedar a la zona metropolitana.

Igualment, és un insult a la resta de persones aquest hàbit d'intentar donar pel sac simplement per reclamar uns teòrics drets. Ho sento, però avui en dia el dret a vaga és una realitat i, per tant, legalment, es poden fer vagues en condicions, ben explicades, justificades i amb temps. Està clar que una vaga té com a funció alterar l'ordre habitual dels clients i l'empresa, això no es pot contradir, però una cosa és marcar unes normes diferents per un dia i l'altra és no marcar normes.

Ja n'hi ha prou.

Una (modesta) recomanació: Avui tornem a la tele i ho fem amb una serie britànica, però no de les habituals d'art i assaig tan denses, lentes i pesades de veure (tot i la seva qualitat), aquest cop ho fem amb una gran serie policiaca, amb casos interessants, personatges profunds, però mantenint el to de thriller. Parlem de Luther, de la que podeu veure una crítica més extensa a TeleDiscreta. Una molt bona serie pels que volen veure un Colombo, un CSI o un Mentalista, però de qualitat, amb gust i amb temps.

Desengany independentista

2011-01-24T11:30:00.001+01:00

Avui estic desmotivat,

Sincerament, el procediment de les consultes populars ha sigut un desastre. I ho dic amb tota la pena del món, però hem de ser realistes i tenir clar que així no anem enlloc i l'únic que aconseguirem és desmotivar-nos tots.

Aquest cop ens ha tocat als terrassencs (ni que ho siguem d'adopció) i s'ha demostrat que la iniciativa va de cap a caiguda. Ahir vam anar a votar només unes 20.000 persones... i això que portàvem setmanes amb urnes obertes en diversos punts de la ciutat, per allò de no haver d'anar a votar just diumenge. No fos cas que algú se n'oblidés o tingués dècimes i li fes mandra sortir amb el fred que fa.

Ara només queda Barcelona, on estic segur que el percentatge de vot serà superior a la resta, ja que els mitjans (d'un costat i l'altre) s'encarregaran de fer bullir l'olla, com es diu habitualment. Però això no treu que les consultes han fracassat.

Haig de dir que a mi em va semblar una bona idea, una iniciativa popular, més que política, i crec que hi ha hagut centenars de persones que s'hi han deixat el coll i han fet una molt bona feina simplement perquè hi creien. O creien que és millor això que res. Però no n'hi ha hagut prou.

Suposo que tot aquest procediment l'únic que ha fet és demostrar que les iniciatives populars ja no existeixen, tots els canvis han d'anar a través dels polítics, ja que aquí només ens mobilitzem quan guanya el Barça. Una llàstima, però és la realitat, i si no ho volem veure prendrem mal i se'ns passaran les ganes d'intentar res.

Una (modesta) recomanació: Veient l'atac de pessimisme que m'ha provocat la consulta de Terrassa, crec que la millor recomanació és buscar la motivació individual. Cal creure en un dia millor cada matí i no fer-ho perquè la societat ens ho demostra, sinó perquè cadascun de nosaltres ho creu cegament, sense proves, sense ningú més que nosaltres i les nostres conviccions. Una mica allò de 'Hoy puede ser un gran día, plantéatelo así', perquè ja sabeu que 'depende en parte de tí'.

Excuses inapel·lables?

2011-01-20T07:11:00.001+01:00

Avui estic emprenyat,

Haig de reconèixer que no sóc una persona que m'enfadi fàcilment. Hi haurà fets que em puguin agradar i n'hi haurà que em desagradin, però intento mantenir sempre el cap fred. Aquests darrers dies no he sigut capaç. I és que veure com des de la Meseta s'aprofita la crisi per intentar reduir les atribucions que tenim els catalans m'està començant a superar.

El primer problema és que hi ha arguments d'aquells que no pots rebatre. No perquè tinguin raó, sinó perquè no queda bé i si ho intentes et poden dir de tot. Entre aquests temes 'intocables' hi ha la crisi. Si algú proposa un canvi per afrontar la crisi només pots callar (a no ser que siguis un sindicat, que a ells se'ls permet tot).

Des de Madrid ho saben i per això apreten per aquí, desviant l'atenció d'altres despeses molt més innecessàries o, fins i tot, de dubtosa legalitat.

I és que, si ens poséssim estrictament econòmics, el què hauria de desaparèixer és part de l'estat central, ja que actualment moltes de les carteres ministerials ja no tenen gairebé cap atribució. En comptes de treure'ns diners a les comunitats el què s'hauria de fer és fer desaparèixer alguns ministeris. O integrar-los en un macro-ministeri purament diplomàtic, tampoc demanem més.

Però no, els catalans no tenim nassos d'anar a Madrid i demanar que tanquin res. Ens fa por el què pugui passar. Som més d'anar allà i intentar que no ens tanquin a nosaltres. És un problema d'aspiracions.

Una (modesta) recomanació: Avui trencaré amb les recomanacions habituals (música, televisió, cinema, videojocs) i em centraré en un mecanisme contra la crisi que m'ha anat molt bé a nivell personal: la compra per Internet. A través dels diversos portals de supermercats es poden fer els encàrrecs setmanals i està clar que assegut tranquil·lament davant l'ordinador, amb la llista clara i sense agressions exteriors (nens suïcides, cartells d'ofertes i música agressiva) pots fer una compra més racional i aprofitable. Això sí, tingueu clar que a casa no tornareu a tenir aquells paquets de Donuts que compres només perquè en el moment d'anar a comprar tens gana.

La desunió fa la força

2011-01-18T10:18:00.000+01:00

Avui estic dubitatiu,

Fa uns dies estem veient la guerra fratricida en què s'ha convertit el Partit Socialista de Catalunya. És normal veient els darrers resultats electorals, que no per previsibles fan menys mal. L'exemple més clar d'aquesta discòrdia és la pugna per a la candidatura barcelonina que enfronta Montserrat Tura i Jordi Hereu, l'actual alcalde.

Podríem estar hores debatent sobre figures, sobre aritmètica electoral o sobre projectes. Bé, d'això últim potser no en podríem parlar gaire, ja que de moment no en sabem res. Però jo em vull centrar en el procés en si, en això anomenat 'primàries' que a Estats Units és tan habitual i que aquí hem fet tan malament moltes vegades. No Esquerra?

Un procés de primàries, com el seu nom indica, és un procés i en aquest punt és on s'ha de generar valor. L'objectiu de l'elecció interna no ha de ser escollir un candidat, sinó executar un procés crític. Per alguns aquesta oposició de models és mostrar discordància, però si es comuniqués correctament les primàries serien un valor afegit, una mostra de treball i creació d'un projecte ferm, ben meditat i, sobretot, a prova de discrepàncies.

Farien bé els socialistes de vendre la lluita Tura - Hereu no tan com la capacitat del partit d'acceptar crítiques, sinó com la capacitat crítica del propi partit amb ell mateix. No s'ha de vendre com allò de "aquí tothom es pot presentar", sinó més aviat com "aquí volem que la gent es pregunti quin és el millor model".

Això sí, entre el què hauria de ser i el què serà em sembla que hi ha molta distància. I sinó, temps al temps.

Una (modesta) recomanació: Fa temps que no parlem de videojocs (ja que no és un tema que interessi especialment al tipus d'audiència del blog), però ja sabeu que m'agrada variar les recomanacions. Avui, aprofitant això de les lluites fratricides, recomanaré el joc Assassins Creed II, que els Reis van tenir a bé regalar-me. Acció, estratègia, dinamisme i, sobretot, un guió molt treballat on templaris i assassins competeixen per l'hegemonia social i moral d'una Itàlia en crisi. Crisi? Hegemonia moral? Mira, si al final resultarà que el joc està d'actualitat.

I si va en serio?

2011-01-12T10:30:00.000+01:00

Avui estic indefinit,

Des del comunicat d'ETA que no sé definir-me. Per una banda, tots tenim clar que és impossible fiar-se d'un col·lectiu terrorista, i menys si tenim en compte els exemples més recents de les seves treves. Per altra, també tenim clar que aquesta treva és diferent, almenys per la seva verbalització i context. Per tant no sé si ser optimista o escèptic.

El què sí que tinc clar és que des del govern s'ha de ser escèptic, però mai tancar-se a cap possibilitat. És inconcebible que la Moncloa surti i digui "ala, tot arreglat, passem a un altre tema", això seria molt bonic, però també ho seria que ploguessin bitllets de 500. Cap de les dues coses passarà. Però crec que des de Madrid han d'intentar deixar alguna porta oberta, ni que sigui entreoberta, per donar una sortida a la situació.

Hem de seguir creient en un procés de pau acceptat per la gran majoria dels afectats i aquest procés passa, inevitablement, per una cessió conjunta i un acostament de posicions. Que no un oblit total dels successos.

Per acabar, reafirmar-me en l'esperit positivista, per tant, necessito criticar aquesta onada d'escepticisme gairebé negativista. No tenim perquè creure'ns ETA, això sí, ja posats, millor que declarin una treva verificable, que no que callin i matin, no?

Sincerament, no s'ha de demanar al govern estatal que es fii dels terroristes, però sí que confii en una solució.

Una (modesta) recomanació: Avui toca mode Auto-Bombo On, ja que comencem l'any a RCB. Aquesta nit a les 23 hores el Tot està inventat comença l'any parlant dels 'pastelitos' que menjàvem de petits, dels morts més oblidats de l'any i del naixement d'una nació. Tot amb la intenció de recordar el passat i riure una estona. I si cal comprar a algun oient, quina millor manera de fer-ho que sortejant un vol per a dues persones? Doncs això, participeu al programa i demà podeu guanyar un vol.

Prometo una recomanació menys onanista pel proper post

I vinga acumular pólvora

2011-01-10T11:38:00.000+01:00

Avui estic atabalat,

Per començar la setmana tenia pensat reprendre els articles sobre periodisme analitzant el cas de l'entrevista al Rei a Catalunya Ràdio. També havia pensat que encara no he tocat la llei del tabac des que ha entrat en vigor. Però al final resulta que va un boig i es posa a disparar. Així que canviem altre cop de tema.

Fa un temps vaig comentar aquí mateix que això que en diuen 'elevar el to del discurs' és un perill. Ho hem vist amb els extremistes xenòfobs a mitja Europa i ara s'ha posat de manifest amb el tiroteig de Tucson. Però no és nou. Davant l'incapacitat de fer arribar un discurs complet, complex i amb contingut, tothom opta per fer-se escoltar, costi el què costi.

Que això ho facin tertulians del cor o entrenadors de futbol arriba un punt que gairebé no importa. El problema és que l'habit ha passat tan a tertulians generalistes (que creen la presumpta imatge col·lectiva) i, el pitjor, als polítics de tot arreu i de tot nivell.

Tampoc vull confondre populisme amb violència. Els discursos populistes que tant s'han anat expandint, amb exemples com Sarkozy o Obama, tenen com a fons guanyar-se a la gent amb idees senzilles ben vestides i exposades. Això diu poc a favor del criteri dels votants, que són (som potser) manipulables massa fàcilment, però no vol dir que s'insti a la violència.

Els que sí que insten a la violència són els discursos populistes en temps de crisi, que veuen en el descontentament una petita muntanyeta de pólvora. Saben que n'hi ha i decideixen anar-n'hi tirant més. Els és igual si és pólvora, alcohol o benzè. L'important és que just abans de les eleccions volen poder-hi tirar un llumí i fer-ho esclatar tot.

El què no tenen en compte és que aquest incendi de vegades no només serveix per guanyar unes eleccions, sinó que va més enllà i li crema a algú les celles. En aquest cas, el resultat de la pólvora vessada pel Tea Party ha sigut l'explosió d'un home a Tucson. I potser no serà l'únic.

Cal afegir que aquí, tot i estar en l'anomenat 'oasi català', tenim molta experiència en això d'elevar el to del discurs, ja que a l'estat espanyol fa anys que les idees (o la seva exposició) brillen per la seva absència. Els dos partits principals (i les seves cavernes mediàtiques) s'han distingit per jugar al "qui la diu més grossa" i potser ara, amb el cas d'Arizona i la congressista Giffords, és un bon moment per repensar-s'hi.

Per cert, algú s'ha recordat dels 'altres' sis morts?

Una (modesta) recomanació: Tinc molts temes pendents per recomanar, però avui m'agradaria ajudar a alegrar una mica el dia, ja que el tema i l'anàlisi d'avui no són molt positius precisament. I per alegrar la vida no se m'acudeix un altre exemple que el millor explicador d'acudits de la història: Eugenio. Pels que vulgueu recordar-lo teniu una magnífica oportunitat amb el web http://www.elsabenaquelquediu.com/ on podeu escoltar els seus acudits gratis i proporcionats per la familia. Un exemple de voluntat d'alegrar la vida a la gent.

Fabricar nens llestos

2011-01-04T16:30:00.000+01:00

Avui estic optimista,

Fa temps que no en parlava, però sóc un gran amant dels videojocs. No només per vici, sinó per convicció. La nostra generació ha crescut amb els videojocs, inicialment per ordinador (quan encara hi havia qui els deia computadores) i després ja amb consoles com la Master System II o la Nintendo. A partir d'aquí, tot ha anat a més.

Ara que s'acosten els reis (entreu a un Media Markt i ho notareu) els videojocs tornen a estar en boca de tothom. I això em fa estar optimista per dos factors molt clars.

El primer és que confio molt en la capacitat educativa dels jocs. I no educativa en el sentit de transmissió de coneixement (que molts en tenen), sinó també en l'educació personal, en la creació d'unes capacitats de gestió, anàlisi, treball sota pressió, deducció... Totes aquestes capacitats, per molt que als no habituals els sembli mentida, es poden generar a través de videojocs. Personalment, gestionar equips amb el PC Futbol 5.0, armar tropes amb el Warcraft, organitzar ciutats amb el Sim City o salvar un pirata a Monkey Island em sembla que m'ha anat ajudant a ser millor gestor, analista, i moltes altres virtuts que, de vegades, queden amagades darrere d'altres videojocs menys útils per al futur dels nostres fills.

El segon factor positiu és que, des de fa uns anys, i fruit de l'evolució del sector i l'envelliment de les primeres generacions de 'jugadors', els videojocs són cada cop més un element col·lectiu. El principal element nociu d'aquest recurs ha sigut sempre la individualització, l'aïllament que generava al propi jugador. Actualment s'està treballant cada cop més en jocs cooperatius, ja sigui en xarxa o, encara millor, en presència.

Avui en dia, i per això sóc optimista, els nens poden aprendre a jugar en equip, a gestionar-se els recursos en comú i a deduir pistes i solucions a enigmes comentant-ho amb els altres. La nova generació, si estem amb ells i els ajudem, estaran, en aquest sentit, més ben preparats per afrontar el què els pugui venir.

Evidentment, no dic que això sigui la panacea que ens permeti crear super-persones perfectes, però qualsevol cosa que ajudi a millorar serà ben rebuda. I més si és divertida.

Una (modesta) recomanació: Aquí podria recomanar centenars de jocs vells i nous. D'aquests menys, ja que els meus recursos cada cop deixen menys espai pels videojocs. Però em quedaré amb una recomanació que hem fet algun cop al Tot està inventat. Es tracta d'un programa, l'Scummvm, un emulador d'antics jocs per ordinador que es pot baixar legalment, igual que els jocs, ja que estan descatalogats. El programa està disponible per PC, Android, iPhone, etc... i els mateixos jocs són vàlids per a qualsevol dels sistemes. D'aquesta manera les noves generacions poden provar les llavors que van crear aquesta indústria i veure que la tècnica no ho és tot i que amb quatre píxels i molta imaginació tots vam ser un Guybrush Threepwood o un Larry Laffer.

Les 12 campanades del blog

2010-12-30T13:43:00.000+01:00

Trenquem l'estructura habitual del blog perquè, com tots sabeu (i espereu ansiosament), demà és la revetlla de Cap d'Any. Per tant no hi ha sensació (allò de avui estic), ni tampoc recomanació. Només les 12 campanades del blog. Són 12 posts publicats aquest any, on barrejarem els més llegits i els preferits. Sense ordre, sense justificació científica, només els que surten. Perquè per Cap d'Any les normes desapareixen.

A per totes
El post més llegit de l'any, previ al llançament del diari Ara. Interessant fer-li un cop d'ull per veure si les coses han anat per on un s'esperava.

Unes reaccions reals?
També dels més llegits, crec que era obligat parlar de les reaccions després del 28N. Un dels meus preferits, que permet unir política i comunicació, els dos eixos més habituals del blog.

I la ràdio, què?
Una debilitat personal, el futur del mitjà radiofònic. Crec que és dels oblidats, però mirar al futur, amb el podcast, els nous professionals i els vells mites més actius que mai, és molt motivador. Amb gràfiques d'elaboració propia molt interessants.

T'admiro, però no t'escolto
Un dels temes habituals al blog, la influència d'Internet i les noves xarxes socials al nostre dia a dia. Aquest cop amb unes dades que posen molt en dubte el fanatisme tecnòfil.

Tremosa, fatxes, nazis i terroristes
Un post pel que tinc una estima especial, sobretot perquè el recordo sovint, ja que cada dia està més vigent. A les tertúlies, com més bèstia ets, més vals.

Internet és important? No tant. i El meu temps és meu
Aquests dos escrits formen un díptic un pèl esquizofrènic sobre la importància d'Internet, les seves virtuts i, alhora, els seus defectes.

El català susceptible
Reformulació del concepte 'el català emprenyat' que parteix d'una experiència personal que em va fer obrir els ulls sobre el complicat futur d'una Catalunya massa auto-traumatitzada.

Engegar i no parar
Una reflexió sobre la poca professionalitat d'alguns periodistes, més pendents de cobrir l'expedient que de fer bona la seva professió, ja que des de les 'altes esferes' tampoc s'impulsa la qualitat en la nostra feina.

Els periodistes ja no som ningú
I per acabar de traumatitzar-nos, el resultat d'aquesta creixent falta de professionalitat: la pèrdua de credibilitat.

Es pensen que som tontos?
Més traumes. En aquest cas referents a l'excés de proteccionisme del govern, que fa veure que ens protegeix amb les prohibicions quan, en realitat, el què fa és demostrar que no confia en el nostre criteri.

Ens perden les formes
Una altra de les meves debilitats, l'excessiu protagonisme de les formes per davant del fons de les coses. La correcció política ens impedeix ser pràctics.

Bé, com podeu veure, ni són els millors, ni són els pitjors, ni tampoc els més vistos o els menys vistos, simplement són 12 posts que, cadascun per una raó diferent, penso que representen aquest 2010.

Espero que us agradi el recull i, sinó, evidentment podeu demanar el vostre als comentaris.

Molt bona entrada d'any a tots.

Cada cop som menys inocents

2010-12-29T12:00:00.001+01:00

Avui estic trist,

I no només avui. En realitat la tristor ve des d'ahir, el teòric dia dels Sants Inocents. O simplement el dia de les inocentades... en realitat el dia de les no-inocentades.

Potser sóc un romàntic, però m'entristeix veure que es perd una de les poques tradicions gamberres, però sociables de la nostra terra. Si repassem altres tradicions (posa-li Setmana Santa, posa-li Nadal, posa-li Sant Joan) veurem que els Inocents és l'únic reducte de diversió totalment social i, fins ara, estesa arreu.

Molts recordem les grans inocentades dels diaris. Aquelles on, per exemple, un mitjà generalista es feia ressò de la compra per part de l'Ajuntament de Barcelona, de la sirena de Copenhague. Això sí que eren inocentades, era com si els sis milions de catalans de l'època féssim tots una festa conjunta. Com si, per un cop, estéssim junts.

Ara costa veure inocentades en premsa, segurament perquè la credibilitat dels mitjans va a la baixa i tenen por que posar noticies falses encara la debiliti més. Un error. Una noticia obertament falsa es veu de lluny i, alhora, et fa dubtar i crea complicitat mitjà-espectador/lector.

Enguany només hem vist algunes 'tonteries' (si em permeteu l'expressió), ja que no eren ni inocentades. L'exemple més clar és la del diari Sport, que parlava de la nova fragancia que treuria al mercat l'entrenador del Barça, Filosof'eau. No té gràcia. No et pares ni un moment a dubtar. I precisament la gràcia d'una inocentada ha de ser el dubte. Sempre amb la conclusió final de "com coi he pogut pensar que anava en serio!".

Ara les inocentades passen als blogs, als twitters privats i a altres suports que no tenen por d'arriscar. Personalment, m'agrada que es jugui amb aquest entorn per trencar les normes i treure rumors falsos, però trobo a faltar que 'els grans' es sumin a una festa, la única, realment col·lectiva.

Una (modesta) recomanació: Doncs evidentment toca recomanar un espai de bromes i em quedo amb Failblog, un recull de vídeos i imatges d'errors, des de caigudes en bici fins a cartells amb jocs de paraules o equivocats. La veritat és que als que no som molt sensibles amb el dolor aliè ens fa riure uns minuts cada dia. I això és bo, no?

El català susceptible

2010-12-21T16:15:00.001+01:00

Avui estic emprenyat,

Sí, i molt. Ho hem comentat alguna vegada (aquí, per posar un exemple): els catalans estem per tancar. Així de clar. I ho dic amb molta pena. Tenim de tot per ser feliços (sense oblidar que encara queda molt camí per recórrer) i tot i així ens entestem en tirar-nos sal a les ferides. I això ho dic perquè ho he viscut de ben a prop.

Com sabeu, paral·lelament a aquest blog en tinc un altre en castellà centrat en l'àmbit de la crítica televisiva, TeleDiscreta. Allà acostumo a comentar programes i series del màxim abast, però, de vegades, quan s'ho val, comento elements de menor dimensió socio-geogràfica. Aquesta setmana, com no podia ser d'altra manera, he fet una crítica merament televisiva del fenomen de La Marató de TV3. I les reaccions han sigut per emmarcar.

Resulta que, tot i ser una crítica molt ponderada i amb poca menció d'elements no televisius (nacionalisme, etc...) m'han començat a caure pals insospitats en alguns fòrums d'Internet i en el mateix blog (tot i que en menor mesura, suposo que per falta d'atreviment). No estem parlant d'una reacció massiva, evidentment, però és per fer-s'ho mirar veure que pel simple fet de comentar un programa de TV3 en castellà ja se't titlla amb esperit ofensiu d''espanyolista' o coses per l'estil.

Tan rucs som? Realment hem d'estar sempre a la que salta, simplement perquè algú comenta qualsevol cosa del nostre país en un altre idioma? Em sembla que diu molt poc a favor nostre. I per això he dit al principi que estic emprenyat. No perquè m'hagin criticat (m'han dit moltes coses a la meva vida), sinó perquè és la típica reacció catalana de saltar 'per si de cas'.

És una mica, com va comentar un dia José María García al Món a RAC1, parlant de l'exportaveu del govern d'Aznar, Miguel Ángel Rodríguez: "Es de esa gente que lo encuentras por la calle y cuando le dices 'hola' te dice 'Hijoputa yo?'". Com deia, hipersensibles.

El dubte és si aquesta sensibilitat excessiva ens ve de fàbrica o és fruit d'un cert complexe d'inferioritat (no sempre justificat). Crec que reaccionar sempre a la que salta és molt perjudicial. Quan algú ens ataca hem de defensar-nos, però és molt pobre defensar-se abans de saber si t'ataquen. Diu molt poc a favor nostre.

Tampoc em vull quedar només en això. De l'altre costat també m'he emportat algunes gleves considerables, sobretot el dia que vaig comparar les retransmissions de la Fórmula 1 de TV3 i LaSexta. En aquest cas defensar 'la televisión catalana' em va sentenciar.

Em sembla que és per fer-s'ho mirar, sincerament.

Una (modesta) recomanació: Avui, evidentment, hauria de recomanar treure pit per La Marató, sobretot per la qualitat i la recaptació i audiència que va tenir. Però seria redundant. En canvi, em centraré en una troballa que vaig fer fa poc, també televisiva. Es tracta del programa de divulgació científica QuèQuiCom del 33. Sé que sorprendrà a alguns, ja que el programa no és nou, però per mi ha sigut una gran satisfacció veure que es poden fer programes divertits i divulgatius sense caure en l'histrionisme de El Hormiguero amb el seu Flippy o en l'avorriment d'alguns documentals de ritme fúnebre.

Millor sol que molt acompanyat?

2010-12-15T16:01:00.000+01:00

Avui estic dubtós,

Tornem a la política, tot i que sense perdre de vista l'àmbit de la imatge i les percepcions. Ja fa uns dies (pels que encara ho dubtaven) tenim bastant clar que Josep Antoni Duran i Lleida seguirà com a representant de CiU a Madrid. El què fa uns anys es percebria com un gest de por per part d'Artur Mas, ara s'entén com un aprofitament del rol del líder d'Unió i el seu estatus gestat al llarg de molts anys a la capital, on la política es complica el doble.

A priori, la idea de Mas és crear un govern fort des del primer dia. Buscar la confiança entre els catalans, que serveixi per capgirar la tònica negativa que ens està començant a ofegar més del compte. Per fer-ho tenia dues opcions, deixar Duran a Madrid, erigint-se ell mateix com una única figura totpoderosa en la que confiar cegament o, com a segona opció, portar al carismàtic líder democristià a Catalunya i aprofitar el seu immillorable estatus per fer un govern amb les millors figures.

La veritat és que, entre aquestes dues opcions, no sé quina és més vàlida. Tenir una Generalitat molt personalista significa confiar-ho tot en una persona, tots els ous en un cistell, però alhora també significa evitar fractures, no deixar escletxes per males interpretacions de les declaracions de les segones espases. Optar per aquesta opció és haver après dels enormes errors del tripartit, que va patir aquest estigma des del primer dia.

Tenir una Generalitat amb els millors noms possibles (i tots coincidirem que Duran és un gran nom per tenir a l'alineació inicial) garanteix una bona imatge. Un govern així es percebria com un govern professional, sense personalismes, però amb els millors professionals. D'altra banda, sempre quedaria espai als mitjans per les lluites fratricides.

Per tant, i després d'haver-ho vist per tots costats, segueixo sense veure què és millor. Per fer un símil, al bàsquet pots tenir el millor jugador del món i segurament guanyarà partits, però també pots tenir els tres millors a l'equip i tens més qualitat. Ara, no hi ha més d'una pilota i, individualment, sempre faran pitjors estadístiques. Això sí, passant-ho al futbol, el Barça ha acabat demostrant que amb una bona coordinació els millors poden jugar junts.

Una (modesta) recomanació: Com que ens hem posat seriosos avui, millor desengreixar-ho tot amb una bona recomanació televisiva. Sóc un fan de The Big Bang Theory. Sota aquesta imatge de serie de freaks s'amaga una de les grans series senzilles de la televisió actual. No hi ha res amb segones, no hi ha rerefons, simplement acudits plans. Això sí, filats de la millor manera possible. I quan estàs de mal humor, què més pots desitjar que riure una estona?

El meu temps és meu

2010-12-13T13:29:00.000+01:00

Avui estic adoctrinador,

Resulta que fa uns dies he coincidit en diverses converses amb amics i familiars amb el mateix tema: l'ús del temps. En tots els casos ve pel mateix costat: els mòbils smartphone. I en tots els casos acaba en el mateix punt: vídeo a la carta.

Tot comença perquè ara tothom té al cap passar-se a un mòbil d'última generació, dels que, textualment "tenen Internet i tot això". En aquest cas sempre s'ha de respondre amb un condicional: si tens ganes d'aprendre tot el què pots fer és una gran elecció. Si només penses trucar perquè "tot això d'Internet m'atabala" no té cap sentit passar-se a un smartphone.

Crec que actualment pequem de l'ànsia de tenir els últims aparells perquè sí. I això és un error. Tenir la tecnologia d'última generació és important, però només si la fas servir i tens l'hàbit d'aprendre a fer-la servir. En cas que sigui així, la teva vida es multiplicarà per dos.

M'explico. Jo cada cop valoro més el meu temps i vull ser-ne el propietari. Amb les últimes tecnologies, bàsicament amb l'accés a Internet a tot arreu, podem escollir què fem, on ho fem i, sobretot, quan ho fem. El primer pas és escollir quines series veiem. I ja no és ni il·legal ni poc ètic ni res d'això. Ara ja tenim molts canals de televisió a Espanya i a Catalunya que posen a disposició de tothom els seus programes. El millor exemple és el 3alacarta, però també tenim Telecinco, Antena3, Cuatro o l'altre gran exemple, LaSexta.

Per tant, amb aquest canvi podem gestionar nosaltres el NOSTRE propi temps. No depenem ni de programadors, ni de caps que ens facin plegar més tard ni de l'arròs, que tarda massa en bullir i em fa perdre el principi de House.

El següent pas, i aquí es on entro en l'adoctrinament tecnòfil total, és gestionar els continguts que volem rebre. I no només televisius. Llegir un diari generalista vol dir llegir continguts que ens interessen i continguts que no. La solució és crear-nos un diari propi, un recull de blogs que ens interessen, ja sigui d'especialistes en un tema que ens atrau, ja sigui de mitjans que tracten allò que ens interessa. D'aquesta manera llegirem el què ens interessa llegir.

Ah, i pels que penseu que sempre s'han de descobrir nous temes, aquí tenim Twitter, una eina ideal per recomanar articles i persones. Així el nostre temps serà nostre al 100%.

Una (modesta) recomanació: És estrany fer una recomanació quan tot el post és una gran recomanació. Per tant em centraré en una pàgina concreta on podem trobar el 99,9% de les sèries que podem voler veure: http://www.seriesyonkis.com/. Sota aquest nom tan estrafalari tenim un portal magnífic per veure o baixar les series més importants d'ahir i d'avui. Només falten materials en català, però aquests els podem trobar fàcilment al 3alacarta.

I va sortir l'EGM

2010-12-02T16:52:00.000+01:00

Avui estic descansat,

I no perquè hagi dormit molt (que no és el cas), sinó perquè avui em tocava actualitzar el blog i em veia abocat a tornar a parlar de les eleccions. I no és que no m'agradi, però crec que ja n'hem sentit massa a parlar i, de moment, encara no hi ha res més definitiu, a part del què ja vaig comentar en l'últim post. Però a primera hora del matí un twit d'un company m'ha donat la solució: avui sortia l'EGM.

A les 8 del matí en punt, encara conduïnt cap a la feina, he pogut escoltar les primeres dades. Evidentment, cadascú les ha venut com ha volgut. Però hi ha algunes coses que podem treure en clar del document:

- Només la ràdio aguanta l'ascens d'Internet (que puja més de 4 punts en un any). Com ja vam comentar en un post anterior, la ràdio ha remuntat després d'uns anys de descens d'audiència, situant-se aquest 2010 en un 56,9%, més d'un punt i mig per sobre de l'any anterior. El mitjà que sembla patir més és la premsa escrita (que ja partia de molt avall) i, en menor mesura, la televisió, que perd un punt en un any, quedant-se per sota del 88%.

- La televisió no té classes. Això que la telescombraria és per la 'classe baixa' és mentida. De classe alta a baixa només hi ha una diferència de tres punts i mig, insignificant si tenim en compte la diferència de recursos d'oci que es pot permetre una i altra. Això sí, la resta de mitjans tenen més audiència a més poder adquisitiu.

- Pel què fa a la premsa, l'esport segueix manant, amb un diari com el Marca, molt per sobre del segon (El País). També caldria analitzar com està influint el canvi de cicle al Reial Madrid i al Barça en les ventes d'aquest tipus de premsa. Apuntar, alhora, que es manté l'empat tècnic entre La Vanguardia i El Periódico.

- En l'àmbit de la ràdio generalista, RAC1 assumeix un lideratge fort a Catalunya, situant-se com a cinquena més escoltada a nivell estatal. Un cas que ja hem comentat i que tornaré a reprendre abans de final d'any. També afegir que la ràdio temàtica (bàsicament musical) segueix superant a la ràdio generalista, tendència que, segons el meu parer, augmentarà amb l'expansió de Ràdio Marca, que crec que serà molt contundent. En total, gairebé dues hores per persona al dia de ràdio.

- Pel què fa a televisió, crec que és innecessari comentar res, ja que tenim les audiències diàries.

Constatar, això sí, que el creixement d'Internet segueix sense aturar-se, pujant del 29,9% del 2008 al 40,1% actual i, el més sorprenent, de l'última onada (abril-maig) a l'actual (octubre-novembre) ha augmentat gairebé dos punts el consum d'Internet. Passant, en tres mesos, del 38,4% al 40,1%.

Una (modesta) recomanació: Seré breu. Tingueu el dit a punt per fer zapping avui. Ja sigui a la televisió o al vostre aparell radiofònic (segurament al cotxe). És inaguantable la guerra de xifres en dies d'EGM, per tant, recomano fer zapping. Sense por. No passa res per traïr durant una estona la vostra cadena preferida. És més, podeu descobrir grans programes i grans emissores o canals que no coneixeu. El mateix exercici vaig fer l'estiu passat durant les meves vacances per les espanyes (ja que normalment escolto ràdio en català) i va valdre molt la pena. Tinguem criteri, siguem capaços de dir NO, de marxar i, si cal, fins i tot de tornar. Com més coneguem, més valorarem el què tenim. I, sinó, ho canviarem.

Unes reaccions reals?

2010-11-29T15:53:00.000+01:00

Avui estic content

Crec que hem viscut unes eleccions històriques. No per la seva repercussió política (que també), sinó perquè crec que és el primer cop que les reaccions als resultats han sigut més o menys honestes.

Potser sóc un il·lús, però excepte Puigcercós (alies Gall d'Indi) la resta han reaccionat com tocava. Fet que no és habitual.

Fem un repàs a les reaccions i als resultats.

Per cert, que ningú esperi grans novetats o primícies. Aquí només una lectura personal del què vaig viure. Esteu avisats.

CiU
De llibre. Amb les enquestes totalment a favor es van mantenir moderats. Van esperar fins que la victòria era totalment clara, conscients que fins a l'últim moment no es resol res (ho saben per experiència).
Un cop van sortir, menció d'honor per Mas en un discurs que mostra l'abans i el després d'un president. És l'exemple a seguir per a qualsevol guanyador. A veure si no és un miratge...

PSC
La nit no podia començar pitjor. Enquestes claríssimes i un ou esclafat a la cara d'Iceta. Només li faltava això. Tenint clar que no tenien res a perdre, van optar de seguida per acceptar la derrota. Gest intel·ligent, ja que en cas que les enquestes distessin molt de la realitat, el gest seguiria honrant-los.
Un cop els resultats van ser ferms, sorprenent discurs de José Montilla. Segurament el millor discurs del que ha sigut el president més gris de la democràcia catalana. M'imagino que la pressió l'ha pogut i, ja sense pressió, ha parlat com una persona i no com un ninot al que uns i altres han manegat i han intentat reformular sense èxit. A partir d'aquí, tothom a posar-hi mà. Saltaran xispes... i alguna dent d'un cop de colze.

ERC
Enquestes dures, resultats pitjors, reaccions de presidi. Amb les enquestes, la reacció lògica: prudència. Sabien que ells sí que podien perdre si s'autoanalitzaven en una situació tan complicada. Això sí, acceptar la victòria de CiU aviat permetia obrir ponts abans del minut zero.
Amb la guillotina ja passada, la pitjor de totes les reaccions. El fracàs absolut reclama, almenys, apuntar algun moviment cap a l'autocrítica. Puigcercós demostra el què molts temien i van demostrar les urnes. Això no va enlloc.

PPC
En un dels anys en que la C més ha sobrat, les reaccions han sigut les adequades. Habituals de les serpentines encara amb enquestes, aquest any s'han moderat un xic més, però sabien que havia de canviar molt tot perquè no s'apuntessin una victòria gairebé històrica.
Amb els resultats a la mà, encara millor del què pensaven. Podien celebrar-ho sense cap avergonyiment. Això sí, van demostrar la caiguda de la C del nom PPC cada cop que es referien a les generals. Quan guanyes has de gaudir de la victòria. Si el primer que dius és que és un pas cap a la següent vol dir que aquesta victòria t'importa tant com la temperatura d'aquesta nit a Kuala Lumpur.

ICV-EUiA
Les enquestes eren positives, però Iniciativa seguia mantenint-se a l'ombra. Els resultats van millorar les previsions negatives, però la reacció també va ser adequada. Mitja celebració per no perdre tant com es preveia, però alhora ambició per recuperar el què s'havia perdut. Un exemple a seguir per molts, ja que amb aquest punt d'ambició han tapat que la dreta els treu dos caps i mig.

C's
Molestos per tothom. En els debats d'enquestes (principalment a TV3 que és el que vaig veure) van ser molestos perquè sobraven, tan a nivell polític com mediàtic. Són un rara avis que no porta enlloc, però que no acaba de marxar. Només Rivera té un cert discurs. La resta són de túnel dels horrors.

SI
Nous en tot això, van demostrar l'excessiu pes proporcional de Laporta. L'home de l'"Al Loro" va tenyir el discurs de Solidaritat d'aquell to de "jo sóc el millor i m'haureu d'acabar fent reverències". S'entén que sortissin contents, però no pots posar-te gallet quan saps que la meitat dels vots et duraran el què dura un esternut.

Pel que fa a la jornada, indignant que es comencés el recompte pels feus de Plataforma. Si els tres escons de la formació xenòfoba haguessin durat dos minuts més als gràfics ja em veig fent cua a la Jonquera amb la roba dins el maleter.

La resta de bolets es van quedar sense representació, sobretot Carretero, que veu que de vegades les copies resulten més rendibles que els originals. I no penso parlar de Carmen de Mairena. No val la pena.

Una (modesta i passada) recomanació: Ho havia fet algun cop en un partit del Barça. Seguir un esdeveniment important per Twitter és un luxe. Comentaris i més comentaris seguint l'actualitat a l'instant. Crítiques a TV3, a PxC, a ERC, alhora que elogis per tots ells. Com vaig dir al meu Twitter, és meravellós seguir la història en directe, ja sigui per millorar o per empitjorar.

Optimistes? Encara en queden

2010-11-25T15:59:00.000+01:00

Avui estic outsider,

Reconec que no toca, però em nego a parlar de les eleccions. En primer lloc perquè crec que en parla tanta gent, que segur que el què podria dir ja ho ha dit algú altre... i sovint amb més sentit que jo. I en segon lloc perquè m'he cansat que durant la campanya hagin sorgit temes que, als pocs minuts/hores/dies, han desaparegut (ingressos de cada candidat, cara a cara, jocs anti-immigrants...).

Per tant, i fent honor al nom i sentit d'aquest blog, avui parlaré de sensacions. Parlaré de la sensació que fa anys que tenim que el món no va bé. I Catalunya menys. Fa temps que tenim l'estigma de 'català emprenyat' i sovint la confonem amb la idea de 'català pessimista'.

És molt culé, ho sé, però crec que no hem de confondre el desencís en relació la situació actual amb la impossibilitat de veure un futur millor. I no ho dic en clau política, sinó social.

Avui ens hem aixecat tots escoltant o llegint el nomenament de Mariona Carulla com a presidenta de l'Orfeó Català. En la major part de tertúlies, així com en les columnes dels diaris i informatius televisius s'ha venut aquest fet com la constatació visible que s'ha deixat enrere l'època Millet. Aquella època de corrupció i de lladres, que van enfonsar salvatgement un element clau per entendre la durabilitat del catalanisme en moments complicats.

Aquest tractament mediàtic, i fins i tot social, m'ha fet veure que no som pessimistes. Som realistes, això sí. Sabem que no anem bé, també sabem que no es veuen vies d'escapament. Però quan veiem un canvi tots correm a pensar que les coses poden anar millor.

Som optimistes.

Una altra cosa és si passem del pessimisme a la credulitat, ja que Carulla formava part de la Junta del Palau en històriques circumstàncies (per negatives). Però això no em pertoca a mi jutjar-ho. Simplement veig un cert optimisme en els mitjans, tot i la greu situació que ha assolat el Palau, i això em fa pensar que per molt que ens aixafin, sempre tindrem al cap la possibilitat d'aixecar-nos... per molt que sigui utòpic.

Una (modesta) recomanació: Avui farem una recomanació molt etèria, però important per valorar l'optimisme humà. Recomano els aforismes. Aquelles frases que, ben utilitzades, et fan créixer al pit una sensació d'engrandiment. Aquelles frases que et fan passar de l'optimisme al pessimisme només de sentir-les. Sé que és fals. És postís. És trampós. Però quan pitjor estàs també és important buscar trucs que et facin creure que la vida pot anar millor. És enganyar-se? Sí. Però si ens fa sentir millor i no ens fa mal, perquè no ens hem d'enganyar?

I la ràdio què?

2010-11-18T10:26:00.000+01:00

Avui estic ofès,

Resulta que fa anys estem parlant de la crisi de la premsa escrita (ja ho hem comentat aquí o aquí per exemple) i també del canvi de model a la televisió. Però ningú es recorda de la ràdio. Ahir me'n vaig adonar quan em van preguntar "escolta, i la ràdio seguirà molts anys o què?".

A priori sembla una pregunta innecessària. Però la realitat és que tots els mitjans estan en canvi de model (o potser desaparició, segons diu algú) i de la ràdio pocs en parlen. Perquè?

Bé, crec que en primer lloc perquè la inversió radiofònica és molt menor que en altres sectors. La gent nota molt menys la falta de recursos que en premsa o televisió.

Però el factor essencial és la ponderació de "l'efecte Internet" a la ràdio. En televisió tots tenim clar que les audiències s'han fragmentat per la multiplicitat de canals via TDT i alhora s'han reduït per la quantitat de gent que mira televisió, sobretot series, via Internet. Pel què fa a la premsa, la quantitat d'informació d'actualitat present a la Xarxa i la seva immediatesa redueixen clarament el paper de la premsa escrita. Però on queda la ràdio amb tot això? S'han reduït les seves audiències?

Si observem les dades a nivell espanyol, l'EGM mostra que la ràdio ha patit certes fluctuacions, però que segueix mantenint el seu paper dins la societat:

Si optem per les dades del Baròmetre de la Comunicació (del que em refio relativament) veiem que a Catalunya sí que hi ha cert desgast, molt poc apreciable, des de fa un parell d'anys:

En ambdós casos, però, crec que hi ha un error entre contingut i suport. La gent que escoltem la ràdio en 'diferit', o sigui, podcasts, estem comptats com a oients de ràdio? O en canvi ens compten a usuaris d'Internet només?

La ràdio sempre s'ha dividit en dos tipus de programació: programes lligats a l'actualitat (informatius, tertúlia, ...) i programes no lligats a l'actualitat (humorístics, temàtics...). Pel què fa als primers, el seu ús és molt temporal, evidentment. En canvi els segons són carn de podcast, ja que te'ls pots escoltar amb cert retard i no perden ús.

Ja he dit més d'un cop que la ràdio per podcast és un recurs molt interessant. Et permet escoltar el què vulguis quan vulguis i on vulguis. Però en realitat, la ràdio sempre ha sigut això, excepte el quan vulguis. La major part d'audiència de la ràdio es forma en altres situacions, com a element paral·lel a la seva activitat principal en aquell moment (al cotxe, a casa mentre es cuina, mentre es planxa, al carrer durant el trajecte, al tren...).

Tots aquests usos fan que la navegació per Internet no desgasti l'audiència de la ràdio. En cap d'aquestes situacions pots substituir la ràdio per Internet. Com a molt pots substituir la ràdio per un podcast.

Per això crec que les audiències es mantindran estables. Això sí, sempre i quan ens comptin als oients de podcast com a oients de ràdio.

Tornant a la pregunta inicial, la ràdio tinc clar que no desapareixerà. Això sí, també passarà per un període d'adaptació als nous entorns. En tenim un exemple clar amb l'ús de les noves tecnologies DURANT els programes. Molts som conscients que la gent ens escolta davant l'ordinador i per això motivem l'ús de les xarxes socials, per augmentar la vinculació oient-programa fora de l'hora d'emissió i, alhora, per generar debat durant l'hora d'emissió.

Una (modesta) recomanació: Fa temps que no recomano música, tot i que avui tocaria ràdio o Internet, intentaré vincular-ho tot. Fa unes setmanes el nostre tècnic de so, David Rius, ens recomanava un grup de country, Twang. Després d'escoltar-los no he pogut evitar posar-los al programa d'avui (Tot està inventat). Les seves versions de tot tipus de temes (Bee Gees, AC/DC, Britney Spears, Motorhead...) són magnífiques, impagables, i les podeu trobar totes a Spotify. Veieu, música, ràdio i internet. No és tan difícil.

Eleccions antigues

2010-11-12T10:18:00.001+01:00

Avui estic reflexiu,

Sé que alguns ho trobareu repetitiu, ja que el tema el vam comentar ahir al programa (el podeu escoltar aquí, Tot està inventat), però no he pogut evitar repetir-me: Les eleccions em semblen cada any més antigues.

Evidentment, en aquesta època oficialment electoral el que menys de gust ve és reincidir en eleccions, partits, polítiques i programes, però també és evident que costa sortir-se'n.

Jo, avui, l'endemà de l'inici oficial de la campanya electoral, el què em pregunto és: "perquè fan falta tants paripés"? Com pot ser que encara algú ens intenti fer creure que hi ha una època electoral? Però si tots som conscients que, més o menys, les eleccions es comencen a preparar quatre o cinc anys abans.

I no només aquí. El cas americà és un altre extrem, on els candidats a les primàries intenten nedar i guardar la roba, pensant ja en les següents generals. Per tant, si som conscients tots d'això és una barrabassada que tots estem pendents del moment que es 'pengi' un cartell (que ja no es pengen) per donar el 'tret de sortida' a la campanya.

D'altra banda, i aquí acabaré, perquè tampoc em vull allargar, les eleccions es queden antigues per les expressions que utilitzen. El primer exemple el vaig sentir a la ràdio, però no puc identificar a quina (demano disculpes per citar sense font): "la tradicional enganxada de cartells". Però hi ha moltes més expressions que cansen ("partits amb representació parlamentària", "en un acte a Viladecans -per posar una ciutat-", etc...) i també moltes més fórmules que s'han quedat caduques, com per exemple les entrevistes de perfil on el més original que pregunten a un candidat és: "mar o muntanya?". I el pitjor és que els caps de campanya ja han ideat la resposta que més escau al seu candidat.

Necessitem una renovació, ja no per qualitat democràtica, sinó almenys per fer més interessant un procés que, ens agradi o no, siguem optimistes o no, marca cada quatre anys el futur d'un país.

Una (modesta) recomanació: Abans d'escriure aquest article volia recomanar-vos els estudis lingüístics que avui són tan presents a tots els mitjans sobre els lemes de campanya. En general podem estar d'acord o no en les conclusions que es treuen, però és interessant llegir o escoltar reflexions serioses sobre un producte, el lema, tan breu i, alhora, tan important. Però a mig escriure l'article m'ha assaltat Lou Martín a RAC1 amb el seu qüestionari als candidats. Ja he dit més amunt que els qüestionaris han perdut la gràcia, però Martín passa del "mar o muntanya?" al "quan fa que no folla?". Sí, és una renovació que pot sonar barroera, però és una renovació!

Un món massa gran

2010-11-09T09:34:00.000+01:00

Avui estic sobrepassat,

I no només perquè m'ha sigut impossible actualitzar el blog durant massa temps. Estic sobrepassat perquè Internet ens ha obert un món que, ara, veiem que és massa gran per a nosaltres. Quan et pares un moment a veure com ha canviat la nostra vida la Xarxa te n'adones que en els últims 20 anys el més important del què hem guanyat és l'accés a un univers nou, ja siguin continguts, persones o formes de viure i ser.

Cada any augmenta exponencialment la nostra interconnexió amb el món i això ha donat lloc a un dels sectors de negoci més importants d'Internet: la gestió de continguts.

Si fa 25 anys algú ens preguntés: "Escolta, quin serà el negoci més important d'Internet?" cadascú hauria contestat alguna cosa diferent, però està clar que un buscador no. Tots hauríem pensat en humor, pornografia, continguts informatius, però ningú podia esperar que la Xarxa ens arribés a saturar tant que necessitéssim algú que ens l'ordenés i que aquest, entre cometes, "dominaria el món".

Aquest va ser el primer pas, el pas Google. Però ara n'hi ha molts més. Les xarxes socials (Facebook, Twitter, ...) van començar amb l'objectiu de passar-se fotografies entre els amics i de mantenir el contacte, però ara estan focalitzades, sobretot Twitter, en les recomanacions.

Diàriament apareixen desenes de webs dedicades a valorar i comentar elements, ja sigui entorn una temàtica concreta (El Tenedor) o en general (Ciao). Algunes es basen en recomanacions de compra, altres simplement en passar-se acudits, vídeos o altres materials. La part bona és que són horitzontals, no hi ha algú (com passa per exemple en aquest blog) que recomana i els altres escolten. En les noves (bé, no tant noves) xarxes socials són els propis usuaris els que recomanen.

Estaríem parlant de la màxima democràcia? Potser. Igualment, i ho dic per casos com el de Menéame, tota democràcia té un problema, que es converteix en la dictadura de la majoria. Entorns com aquests online creen per si sols normes i rols socials, que acaben degenerant en l'eliminació dels que no segueixen els patrons 'acordats'.

Igualment prefereixo ser positiu. Donem-nos temps, a veure si aconseguim una normalització absoluta.

Una (modesta) recomanació: Ara podria recomanar qualsevol de les mil webs de recomanacions. Però si m'haig de quedar amb una, ni que sigui per la temàtica, varietat i brevetat, em quedaria amb Wwwhat'snew, una web en castellà sobre aplicacions web on es pot trobar, literalment, de tot. Molt recomanable, ja que hi trobareu des de webs per preparar el vostre casament fins a webs per provar-nos nous pentinats o per programar en html5. Absolutament de tot.

Es pensen que som tontos

2010-11-04T10:45:00.000+01:00

Avui estic decepcionat,

Em decepciona veure que o es pensen que som tontos o volem fer-nos els tontos o som tontos. A partir del dia 2 de gener, segons la nova llei antitabac que ha acordat el Congrés de Diputats, estarà terminantment prohibit que presentadors, col·laboradors o convidats de qualsevol mitjà de comunicació apareguin fumant o facin menció de marques de tabac.

Ja ho hem comentat més d'un cop al programa (Tot està inventat), però no me'n cansaré. Cal que ens protegeixin tant? Som tan patèticament estúpids que comprem tabac sabent que mata només perquè un convidat de Buenafuente apareix fumant? Si és així, com deia Groucho Marx, parin el món que jo baixo.

Crec que ha arribat un punt que, almenys a Europa, ja que el model americà en això és molt diferent, esperem que l'Estat, aquest Estat en majúscula i, si pot ser, en negreta, ens solucioni la vida. Entenc que hi ha situacions on un mateix no té marge de maniobra. Entenc que els nens són mitjanament volubles i que necessiten certa protecció. Entenc que ha d'estar prohibit publicitar falsedats o vincular excessivament el tabac amb els homes durs de Marlboro. Però tan rucs som?

D'altra banda, el què més s'ha comentat de la llei és la prohibició de fumar en espais públics i similars. En això ja hi estic més d'acord, tot i que la via de la prohibició sempre tingui un rerefons perjudicial. Això sí, escoltes debats radiofònics o llegeixes columnes en diaris que parlen de 'no molestar a la resta de ciutadans'. Ara resulta que penem el fumador perquè ens molesta? No fotem. Si prohibim el tabac és perquè és perjudicial per la salut, no perquè molesti.

Si fos així em sembla que més d'un habitant del metro en hora punta hauria d'estar a la presó per agresió nasal amb agravant de falta d'higiene.

Una (modesta) recomanació: Em sap greu, però no puc recomanar-vos una marca de tabac. En primer lloc perquè a partir del 2 de gener CAP mitjà ho podrà fer, tampoc els blogs d'Internet. I en segon lloc perquè no fumo, per tant no sóc qui per parlar-ne. Això sí, com a no fumador, recomano moltíssim el nou model cafè-pastisseria que s'ha posat de moda. Són locals que, com que venen pa (o el què avui en dia fem veure que és pa), tenen prohibit fumar. És un luxe poder-se asseure tranquilament a xerrar amb un company de feina o amb un amic a fer un cafè i no haver de sortir del local amb la sensació que els teus cabells fan la mateixa olor que un cendrer de bingo.

T'admiro... però no t'escolto

2010-10-26T10:10:00.000+02:00

Avui estic esperançat,

Tornarem a parlar d'Internet, web social i Twitter. Així que els tecnòfobs ja esteu avisats. En concret ho farem de les 'grans figures' al Twitter. Com sabeu aquesta eina està feta per transmetre petites informacions i enllaços als nostres seguidors, recomanacions en podriem dir fins i tot. En el cas de les persones 'normals' els seguidors es compten per desenes o per pocs centenars i és complicat arribar a molta gent, que és l'objectiu de qualsevol tuitejador que sigui més o menys professional de la comunicació. En canvi, grans figures mediàtiques tenen mils de seguidors simplement perquè han aparegut a 'no sé quina pel·lícula' o perquè tenen 'aquells ulls tan macos' o, simplement perquè són freaks.

Aquest fenòmen fa bastanta ràbia als professionals, que veiem en Twitter una eina molt interessant per donar a conèixer els nostres projectes, però sense atabalar. Veure gent com Lady Gaga amb 6.800.000 followers, Britney Spears amb més de 6.000.000 o Ashton Kutcher amb 5.900.000 fa bastant mal. A partir d'aquí també hi ha professionals de la comunicació o gent que són seguits perquè realment volen dir alguna cosa que pot interessar a algú (Oprah Winfrey, Barack Obama, Ellen DeGeneres).

En el cas català/espanyol tenim també gent que són seguits de manera gairebé mecànica. Alguns molesten i d'altres molesten molt. Tot i que el cas més destacable és el d'Andreu Buenafuente, que tuiteja molt, moltíssim, tot i que segueixi pertanyent al grup de gent amb abundants seguidors (més de 200.000) que intenten exposar continguts interessants.

Doncs després de repassar la situació traumàtica pels petits comunicadors que tenim poques desenes de seguidors, tot i que seguim intentant transmetre contingut de qualitat, ara ve el raig d'esperança. Segons publica el Telegraph un estudi de la Universitat de Northwestern (Illinois) certifica que els personatges públics famosos per altres carreres no tenen absolutament cap influència en els seus seguidors de Twitter.

Es podria dir que són seguidors-fans, gent que clica el botonet de Follow simplement per militància, però a l'hora de la veritat ni s'escolten el seu ídol. Aquesta investigació reafirma un estudi de Sysomos aparegut aquest juny, que atorgava Influència Zero a persones com Kutcher, Spears o Gaga, sobretot perquè els continguts emesos a Twitter no tenen interès, no presenten cap informació que no sigui, exclusivament, sobre la carrera del tuitejador.

Per tant, als que ens esforcem dia a dia per emetre continguts amb algun tipus d'interès (almenys per alguns dels nostres seguidors) encara ens queda un bri d'esperança. No per tenir molts seguidors influeixes més. Només influeixes si els seguidors t'escolten.

Una (modesta) recomanació: Intentaré ser breu, perquè avui ha tocat post quilomètric. Recomano un restaurant per anar amb amics. No és el millor restaurant del món. No té una cuina exquisita, però si vas a passar una bona estona en grup val la pena. Es tracta del Restaurante Pendejo a Sabadell, un local cridaner de menjar teòricament 'mexicà', amb plats enormes per compartir, molt merder i molt exagerat en la seva decoració. El típic lloc on t'ho passes bé perquè vas amb gent a desconnectar. I això també deu ser un mèrit suposo.

Per cert, si el senyor Pendejo està per aquí, encantat de rebre a casa un bon regal. Ja li pasaré les meves dades en privat! A qui se li acut recomanar coses sense cobrar res? Si és que...

Els periodistes hem d'aprendre a fer cantonades

2010-10-21T10:40:00.000+02:00

Avui estic deprimit,

Som molts els que portem anys lluitant per exercir la nostra professió amb rigor, amb ètica, amb ganes i, sobretot, amb un sou digne, però resulta que molt pocs ho aconseguim. Últimament es parla de com s'ha de reciclar el periodista per actualitzar-se i tenir menys difícil el seu futur. Molts parlen dels Community Manager, de l'adaptació als mitjans digitals, del periodisme ciutadà, però veient les xifres d'acomiadaments de periodistes en els últims anys em sembla que el proper Màster en Periodisme hauria de ser el Màster en Fer Cantonades.

I és que fa temps que ho diem, però ara han sortit noves xifres sobre la quantitat de periodistes acomiadats dels quatre principals diaris escrits d'Espanya. Entre El País, El Mundo, l'ABC i La Razón han suprimit més de 900 llocs de treball dels 2003 al 2009. Estem parlant de només set anys. I si es fa una simple regla de tres, sabent el total de treballadors l'any 2003 ens surt que en aquest temps els quatre principals diaris espanyols han retallat un 40% la seva plantilla.

Podriem entrar a parlar de percentatges individuals (El País un 43%, El Mundo un 35%...), però això és el de menys. Del què vull parlar no és de quin diari va pitjor, sinó de quin futur ens espera als periodistes, que veiem que any a any es perden cents de llocs de treball i, alhora, les universitats vomiten cents d'estudiants ansiosos per dedicar-se a la professió. No sóc matemàtic, però està clar que els números no surten.

En una situació així el què acaba passant és que amb l'alta oferta i la baixa demanda els sous es converteixen en mínims i les hores, en màximes, com explicava la presidenta de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE), Elsa González Díaz, a Periodista Digital.

I el pitjor és que això és un peix que es mossega la cua. El mitjà (tingui el suport que tingui, premsa, ràdio, televisió o Internet) inverteix menys en personal. Per tant el personal o té menys nivell o fa més feina o es sent explotat. Estiguem en la situació que estiguem això repercuteix en el resultat final i aquesta baixada de la qualitat del resultat final implica un descens en els ingressos del mitjà. I tornem a començar.

Senyors, o s'arregla aviat tot el sector o ens esperen temps molt durs. I això que no he parlat encara dels periodistes de font. Millor ho deixem per un post proper, que no em vull deprimir més.

Una (modesta) recomanació: Difícil avui recomanar res. Evidentment la solució fàcil seria recomanar bons professionals, que encara en queden. Gent que, tot i les adversitats, per molt poc que cobrin i moltes hores que facin segueixen treballant per donar el millor resultat dia a dia. I aquesta serà la meva única recomanació. Seguir tenint esperança que la professionalitat d'alguns serveixi per invertir la dinàmica negativa del sector. Si una plantilla aconsegueix reflotar, tot i les adversitats, el seu mitjà aquest, espero, els sabrà reconèixer el mèrit. Ni que sigui contractant a més gent per accelerar la dinàmica positiva (reduïnt el pes de la plantilla anterior i així beneficiant una feina més professional). L'esperança és l'últim que es perd diuen.

Addictes a Youtube

2010-10-19T09:47:00.001+02:00

Avui estic recuperat,

Com heu pogut comprovar, la darrera setmana el blog (així com el meu altre blog, de televisió, TeleDiscreta) han estat inactius. Però ja estic al peu del canó, i avui aprofitaré per recuperar un tema que fa temps que tenia pendent. Els vídeos a Internet.

En primer lloc, un gràfic de Himanshu Khanna de Pixelonomics molt complet (fer click per ampliar):

A partir d'aquesta infografia (per cert, quin nivell actualment d'aquest gènere periodístico-artístic) podem veure que el vídeo per Internet és un dels principals usos de la xarxa. Segons aquestes dades de la prestigiosa Nielsen, un 70% d'internautes consumeixen vídeo online. Sembla poc, però cal tenir en compte la quantitat de persones amb connexió que en fan un ús residual.

També crec que falta una especificació sobre quin tipus de vídeo, no tant pel què fa al gènere, sinó a la font. Crec que la major part d'aquests vídeos són petits acudits/videoclips/bromes de Youtube, tot i que està creixent enormement l'ús de portals de vídeo a la carta (oficial o extraoficial) com Hulu (només Estats Units) o Seriesyonkis.

Una altra dada que m'ha sorprès és que més de la meitat d'internautes miren vídeos online a la feina. Crec que això demostra el potencial i la transversalitat de les xarxes socials. Les recomanacions per Facebook o Twitter, o fins i tot per mail, es miren des de la feina i això produeix un trànsit de vídeos altíssim.

Evidentment, no és el tema d'avui, però s'hauria d'analitzar en calma si això beneficia la productivitat o la perjudica. Segurament dependrà del cas. Prometo comentar-ho més endavant.

Pel què fa a usos territorials, crec que no són destacables, ja que cada societat es desenvolupa de formes molt diferents a Internet, tot i que els trets bàsics es mantinguin.

Amb la única dada més que em quedo és que l'11% d'usuaris han visualitzat vídeos al telèfon. Ja fa temps que ho vaig comentar (aquí), crec que Internet té dues plataformes bàsiques amb diferents ritmes: una, l'ordinador, on la feina s'agilitza enormement; i l'altra, el mòbil, on l'ús s'accelera per la seva portabilitat. Aquestes dades el què fan és demostrar que la Xarxa serà cada dia més accessible arreu. El què hem de fer ara és donar-li un ús adequat.

Una (modesta) recomanació: Twitter. Encara no n'havíem parlat, però crec que és una de les plataformes més interessants, més simples, tot i que també més difícils de fer servir bé. Però un cop vas aprenent a twitejar correctament (curt, interessant i sense atabalar) i a llegir només el què t'interessa i quan t'interessa, és una via d'accés immediat a informacions del teu interès, alhora que una via de recomanacions. Per tant, mentre no es torci, llarga vida a Twitter.

Engegar i no parar

2010-10-07T09:38:00.000+02:00

Avui estic il·lusionat,

Crec que per dedicar-nos a la nostra professió hem de ser actius mentalment. Un periodista no està fet per una feina mecànica i rutinària. En la naturalesa de qualsevol periodista hi ha d'haver ambició, però no ambició per pujar en l'escala laboral, sinó ambició per fer coses noves.

Avui en dia hi ha molta gent que es dedica a 'cobrir l'expedient' com es diu vulgarment. Reconec que, de vegades, caiem en el funcionariat més malentès degut a les presses i el poc temps per l'elaboració i, sobretot, la reflexió de les noticies, articles o notes de premsa que preparem. En molts casos és una explicació raonable: tinc 3 hores i tinc 3 pàgines per redactar, això surt a hora per pàgina. Matemàtica pura.

El problema és que un periodista no està fet per això. Un periodista de veritat, de casta, vol més. Ha de voler més. Ha d'intentar complementar aquella informació amb una fotografia millor, ha de demanar al seu cap fer un infogràfic, ha d'insistir perquè es publiqui a la web i s'actualitzi amb ella el Twitter... Ha de créixer, ha de ser actiu i evolucionar. Fer coses diferents.

Precisament ara, amb el gran impuls de les noves tecnologies i, per fi, la comprensió per part de gairebé tots els mitjans que són necessàries, és quan hauríem d'estar tots il·lusionats i motivats. No cal que confiem en que aquest concepte tan trillat de 'web 2.0' modificarà el periodisme per sempre, els bons periodistes simplement hauríem de voler-ho provar, ni que només fos per conèixer.

Paral·lelament, crec que va en la nostra naturalesa generar tasques, feines o projectes paral·lels a la nostra feina habitual. Aquests complements ens permeten mantenir-nos frescos i actius, ens permeten estar sempre activats i evolucionar. Un periodista de raça si s'atura està acabat.

Una (~~modesta~~) recomanació: Avui tatxo això de 'modesta' ja que és una recomanació totalment personal. Aprofitant això que parlava de la necessitat d'endegar nous projectes i activitats professionals paral·leles, no puc evitar recomanar-vos que escolteu la nova temporada que va començar ahir del Tot està inventat, el programa nocturn de records de Ràdio Ciutat de Badalona. Ja sabeu que teniu l'enllaç al blog aquí al costadet i que allà hi trobareu, a part de vídeos i textos sobre el passat, el Podcast on podeu escoltar sense baixar-vos res tots els programes de la passada temporada i els que anem emetent d'aquesta. Podria justificar la recomanació (i amb raó) dient que és un projecte professional, seriós i on m'implico molt personalment... però la veritat és que, honestament, és divertit. Si voleu riure una estona recordant les ombreres, Bola de Drac, Luís Aguilé, els Fraggle Rock o Quique Velamazán, aquí està. Ah, i si no ho voleu també, que segur que us acaba enganxant.

Som internacionals els catalans?

2010-10-05T10:41:00.000+02:00

Avui estic curiós,

De vegades tens el dia curiós o, barbarísticament parlant, 'preguntón'. Quan et ve de gust posar-ho tot en dubte et separes de la realitat i la mires com si estés molt lluny, com si fos nova. Fa dies que em passa, sobretot des que divendres va endegar el projecte de la Catalan News Agency, l'Agència Catalana de Noticies (ACN) en anglès i amb vocació internacional.

Cal tenir en compte que els catalans, suposo que degut a la nostra mala fama i poca connexió amb els espanyols, tenim la necessitat i tradició d'internacionalitzar-nos. Tenim una certa idolatria cap als que s'han donat a conèixer fora de les nostres fronteres (en molts casos amb raó) i als que es queden aquí els demanem que marxin o els fem de menys perquè no ho fan.

Mirant-ho de lluny, el dubte és si és necessària aquesta internacionalització i si és real. No em poso en temes polítics ni en ambaixades ni coses d'aquestes. Sinó simplement a peu de carrer. Mereixem ser sempre internacionals?

Doncs en alguns moments penso que no, penso que pequem de papanatisme, ja que som -només- set milions en una població mundial de prop de set mil milions. Una mil·lèsima part ha d'estar sempre present i sempre destacant en el panorama general? No sembla que hagi de ser així.

Però altres cops mires, per exemple, les noticies que destaquen a la CNA i veus cuiners internacionals reconeguts, veus conferències d'envergadura, veus festivals culturals dins i fora de Catalunya amb presència catalana no només en participació, sinó en temàtica i te n'adones que no som una potència mundial, però sí que tenim un cert paper transversal que mereix ser destacat.

Per tant, i per resumir, espero que la nova CNA sigui capaç d'aportar continguts realment destacables a nivell internacional, que no caigui en el típic 'posem el què sigui, però posem alguna cosa' i que sigui capaç de mantenir el criteri. I, sobretot, espero que la resta de catalans siguem capaços de mantenir i augmentar la nostra presència internacional amb sentit, sense forçar-la, simplement mereixent-la.

Una (modesta) recomanació: Bé, avui ho tinc fàcil. Podria recomanar la CNA, però crec que és tonteria fer-ho en un blog en català. També podria recomanar l'ACN, però haig de reconèixer que no en sóc gaire fan, ja que crec que fan una gran feina en l'àmbit local (tot i disposar de massa pocs recursos), però una feina poc contundent en l'àmbit nacional. Per tant optaré per recomanar un dels blogaires més seguits de Catalunya, en Saül Gordillo, precisament director de l'ACN, i que sol parlar amb sentit de temes vinculats al món del periodisme principalment. Això sí, últimament s'excedeix en l'autobombo. Però, què coi, ho fem tots quan creiem en els nostres projectes, no?

Penso, llavors existeixo?

2010-10-01T10:27:00.002+02:00

Avui estic motivat,

En l'exercici diari de la professió periodística, sovint no tenim temps de parar-nos a pensar. Treballem per un diari, una ràdio, una televisió, un portal d'Internet o en el sector privat, el dia a dia, com en la major part de professions, se'ns menja el temps de reflexió.

Però resulta que, de tant en tant, algú organitza una trobada, un punt d'intercanvi d'experiències que et permet no només escoltar reflexions de companys, sinó, sobretot, parar-te un moment a pensar què fas i com fer-ho millor.

Això és el què va passar ahir al sopar-tertúlia del Gremi de Periodistes de Sabadell. Una trobada a Can Tonada que a la vintena d'assistents ens va permetre uns minuts de pensar i comentar la nostra feina diària. A més a més, en aquesta edició vam comptar amb Josep Ramon Giménez, portaveu de Barcelona Acció Solidària, com a 'convidat'. Si se'n pot dir així.

Ho poso en dubte perquè, tot i aportar inicialment una reflexió més preparada i més extensa que la resta, el 'convidat' va passar a ser un més durant la major part de la trobada. Afavorint així una tertúlia més directa, menys encorsetada. Menys pomposa fins i tot. Perquè reflexionar sobre la professió sona molt diví, però la realitat és que només érem uns companys parlant de feina. Així de senzill.

I és que una de les virtuts que es busquen amb aquestes trobades és la horitzontalitat. L'objectiu és que es generi una xerrada de tu a tu, tothom al mateix nivell.

Perquè en realitat, i ho vam comentar fent una copa després del sopar, per molt que alguns no ho sàpiguen, no és més savi el que sap molt, sinó el que sap escoltar a qui en sap més.

Què és una vaga?

2010-09-30T09:57:00.000+02:00

Avui estic cabrejat,

No seré innovador, per tant, qui n'estigui fart de llegir i sentir a parlar sobre la vaga, ja pot tancar, no li retreuré.

Però és inevitable parlar-ne, no perquè sigui un fet d'actualitat, ni tampoc perquè sigui un esdeveniment que hagi de canviar el curs de la història, sinó perquè tots hem vist, i hem confirmat, que vivim en una societat vergonyosa.

Aquests dies tots els col·lectius han decidit demostrar-nos la seva mediocritat, i no parlo d'uns o d'altres, sinó de tots:

Per una banda, el govern retallant fins l'extenuació les xifres de seguiment de la vaga (entrant en contradiccions amb les seves pròpies dades en alguns moments fins i tot) i pretenent que el país, almenys pel què ells ens volen fer creure, pot funcionar amb un 10, 20 o 30 % menys de treballadors. Només ens faltava això! Ara resultarà que tanta gent a l'atur és viable!

Per l'altra l'oposició, amb un Rajoy desaparegut, que no sap què fer ja que li estan fent la campanya. Posats a pensar, ningú li ha dit que en algun moment d'ahir o fins i tot d'avui podria sortir i, miracle, donar la seva opinió? O no és això el què teòricament s'espera d'un polític que, veient el paper que està fent el govern, té moltes opcions de governar Espanya?

I seguim amb els sindicats, que convoquen una vaga, però per després de l'estiu, no fos cas que algú es perdés un dia de vacances a Torrevieja Alicante, i després es dediquen a dir bogeries de seguiment que, els que vivim fora de Barcelona i treballem a la capital veiem que són impossibles (ni a un lloc ni a l'altre hi havia seguiments tan majoritaris, per favor). A part de l'etern suport als piquets informatius / deformatius / coaccionadors / elquèlivolgueudir. Que per cert, avui en dia en un món tan connectat i comunicat té algun sentit l'existència de piquets informatius?

Un post a part es mereixerien aquests pijo-flautes que es posen l'etiqueta d'antisistema perquè posar-se l'etiqueta de saquejadors no fa fi. Ho sento, però per mi és impensable que darrere de la violència i els robatoris produïts ahir hi pugui haver cap tipus d'ideologia. Em sembla que ja n'hi ha prou de permetre que gent sense res més a fer, sense idees, sense cervell i sense pebrots per donar la cara embrutin qualsevol esdeveniment. Al Barça ho han anat polint, perquè la resta no podem?

Evidentment, no pot faltar la crítica als Mossos, que en situacions així o no saben què fer o no són suficients per mantenir aquesta 'xusma' a ratlla. Això sí, per mala sort estic segur que algun dels que va prendre mal 'només passava per allà' o 'no va fer res'. Igual que el senyor Boada, que en comptes de treballar per coordinar els Mossos va optar per fer vaga. És que diuen que serveis mínims és el què fa durant tot l'any.

Me'n deixo una pila, però cap col·lectiu, cap, em va donar la mínima sensació ahir de tenir solidesa i capacitat de raonament. I amb això no m'estic carregant a tota la gent, sinó als col·lectius, als conjunts. Segur que hi havia algun antisistema que té ideals i que vol arreglar el món sense cremar cotxes (encerti o no en els seus plantejaments), segur que hi havia molts Mossos que estaven desbordats i no sabien què fer, segur que algú de l'oposició tenia un pla brillant, segur que algú d'un sindicat encara té ideals, etc...

Però, en general, quina vergonya viure en una societat així. Com va dir Groucho: 'parin el món, que jo baixo aquí'.

Una (modesta) recomanació: Com que estic molt emprenyat i no tinc ganes de recomanar res, em quedo amb un interessant titular, el de l'Avui, construït magistralment. No sé si té raó, no té raó o és massa parcial, però transmet el què vol i molt finament: "Vaga poc general". M'ha agradat.

Els periodistes ja no som ningú

2010-09-28T09:46:00.002+02:00

Avui estic frustrat,

Fa una dècada, quan vaig començar a estudiar la carrera, els periodistes eren gent respectada. N'hi havia de tendenciosos i de seriosos, de idealistes i de pràctics, però en general se'ls respectava. Si un es volia informar llegia un diari, escoltava la ràdio o posava un informatiu a la tele. Ja no és així.

Segons un estudi de You Gov realitzat per a Prospect Magazine, del 2003 a avui la confiança en els periodistes ha caigut estrepitosament. Les dades es basen en el mercat anglès, però em sembla que no m'equivoco si dic que per aquí les coses no són molt diferents:

Em costa afinar en la resposta del perquè. Si les dades fossin exclusivament espanyoles optaria per una mercantilització excessiva del mercat informatiu. Televisions, ràdios i diaris massa vinculats a un o altre sector socio-polític que acaben erosionant la nostra credibilitat com a col·lectiu. Però suposo que la situació no té perquè ser la mateixa a Anglaterra.

L'altra opció és donar-li les culpes a Internet. És el més habitual, ja que és l'únic fenomen global. Podríem dir allò de 'clar, amb Internet, els bloggers i tot això ningú ens vol fotre cas'. Però no és així. El què baixa no és el consum dels mitjans, sinó la seva credibilitat.

La raó més fefaent que se m'acudeix té a veure amb Internet, però rau més en la democratització de les fonts informatives. Internet i, sobretot, les xarxes socials, han permès un augment enorme de l'accés a fonts informatives reals i extremadament localitzades o tematitzades. Això ha fet que quan passa una catàstrofe gran o petita el més provable és que la primera informació la rebem per Twitter o que quan volem una crítica d'una pel·lícula el primer que fem és visitar a un blogger reconegut i assimilable.

Per tant, si tothom té accés a fonts específiques o temàtiques especialitzades, on queda el periodisme? Gran pregunta. Per alguns, m'hi incloc, el periodisme s'ha de saber adaptar i ser capaç d'aportar alguna cosa més: professionalitat i capacitat de gestió de la informació. Un periodista no només ha de ser algú que hi entengui del tema que tracta, ja que a Internet sempre hi ha algú que en sap més que tu, un periodista ha de ser algú que sàpiga fer de gestor de la informació i que sàpiga transportar-la dels experts al públic, atorgant-li credibilitat i fent-la digerible.

El què és evident és que ja s'està acabant l'època en que els periodistes decidien què interessava a la gent o què havia de pensar el poble. Ara, altre cop, els periodistes haurem de buscar la informació que la gent realment vol tenir.

Dades vistes a: Clases de Periodismo d'Esther Vargas

Una (modesta) recomanació: Bé, avui això de 'modesta' sobrarà, perquè tornem a l'autobombo. Com heu pogut comprovar el blog ha canviat els dies d'actualització. A partir d'avui s'actualitzarà, habitualment, els dimarts i dijous. Això es deu a que la meva atenció l'haig de centrar en l'altre blog personal, centrat en televisió: Tele Discreta, que està funcionant molt bé a nivell d'audiències. I que és la meva recomanació d'avui. Igualment, aquest blog no es pararà, i menys [Segueix Mode Autobombo: ON] ara que el 3cat24.cat l'ha recomanat com a blog en català del dia.

On va aquesta gent?

2010-09-24T09:11:00.000+02:00

Avui estic foteta,

Suposo que és un mecanisme d'higiene mental, deu ser millor prendre-s'ho amb filosofia. Ahir, tornant de la UPC vaig trobar-me altre cop l'embús de cada dia. Res greu, un embús d'aquells que et pares 3-4 cops en tota la ronda de dalt, però que en cap moment passes dels 40 km/h. Tots n'hem patit o en patim regularment.

El fort d'aquestes situacions és l'actitud d'algunes persones. Fins a tres cotxes em vaig trobar ahir, des de la sortida de Pedralbes fins a Terrassa, que es canviaven més de quatre vegades de carril sense avançar res. I això, senyors meus, posa de mala llet.

Posa de mala llet perquè veus algú estressat, algú que, tot i saber que si fa no fa cada carril està igual de ple, vol guanyar unes dècimes de segon, com si estéssim a Montmeló. Això sí, la major part de vegades veus que acabes per davant seu. I la millor solució va ser prendre-s'ho amb un cert humor, fins i tot riure's d'aquell beneit. No hi podem fer més.

Però la reflexió és clara: què ens està passant? Perquè es produeix aquest efecte al volant? Què els passa pel cap a aquesta gent que són incapaços d'estar-se quiets en un carril, evitant a la resta de conductors frenades i alguna que altra trompada tonta?

Alguns diran que portem massa estrès, però jo crec que és genètic. Estem fets per fer coses, no per perdre el temps al volant. La primera solució seria buscar alternatives a les vies més transitades, tot i que ahir ho vaig mirar bé i és impossible en alguns casos. La segona solució seria utilitzar el transport públic, tot i que Terrassa-Barcelona en tren siguin 22 euros per 10 viatges, més de 4 euros al dia si no et surt a compte passar-te al 50/30 perquè no fas tants viatges al mes ni tampoc surt tan més barat.

Bé, i la tercera opció seria canviar l'actitud de la raça humana... un pèl difícil no creieu?

Una (modesta) recomanació: Seguint amb això de prendre-s'ho amb filosofia, recomano molt un recurs que utilitzo per aquestes situacions. Un CD de cridar. És la gran solució per desestressar-se al volant. Engegar un compacte i cridar ben fort cantant alguna cançó potent. És igual si és el Master of Puppets de Metallica, el Shock Me de Kiss, el Pretty Woman de Roy Orbison o el Nada fue un error de Coti. L'important és cridar ben fort i, sobretot, no donar-li més importància del compte a aquell minut o mig minut de marge. Ja no ve d'això.

Ens perden les formes

2010-09-22T10:04:00.001+02:00

Avui estic emprenyat

Ahir els companys de La Segona Hora de RAC1 van comentar que s'està buscant una expressió menys política per referir-se al canvi climàtic. M'ha costat confirmar-ho ja que no es tracta d'una noticia de primera pàgina, però sembla que sí. El prestigiós The Guardian va explicar en les seves pàgines el 8 d'agost que el terme 'canvi climàtic' tenia massa connotacions i s'hauria de canviar per altres opcions.

Directament obvio el debat. No us posaré una llista de propostes. Em sembla una pèrdua de temps brutal. Precisament la setmana passada amb una companya de feina comentàvem l'excessiva correcció lingüística actual, que ens porta a perdre'ns per les formes.

Un principi bàsic de la comunicació (no només professional, sinó humana, social) és transmetre el màxim d'informació en el mínim temps, sempre i quant aquesta qualli. Per tant, perquè hem de caure en el feminisme hipòcrita de coses com 'seguidors i seguidores', 'votants i votantes' i bestieses així? Siguem pràctics. Pel meu gust, si històricament s'ha fet servir el masculí pel plural amb múltiples gèneres no passa res per seguir-lo fent servir, tots ho entenem. És més, si ens hem de posar tots d'acord i passar a utilitzar el femení fem-ho. Però és una pèrdua brutal de temps i de diners caure en aquestes formes políticament correctes que alenteixen la comunicació.

Sé que molts creuran que aquesta correcció formal està feta amb intenció de potenciar la igualtat, però el més trist de tot és que la major part de vegades ens quedem en això. De què serveix que un directiu d'una gran empresa es presenti a les seves juntes d'accionistes i digui "companys, companyes" quan a la seva cúpula directiva només hi ha un 5% de dones i segueixen cobrant menys del què cobra un home en el seu càrrec? De què serveix inventar-nos problemes lingüístics quan un diari tan important com l'alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung encara és capaç de veure les nostres ministres com a dones enlloc de com a professionals?

Això sí, posem el crit al cel quan algú, per practicitat, empra un mot 'no políticament correcte'. Com pot ser que siguem tan rucs que ens posem pals a les rodes alentint la comunicació diària i en canvi no ataquem el problema on realment fa mal? Tan pallussos podem arribar a ser?

Una (modesta) recomanació: Després d'aquest estirabot és difícil recomanar res. Però mira, ja que al principi mentava a La Segona Hora de RAC1, m'agradaria recomanar un enorme professional que porta moltes hores de ràdio fent-nos ho passar d'allò més bé amb aquest programa, anteriorment amb Minoria Absoluta i, encara avui dia, amb La Competència. A més a més és un d'aquells personatges que l'oient de peu de carrer passa per alt, però que té una importància fora del normal en aquestes propostes radiofòniques. Es tracta de Víctor Oller, el tècnic que va fer créixer el Minoria Absoluta i que ara ajuda a aixecar els exitosos programes pre-dinar de RAC1. Un 10.

A per totes

2010-09-20T10:57:00.008+02:00

Avui estic excitat,

No, tranquils, no és res sexual. Avui estic excitat mentalment. Sé que seré repetitiu, perquè fa pocs dies parlàvem de la viabilitat del nou diari ARA, però avui toca tornar a parlar de noves publicacions en català. I no una publicació qualsevol, sinó de la mítica (per no dir, fins fa poc, utòpica) La Vanguardia en català.

I no dic utòpica per desitjada, tot i que me n'alegri de tenir sempre noves ofertes al quiosc, sinò utòpica perquè semblava impossible que acabés fructificant aquest projecte que s'arrossega des de fa més d'una dècada. Sí, a mi tampoc m'ho sembla, però ja fa 13 anys de l'edició del Periódico en català.

Val a dir, per ètica, que la informació m'ha arribat a través de Comunicació21 que, al seu torn, cita El Triangle. Però la veritat és que no m'ha estranyat. Els moviments a la directiva de la publicació del Grup Godó, units a l'envergadura que aparenta el projecte del diari Ara, feien preveure que La Vanguardia en català seria o ara o mai.

Valoracions? Incertes. Per una banda el projecte d'Ara està més solidificat, és gairebé una realitat i sembla que aportarà molt més que una simple traducció al català de les noticies. Per altra banda, la potència mediàtica del Grup Godó (no només del seu diari, sinó sobretot de la seva ràdio) fa pensar que si es llencen a l'edició en català ho faran amb una força descomunal, ja que no es poden permetre errors.

La data d'aparició de cada mitjà també pot ser un indicador de futur. Ara sortirà a partir del 28 de novembre, en canvi, pel què es comenta per la xarxa, l'edició en català de La Vanguardia es posposaria fins febrer. Això són dos - tres mesos de decalatge que pot servir perquè el primer vagi eixugant la distància abismal que el separa d'un gegant com La Vanguardia.

No sé si m'agrada o no això de limitar-nos a les traduccions de diaris en castellà. Tampoc sé si la força d'un poble sempre s'ha de medir en base a l'idioma dels mitjans de comunicació. Però el què tinc clar és que m'encanta que hi hagi moviment. Potser la premsa no està tan morta com ens han fet creure...

Una (modesta) recomanació: Bé, per ser honestos, i per seguir amb el tema, haig de recomanar Comunicació 21, la font que m'ha informat d'aquesta novetat. I no només recomano aquest web per obligació moral, sinó perquè dia a dia té la capacitat d'informar del món periodistic català (o des d'una òptica catalana) sense oblidar-se ni dels moviments als grans tòtems (TV3, RAC1, Periódicos i coses així) ni de les novetats a peu de carrer, a la premsa de proximitat. És més, fins i tot de vegades se'n recorden que hi ha departaments de premsa que també formen part activa d'aquest entramat periodístic i que, en molts casos, fan la seva feina d'una forma excepcional i amb una ètica i professionalitat molt més alta del què alguns prediquen.

Com ens enterem de les coses?

2010-09-17T08:35:00.005+02:00

Avui estic activat,

Porto un parell de dies amb aquella sensació que estic activat, connectat, que m'arriben informacions de les anomenades candents. I me n'he adonat sobretot per aspectes futbolístics com la greu lesió de Valencia o l'última sortida de to d'Ibrahimovic, que em van arribar instantàniament per Twitter, a menys de 5 minuts d'haver-se produït.

No vull pecar de tecnòfil, és més, molts ja sabeu del meu escepticisme amb la tendència en exagerar la importància de les noves tecnologies. Però no hem d'obviar que per molts ha canviat la manera de rebre l'actualitat. És més, diria que aquest canvi, ja sigui de manera directa o de manera indirecta, ens ha afectat a tots, estem o no connectats 24 hores a Internet.

De manera directa ens ha afectat als que visitem exclusivament les noticies que ens interessen. Es podria dir que avui en dia ens 'construïm el nostre propi diari' a través de contactes en xarxes socials o a través d'agregadors de noticies. Jo escullo si vull llegir novetats cinematogràfiques o opinió política, crítiques de videojocs o rumors literaris i, a més a més, ho faig amb noticies actualitzades a l'instant i escrites per verdaders especialistes. I mai m'acabaré les fonts, no m'hauré de limitar a les 2, 3 o 10 pàgines del diari. Alhora, les xarxes socials em permeten no anar a buscar la informació, sinó esperar que m'arribi. Aquell tweet d'un amic expert en teatre, aquell missatge al mur del Facebook d'un tècnic informàtic, etc...

Això es fa evident si mirem dades més o menys actualitzades de visites a mitjans digitals, que segueixen essent la font més fiable segons molts. En un estudi recent de l'agència Janrain es certifica que un 28% de la gent que entra als mitjans digitals d'informació ho fa a través de Facebook, xifra que arriba al 57% en el cas de revistes digitals:

I ens quedava pendent la resta de gent (la majoria) que només rep informació regularment a través dels mitjans tradicionals. Aquest col·lectiu no es fa, com hem dit, el seu diari a mida, però hem de ser conscients que el mitjà a través del que s'informa sí que es fa utilitzant les xarxes socials, veient en elles què interessa i a qui, de manera que s'elabori un producte interessant i, sobretot, amb capacitat d'atracció del target del mitjà.
Per tant, està bé que tinguem al cap el canvi en les fonts d'informació, que s'han humanitzat i especialitzat, com s'ha comentat àmpliament, però, sobretot hem de tenir en compte el canvi en les vies d'accés a la informació. Aquí és on hi ha el canvi de paradigma.

Una (modesta) recomanació: Per desenllacar una mica, ja que el post d'avui s'ha de reconèixer que era un xic dens tot i ser curt, una recomanació còmode, una sèrie d'humor que passa bé, que sempre té un final feliç, però que fa riure. Parlo de Modern Family, que ha anat fent el salt entre FOX, Neox i Antena 3, però que si voleu la podeu trobar online aquí. I poso l'enllaç sabent que no és 100% legal o ètic, però és inviable que algú segueixi una sèrie que va saltant de cadena en cadena i d'horari en horari. Així de clar. Centrant-nos en Modern Family, tracta de tres models diferents de família (tradicional, gay i amb diferència d'edat), però que acaben tenint els mateixos problemes entre membres de la parella i amb els fills. Són els típics problemes de sempre, els divertits, però explicats amb gràcia. Simple i còmode, què més voleu?

Connectivitat, sempre som a tot arreu

2010-09-14T17:36:00.004+02:00

Avui estic ocupat,

Me n'he adonat tard, però això d'estar les 24 hores del dia connectat a Internet és complicat. Mòbil, ordinador de sobretaula, portàtil, ... A primera vista és positiu perquè ens permet estar a tot arreu en tot moment, però alhora costa de pair.

Fa relativament poc que s'han popularitzat els anomenats smartphones, els telèfons intel·ligents per fer una traducció literal i poc acurada. Amb aquests aparells rebem els tweets a l'instant, contestem e-mails mentre esperem que el semàfor el posi verd (jo no senyor mosso, faltaria més)... Tot això ens permet estar al 100% connectats amb el món, estar 'al dia' com se sol dir, però s'han de saber establir límits.

Sóc un gran defensor de la connectivitat. Ens permet ser part d'una comunitat que físicament seria inviable de tenir. Ens proporciona informació que els mitjans habituals no ens fan arribar, almenys no tan personalitzadament. Ens crea un imaginari col·lectiu molt més ric, per resumir. Tot això és positiu. Només cal que deixem passar un temps, que ens acostumem a discernir entre els fets importants i els fets intranscendents.

Si aconseguim crear-nos aquesta divisió mental estar tot el dia connectats voldrà dir viure en més d'un lloc alhora i això, amics meus, és viure més d'una vida.

Una (modesta) recomanació: Parlant de connectivitat, fa pocs dies vaig recomanar fer el salt a Android, per tant no em repetiré. Però sí que seguiré amb Google i una aplicació de la que fa temps estic enamorat: Google Reader. Google Reader és un lector de feeds, per entendre'ns, és una web on tens tots els posts dels blogs que t'interessen actualitzats instantàniament. És un lloc on tens, pel meu gust, el diari que t'interessa acabat d'escriure. Només cal tenir una compta de Google (un Gmail com alguns li diuen) i ja pots gaudir d'aquest magnífic lector. No és l'únic, potser no és el millor, però a mi és el que millor em funciona. Si algú el vol per un mòbil Android, però, que opti millor per NewsRob, ara per ara està més ben acabat.

Tanca el New York Times, i ara què?

2010-09-13T08:47:00.005+02:00

Avui estic expectant,

Fa uns dies, des de divendres si no m'equivoco, sabem que el poderós New York Times ha decidit tancar el seu diari en paper. Segons Arthur Ochs Sulzberger Jr., el seu president de nom grandiloqüent, aquest mite de la premsa americana tancarà l'edició impresa per centrar-se exclusivament en el seu rol online.

Com dic, això ja ho sabem des de fa dies, per tant no em posaré a explicar la noticia ni a debatre sobre la possible data de tancament (que suposo que no serà llunyana, havent fet l'anunci tan fermament). El què em plantejo és si es pot seguir fent un periodisme car com és el periodisme de qualitat del NYT amb l'únic finançament de la seva web, per molt que intentin cobrar per continguts.

Fins ara la major part d'apostes de mitjans online de pagament no han sigut excessivament rendibles. Algunes han tancat en dos dies, altres en tres i exemples molt puntuals es mantenen, com el Wall Street Journal, però són mitjans amb continguts específics, no mitjans generalistes, que no només han d'invertir en una àrea, sinó en totes les seves seccions.

La única resposta és que funcionarà, si tenim en compte que les decisions al NYT no es prenen perquè sí. I, si ha de funcionar, suposo que és gràcies a la cultura americana, més acostumada als mitjans de pagament (tele per cable, per posar un exemple). Però, i aquí ve la pregunta del titular del post, què passarà ara? Què passarà en cultures com la nostra, menys acostumades als mitjans de pagament?

Creieu que aquí pagaríem els 3,99 dòlars setmanals que val estar subscrit al Wall Street Journal? Jo crec que no. Però creieu que podríem ser un dels pocs països on es mantingui la premsa en paper? En un món tan globalitzat ho dubto. És més, veient com ens agrada copiar als americans, el futur que es planteja és perillós. Primer pas, tancament de les edicions impreses perquè ho fan els americans 'que són els que en saben'. Segon pas, mitjans de pagament perquè per alguna banda hem de fer negoci. Tercer pas, fracàs econòmic del model, reducció de plantilles i mitjans de poca qualitat.

Com sempre, qui ho acabaria pagant són els professionals del periodisme i la qualitat final del producte. Espero que no passi, però em sento una mica il·lús pensant-ho.

Una (modesta) recomanació: Avui parlem de mitjans online i de premsa en paper. Doncs, tot i que personalment llegeixo la major part de noticies a través de subscripcions RSS i de la pantalla del meu ordinador, la recomanació d'avui va pels diaris en paper. Per la cerimònia del diari en paper. Un dels luxes més grans que es poden tenir (almenys pels que ens agrada l'esport sobretot) és anar un dia a les 10 a esmorzar al bar, asseure't en una taula ben gran, obrir un diari esportiu i menjar-te un entrepà de pernil amb parsimònia mentre esperes que es refredi el tallat. I dic premsa esportiva no perquè sigui millor que la generalista, sinó perquè és més trivial. Perquè gaudir d'un moment així només es pot fer amb trivialitat, amb un punt naïf.

Tremosa, fatxes, nazis i terroristes

2010-09-10T09:00:00.004+02:00

Avui estic poruc,

Les declaracions recents de Ramon Tremosa (Eurodiputat CiU), qualificant a José Montilla com el president que Franco hagués desitjat per Catalunya, m'han fet agafar por. I no per les repercussions polítiques, no parlo de política. Més aviat m'han crispat perquè he sentit molts cops barbaritats similars d'un costat i l'altre. Massa cops.

Avui em vull centrar en l'ús de les paraules. Amb la necessitat que tenim tots de fer-nos escoltar. En el cas de Tremosa només cal mirar la seva ego-web, però tots els que escribim o parlem en públic ho fem perquè ens escoltin. El problema és que som molts i necessitem un fet distintiu que, per mala sort, acaba essent l'excés verbal.

Un excés que, per exemple, en el cas del molt apreciable Jair Domínguez es centra últimament en les paraules malsonants del seu Twitter, en el cas d'altres es centra en les desqualificacions personals, però en la major part d'articulistes i opinadors s'acaba centrant exclusivament en els insults violents. I això és perillós.

És perillós perquè perdem la perspectiva. Ho sento molt, però comparar un president democràtic (qualsevol) amb un dictador feixista és una barrabassada. Igual que ho és comparar un moviment pacífic com el del 10J amb el terrorisme. O, fins i tot, comparar les decisions impopulars del govern amb majoria absoluta d'Aznar amb les polítiques armades i dictatorials de Franco.

Em sembla que el problema serà que un dia perdrem el punt de vista i els joves es pensaran que Franco era "un tio així com no gaire bona persona", que els terroristes "són uns paios que parlen així com molt radical" i que els nazis "són gent que no escolta als altres".

Vigilem, cuidem les paraules, perquè algun dia perdran el seu significat i no recordarem que moltes de les bestieses que ha fet l'ésser humà tenen un nom, algunes cognoms i tot.

Una (modesta) recomanació: Difícil avui recomanar alguna cosa vinculada al tema. Si ens quedem amb el tema dels records al passat bèl·lic, em quedo amb un viatge que vaig fer fa anys a Normandia (França). Jo sempre he sigut una persona bastant insensible (els efectes d'un excessiu ús de les videoconsoles diuen alguns), però estar emmig d'un cementiri amb centenars de creus plantades en fila mil·limètrica em va tocar. Em va mostrar molt gràficament que el desembarcament de Normandia no va ser una peli de Steven Spielberg. Allà la sang no va ser suc de tomàquet. No ho oblidem.

Qui vol que guanyi el Barça?

2010-09-08T08:59:00.007+02:00

Avui estic descol·locat,

Sí. No sé perquè, però veure que les eleccions cauen en el dia del Barça-Madrid m'ha deixat un pèl descol·locat. Com a molta gent suposo (i confirmo escoltant les tertúlies radiofòniques matinals). No es tracta d'estar-hi a favor o en contra. Però es fa estrany.

Evidentment, no sóc politòleg, per tant no em dedicaré a fer-vos creure que sé a qui beneficia la coincidència de dates i a qui no. Jo em centraré només en un aspecte: Com pot influir el resultat del partit en el resultat de les eleccions?

Per a respondre aquesta pregunta ens hem de plantejar una dicotomia molt clara: optimisme contra pessimisme. Seré optimista en cas d'un resultat positiu del meu equip (majoritàriament Barça, però no perdem de vista els catalans no-barcelonistes o anti-barcelonistes) i seré pessimista en cas d'un resultat no positiu o, fins i tot, d'un partit poc transcendent.

I ara toca el moment de visionari: Quins partits tenen més opcions de guanyar vots en cas d'optimisme o de pessimisme? Doncs no ho sé. Està clar que no sóc un visionari.

El què tinc clar és que la situació actual no és l'habitual. Normalment els canvis es gesten en el cansament del model, però els acaba impulsant l'optimisme, l'entusiasme amb noves idees. Enlloc d'això, ara el canvi que es preveu en aquestes eleccions és el canvi del pessimisme, el canvi del 'no anem bé', més que el del 'anirem millor', no per excessiva desconfiança del possible nou model, sinó per excessiu esgotament de l'anterior.

També cal tenir en compte que durant el partit hi haurà un president a la llotja que donarà la cara. Per simple associació d'idees a millor partit, millor imatge. Un punt més en pro de la vinculació optimisme - PSC... potser.

Per tant, a pitjor resultat del Barça més vots per CiU? Tampoc té perquè ser així, però em quadraria més que a l'inrevés. I fins aquí hem obviat el primer punt, els seguidors del Madrid o els anti-barcelonistes. A qui voten ells? Podriem parlar de partits no nacionalistes al 100%? Podriem parlar d'esquerres o dretes? Seria exagerat, però crec que tots tenim una idea que associa més el barcelonisme amb el nacionalisme, no en la seva totalitat ni molt menys, però sí en un percentatge major al 50%.

D'altra banda, i com em van ensenyar ja fa anys a la universitat, la dada més important per entendre un resultat electoral és la participació. I segur que en això el resultat, fins i tot el sol fet d'haver-hi un partit com aquest, influirà i molt.

I, tot i que sóc conscient que el futbol no mou el món, el dubte segueix igual. Qui vol que guanyi el Barça? Qui vol l'optimisme i qui vol el pessimisme? Qui seria pessimista o optimista amb quin resultat? Vosaltres què en penseu?

Una (modesta) recomanació: Avui una recomanació específica pels que heu entrat al tema pel futbol en comptes de per la política: Futbolitis. Es tracta d'un blog de Marcos López, un crack de l'anàlisi futbolística des de l'òptica més professional i tàctica. Un lloc on descobrir nous talents, on entendre les dinàmiques dels equips i on estar al dia de les tendències futbolístiques arreu del món. Això sí, abstenir-se els profans en la matèria, pot provocar saturació. Els fans gaudireu com mai.

ARA toca un nou diari?

2010-09-06T09:35:00.006+02:00

Avui estic... expectant,

Des de fa unes setmanes hem sabut que el panorama català comptarà, en breu, amb un nou diari escrit. Es titularà ARA i, sincerament, de moment poca cosa més sabem.

Per tant, i sense que serveixi de precedent, avui parlaré totalment a cegues. Ja sabeu que no és habitual, però crec que pot ser útil valorar l'aposta sense personalismes ni afinitats.

A dia d'avui sabem només que ARA comptarà amb la direcció de Carles Capdevila, una aposta sorprenent, però gens criticable veient els projectes que ha aixecat a pols aquest professional. També sabem que editaran el primer número el dia de les eleccions, una aposta relativament conservadora, ja que volen evitar que els polítics i la competència juguin amb ells, però també intel·ligent, ja que el doble salt mortal de treure un diari avui en dia no cal complicar-lo més intentant el triple salt mortal amb tirabuixó. No cal ser suicides tampoc.

A partir d'aquí sabem molt poc més. Algun nom en l'òrbita del diari que no sabem ben bé en què influirà en el nou mitjà, algun manifest de voluntats, que tampoc sabem si es durà a terme en la seva totalitat, etc.

Fins aquí tot sembla modèl·lic (sobretot la campanya de promoció pausada, online i segura que mereix una menció especial). El dubte ve de la llavor, l'inici. Catalunya té espai i ganes de tenir un nou diari? Sincerament no i sí.

Actualment Catalunya, i no és una excepció, no s'interessa excesivament per la premsa escrita. Per molt que estigui apagant-se una flama tan icònica com l'Avui, al canelobre de la premsa escrita catalana no sembla que hi hagi d'haver espai per a gaire més.

Això no vol dir que sigui impossible fer rendible un diari avui en dia. Només vol dir que no és una aposta fàcil, no és una aposta pensada exclusivament en euros. És una aposta on hi ha intervingut molt l'esperit periodístic i professional de molta gent. Per això, crec, molts dels noms en l'òrbita empresarial de l'ARA són de periodistes, més que d'inversors.

Evidentment, la fórmula per fer funcionar econòmicament l'ARA no la sé (sinó ja m'hauria forrat fa temps), però segur que passa per l'aposta multiplataforma que tan prediquen. També per la cerca de bons professionals i no només noms coneguts, així com per evitar la sobrepoblació actual de becaris, que no beneficia ni a la qualitat del diari ni tampoc a la formació d'aquests joves professionals.

I, sobretot, el futur econòmic d'un nou diari passa per 'robar' lectors a d'altres mitjans escrits que sembla que comencen a navegar, i ho fan en un mar tan mogut com el de la premsa catalana actual, amb un Avui que ja comença a dir adéu, amb El Punt que no s'ha trobat còmode amb l'etiqueta de diari comarcal i, perquè no dir-ho, amb una Vanguardia que no s'ha decidit a fer l'aposta pel català. Per cert, segurament no ho ha fet perquè els números del Periódico són públics i tots sabem què va passar amb l'edició en català.

Per tant, i, repeteixo, encara parlant a cegues, ARA és un projecte que sembla ben pensat, que s'està comunicant magníficament bé, però que té davant seu un panorama extremadament complicat. Sigui com sigui, esperem que tot això serveixi per millorar o per completar el nostre espectre mediàtic.

Una (modesta) recomanació: Com cada dia, avui toca recomanar alguna cosa. Els que em segueixen per Twitter ja en deuen estar farts d'aquesta recomanació, però pels que encara no m'heu sentit dir-ho: Tenir un mòbil HTC amb sistema Android és meravellós. Sona molt pedant i molt tecnòfil, però a mi em va sortir molt barat, i estar tot el dia connectat al blog i al mail, poder twitejar qualsevol cosa, actualitzar l'estat del Facebook és molt motivador. A més a més, el sistema Android (sistema Google per alguns) és totalment lliure i la major part de programes són gratuits, de manera que tens mil i una aplicacions, des de tonteries enormes per riure amb els amics fins a programets que fan exactament el què necessites, per estrany que sigui. Una manera d'estar, sempre, rodejat de gent, per molt que estiguis sol al tren. Avís important: enganxa.

Internet és important? No tant.

2010-09-03T09:56:00.008+02:00

Avui estic rebel,

Des de fa unes dècades Internet s'ha anat propagant a un ritme vertiginós. Em sembla que no descobreixo res. Per posar un exemple proper, segons el Baròmetre de la Comunicació, en un any l'ús d'Internet ha crescut un 16,3% a Catalunya. Aquest estudi no em mereix una fiabilitat total, però per il·lustrar la situació m'anirà bé.

El què és evident és que Internet és ja ara present al dia a dia de la major part de gent... però no de tothom. En alguns casos per casuística econòmica, en alguns casos perquè no tothom té la necessitat d'estar tot el dia enganxat a la connexió amb el món (ja no parlo d'un ordinador, un mòbil o un tablet, la plataforma no importa).

Si ens basem en les dades que publica l'AIMC, només un 51,3% d'espanyols s'ha connectat a Internet en el darrer mes. Per tant, no hauríem de ser més realistes i deixar de tractar a la gent com si la Xarxa fos imprescindible avui en dia i fos l'únic recurs al món per desenvolupar-se personal i professionalment?

Aquesta queixa va dirigida directament als anomenats gurus d'Internet. No creieu que entre tots els estem passant al voler que la gent faci el triple salt mortal i passin de no saber ni què és Google a estar les 24 hores del dia connectats a Facebook, Twitter, LinkedIn i dotze xarxes socials més?

I ho dic amb coneixement de causa, perquè personalment m'interessa el què publica gent com Enrique Dans o Marc Vidal, per posar dos exemples. Però espectacles com el de la Catosfera, on massa gent es dedica a propagar l'ús d'Internet i massa poca es dedica a ser realista són una llàstima.

Em sembla que els experts (entre els que no m'incloc en absolut) haurien de fer una cura, no d'humilitat (almenys no tots), però sí de realisme. Potser la seva funció no passa per atabalar a tothom dient tot el què es pot fer a Internet, sinó per, simplement, introduir-los a aquest nou entorn i aconseguir que, poc a poc, cadascú vagi trobant el seu lloc si és que l'ha de trobar.

I això ho diu algú que tuiteja gairebé fins i tot assegut a la tassa del wc, però els usuaris actius d'Internet hauríem de ser més capaços d'aixecar el cap del mòbil 3G-WiFi i veure que no tot el nostre entorn està preparat, ni tampoc té la necessitat, de ser així.

N'estic una mica fart que es posi a tots els usuaris actius de la Xarxa en el mateix sac d'esnobs, dogmàtics i modernillos. És evident que Internet avui en dia mou el món. I cada dia el mourà més si és possible. Però no oblidem que no som ni messies ni missioners.

Prou d'anar pel món enviant tweets com si fossin les creus de les missions del segle XXI. Donem la mà a tothom, guiem-los, però deixem d'estirar-los el braç perquè, a la major part, ja se'ls ha dislocat l'espatlla.

Una (modesta) recomanació: Com cada dia, avui toca recomanar alguna cosa. I intentant vincular-ho amb el tema del post hauria de recomanar-vos tot el què faig servir activament a la Xarxa (Google Reader, Facebook, Twitter...) però segur que ja ho coneixeu o no us interessa. Per tant, canviem totalment de terç i anem per l'autobombo, que sempre va bé. Avui us recomano un altre blog meu, que el podeu trobar a la secció d'enllaços, és Tele Discreta. Endegat fa pocs dies, aquest blog tracta, evidentment, sobre televisió. Des d'un punt de vista proper l'objectiu és comentar series, programes i altres factors que intervenen en la televisió actual. No trobareu noticies d'última hora (hi ha webs que ho fan molt millor que jo això), però sí que hi trobareu una opinió més. Formada, ordenada, argumentada, però una opinió més al fi i al cap.

Massa RAC1neixibles

2010-09-01T09:10:00.000+02:00

Avui estic desenganyat,

No només avui, sinó tot l'estiu. Per la gent de la ràdio, l'estiu sempre ha sigut una època molt motivadora. Veure com les principals emissores foguegen joves professionals i futures estrelles, nous formats o, fins i tot, noves estructures programacionals és fantàstic. Llàstima que el 'nou' tòtem radiofònic hagi passat totalment de l'encant de la ràdio i s'hagi dedicat als refregits i al sosisme més absolut.

RAC1 ha apostat enguany per repetir-se. I molts direu: "ah, però això no ho fan tot l'any els caps de setmana?". Doncs sí, però ara s'han duplicat, durant les seves hores estrella (12 a 2) repetien i el cap de setmana tornaven a repetir. Dos per un, què més volem?

Doncs volem apostes, volem un gegant radiofònic de veritat, que no tingui por d'arriscar, d'equivocar-se i d'encertar, de tenir grans idees i de tenir grans fracassos. Una emissora de veritat.

Perquè veure la programació d'estiu de RAC1 era com veure un equip B, un succedani que no aportava res. Almenys entre setmana. El Món a RAC1 amb Núria Riquelme, que no deixa de ser una substituta que no ha tingut temps ni obligació d'aportar novetats (excepte seccions molt, molt fluixes com és normal si fitxes gent per un sol mes escàs). Els migdies millor ni recordar-los. I a partir de llavors pobres imitacions (posa-hi Tot és possible, Versió Càmping, Primer Toc o Tu Diràs). Potser no perquè fossin mals professionals, però com diu el Pep, no pots posar tot un equip nou i voler que no es noti.

Una llàstima, sincerament, una decepció veure que RAC1, una emissora que, com sabeu, aprecio i escolto molt sovint, segueix, tot i el seu lideratge i la seva qualitat durant la temporada regular, essent una ràdio pobre d'esperit.

Una (modesta) recomanació: Avui recomanaré un concepte, i seguint amb la ràdio: Podcast. Escoltar programes que no sols escoltar. Conèixer seccions que t'agafen en males hores o, sobretot, trobar cracks de la ràdio que no tenen estudis del sector, però que tenen química i molt per aportar. Gent que saben de què parlen, que es passen una hora o més parlant amb amics i ens ho empaqueten amb una careta i encara gràcies. Tota una lliçó de ràdio pura. Potser no de ràdio de qualitat, però sí d'honestedat i ganes.

Decíamos ayer...

2010-09-01T09:00:00.001+02:00

Avui estic de reentré,

No, no he estat a presó com Fray Luís de León abans d'aquell famós "Decíamos ayer...". Però mentalment es pot dir que no he estat disponible per reprendre el blog.

Reflexions sempre en tenim, però hi ha èpoques que o no tenim temps de posar-les per escrit o millor no plasmar-les, no fos cas que prenguéssim mal tots.

Ara, amb la vida un pèl més encarrilada i amb més (massa) idees al cap, estic a punt per tornar a escriure reflexions (ni bones ni dolentes, simplement meves) i tapar-les dins una ampolla, a veure si algú a l'altre costat de l'oceà la rep.

Després d'aquesta cursilada, millor simplement us dic: "Ben retrobats els que seguiu allà".

Una (modesta) recomanació: Avui és complicat, ja que tinc moltes recomanacions pendents, però he perdut el poc crèdit que tenia (si algun dia el vaig tenir) després d'estar anys sense publicar res. Per si algú encara vol fer el seu propi salt de fe, aquí la teniu: Dexter. Així de clar, no calen explicacions, és LA serie actual, per davant de tota la resta. Directa, profunda, ben rodada i amb mala llet. No es pot demanar més.

Un gran blog

2008-12-13T11:41:00.001+01:00

Un gran blog del programa Tot Està Inventat: http://totestainventat.blogspot.com

Hem de fer autobombo no?

Com dèiem fa...

2008-01-14T17:16:00.000+01:00

Avui estic de tornada,

Però no de tornada de saber què passarà, sinó de tornada de no haver fet res des de fa molt temps. Com podeu veure per les dates, des d'abans de l'Època de Nadal no escric res, i és que no venia de gust escriure. I amb això hi té molt a veure el fet que escrigui Època de Nadal amb majúscules. Perquè calen tants dies, tants sopars, tants dinars, tants cafès i tantes ressaques per celebrar el Nadal? En realitat, 'els nadals' aquest any van començar sobre la setmana del 10 al 14 de desembre, amb els primers dinars/sopars de Nadal (ja siguin de feina, d'amics, de equips esportius o de clubs de petanca), després vam empalmar amb la setmana Pre-Nadal (que no Pre-Natal, tot i la panxa que se'ns ha posat) que significa sentir això de 'bon Nadal, per si no ens veiem' o allò de 'tu fas festa aquests dies?'. A partir d'aquí comencen els dies teòricament 'oficials' de festes, que enguany han anat del 21 (divendres abans de la setmana de Nadal) fins al 27 (dia després de Sant Esteve), però que molta gent el va agafar de festa juntament amb el 28 (total, per dos dies...) i molt altres també hi van sumar el 31 (total, per un dia...). Aquí arriba Cap d'Any, que significa plantar-nos al dia dos i molta altra gent va dir (total, per tres dies...) i ja estem a Reis.
El pitjor d'aquest any, però, ha sigut que després d'empalmar des de la setmana pre-pre-Nadal al 6, que és festiu, ens hem hagut d'incorporar a la feina habitual sense treva, sense fer aquella setmana 'a mitges' o aquells dos dies 'penjats'.
I pels que sou molt observadors, no he dit que TOTHOM hagi fet vacances del 21 al 7, ni molt menys, però tots sabeu que del 21 al 7 han sigut 'vacances', o sigui menys gent, menys merders o més merders, però dies estranys segur.
I els més observadors direu: I com és que aquest tio no s'ha posat a escriure fins al dia 14? Doncs perquè estava intentant païr (literal i metafòricament) uns Nadals llargs, densos i, sobretot de final sobtat. O no és així?

Una (modesta) recomanació: Com que ja he fotut prou rollo abans, seré breu. Recomano uns reportatgets molt curts que emeten cap allà a quarts de vuit del matí dins el programa del Bassas a Catalunya Ràdio. Són extremadament breus (dos minuts, màxim tres i poc), però sempre aporten alguna cosa nova, des d'informació sorprenent a informació de caire social, des de temes humorístics fins a temes densos, però sempre amb aquell plus. Una pastilleta d'aquelles que val la pena escoltar al matí. I això és molt.

Pa per avui, avorriment per demà

2007-12-19T16:27:00.000+01:00

Avui estic desanimat,

Fa uns anys, concretament dos menys 12 dies, el 31 de desembre de 2005 (si no em falla la memòria) vam haver d'oferir un concert a Sabadell per reclamar que es mantingués obert i operatiu l'edifici de Ca l'Estruch on molts grups assajavem. I no només es tractava de grups iniciàtics (com erem nosaltres), sinó de gent tan important com en Lichis, de La Cabra Mecánica. Doncs resulta que ara a Barcelona els passa el mateix, i també esquitxa a grups importants com Discípulos de Otília (tot i que d'un estil diferent del jazz-rock del concert de Sabadell).
Em sap greu veure que es topa una i altra vegada amb la mateixa pedra. Entenc perfectament que la gent del barri vol dormir, no vol soroll i no vol moviment (abans jo vivia a escasses cantonades d'una gran discoteca i actualment vivim molt a prop d'un bar ple d'alcoholics que no saben respectar el descans dels veïns). D'altra banda, sé, com sabem tots, que la música és una part important no només de la cultura, sinó de la societat com a motor humà. És difícil compaginar els dos factors, però segur que hi ha una opció per mantenir una pedrera sòlida de músics que ens animin el futur i alhora un silenci decent perquè la gent pugui anar a treballar en present. Llàstima que el fet d'entrebancar-nos any rere any ens desanimi i ens faci pensar que és impossible trobar la sortida.

La (modesta) recomanació: Avui serà de les més breus i modestes, però em venia de gust. A la pàgina 11 d'El Punt en Joan Antoni Poch hi acostuma a publicar La Punxa d'en Jap. Normalment és correcte, algun dia fluixa, però té dies excepcionals, i avui és un d'ells. Després de sentir tan a parlar de les opcions de la MAT, això de soterrar la línia ha sonat realment a bestiesa, però en canvi mitjans i polítics s'ho han pres en serio. Faltava algún humorista que en traiés la punta. Magnífic.

Sístole, diàstole

2007-12-17T16:19:00.000+01:00

Avui estic orgullós,

Cada any hem de tornar a dir el mateix, però no per reincidència perdem la vigència. La Marató de TV3 ha sigut, un any més, un èxit, i no només per les raons que tots veiem clarament. Suposo que no sóc l'únic que està una mica fart de sentir cada diumenge de Marató allò de 'i després diuen que els catalans som agarrats'. Ja ha arribat un punt que m'és igual què pensin i què diguin, en tinc prou amb sentir-me orgullós del fet, no només per l'apartat econòmic, sinó per moltes altres coses.
Hem de tenir en compte que els catalans no donem tots aquests milions d'euros simplement perquè ens vingui de gust. Si ho fem, en gran part, és perquè hi ha una aposta de molts organismes per donar pes a La Marató, començant, evidentment, per TV3 (La Nostra, més que mai). Comparar La Marató a altres programes 'similars' estatals és una bestiesa, ja que les altres cadenes no fan una aposta tan forta pel programa. No es pot comparar una programet de 3 o 4 hores màxim (i hores nocturnes en gran part) amb un programa que comença a primera hora del matí i acaba ben entrada la nit, ple d'actes exteriors i de persones vinculades (des dels que agafen el telèfons fins als que condueixen les unitats mòbils). Això és una aposta contundent, alhora que arriscada en els seus inicis, i els catalans hem demostrat que no era en va. En realitat La Marató no funciona gràcies a la gent, ni tampoc gràcies a TV3, sinó a la confluència d'una societat que té ganes de donar amb una televisió amb força per apostar per això. És com, mai millor dit, el batec del cor, que consta de dues parts, sístole i diàstole. Sense la confluència dels dos processos no hi ha resultat. Gràcies TV3, gràcies catalans.
Per cert, les crítiques al repetitiu Mikimoto i al gir sensacionalista dels vídeos de casos concrets (tipus Aquí hay tomate gairebé) les deixem per un altre dia, que vull acabar amb bon gust de boca.

La (modesta) recomanació: Ja s'acosten dates nadalenques i si hi ha un producte televisiu (a part de La Marató) que hi estigui lligat, aquest és el cinema. En èpoques de Nadal, tots amb aquelles panxes a punt d'explotar, el què ve més de gust és tombar-se tranquil·lament al llit a veure bones pel·lícules... o les que sigui. Avui recomanaré una per finals de setmana, que recupera allò del divendres de cine que tan furor va fer a Telecinco amb Cine 5 estrellas. Aquest divendres recomano bastant El dia de demà (The day after tomorrow), una bona pel·lícula de catàstrofes, valorada molt pel seu discurs mediambiental, però que té moments molt interessants tan a nivell estètic (les imatges obertes d'un Nova York amb desenes de metres de neu) com a nivell conceptual (brutal seqüència d'americans assaltant les fronteres mexicanes per exiliar-se, just al revés de l'actualitat). Per mi és un dels bons films per veure aquestes dates, entretingut (perquè són dies avorrits), intens (per no adormir-se amb la modorra post-jalar), sòlid (tampoc és plan d'empassar-se depèn què) i, per arrodonir-ho, hivernal, que sempre fa Nadal això.

Estudi General de Mediocres

2007-12-11T16:23:00.000+01:00

Avui estic crític,

Sobretot perquè ja fa temps que dura la broma. Avui s'ha donat a conèixer la tercera onada de l'Estudi General de Mitjans (EGM) i, evidentment, cada mitjà ha decidit donar la notícia per on més li convenia. No serem il·lusos, i donarem per fet i per lícit que cada empresa treballa per ella mateixa, no ho criticarem, però l'excés s'ha posat massa de moda. Que el portal Telenoticies.cat obri explicant que en Bassas és líder d'audiència a la seva hora és comprensible, acceptable. Que el web de RAC1 ho faci explicant que és la cadena que més creix també s'entén, faltaria més. Ara, a partir d'aquí el què no s'entén és que siguin incapaços de donar tota la informació. És normal que escullin la forma més positiva per ells a l'hora de donar les dades, però el més fort és que NOMÉS donen això.
L'únic portal que dóna tota la informació important és el de la Cadena SER, que fa un seguit de podis dels tres programes més escoltats de ràdio a cada hora. En aquest cas diríem que compleixen amb els requisits, però clar, ells ho tenen fàcil perquè dupliquen i tripliquen al segon en cada cas. Així no m'estranya que ho diguin. A més a més, en aquest oasi on la informació es dóna és on, paradoxalment, més tendenciosos es posen a l'hora de donar-la, i sinó fixeu-vos la forma de parlar de la competència, a la que citen sempre a través de sinònims (intentant desacreditar-los). Vergonyós, amb totes les lletres.

La (modesta) recomanació: Mira, avui que parlem de tendenciosos recomanaré un vídeo que he vist a un dels programes més horriblement utilitzats i més prepotents que s'han fet mai: Noticias Cuatro Deportes. El patètic Manolo Lama (i ho dic perquè és, com deia, prepotent i tendenciós, però a part la seva preparació del programa és nul·la) ha posat un vídeo que m'ha fet riure d'allò més: les cantades de Marco Ballotta, el porter de la Lazio que s'enfronta avui al Real Madrid. El programa no s'hauria de veure (jo només ho faig perquè fan publicitat als Simpsons), però almenys, del perdut, treu-ne el què puguis i en aquest cas n'hem tret una riallada. Tendenciosa, indigna, falsa, però una riallada si més no.

Pont? Doncs no.

2007-12-07T13:07:00.000+01:00

Avui estic treballant,

No som molts, però tampoc pocs. Avui teòricament és el dia típic de fer pont i el primer pensament que ve al cap és 'quina mala sort'. En realitat ho podriem mirar positivament: ahir vam tenir festa i avui és un dia més aviat fàcil de passar (menys gent per tot arreu, des de trànsit fins a merders de feina). L'únic problema que sí que ens trobem és que, tot i ser laboral per nosaltres, no ho és pels mitjans.
Teòricament els titulars dels programes radiofònics i televisius avui han treballat, però resulta que ho han fet a mig gas, com la resta. Només fa falta mirar una mica els temes de conversa i veurem que és un dia a mitges.
L'exemple més clar ha sigut el tema 'Nova York', que s'ha convertit en el tema estrella i en realitat és una tonteria de les més grosses. Ara resulta que mitja Catalunya, segons els mitjans, ha anat a Nova York aquests 4 dies. Com que el dòlar està barat, ara ens volen fer creure que anar a la capital del món empresarial ens surt per quatre duros. Típica noticia de vacances, ni real, ni important, simplement digestiva.

La (modesta) recomanació: Seré breu, perquè el dia és estrany, però m'agradaria fer una recomanació doble avui. Primer de tot recomanar el disc de La Marató, que a part de ser un disc solidari i barat (impossible de trobar enlloc més això, veient com van les discogràfiques), diria que és un bon disc. Dic que 'diria' perquè encara no l'he pogut sentir sencer (només via web), però ahir vam tenir un llarg tastet, i aquí ve la segona recomanació (lligada): Música des del Cor, un programet (entre documental, publireportatge i making of) sobre la grabació i gestació del disc. Com en La Marató original, va ser interessant, relativament sentimental sense caure en sentimentalismes barats, però sobretot ben fet. Sé que molts no hi estaran d'acord, però el projecte Marató de TV3 cada any recull el millor de l'any anterior i aposta per les millors idees per l'any següent. Un 10.

No news = no news

2007-12-05T15:42:00.000+01:00

Avui estic contestón,

Sé que no és correcta l'expressió, però és la que em sembla que s'adequa més a l'estat que em provoca sentir allò tan poc periodístic de 'no news = good news' (no hi ha noticies, per tan bones noticies).
Des del món de la comunicació corporativa s'hauria de preparar una vaga massiva per demanar una llei que prohibeixi tornar a dir aquesta tonteria anglosaxona. Que no parlin de tu no pot ser bo. Ja ho sé que a ningú li agrada que parlin malament d'ell, evidentment. Ja siguis una empresa petita o gran, acceptada o rebutjada per la societat, no és bo que parlin malament de tu. Ara, d'aquí a pensar que el millor que pots aconseguir és que no en parlin, malament vas.
Un exemple ben clar és el mític cas del programa Set de nit, que feia un iniciàtic Toni Soler amb part de l'equip de l'actual Polònia, també a TV3. Allà en Toni Albà (correcte imitador, però, sobretot, gran bufó) feia una memorable imitació de l'encara 'delfí' Artur Mas, que es posicionava des de la seva Conselleria en Cap per assaltar el lloc de president de la Generalitat. El programa (molt decent pel meu gust) va ser cancel·lat en relativament poc temps (segons els estàndards de TV3, no els de Telecinco, clar) i va córrer el rumor que hi havia hagut pressions del mateix Mas per tancar-lo. Al cap de pocs dies els rumors es van veure desmentits per la reflexió més pausada dels mitjans, i el temps, en boca dels participants del programa, ha donat la raó a aquesta nova visió: Si algú havia de pressionar per eliminar la imitació no havia de ser pas l'imitat, sinó el rival, ja que passava a l'anonimat. Com es va dir molt llavors, i encara té validesa, quan es parla de líders socials no serveix en absolut la tonteria de 'no news = good news', més aviat serveix allò de: 'Que parlin de tu, sigui bé o malament, però que en parlin'.

La (modesta) recomanació: Ara us faré una 'putada'. I ho dic així perquè és allò que no és dolent del tot, però pensareu 't'ho podries haver estalviat, xato'. Us recomanaré una sèrie que diumenge va acabar temporada a Cuatro, Medium.
La idea bàsica no és especialment original, i el tractament tampoc, però el resultat final és molt correcte, fins i tot bo si li trobes el moment just. La trama, que es sol obrir i tancar a cada episodi, tot i que els personatges evolucionin, es basa en una ajudant del fiscal del districte que rep visites de gent morta que li explica com va morir i alhora somia amb els fets. Fins aquí res de molt especial, però si a això hi sumem un desenvolupament gens grandiloqüent, tipus les sèries ja mítiques de fa anys com S'ha escrit un crim o Colombo, el resultat és correcte a nivell d'originalitat i molt digerible per un diumenge vespre (com ho feien fins ara a la cadena de Sogecable). Diguem que en una època on les sèries tenen l'obligació de partir d'un punt de vista nou (quan en realitat totes acaben fent el mateix), una que no pretén ser més que correcta i troba una excusa més que bona mereix una recomanació.

No és això, companys, no és això

2007-12-04T17:42:00.001+01:00

Avui estic cansat,

Cansat principalment al tornar a veure la portada de El Periódico de Catalunya, que de tan català, fa fàstic. I no em refereixo a nacionalismes, evidentment (ni perquè ho sigui ni perquè jo ho critiqui), sinó a l'estil català de fer les coses.
Resulta que avui, per tercer cop, el rotatiu ha decidit dedicar la portada al fracàs escolar català. Li van dedicar un titular ras el dia 29, van passar a portada sencera amb unes enormes orelles d'ase -o millor dit de ruc català- i avui van i omplen altre cop tota la portada amb un sol titular: '100 preguntes sobre el fracàs escolar'. Mira que en som de tanoques. No en tenim prou en enfonsar el nostre futur a base d'una educació pobríssima sinó que a més a més ens ho anem repetint, a veure si cau algun suicidi.
Estic d'acord que el fet és greu, més que greu, però dedicar el temps (i les portades de disseny) a fustigar-se no té sentit. Si sabem el problema, arreglem-lo, si no el sabem, apretem a tots els implicats (administració, societat i estudiants) perquè l'arreglin, però no té cap raó de ser això tan català de 'mira com som burros!'.
Menció a part es mereixerien les portades que s'està traient de la màniga la gent de El Periódico de Catalunya, que sembla que han descobert que fent barrabassades van esgarrapar un premi i ara ho han de repetir, a veure si així en cau un altre o guanyen algun lector. Mai els diaris de pagament s'havien assemblat tant als gratuïts. No perdem l'oremus, si us plau, que anavem bé, tu.

La (modesta) recomanació: Tornem a l'actualitat i avui toca una recomanació fàcil, fàcil, fàcil. Fa uns dies hem vist com U2 presentava la reedició del 20 aniversari d'un dels discos en majúscules de la música moderna. Dic que és fàcil recomanar The Joshua Tree perquè la gran majoria de vosaltres estareu d'acord amb mi en que és un bon/gran disc, i segur que a la grandíssima majoria ja us l'hauran recomanat. I és que escoltar un inici de disc amb tres obres mestres com, per ordre d'aparició, Where the Streets Have No Name, I Still haven't Found What I'm Looking For i With or Without You (la més sobreexplotada), no té preu. A més a més, el disc segueix amb temes 'relativament' menys coneguts, com Running to Stand Still o One Tree Hill, i és que agafar qualsevol dels temes d'aquest disc és jugar sobre segur. I això que Bullet the Blue Sky no és que m'apassioni, però és un disc objectivament bo. Crec jo, clar.

El sistema és el sistema

2007-11-29T16:04:00.000+01:00

Avui estic emprenyat,

No és normal que en una societat evolucionada passi el què ha passat avui (i sabiem que passaria). Resulta que aquesta nit desenes de persones han dormit al carrer, i no per no tenir casa, sinó per les ganes que tenen de veure Bruce Springsteen i la seva E Street Band en concert.
I direu: 'Sí, tens raó, s'ha d'estar boig per domir al carrer per un concert'. Doncs no, no ho dic per això, ho dic perquè aquesta gent ha hagut de passar la nit al ras per culpa d'una empresa nefasta que no sap gestionar un allau de demanda com aquest. Els senyors de Ticktackticket (no poso el link perquè no es mereixen pas publicitat) sabien perfectament que milers de persones dependrien d'ells per complir el somni d'anar a un gran concert i, tot i això, la seva web no funcionava (dono fe perquè hi he estat enganxat des de les 9.58 fins al migdia), el seu telèfon estava bloquejat (no donava ni línia) i les seves seus estaven a rebentar de gent esperant a la porta.
No és normal. No passa enlloc més. A Anglaterra, comentaven avui, es van vendre entrades per tres concerts en grans estadis en hora i mitja. Es van vendre! No van estar intentant comprar, van comprar. El sistema funcionava, per tant, pot funcionar.
Això sí, com que tenim ganes de veure aquest home (aquest mestre i gran divertimento amb profunditat) comprem l'entrada tard i malament, ells fan negoci i tot segueix igual. Hi ha hagut molta gent avui que tot i intentar-ho per totes les maneres s'ha quedat sense entrada, en canvi, altra gent amb menys obligacions té entrades per parar un carro (6 per persona). Tan difícil és trobar una via més útil per vendre tiquets?

La (modesta) recomanació: Avui toca una web, i quina web! Pizdaus ens ofereix fotografies. Així de simple i ras. Imatges que poden ser divertides, interessants, boniques, etc... De tot menys erotico-pornogràfiques. L'important de la web (que, per ser honestos, l'he descobert gràcies a Genbeta) és que el 90% d'imatges no les he vist enlloc més. No són les imatges de sempre, sinó que cada una és una nova sorpresa, cosa difícil de trobar a Internet avui en dia. Recomano aquesta web perquè a l'estar mancada de pornografia i d'imatges matusseres (fotomuntatges rudimentaris) és molt amable de veure i serveix per aquella desconnexió temporal que cada dia hauriem de fer. A més a més, amb 150 i pico de pàgines segur que no us l'acabeu.

I crèiem que era impossible

2007-11-27T16:09:00.000+01:00

Avui estic preocupat,

Un dia de cada, i avui toca estar tocat. Veure les portades dels diaris aquest matí feia por, tot i que molts ho haguem passat per alt. La situació d'extrema tensió i violència a París, per molt que ja vista, no hauria de passar-nos tan per alt. I no em refereixo a lectures polítiques, que en fem moltes (sobretot jugant amb això que Sarkozy era llavors el ministre d'Interior i tota la pesca). Em refereixo a que veure com un grup tan nombrós de ciutadans s'aixeca en armes (i ho dic així de clar, en armes, perquè van armats) és molt preocupant.
Amb això no dic que no hi hagi un fet més preocupant, que és la causa de tot això, la raó, que és la culpable real del fet, però el fet en si em fa por que sigui més perillós del què creiem. Em fa por que d'aquí un temps, quan veiem que la violència a França es fa reina i senyora de la nit, quan ens adonem que hi ha més violents que policies, ja serà massa tard. Segur que hi ha solucions, segur que són complexes i per ambdós costats (l'estat i els nous ciutadans, l'acollidor i l'acollit), però si no s'hi posa mà, potser arribem a una situació inimaginable.
Algú pensava que un poble sencer es pogués aixecar en armes i prendre el poder al propi govern abans de casos com el rus? Algú pensava que fos possible que un parell de bojos s'estimbéssin contra les Torres Bessones en directe a primera hora del matí? Algú pensava que fos possible a ple segle XX que es fes ús de la bomba atòmica? Hi ha mil exemples de fets que abans de passar semblen no poder existir i després sembla que hagin existit sempre. Un cop passa això només podem dir: 'Mira, i crèiem que era impossible...'.

La (modesta) recomanació: Entenc que molts creureu que he sigut extremadament negatiu, però millor prevenir que curar. Per arreglar-ho, i com que he fet totes les recomanacions que tenia pendents, sobretot les més humorístiques, us recomano, modestament, escoltar demà dimecres a les 21.00 el programa Hotel Moebius, de Matadepera Ràdio (107.1), que us intentarà fer sentir millor. Ja sabeu que no ho havia fet fins ara, però què coi, que només és una recomanació, cadascú farà el què voldrà.

Axiomes i referèndums

2007-11-26T16:42:00.000+01:00

Avui estic acadèmic,

L'actualitat internacional està molt activa i això ens permet comprovar clarament alguns dels mecanismes de gestió política més bàsics. En el cas de Sudamèrica, amb els populismes llatinoamericans en un moment àlgid això és més palpable, però no només allà. Arreu del món estem veient com els polítics apliquen sense dubtar-ho les directrius bàsiques del joc socio-electoral.
Una d'aquestes 'normes' me la van explicar ja fa anys a la Universitat, un molt bon professor d'Història del Món Actual, i avui en dia és molt fàcil de veure: Agressió exterior = Cohesió interior. Aquest axioma el podeu veure representat clarament en el cas de Chávez. Últimament, amb la proximitat del referèndum per la nova Constitució, Chávez necessitava més que mai tenir el país el màxim de cohesionat possible, tot i la clara i rotunda divisió ideològica. Chávez té molts adeptes, i molt radicals, però per un referèndum tan important no volia riscos, i la manera d'aconseguir moure la gent és que estiguin actius, que estiguin emprenyats, que tinguin por, el què sigui, però que estiguin ON en comptes d'OFF. La forma d'aconseguir-ho li va brindar el magnànim Juan Carlos I, que amb el seu clar 'porqué no te callas' li va donar ales. Per acabar d'arrodonir-ho, Chávez s'ha tornat a enfrontar a algú (agressió exterior com dèiem) i aquest cop més proper (Colòmbia i el govern que li va prohibir fer-li el joc a les FARC), així té més d'un enemic i cobreix més arc opositor.
Però no és l'únic lloc on veiem aquesta tàctica d'atacar a fora per unir a dins. S'ha utilitzat a Melilla i Ceuta tan per part del rei com per part del govern marroquí, ja que aquí tots dos es van posar en contra a l'altre i van aconseguir mobilitzar als seus. Això sí, quan l'atac exterior no és prou clar o justificat es trenca l'axioma i es converteix en una negació: Agressió exterior injusta = Divisió interior. I sinó que li expliquin a George W. Bush, que va veure com al negar la primera part de l'equació, evidentment, negava la segona.
El meu dubte és quan els polítics veuran que paral·lelament hi ha un axioma més positiu a nivell internacional i alhora més positiu a nivell intern: Benestar interior = cohesió total. Si les coses anessin bé, no hi hauria dubtes.

La (modesta) recomanació: Sé que tots ho coneixereu, sé que molts a aquella hora treballeu i sé que està més que recomanat, però no puc evitar parlar de Friends, que ara es pot veure al migdia (tres o quatre capítols a partir de les 3 i poc) a Cuatro. Us hauran dit mil cops que és una sèrie molt divertida, que et fa riure, que ha marcat una època, que representa un estil americà de viure la vida, que reflexa una generació, en tot això hi estic d'acord al 100%, però el més important, i per això entra dins el meu estil de recomanacions, és que et deixa més bé del què estaves abans. No té un rerefons fosc ni amarg, simplement et permet passar l'estona i riure, i amb això penso que ja fa tot el què moltes vegades demanem. Gràcies.

Podem ser lliures?

2007-11-22T16:25:00.000+01:00

Avui estic liat,

I no em refereixo a un excés de feina, almenys no més de l'habitual, sinó mentalment. Un dels casos més interessants que ens va tocar empassar ahir dels mitjans va ser el de la conferència de David Duke, autor del llibre Supremacismo judío i exmembre del Ku Klux Klan. Sembla impossible que avui en dia encara quedi gent amb tan odi cap a un grup ètnic, però és així, i el dubte m'ha entrat al pensar si aquesta conferència de presentació d'un llibre antisemita s'havia de prohibir o no.
Molta gent, potser amb raó, han posat el crit al cel perquè creuen que no es pot permetre que algú faci apologia de la xenofòbia. I legalment així es busca, però l'Estat, la legislació, han de prohibir a algú expressar les seves idees lliurement? Hem de posar límits a la llibertat d'expressió? Avui, dinant, un amic m'ha comentat que hi ha coses tan grosses que no es poden dir en públic, i no dic que no, però això és posar límits a la tan preuada (i històricament difícil d'aconseguir) llibertat d'expressió.
D'altra banda, a mi em fa molt mal pensar que hi haurà tot de gent escoltant a un home dir que els jueus són el problema del món. Segurament la pregunta va més per aquesta darrera via: el problema greu no és que un home pensi una bestiesa tan gran, el problema és que n'hi ha molts més darrere. Tampoc una multitud, però n'hi ha.
La resposta a la pregunta, curiosament, l'he trobat també (i seré un pèl demagògic amb l'explicació) al diari d'avui. Catalunya està a la cua d'Europa en qualitat educativa. Parlant a nivell global, alhora, el nivell educatiu de l'ésser humà l'any 2007 no és gens esperançador, i aquesta pot ser la resposta a la diatriba sobre la llibertat d'expressió. Si tinguéssim capacitat suficient per valorar objectivament les idees que se'ns exposen no faria falta limitar la llibertat d'expressió. El problema és que n'hi ha alguns, i seré dur, que són tan burros que es deixen convèncer per la capacitat oratòria d'un descerebrat, per la demagògia fàcil d'un boig, i s'ho creuen.
Si no tenim les armes intel·lectuals per lluitar contra els arguments fal·laços d'un demagog donem ales a limitar la llibertat d'expressió. No és un problema de llibertats, és un problema de capacitats.

La (modesta) recomanació: Avui m'he passat (per duresa i per longitud) amb la reflexió del dia, per tant seré breu amb la recomanació. Recomano descaradament anar a dormir aviat. Sembla una bestiesa, però anar un dia a dormir a les 10 o quarts d'11 és un luxe a l'abast de pocs, impedeix veure els programes en prime time a la televisió, impedeix fer una digestió llarga del sopar, però estirar-se al llit i veure que tens tanta nit per davant és una meravella.

¿Qué hay de nuevo viejo?

2007-11-21T15:55:00.000+01:00

Avui estic avorrit,

I és que ahir teniem un dia carregadet d'actes on podia explotar una d'aquelles fortes bombes mediàtiques, però no va ser així. Primer de tot va obrir foc l'Artur Mas amb la conferència aquella que havia de reformular el catalanisme i canviar-lo de dalt a baix. Ui, sí! Ara en comptes de dir nacionalisme hem de dir autodeterminació. Quin gran canvi!
Mas s'ha dedicat a fer-se autobombo i a preparar-nos per un míting que havia de canviar el devenir de Catalunya i, per extensió, de la Humanitat. Però res, a l'hora de la veritat per buscar alguna lectura hem de tirar d'analistes que es posen a divagar sobre el nombre de vegades que Mas ha dit Catalunya i el nombre de vegades que ha dit Nació. És impossible que un polític digui A quan vol dir A en comptes de dir "No dic que B ni que C, però tampoc que D ni que E ni molt menys que F..."? A és A i prou, tu.
Al cap d'una estona teniem un altre crack de la oratòria velocitat cargol reumàtic: Jose Montilla, el president. S'ha de reconèixer que aquest home ha aconseguit millorar amb el temps una imatge molt fluixa i un català pèssim per una imatge molt poc transcendent i un català justet. Ha anat de menys a més, però encara està lluny de ser un orador. El pitjor és que excepte la única sortida de to, fa uns dies amb el tema de Renfe, mai diu res. Ja sé, ja sabem, això de 'fets, no paraules', però no estaria de més que de tant en tant ens digues alguna cosa... que és el president, tu.
Total, com diu en Homer Simpson: M'aburro.

La (modesta) recomanació: He dubtat bastant en recomanar o no la serie Gominolas de Cuatro. La veritat és que no és una serie rodona ni molt menys, però si tinguéssin temps d'analitzar bé el què funciona i el què no i miréssin d'aprofitar al màxim els seus punts forts, l'aposta és bona i podria ser una serie trencadora. Pels que no sapigueu bé quina és la història que 'explica' diré que és bàsicament la d'un grup infantil de música (tipus Parchís) que al cap dels anys s'ha convertit en un grup adult de fracasats. Però l'important no és la història que explica, sinó el què explica. Explica el fracàs, la intenció de sobreposar-se i altre cop el fracàs. Tot i que té moments d'humor (més o menys encertats segons el dia) el pòsit que queda és extremadament amarg. Hi ha moments que, entre la qualitat dels actors (magnífics) i la bona visió de director i guionistes, en mig minut et podrien fer plorar.
Ja dic que no és la recomanació més quadrada que he posat, però penso que per un cop que s'aposta per una idea diferent (barrejar comèdia i drama 100% en comptes de comèdia i romanticisme) s'ha de fer un petit salt de fe i donar-los confiança. De moment, clar.

Si hem de ser justos...

2007-11-20T16:06:00.000+01:00

Avui estic honest,

Els que em coneixeu (ja sigui personalment o a través del Blog) sabeu que amb els temes religiosos sóc més aviat dur. La posició de l'Església davant de temes com l'holocaust nazi, els abusos sexuals a infants per part dels seus membres o el preservatiu, ens obliga sovint a carregar amb tot el què tenim a l'abast contra aquest ens. A Espanya, a més a més, l'Església té un fort pes ideològic en política, y especialment en l'àmbit del nacionalisme, cosa que encara la col·loca més sovint enmig de les batalles mediàtiques.
Però, si haig de ser honest, avui toca felicitar a un dels seus membres amb més pes mediàtic, i no em refereixo a Jiménez Losantos, sinó al president de la Conferència Episcopal Espanyola, que ahir es va sortir del guió marcat i va començar a apuntar cap a la possibilitat de demanar perdó per 'actuacions concretes', fent referència a l'etapa de la Guerra Civil. Ricardo Blázquez, bisbe de Bilbao, va estar més que moderat, fins i tot podem dir-li que es va quedar curt al no especificar i concretar quins són els fets, però si ens tenim per persones justes hem de ser-ho sempre, no només quan els nostres rivals ideològics l'espifien, per molt que sigui l'habitual.
Alguns tertulians i opinadors apunten a una moderació parcial de les posicions de l'Església espanyola de cara a les eleccions a les corts. No ho descarto, però fins que no es demostri que el gest és només de cara a la galeria hem de ser justos i celebrar el pas. Això sí, també hem de demanar que, ni que sigui poc a poc, es vagi avançant cap a una millor digestió tan de la Guerra Civil com de l'època franquista, quan es van cometre molts errors per tots costats, però fent l'estruç i amagant el cap sota terra només aconseguirem que ens entri sorra als ulls i ens piqui 'por los tiempos de los tiempos'. Aimem.

La (modesta) recomanació: Seguint amb la reflexió més etèria, avui tornaré a fer una recomanació metafísica-anímica-psicotròpica, però ja sabeu que només són propostes, cadascú que faci el què vulgui.
Amb el temps he anat comprovant que allò que es diu és veritat: la vida no és més que un mirall. La forma de demostrar-ho és més que fàcil, només cal que us lleveu al matí i, passi el què passi, creure que aquest serà el millor dia de la vostra vida. És més, no cal ni fer això, només cal pensar que és 'un bon dia'. Amb això n'hi ha prou. Si realment ho feu, notareu que el dia és molt millor. I sinó, sabeu segur que no serà pitjor, que ja és molt, tu.

Qui dia passa, any empeny

2007-11-19T18:21:00.000+01:00

Avui estic decepcionat, tu

Un cap de setmana d'aquells que fan por. Obrir un telenoticies veient la gent amb el braç a l'aire i l'aixella al vent recordant temps pretèrits. Sentir a una ministra parafrasejant una cantant infantil. Veure en Rajoy dient que l'espanyol s'està perdent. Patir els actes de guerrilla urbana de joves manifestants anti-feixistes... Això fa mal.
No sé si encara quedava algú amb esperances, però el món s'esforça en fer-nos-les perdre. Polítics no en queda ni un que soni creible (Zapatero parlant de la gran ministra Álvarez i Rajoy criticant la imposibilitat d'aprendre castellà, amb en Saura que no sap si treure els mossos o només posar-los per fer bonic) i la gent fa molt temps que decepciona (els 'pacifistes' tirant tanques contra la policia i els altres amb el braç enlaire, no fos que se'ls deixés d'airejar l''alerón'). Fa molt temps que algú (teòricament Mafalda, cosa que és falsa) va encertar al clau: 'Pareu el món, que baixo'.

La (modesta) recomanació: Evidentment, en dies així només ens queda l'humor. El 'desefado' que en diuen els espanyols (perquè després diguin que no dominem la llengua de Cervantes). Aquest divendres la gent del Minoria Absoluta de RAC1 van convidar en Quim Monzó per parlar del seu nou llibre (Mil cretins, Quaderns Crema), sabent que aquest home és capaç de fer explotar el programa més ben guionitzat (que no és el cas tampoc). Només dir-vos que van començar parlant del seu discurs a Frankfurt (Fira del Llibre) i en Monzó va derivar sense que ningú el pogués parar la conversa cap a la seva primera garaiola (gallarda, manola, solitari, cinc contra ú, afinada de flautí o palla pels més vulgars). Un crack dels que convides per pasar-t'ho bé i no et decepcionen.

Fa molt fred... i què?

2007-11-16T11:02:00.000+01:00

Avui estic bé,

Per molt que la gent s'aixequi avui amb el nas vermell i els dits dels peus congelats, tinc un bon dia. Potser perquè és divendres? Podria ser. Potser perquè comença a funcionar la C-2 de Rodalies? Andaya! Potser perquè m'ha fet gràcia la broma assajada d'en Zapatero a 'Buenafuente'? No sigueu il·lusos!
En realitat no sé perquè tinc un bon dia, però una de les possibles causes és que ahir hi va haver, per fi, una d'aquelles noticies que només es donen un cop l'any: una BONA noticia, en majúscules. I de les importants, de les que haurien de marcar època. Ahir es van reunir a Badalona representants de diverses religions (islàmics, jueus,...) per explicar acudits precisament religiosos. La iniciativa, impulsada per l'Ajuntament de la vila i Unescocat, vol treure ferro a la contraposició d'idearis religiosos.
Crec que actes com aquest (que es repetirà dilluns a Barcelona a Nou Barris) serveixen més que qualsevol xerrada d'acostament o qualsevol acte de trobada culinaria. Si hi ha una cosa que tenim tots a dins siguem d'on siguem i creiem el què creiem (o deixem de creure) són les ganes de riure. Només hi ha dos fets transversals en tota la humanitat: l'humor i el sexe, però el segon està massa condicionat per la societat. En canvi, el primer és visceral, sense condicionar tant. És clar que existeix l'humor anglès, el català, etc... però tothom riu quan a algú se li trenca el cinturó i li cauen els pantalons al mig de la Rambla (bé, tothom menys ell).
Ja que no seria políticament correcte una trobada sexual de totes les religions, una trobada per riure junts és el millor possible. Esperem que duri.

La (modesta) recomanació: Ara que ve el cap de setmana, una recomanació per repanxingar-se tranquilament davant l'ordinador i passar una estona divertida sense haver-se de moure. Fa un temps vam rebre amb alegria un joc que només constava d'un arxiu excel, anomenat Nanosounds, que et retava a escolar 1 segon d'una cançó i endevinar el títol i el grup que la cantava/tocava i en apuntar-la et deia si era correcte o no. Això repetit 100 vegades. Amè, actiu i sobretot un repte que agrada. Doncs a partir d'aquesta iniciativa han nascut milers de jocs iguals, que no necessiten instal·lació, simplement baixar-se d'internet un full d'excel que ocupa ben poc. Posats a recomanar, hi ha una web que els ajunta tots, que reclama registrar-se, però que val molt la pena. Excels amb preguntes de tot tipus, des de cinema fins a futbol, des de paisatges del món fins a mites de la cultura grega, des d'actrius porno fins a personatges dels Simpsons: Batallitas. Una opció ideal per passar una estona divertida, sol o amb companyia, i calentet a casa en dies de fred com els que ens esperen.

Y la vida sigue igual...

2007-11-15T17:49:00.000+01:00

Avui estic apatitzat,

Que consti que he dit apatitzat, que no apàtic. Tendeixo a ser una persona moguda, ja sabeu que després d'uns dies de no escriure (caps de setmana normalment) us engego unes parrafades de campionat, però avui no sé què dir. Podria parlar del Rei... ah, no, que ja cansa. Podria parlar de Rodalies... ah, no, que ja ho he fet... i també cansa.
Resulta que de les noticies del dia, de les de primera pàgina, no n'hi ha ni una que sigui mínimament nova. Per tant, com diu la dita, no trenquis el silenci si no tens res més interessant per dir.

La (modesta) recomanació: És una de les difícils. Automillorar-se el dia. Segurament més que difícil hauria de dir que és impossible, però s'ha d'intentar no? Cadascú té la seva recepta meravellosa per aconseguir-ho, però normalment la música ajuda. Recomano totalment fer l'esforç, perquè segur que val la pena. Proveu, cada matí, de plantejar-vos arreglar el dia. Una opció bona és posar un disc d'acudits de l'Eugenio, però entenc que no serveix per a tothom. Una altra opció és fer una progressió de músiques que ens posin les piles. Jo opto per començar amb un tema lent però esperançador, un blues diferent tipus Sittin' on the Dock of the Bay. Després podriem passar a un tema d'aquells que els costa començar, però que al final sembla que t'atorguin una força sobrehumana que impulsa els teus peus un pas més endavant, alguna cosa com la ja recomanada Baba O'Riley dels mai prou valorats The Who. A partir d'aquí només falta la cirereta del pastís, que cadascú sap la seva. Ha de ser LA cançó que us activa del tot, la que us fa bullir la sang i que us ve de gust cridar com a bojos corrent pel carrer (si us serveix, per mi serien coses com Born to Run d'en Bruce Springsteen, Great Balls of Fire de Jerry Lee Lewis o Shook me all night long d'AC/DC).
Això sí, si necessiteu alguna cosa més profunda que la música us recomano que correu a comprar el recopilatori en directe de Bruce Springsteen Live 1975/85 i poseu l'speech previ a The River, que fa un repàs a la tensa relació que tenia ell amb el seu pare i com l'exèrcit amb la seva mania de reclutar gent va demostrar-li que a la vida només les situacions límit demostren qui som. Impactant, sensible i, sobretot, explicat de cor.

Youtube no és Déu

2007-11-12T16:22:00.000+01:00

Avui estic repetitiu,

En sóc conscient, avui em repetiré. Aquesta no era la meva intenció, però just aixecar-me al matí, anant cap a treballar, la realitat m'ha etzibat la plantufada del dia a la cara i m'ha obligat a repetir-me.
Com ja sabeu, aquest cap de setmana els protagonistes de l'actualitat groga han sigut el populista Chávez y l'obligatori Rei d'Espanya, Juan Carlos I. Evidentment, aquest era un dels temes obligats de tocar a tots els repassos informatius de primera hora del matí a les principals emissores catalanes. Decepcionant en molts casos. Per posar un exemple, veuem com RAC1 i Catalunya Ràdio es segueixen assemblant com un ou a una castanya... la castanya és RAC1.
No entenc com Jordi Basté (El Món a RAC1) ha de centrar el seu repàs a la picabaralla Chávez-Rei en les dades dels videos més visitats de Youtube. Tots sabem que el potencial dels serveis informatius de RAC1 és més que dèbil, però no podem jugar a ser el què no som.
L'exemple contrari era el de Catalunya Ràdio, amb en Bassas jugant a fet i amagar amb la realitat (amb el bon sentit, no deia el que no tenia, però intentava proposar novetats fiables). Ell no coneixia perfectament el què, el com ni, és clar, el perquè, però intentava buscar fets noticiables dins el macro-tema. La primera opció han sigut les declaracions d'implicats i col·laterals, poc rellevants, però almenys objectives i noticiables relativament. Per segon plat, el fort, el més cuinat, en Bassas ens ha preparat un parell de reflexions més que fonamentades. En Martí Anglada i la María Angels Alcazar han sigut capaços de trobar punts interessants i rellevants dins el fet en si. Per exemple, que en Juan Carlos I no havia de ser a aquesta trobada, ja que no és cap executiu en cap àmbit, com la reina mare no va a les trobades de la CommonWealth. O que el rei va 'demanar' permís a Zapatero per aixecar-se explicant que ja venia carregat d'abans. En el primer cas, un fet més interessant, en el segon cas un punt més 'amarillista', però en ambdós casos una reflexió més enllà de dir. "Ui, que important que és això perquè surt al Yutup!".
I jo em pregunto: Per què si la gent de RAC1 no aposta per la informació segueix intentant informar? Per què no ens traiem la màscara i apostem per ser el què som? Jo sóc oient més que habitual d'aquesta ràdio, perquè la gent del Minoria Absoluta són uns cracks i perquè m'agrada el tractament de la informació esportiva. Per què hem d'aguantar que ens embrutin la programació amb propostes sense fonaments? M'agrada en Basté, però si el què té és gent que comenta els fets, gent que treballa per buscar temes divertits-interessants i entrevistes, per què segueix omplint la primera hora amb pseudo-noticies forçades?
I dic que em repeteixo perquè tota aquesta parauleria (feia dies que no escribia i tinc mono) porta a dues conclusions: 1) Les noves tecnologies s'utilitzen massa com a noticia en si i no com a via per obtenir-les/difondre-les i 2) La informació pura està sobrevalorada, gairebé necessitada, i sembla que si no 'apostes' per la informació no ets professional. Malament anem.

La (modesta) recomanació: Un altre cop serem minoritaris, però almenys ajudarà a 'relaxar' el post d'avui, que és molt dens. Des de fa un temps els antics 'videoaficionats' a les consoles s'estan fent grans. Ens estem fent grans. Per tant, com que la gent de Sony són intel·ligents, han tret al mercat noves vies de captació d'aquest públic 'envellit'. Entre elles m'agradaria destacar una de les propostes més divertides, sobretot en grup. És la més vella, s'anomena SingStar i és un perifèric per a la videoconsola que consta de dos micròfons. El joc (i les seves múltiples reedicions amb gèneres diferents) capta la teva veu cantant i segons el grau de semblança amb la cançó original et puntua. Així de fàcil. En diverses edicions, com dic, proposen tot tipus de temes, des de Creep de Radiohead fins a YMCA de Village People o Preetty Woman de Roy Orbison. Per jugar en grup, sobretot després d'un bon sopar amb cafè i copes, és una proposta divertida, desenfadada i, per damunt de tot, variada, ja que hi ha la opció de jugar en dos grups de fins a quatre jugadors cadascun i la consola (PlayStation 2 inicialment) proposa temes diferents amb proves diferents. Genial per riure amb els amics i estalviar-se l'excessiu volum de les discoteques.

Dos i dos sempre fan quatre

2007-11-09T22:33:00.000+01:00

Avui estic esperançat,

Després de molts anys d'aguantar la sempiterna humilitat catalana, la mania de no voler molestar, sembla que estem començant a posar-nos seriosos. Fa molt que sabem que de cada 100 euros que surten de la nostra butxaca en tornen molts menys. Aquí voldria ser just i no passar-me. Donar més del què reps no és dolent, és ser generós, però veient les opinions que destila l'Espanya habitual sembla que sí que rebem... sobretot per darrere.
O una cosa o l'altra. O ets un egoista que t'ho quedes tot per tu, per tant aguantes que pel carrer et senyalin els nens amb el dit dient 'mira aquell, l'egoista, l'avar...' i bla, bla, bla; o dones part del què tens perquè la resta de gent pugui tirar endavant. Però el què no pot ser és que donguem diners i només aconseguim que en donguin pel... bé, no cauré en la broma fàcil.
Amb les declaracions de Joan Rossell, president de Foment, per fi ens espolsem la nostra por de dir les coses tal com són. No estic d'acord en pagar menys, però encara estic menys d'acord en haver d'aguantar que em diguin lladre quan a Madrid s'inverteix un 28% més que a Catalunya per part de l'estat.
Ja sabeu que miro de controlar les opinions en aquest blog i apostar per la reflexió, però no sé encara quin problema hi ha en posar les coses clares. Balances fiscals públiques i ja està, així de fàcil. No estem en l'època de la llibertat d'informació? O això no afecta als diners?

La (modesta) recomanació: Fa bastantes setmanes que per diverses raons no podia veure el gran Polònia de TV3. Ahir em vaig emportar una grata sorpresa (que no vol dir que piqués...) al veure la nova imitació que la magnífica Agnès Busquets clava de la ministra Magdalena Álvarez. La veu, exacta, els movimients relativament similars i un guió més que correcte em van fer riure una bona estona, i això s'agraeix. D'altra banda, obrint les portes al meu pessimisme crònic: Perquè no puc recordar cap altra dona que faci imitacions bones? És que la única que sap imitar en tota la història de la televisió és Agnès Busquets?

Del dolent, el pitjor

2007-11-08T16:06:00.000+01:00

Avui estic moix,

Potser la paraula és massa lírica per expressar-ho, però penso que defineix totalment el sentiment que molts hem tingut avui obrint els diaris i veient la fotografia de Pekka-Eric Auvinen apuntant-nos a la cara amb una pistola. No hem tingut por, però espanta; no estem tristos perquè queda lluny, però ens toca; demà no ens recordarem, però hauriem de fer-ho.
El cas d'aquest noi, que pels que no l'ubiqueu ha matat a vuit persones al seu institut prop de Hèlsinki abans de disparar-se al cap, ha donat tristement la volta al món a doble velocitat i, crec jo, amb doble fil.
Altre cop les noves tecnologies es veuen enmig dels titulars acompanyant a fet deplorables i covards. Si fa unes setmanes era el cas del 'racista' dels ferrocarrils ara toca veure com els diaris són incapaços de trobar la noticia en la matança i es colen per les branques de Youtube (on el noi va penjar un vídeo deixant a entreveure el què faria) buscant un fet noticiós. El dubte és: Des de quan un xaval de 18 anys matant a 8 nois de l'institut ha deixat de ser noticia? Perquè els diaris s'han d'entestar en buscar en la imatge del noi al Youtube la noticia quan aquesta va ser durant els assassinats.
Personalment estic també moix, més ben dit, fart i deprimit de la mania que duu als mitjans a fer-se ressò dels fets negatius acompanyant-los sempre de la rúbrica tecnològica. Molts recordareu la història del noi de la katana, que va matar a la seva familia amb una espasa com al videojoc Final Fantasy VII. Jo era un adolescent també, també tenia una espasa a casa (en el meu cas una rèplica dels templaris) i també em vaig passar el joc. I no, com podeu imaginar, no vaig matar a ningú. Per posar un altre exemple, fa cosa d'un meset curt vam veure com a Gran Bretanya prohibien un joc, el Manhunt 2, realment bèstia. No entraré en detalls del joc perquè són bastant sàdics, però per higiène mental vaig decidir provar-lo i treure'n conclusions jo mateix. Tenien raó, el joc és una salvatjada i no és apte per nens. I què? La solució era prohibir-lo? Cal prohibir el joc quan un nen pot anar a llogar pel·lícules tan brutals com Saw, Audition o Holocausto Caníbal al videoclub?
El problema és que estem de cul a les noves tecnologies i necessitem pensar que no anem a millor, sinó a igual o pitjor. Si arriba Youtube ho ha de fer amb fets negatius, no pot ser que un portal on la gent s'expressa lliurement (un fet positiu) no hi hagi coses negatives. No pot ser que els videojocs que entretenen els nostres nens mentre fem el sopar no siguin negatius, perquè això voldria dir que anem a millor. Prou de buscar darrere de qualsevol fet negatiu les noves tecnologies. La noticia no és que un noi pengi un video a internet dient bestieses, la noticia és que les porti a terme, no siguem cínics.

La (modesta) recomanació: Després de donar una volta pel folk dylanià l'altre dia, avui venint amb cotxe a la feina he recuperat un dels discos més bons que han caigut a les meves mans. Sé que passar de Dylan a això serà un pèl fort per alguns, però recomano totalment escoltar (i si pot ser veure el DVD complet) de l'àlbum Scenes from a memory del grup de metal progressiu Dream Theater. Aclaparadora, tendra, contundent, complexa... podria fer una llista d'adjectius a aplicar a aquesta obra però segur que me'n deixaria algun. Sé que entrar al món del metal és complicat, però per a la gent que vulgui fer el salt de fe veure el concert-DVD d'aquesta gent mentre es fa un repàs a les lletres és una de les millors opcions. Temes com The Spirit Carries On que posen els pèls de punta de l'inici al final mereixen un lloc en la discografia de qualsevol. Una (modesta) recomanació difícil, però que mereix la pena... crec jo.

L'escala de valors

2007-11-07T15:52:00.000+01:00

Avui estic reafirmat,

Fa temps que amb diversos companys comentavem el 'problema dels pisos'. Més que temps, anys. Durant massa anys els joves hem vengut això que amb els sous i l'oferta és impossible independitzar-se, que la vivenda només és pels rics i tot aquest rollo. Mai hi he estat d'acord.
Ahir La Vanguardia em va donar parcialment la raó. Segons dades de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona la taxa de joves emancipats (de 18 a 24 anys) és més que el doble que l'any 2000, passant del 4,7% al 10,6%. Per tant, i per molt que sigui impopular, emancipar-se, independitzar-se, no és tan impossible com molts volen fer creure (i alguns fins i tot es creuen). És veritat que 'la cosa' està difícil, també és veritat que en alguns casos concrets està més que difícil, però també és veritat que l'escala de valors marca les teves possibilitats. Que ningú es cregui que hipotecar-se de per vida és una gran solució, però 'quien algo quiere algo le cuesta'. També s'ha de puntualitzar que si un vol anar de discoteca divendres, dissabte i algun dijous, amb el previ sopar-copes, si un vol tenir aquell cotxe que sembla que porti incorporada una escultural fèmina al seient del copilot o si un vol tenir un mòbil d'última generació que només li falta fer ous ferrats, és impossible pagar-se un pis. Evidentment. Però les dades demostren que, tot i que està complicat, qui vol emancipar-se té possibilitats per fer-ho. Això sí, ara tampoc cal carregar contra la gent que no vol independitzar-se, però com diria més d'un, 'qui vol, pot'.

La (modesta) recomanació: Avui seré breu, però posaré deures a qui en vulgui fer. És una de les accions més simples que hi ha, però un dels resultats més espectaculars i plaents que m'he trobat mai. Avui, un cop estigueu estirats al llit i amb el llum tancat, feu un petit exercici de memòria, recordeu la sensació que heu tingut a primera hora del matí, quan el despertador sonava i el cos us reclamava dormir més.
Normalment cometem un greu error de creure'ns futuròlegs a l'anar a dormir. Pensem 'ufff, quina hora és! Demà segur que tinc son', quan en realitat guanyem qualitat de vida si pensem 'ara puc recuperar allò que al matí m'ha faltat'.
De veritat, proveu-ho aquesta nit i veureu com aneu a dormir molt millor. Si no és així us torno els diners.

Strike Two!

2007-11-06T13:13:00.000+01:00

Avui estic espantat,

Ja fa un temps que sentim a parlar d’una més que possible segona gran vaga de Hollywood, però fins avui matinada no s’ha materialitzat. Els guionistes, el puntal de tota producció audiovisual es miri per on es miri, han decidit que volen més solidesa en la seva feina (traducció: més diners i més reconeixement).
Inicialment es va parlar d’una acceleració molt important en la producció cinematogràfica en previsió d’aquesta vaga (tot i que faltaven molts mesos de negociació). Aquest augment de rodatges en poc temps era negatiu, evidentment, a nivell de qualitat (les presses són males conselleres) i a nivell de previsió (canvis d’actors sobtats per incompatibilitats d’agenda, etc...), però no ens haviem plantejat fins ara que els guionistes no només es dediquen al cinema, sinó que són a tot arreu.
Com a exemple més escandalós, aquesta nit els grans shows nocturns americans han hagut de tirar de repetició. Grans estrelles de la petita pantalla com David Letterman o Jay Leno estan de ‘vacances’ esperant que algú els digui què han de dir, perquè són bons, però els de darrere ho són més.
El què a mi em preocupa i m’espanta és que les grans produccions del segle XXI, les sèries, també corren un important risc de parar-se. Llegir que la gent de Prison Break y Heroes estan preparant un guió alternatiu per tancar la temporada amb l’aturada d’hivern em treu de polleguera com a espectador, però d’altra banda m’atrau com a peça d’aquest engranatge audiovisual. Els que ens hem dedicat al cinema sabem que el guió és el més important. Sense guió només tens façana. A la televisió és el mateix, sense guió no tens les excuses necessàries per fer avançar la trama i interessar a l’espectador. M’alegra, per tant, que des del sindicat de guionistes tanquin files i busquin el reconeixement necessari, però no pels primeres espases, sinó per tots els, com els anomenen al programa Sé lo que hicistéis de la La Sexta, ‘chicos de la cueva’.
Això sí, que es posin d’acord aviat perquè la primera ‘strike’ made in USA (any 1988) va durar 5 mesos, i això seria massa, tu.

La (modesta) recomanació: Si toca tema televisió, toca tema televisió. Quan arribem a casa al vespre el què busquem és, en general, esbargir-nos i descansar mental i físicament. El més adient per fer-ho és l’humor. La major part de l’oferta humorística, però, necessita d’un objecte de crítica per estructurar la broma, cosa que pels més tendres, sempre té un regust amarg. La meva (modesta) recomanació d’avui és precisament per un programa, i un equip, que aconsegueix fer-nos anar a dormir amb un somriure, sense cap remordiment i, a més a més, per arrodonir-ho, amb nous coneixements de ciència. Què més voleu? Un 10 per la gent de El Hormiguero de Cuatro, l’equip de Pablo Motos que l’ha encertat amb el traspàs del programa de ràdio No Somos Nadie de M80 a la televisió. De tant en tant hi ha qui ens dóna esperances en el món dels late shows espanyols.